Nova democràcia

En el seu actual estat de perfecció, la nostra democràcia ja és capaç de decidir quins grups mereixen ser abandonats al silenci forçós i a la desatenció mèdica fins a morir en soledat i sense cap tipus d’acompanyament personal durant l’agonia, i privats de qualsevol cerimònia posterior de comiat i d'homenatge.

El fet no ha suscitat, majoritàriament, rebuig, ni tampoc l’expressió d’un condol simbòlic, compartit per tots, sobri. En un to molt divers, el llenguatge del règim, que sembla ubicu, es mostra imprecís, contradictori, quan no vagament inculpatori, entre llèpol i condescendent. S’adreça al virus com si es tractés d’un enemic en campanya bèl.lica, amb un èmfasi triomfalista i pueril.

Aquest celebració de la mort és una alegria que fa angúnia. És un teatre força misteriós, curiosament invasiu. 

De moment seguim confinats i, com diuen, “monitoritzats”. És possible que aquest temps de concentració faci progressar encara més la perfecció democràtica. A fi de definir més acuradament, potser, els grups i individus mereixedors d’aplaudiments pòstums. Qui sap si s’assenyalarà  l’afortunat per decisió assembleària o per convocatòria pública. Aquests dos abstractes, la higiene pública i la regulació demogràfica, parlaran a l'oïda dels experts? Es premiarà per raó d'edat, així com per qualsavol altre criteri despersonalitzador i numèric que faci al cas? Quants dels qui avui no somriuen, o no somriuen prou, hauran -haurem- de fer front a la burocratització de la vida i de la mort?

Eufòria i consternació

Una setmana de consternació que, per a molts, ha estat un exercici d’autoafirmació: una setmana emocionant, una autèntica experiència d’eufòria col·lectiva -i, per als cautes, una perspectiva. Allò que no els van donar mai a l’escola ho han viscut, per fi, al carrer. L’inconvenient de l’eufòria col·lectiva és que impregna la consciència amb una fantasmagoria irracional. Se n’avergonyiran? Està per veure. Decidir si és el que tenim és desordre, aldarulls, guerra urbana, terorisme, és un assumte poític major. De monent estem en la indefinició. Després de l’ocupació i destrossa d’una part del centre urbà de Barcelona, ningú se’n fa responsable ni incitador ni subsidiari: tot és fer veure, tot és aparent, tot és opac. Els incitadors i els responsables subsidiaris conviuen en la fantasmagoria que s’excusa invocant enemics. Si fan la funció pública que els responsabilitza de la seguretat, pot ser que es posin al costat del desordre -si no és terrorisme- o bé mantinguin una postura ambigua i passiva. I no parlo aquí només de Torra o Colau. Fixin-se en el cap del Servei de Català de Trànsit, que sembla decididament abocat a la causa de la sedició. Sembla que, per a ells, tot és una qüestió d’estratègia formal. La bona gent es lamenta, s’excusa acusant, però no sento cap crida a la reflexió, cap autoinculpació. M’adono, sobretot, que una bona part dels meus conciutadans es mostren orgullosos de levitar per sobre les coses dolentes d’aquest món. Alimenten la perversió de creure que, adults, són nens, o millor dit, càndits, purs, essencialment innocents. Innocents, però capaços, inter nos, d’alguna brometa maliciosa. Aquest humor casuístic, per dir-ho així, podria ser una manera d’iniciar un examen de detall, una revisió de consciència, si no fos que està tant poc de moda. Està en un nivell de prestigi francament inferior a la performance, com bé saben els sotanats de Montserrat.

No em puc estar de dir que en els fets d’aquests dies, amb els actes de violència al·lucinant desfermada, no és la sorpresa el sentiment predominant. Sorpresa, poca. Aquells que afirmen sentir-se abandonats o desprotegits per l’Estat ho senten des de fa anys. Aquesta percepció, en la meva feina, és implícita i persistent entre molts malentesos -des de fa anys. Aquesta manca de sorpresa, s’ha d’atribuir a la professió que exerceixo de manera tan poc gloriosa? Sigui quina sigui l’explicació, no em costa imaginar algun exalumne circulant, briós i abrandat, per l’escenari vandàlic. Algun o alguns. No és, aquest, un pensament agradable, però és un pensament basat en l’experiència, l’observació i la deducció lògica, és un pensament realista. Tampoc em costa imaginar algun col·lega remenant el brou de la prudència, confegit de llenguatge cínic i buit, el brou casuístic, remenant i fins i tot emocionat amb la màgia. Això ho dic desprès d’haver-ho pensat, que consti. Aquests professors que s’acomoden com el dit al gua al procés selectiu de l’Administració catalana, i que busquen fer de l’alumne un activista social, que són fácilment identificables pel deix inelegant i per l’ús rutinari d’alguns modismes, i que formen una falange de pedants i narcisistes, aquests professors, aquests individus que han obert alegrement l’escola al sectarisme, en una professió que hauria d’exercir-se sempre al marge de tot partisanisme sectari, hi tenen alguna cosa a veure. Seria molt interessant que es plantegessin amb sinceritat la seva responsabilitat, l’error possible dels seus plantejaments, la migradesa moral del seu capteniment. Però això vindria a ser com un examen de consciència, cosa que no cal esperar. Diguem-los, doncs: Senyors: no practiquin! Siguin pragmàtics, cínics, imitatius, acomodaticis, diluïts, siguin homes nous! Una pràctica tan gerontològica i premoderna seria aventurar-se a un temps no monetaritzable, una pèrdua de referents convencionals, una difuminació insalvable de la identitat… El que passa, quan un practica la sinceritat amb ell mateix, és que pot trobar una buidor inesperada i una confusió que no esperava trobar-hi. Pot passar que es quedi sense paraules. Ara bé, un home de discurs totalitari no es queda mai sense paraules, això és sabut. El temps s’omple de paraules: la culpa és de l’enemic -el dolent.

El resultat és que uns joves capaços de crear o adherir-se a una organització perfecta en la realització dels seus objectius pateixen una mena d’afàsia idiota. Una generació que té totes les garanties socials, tots els preuats gadgets, moderníssims, que ho té tot, com diríem, excepte la modèstia, que és un bé que no s’adquireix amb diners; una generació que no ha viscut probablement violència habitual, generalitzada, al carrer, del tipus de l’extorsionador de la cantonada; resulta que és una generació que desprèn histèria agressiva a flamarades. No sóc pas dels que considera que s’hagi d’exculpar una conducta criminal per la joventut de l’infractor. Diuen que són utilitzats. Bé: es deixen utilitzar. Parlen les famílies d’aquests temes? Potser hi estan tots d’acord, tots els fills -sobretot. Els adults parlen amb els nens i els joves o fan veure que no passa res? Jo els dic que passa alguna cosa. Parlen els joves entre ells, o consideren que “s’han de respectar totes les opinions”? Seria com dir que van amb morrió.

Fa un parell de dies, en arribar a casa, vaig veure l’Agus assegut a la terrassa del bar. El vaig saludar i em vaig quedar conversant. De seguida s’hi va afegir l’Omar, que treballa a la botiga de menjar preparat -un petit negoci familiar i una exquisitesa. L’Agus és un veí amb una dilatada experiència de terrassa, un conqueridor de la copa de cervesa, un home amb una comprensió pausada i molt apreciable envers diferents tipus d’alcools, és a dir un individu tolerant, observador, taujà, donat a la sorna civilitzada i en el fons una mica trista, però sempre dins els límits de l’educació. Parlàvem del comerços, que havien obert, dels piquets, que havien passat per Mercadona, escoltats i posteriorment ignorats, dels incendis provocats al mateix carrer la nit anterior. L’Omar es mostrava preocupat i es plantejava tancar a la tarda, més que res perquè no soportava la humiliació de veure’s obligat a fer-ho. En això estem. I arriba una parella d’embolicats, d’una edat eterna, potser uns cinquanta. Sota el palmell de la mà, el murmuri: Són espanyols, anem. Li agafa el bracet. Ella se’n desix. Es deixa caure a la cadira i, amb els braços creuats, posa morros i bufa: “Pitjor per a ells!!!”. Deu estar cansada de caminar, necessita un refrigeri en un bar, i el bar no està tancat -però les reserves per al sopar s’han cancel·lat per por. Poc a poc van anar baixant el to de veu, fins que es va deixar de sentir. En cap moment vam interrompre la nostra parsimònia, és clar, ni caldria.

He de reconèixer que aquests dies, al contrari del que m’havia proposat, m’he abandonat a l’ànsia d’estar al corrent, de conèixer opinions i notícies -obsessió que no dóna res en si mateixa. He d’incloure-hi un cert neguit pels amics, alguns dels quals viuen en el barri. He lamentat el silenci gairebé unànim de la meva família -no hi fa res, és el costum. He vist, és clar, mirades buides, al matí, al carrer, de veïns entristits. He llegit, de passada, els deplorables titulars d’algun diari veu del Règim i he lamentat, una vegada més, l’alarmant manca d’autoritat dels ambiciosos i sobornables postulants a governar. Que els vagi bé. També he llegit l’opinió d’alguna persona culta, racional, que amb bona voluntat, em penso, s’expressa sobre el tan anomenat “problema català”. El possibilisme racionalista és raonable, articulat, intel·ligible. Sí, però no entén dues coses. La primera és que el “problema” és el pretext d’uns cercles de poder que l’han incentivat i promogut amb un exercici propagandístic descomunal, amb l’objectiu d’enfortir i augmentar el poder que ja tenen. Els qui hi pertanyen no hi renunciaran mai i sempre en voldran més. Alguns que no hi pertanyen voldran sempre formar-ne part si poden i hi aspiraran constantment; alguns que se’n veuran privats o exclosos voldran destruir-lo per enveja. Això és molt simple i em sembla que és una manera entenedora de parlar, una manera desapassionada i sense cap grandiloqüència. La segona cosa que no entén o que no té en compte és que l’element irracional que precisament és molt fort, molt ancorat i per a alguns, com s’ha vist a la llum del dia i de la nit, enormement atractiu, una font de gaudi. És també molt eficaç i crea una xarxa de lleialtats -amb un argot apreciable, indefectiblement lleig. Moltes vegades he sentit a dir això: Voldria entendre, però no entenc. Pregunto, escolto, però no entenc el que diuen. D’acord. Vostè es deixa atrapar o no es deixa atrapar. No hi ha res més a entendre. Vostè raona amb lògica, no s’ha de preocupar. Faci’m aquest favor: segueixi així. Aquell que pretén ocupar-se del “problema català” ha d’entendre que hi ha un element irracional i que aquest element és molt fort. Segurament, també, molt desorientat. Així ho veig. Vostès diran.

Besllum de Planilàndia

Diumenge vaig tenir el coratge d’exercir el meu dret a llençar-me de la bici contra el terra de la vorera, decorat amb les famoses i indoblegables rajoles Barcelona, per empotrar-m’hi. He de dir que, en aquesta experiència innovadora, l’objectiu va ser assolit de manera  satisfactòria. No crec pas que hagi de repetir l’acrobàcia: seria abusar de l’argot. Si vaig reeixeir, no va ser però per voluntat pròpia, sinó per un càlcul inexacte en el gir, que va fer que el  puny de la potència s’entrebanqués amb el suport d’una paperera metàlica i tombés bruscament, cosa que em va convertir en un ésser volàtil per un breu instant. Amb motiu segurament del pont de cap de setmana, gran part del veïnat i altres transeünts habituals havien deixat pista lliure al flow del moment. No vaig embestir ningú, gràcies a Déu, ni vaig haver de discutir amb cap fanàtic de la línia recta, cap censor de l’eslàlom urbà. Un senyor d’una urbanitat inqüestionable se’m va adreçar per preguntar-me de quina manera em podia ajudar. Havia quedat adherit al terra, entre Planilàndia i la dimensió habitual. Però em vaig reincorporar, amb ajuda del bon veï, i de seguida un altre senyor va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me fins al meu carrer. 

A la tarda vaig ingressar a urgències. Em va atendre un individu, no sabria dir si era metge o infermer. No en sabré mai el nom. Anava amb bata verda i portava el braç tatuat amb un ocell vermell. Nom? Edat? Dolors? etc. Colpejava el teclat amb un vigor gairebé furiós. Potser m’inspeccionaria un traumatòleg? Em va dir: sortiràs embenat. Assegut com era en una cadira de rodes, de seguida un zelador em van portar a fer “les plaques”. Vaig ser conduït per un passadís fins a una sala petita, amb il·luminació tènue centrada a una taula d’operacions sobre la qual hi havia un projector. El zelador va acostar la cadira a la taula i se’n va anar. Dues senyoretes em van demanar que extengués el braç sobre una placa quadrangular, negra, que havien posat sobre la taula. Vaig pensar: les dues són natives digitals. 

Per fer bé la radiografia, calia estirar més la mà. La senyoreta em deia que imités la posició de la seva mà, i la posava com a exemple. Havia d’estirar més el braç, també. Però el colze estava trabat per la inflamació, amb l’angle limitat. Per aconseguir-ho, m’havia d’acostar a la taula inclinant el tors, cosa que em resultava impossible de fer, degut al dolor. Les dues miraven la mà, com si hi hagués alguna cosa a considerar en aquella mà que no reproduïa la posició de la seva, el model. Finalment van comprendre que, tot i que el zelador no hi era, podien acostar la cadira per facilitar-me el moviment i la postura.

Quan vaig tornar al passadís, em vaig estar una bona estona observant l’anar i venir del personal sanitari, assistents, tècnics, potser metges, que circulaven amb un mòbil a la mà per on rebien les instruccions que havien d’acomplir a cada moment. Per raons estètiques i organitzatives, em van recordar l’antic bar de la Pedrera, que vaig visitar una vegada, acabat d’obrir, amb una persona forastera. Tots els cambrers portaven auricular i una tauleta digital. L’oficial vigilava el bon funcionament des d’un petit taulell on hi havia la caixa, inmòbil, fet d’aplom. Tots eren rectes, estirats, cabell curt impecable, atlètics, anaven d’una banda a l’altra com si estiguessin molt enfeinats, però sense mirar els clients, perquè havien de mirar la tauleta. Quan el cafè va arribar era fred.

Cinc hores després vaig rebre l’informe, recepta d’antinflamatori i recomanació de descans durant set dies. Gairebé me’n descuidava, però ja a punt de sortir vaig demanar a qui vaig trobar una còpia de les radiografies, per si calia fer un seguiment -i evitar, si fos el cas, una segona radiografia innecessària. Em van dir que m’adrecés a recepció d’ingressos i així ho vaig fer, però resulta que allà no tenien un ordinador per gravar cds. Puc imaginar que no tenien cap cd, tampoc. No era problema, perquè podia consultar l’aplicació de l’hospital i allà les trobaria. Quan vaig estar en condicions d’ocupar-me’n, vaig fer la consulta recomanada. Hi vaig trobar l’informe mèdic, però no les radiografies. Per sort, no les he pas de menester.

Pedagogia i paper mullat

Coses banals. Coïncideixo a una guàrdia amb un Agustí, valencià, fumador de vàper i guitarrista aficionat, que condueix una Suzuki 500 de propera obsolescència, per normativa municipal, la que vetlla sobre les emissions de vehicles urbans i sobre la nostra salut. Aquest noi, professor d’història i geografia, estava rumiant un dilema i ha volgut compartir la seva preocupació. Els fets són els següents. Ha sotmès els alumnes a un examen. Un d’ells, conegut pels seus problemes de salud, mirava molt el rellotge -un rellotge numèric. Ah, tanta atenció al rellotge, deu probar un nivell avançat de competència digital? El cert és que l’alumne s’havia molestat a crear un document de considerable extensió, que podia consultar directament al canell. Efectivament, les respostes de l’examen eren exactes, impecables, sense ni una falla. El dilema del professor era: l’he de suspendre o no? La meva resposta: En un cas així, un zero. El professor: Home, penso que se li ha de donar una altra oportunitat a l’alumne, això no és l’exèrcit! Això d’“una altra” m’ha agradat. També m’ha sembla digna de consideració la conjugació impersonal. Li he dit que no hi estava plenament d’acord. Fi de la conversa i, colze contra colze, cadascú al seu ordinador, eines tan útils en aquests casos. Ah, li he dit, però: Nosaltres eduquem els alumnes en la permissivitat. Una cosa així. Fa riure, però és veritat que li he dit. Ara, jo em pregunto: tolerar que un alumne copiï en un examen, és un projecte educatiu que valora la iniciativa de l’alumne i la seva competència digital? o és, potser, una complicitat en el frau, i una forma de prevaricació en les pròpies obligacions? Vagi vostè a saber! Una cosa tinc per certa: aquest Agustí no ha prestat servei militar. Això segur. Cosa que vol dir que utilitza comparacions amb una pedanteria fàcil i frívola que, per a mi, no té cap interès. 

En el camí de tornada he vist desplegar-se un esparver, sobre els pins, sobrevolant la carretera. No era pas un falcó, era pesant, marró de ploma, buscant el lloc per la pineda, al brancal. Unes quantes vegades he vist codornius caminar panxudetes, una rere l’altra, pel voral, espantadisses, o alguna guatlla. Aquest bestiar m’entreté. Els esparvers esparveraven les gallines, abans. Ara ja no. Es tractava d’un esparver, de fet? Un aguilot? No sabria dir-ho per manca total de coneixement aviaris. Això sí, era un depredador que a mi m’ha semblat respectable. 

∑

Més sobre guàrdies i exàmens. En contradicció amb un acord de claustre, i potser en desconeixement de la norma, la nova professora d’alemany porta un alumne per què faci l’examen a la sala de guàrdia. Ella està fent classe? Però no és a l’aula. Està al costat de l’alumne, a qui veu atabalat, i li diu algunes de les respostes de l’examen escrit -de tipus gramatical, exercicis mecànics, declinacions, lèxic, coses així. L’alemany, s’ha de dir, està molt defensat a l’escola. És el gran projecte, potser ja no tant. Quan diuen alemany, és com quan fa quaranta anys algú deia “he estat a Nova York”. Per cursar l’optativa d’alemany cal treure les millors notes, els grups són reduïts, fan estades a Suïssa, Hamburg o Viena, en règim d’intercanvi, em penso. Aquesta senyora és professora d’alemany, però també dissenyadora, i, d’acord amb una impressió superficial i sense cap fonament, diria que és tant dissenyadora com lingüista, i potser més fins i tot. 

Ara resulta que el director emet “contractes d’allunyament”. Ho he sabut perquè algú que comentava la conducta recalcitrant d’un alumne envers un altre, ha ponderat: “…i això que ha signat un contracte d’allunyament!”. El súmmum. No m’he quedat amb el contingut de la cosa, només amb algunes formalitats: un contracte d’allunyament, emès pel director, signat per l’alumne i potser pels pares. La cosa, però, no acaba aquí. Els professors de 1D ens hem reunit a l’hora del pati, dijous, després d’haver-ho fet la tarda anterior per tractar el mateix tema entre altres: la conveniència de canviar un alumne de grup. La tutora ha exposat el cas i els seus dubtes després de rebre un emili en què el pare s’oposava al canvi de grup amb fermesa i emprant un to desqualificador i gairebé insultant. El director ha entrat a la sala i ha sortit poc després. Ha dit: “No vull influir en la vostra decisió, però em sembla que cladria tenir en compte l’opinió dels pares, per no topar amb una constant oposició, o sigui, es tracta de col·laborar amb ells. Això ho dic, però la decisió és de l’equip docent.” I s’ha esfumat. Una professora que ahir era molt partidària del canvi de grup, ara diu que els pares són qui coneixen el nen -el nen, diu el pare, “s’enfonsarà” si el canviem de grup. Així doncs, això de canviar o no canviar un alumne de grup s’ha convertit en un assumpte molt important, es tracta d’una qüestió pedagògica transcendental. El signore Lorenzo, un cop ha sortit el director, ha fet una intervenció força autoritzada: “Podries fer un contracte de seguiment, funciona super bé. No saps què és un contracte de seguiment? És… guai, o sigui va molt bé. Es confecciona una llista d’ítems per fer un seguiment, amb l’acord de l’alumne i els pares, i els professors van escribint cada classe, jo què sé, per exemple, doncs avui no ha portat el material, cal que li recordeu a casa, o avui s’ha portat bé i està millorant, i és com que l’alumne està més controlat i es fa més conscient. Aixó sí, fa falta que l’alumne s’impliqui. Perquè si no s’implica, llavors és com paper mullat.”  

La pedagogia transcendental hi té un paper principalíssim en totes les disquisicions del nostre equip. Qui ho dubtaria? La qüestió que queda per debatre aquí és si el paper mullat és l’as, la sota o el rei, o bé no és res de res.

Un llibre que no existeix

Pressió insistent, a l’escola, per què modifiqui el meu criteri contrari a incorporar, el curs vinent, l’ordinador chromebook a la classe de primer. No és cap novetat afirmar que l’ús de l’ordinador es publicita amb una insistència obsessiva i un raonamet dogmàtic i sofístic. El seu adveniment es considera inevitable, gairebé un fet acomplert, i oposar-s’hi nus acredita de tenir senderi apocat, com si un vingués d’un poble remot on els vilatans comparteixen letrina amb el bestiar i on l’idioma és tosc, inarticulat, i el pensament lent i remot, incapaç de comprendre els avantatges pràctics del maquinisme modern per damunt dels atavismes lligats a la reproducció i la supervivència bàsica. Caldria afegir l’apreciable, entre els adherents entusiastes, fascinació infantil, inexpressada però translluent, pel control o il·lusió de poder que confereix ser l’administrador d’una xarxa, ser l’assabentat d’una plataforma, decidir contrasenyes, ports de connexió, protocols de navegació. Posseir el secret d’un sistema els produeix una satisfacció indiscutible, com ho és també el prestigi associat a la primera vegada, a la innovació, a la modernitat, el progrés. Hauríem de suposar que són individus intrèpits i brillants, imaginatius i en certa manera carismàtics, i no éssers d’intel·ligència rutinària, d’hàbits sedentaris i físic mòrbid, enjogassats més que inventius, fascinats i poc fascinadors. Però la realitat que observo és la que és.

Aquests senyors són propietaris d’una visió. Sembla ser que aquesta visió és superior a totes les altres. Si l’hem de seguir, els agraïria molt un programari que em permetés a  mi i als alumnes escriure les notes i els altres signes musicals, que són força nombrosos, en pentagrama i en full de text. Estem disposats a pagar el que val? Sembla que no. La manera com l’escriptura musical està naturalment adaptada al moviment de la mà és una cosa força admirable. Particularment a l’ús de la ploma, cosa que porta alguns mestres de composició a recomanar aquest bell utensili per acostumar-se a organitzar la pàgina en relació al nombre de compassos per frase. És molt agradable i curiós entretenir-se a observar la grafia d’alguns compositors per descobrir-hi un sentit del moviment, de l’articulació o, a vegades, l’impuls de l’instant, cosa que no és comparable a cap altra. Algú pot pensar que es tracta d’un llenguatge de signes acurat i neutre, traduible  perfectament a la grafia impresa i digital. Això és veritat en part. Però el gest de la mà prové d’un impuls interior i en aquest sentit no és gens neutre. Implica una memòria gestual, un sentit de l’espai, exigeix claredat de pensament, convoca finalment un sentit del gust. Tot estudiant de música entén de seguida que l’ús correcte o no d’un instrument va lligat a la memòria muscular. Qualsevol exercici que la reforci de manera còmoda i precisa serà benvingut i, acompanyant la memòria interior, facilitarà la part mecànica i permetrà que l’atenció al so sigui més relaxada. Tot això són qüestions bàsiques. No hi ha ningú seriós que perdi el temps a rebatre-les.

Aquesta implantació acrítica del digital i particularment de la pantalla és un fenomen amb aspectes bastant puerils, però que al mateix temps reclamen interès perquè van associats a una ideologia expansiva a la manera dels mercats globals, i no sense rutines dogmàtiques -en l’Administració on treballo, que és per cert un gran comprador i ara promotor d’aquests productes. El component addictiu de la xarxa no ha passat desapercebut a les persones decents i d’una intel·ligència normal. A vegades em pregunto si l’entusiasme pel maquinari no conté una nostàlgia no confessada de l’estat induït. Altres vegades em sembla que manifesta una regressió infantil, amb una preferència inconscient, o pretesament inconscient, per l’utopisme soft. El polimorfisme fabulós del digital produeix poder en molts sentits i mou molts diners, molts interessos. Jerarquitza. La transcendència política és imponderable, inevitable, d’una gran obvietat en les relacions laborals a l’Administració, cada dia més avançada en el menyspreu del coneixement i la simple professionalitat. El fet que el poder polític dels nostres verals no hagi promocionat la creació d’una enginyeria el relega, sospito, a ser usuari convidat més que no pas administrador. Però potser tot això és avorrit. Trobarem cada dia, una mica més, la promoció sistemàtica i subtil de l’autisme institucionalitzat? Vagin vostès i mirin, ja diran. Per acabar collonats fa falta no estar-ne encara del tot -si volem ser optimistes. Ara, als meus alumnes, els que estimo, els dic que no es facin il·lusions -els dic que s’hi posin, que treballin, que es formin un criteri sòlid, si pot ser. Em convida el director al seu al despatx i em demana una vegada més, de manera inssitent, que renunciï al llibre en paper i el substitueixi per un llibre digital, que si els seus aventatges. Però el que jo dic és ben simple: com es fa per utilitzar un llibre que no existeix?

Amb la llengua caiguda

Dissabte al matí, un grup s’adreçava al tràfic que venia de l’Avinguda de Roma i quedava retingut al semàfor d’Urgell. Era impossible, doncs, no sentir la seva lamentable deprecació. Dic impossible perquè, davant una situació que us entristeix amb una mena de vergonya aliena, podeu no mirar -i així evitar-vos les banderetes, les insígnies i les coloraines- però no podeu deixar de sentir. No era pas una multitud. Era un grup poc imponent, però remarcable, que ocupava gairebé tota la vorera i cridava, com adreçant-se als conductors que feien la L, el gir, davant d’ells i quedaven parats de costat fent cua, una melopea deliberadament impersonal, que separava les síl·labes per produir un efecte de regularitat insistent. Entonaven les as amb un so idèntic, d’una manera que em feia pensar en alguns cants de tradició popular, d’origen indubtablement rural, que imiten el bel dels llanuts per produir un so d’una determinada projecció. L’efecte impersonal que produïa la deprecació, entonada d’aquesta manera inarticulada i inexpressiva, amb la llengua caiguda, no els podia passar per alt. Ben al contrari, vaig pensar. Hi havia en la insistència repetitiva una delectació que consistia no només en cridar l’atenció, sinó també en molestar, modestament i pacífica, el mal que era a l’origen del suposat greuge denunciat. Em recordà el plorineig, el belai de la veïna, de dotze anys, que ronseja com una nena petita a punt de salpar en un oratge de plors, crits, somiqueix, xiscles inconsistents però carregats de tensió nerviosa, que ella fingeix per cridar l’atenció de la seva mare i excusar-se quan la renyen. Sense cap dificultat imaginava els individus del grup fent broma sobre la seva escenificació, singularitzant-se així de la pròpia despersonalització, fictícia però justificada per la denúncia de la injustícia, així com el seu mal gust quedaria justificat pel mateix fet de compartir-lo, per la resignació de pertànyer a la bona gent. 

He escrit que s’adreçaven als conductors. Això és així? Ningú d’ells va parlar amb cap dels que érem allà per la circumstància del tràfic. A qui s’adrecen les persones que criden al carrer? La resposta que se m’acut és: a la premsa. Es tracta de ser important, i el que és important és el que diu la premsa. Si surt a la premsa, llavors el missatge polític val la pena, s’ha de tenir en compte -les persones, vull dir, que tinguin en compte aquestes coses. És, al capdavall, l’etiqueta el que parla: la veu del poble, el sentiment popular, és la realitat que emergeix als vostres ulls; no és la justícia exercida amb poder dels poderosos que tenen el privilegi de la veu oficial i la difusió pública, no és allò que no ven. Si aquest és el raonament per defecte de la premsa, podem suposar que la premsa pateix d’una ingenuïtat programada, és a dir que publica notícies amb un cálcul pervers. Però la premsa raona essencialment així -a mi m’ho sembla. És un entreteniment rendible que us excita amb una aparença de veritat. Per altra banda, la propaganda política, la difusió d’una ideologia, és força comparable amb la publicitat simple de qualsevol producte de consum. Si més no, en la mesura que un producte pressuposa hàbits i gregarismes identitaris públics i privats, en la mesura que s’adreça a un consumidor complex, sofisticat i expert. Uns us demanen que compreu un cotxe que us farà feliç a vós i al Planeta mateix, i uns altres demanen que els doneu la raó. Si no els la doneu, us seguiran molestant sempre que sigui possible -i si els la doneu, també, suposo. Però uns i altres, ocupen l’espai públic, simbòlicament i real, ja sigui perquè l’han comprat o simplement perquè es prenen la llibertat de fer-ho, proclameant fins i tot que el lloc és seu. Si aquesta propietat fos alguna cosa més que una pretensió nominal, els veuríem enfeinats amb el manteniment de la calçada, que de fet corre a càrrec de tots els contribuents. El seu propòsit és no tant ser acurats en el raonament i la parla com augmentar el valor d’allò que diuen i d’allò que fan en nom de les idees pròpies. I això, em sembla a mi, s’assembla molt a les estratègies de mercat adreçades a compradors complexos, sofisticats i experts.

Graupera allibera

Servus: Plàcid Sergi Bonell: És possible parlar de bona fe i amb profit de política?

Bonell: N’estic convençut. Considero que és un anhel tangible en les passions i en els negocis quotidians. I és també, en certa manera, és un deure del ciutadà. Una altra qüestió és que sovint sigui més profitós no dir-ne res. I això no només per economitzar temps en el delit per veleitats i aspiracions d’una notable imprecisió, sinó perquè l’oportú silenci, en molts casos, es remunera.

Servus: També el fer veure que se’n parla de la cosa política es remunera. M'ho sembla.

Bonell: La propaganda, si voleu dir això, és indissiciable del teatre polític. Però vostè ja sap que, fins i tot en moneda falsa,  no tot fa el pes.

Servus: La seva finezza ens complau. I ara diguim: Graupera. Faci’n tres cèntims.

Bonell: És un filòsof.

Servus: Que li vindria bé d’explaiar-s’hi?

Bonell: Es presenta a l’alcaldia, però no té un programa de govern per a aquesta ciutat. Indubtablement té un calendari, una agenda, però sobretot té una proclama cridanera, extrema. Fa instal·lacions, utilitza l’ocupació simbòlica de l’espai per fer propaganda. Són pretensions més o menys vistosetes.

Servus: Vol alliberar els nans de jardí, em penso.

Bonell: Però no té un programa, té una proposta suïcida. El senyor Graupera és un filòsof, i als filòsofs els atreu digressar sobre el suïcidi. Però, en general, prefereixen deixar els detalls de l’operació als seus subalterns.

Servus: Un filòsof no es suïcida.

Bonell: No ho crec pas. El que vol un filòsof és passar a la història.

Servus: “Passar a la història”. Una bossa gran i segurament foradada!

Bonell: Seguament. Però, digui’m, amic meu: ha conegut mai algun filòsof que treballés a l’obra, a la collita de fruita o a la secció comercial de Youtube?

...

Robinson el colonitzador

J.M. Coetzee, l’escriptor sudafricà, m’agradava molt abans. M’agradava, i m’agrada, la intel·ligència dels seus raonamens, l’exactitud, diguem-ne empírica, i els dilemes morals que presenten més una paradoxa que una idea llimada, bona i exemplar. Coetzee és tan agut, tan intel·ligent, que us porta sense que un n’adoneu allà on ell vol, i quan creieu que esteu descobrint raonaments propis i originals, resulta que no feu més que repetir els que ell ha formulat amb tota senzillesa i claredat. 

Acabo de rellegir l’article “Dafoe, Robinson Crusoe”, publicat al volum Stranger shores Essays (1986-1999). Juan Poz, que ha publicat al seu blog "Diario de un artista desencajado" (aquí) una ressenya de la novel·la de Dafoe, m’ha fet ganes de llegir-la de nou. M’he limitat, però, a l’article de Coetzee. El porto aquí a manera de simple conversa.

Coetzee encabeix la novel·la de Dafoe en l’incipient realisme literari del seu temps, es pregunta en quin sentit és un “realista” i com pot ser comparat Fielding i Richardson. Paral·lelament, la novel·la forma part d’una ideologia política. En quina mesura la  representa o en fa apologia?

Recordem, en primer lloc el títol complet del llibre: The Life and Strange Surprising Adventures of Robinson Crusoe, of York, Mariner: Writtn by himself. Aquest volum va sortir al mercat l’any 1719 i es va vendre bé (Dafoe, recordem, cobrava per pàgina). Quatre mesos després va seguir The Farther Adventures of Robinson Crusoe, que es va beneficiar de l’èxit anterior, i encara, al cap d’un any, Serious Reflexions During the Life and Surprising Adventures of Robinson Crusoe: with His Vision of the Angelic World.

Robinson, diu Coetzee, és una figura que aspirava a ser realitat històrica i que s’ha convertit -per a nosaltres- en mite. A Serious Reflexions, l’autor vol defensa-se d’acusacions d’invenció i realitat fictícia. Afirma al prefaci:

“’I Robinson Crusoe do affirm that the story, though allegorical, is also historical… Further, that there is a man alive, and well known too, the actions of whose life are the just subject of these three volumes, and to whom all or most part of the story most directly alludes… and thus I set my name.’ And with a bravado whorthy of Cervantes, afegeix Coetzee, he signs his name: Robinson Crusoe.”

Hermeneutes: qui és, però, Robinson Crusoe? Lògicament, per als lectors coetanis, en particular els simpatitzans de la “nonconformist religious tradition”, Robinson és Everyman, “a life of isolation under the scrutiny of God.” El model al·legòric religiós de la novel·la és evident: de la desobediència passem al càstig, l’arrepentiment i al coneixement de la gràcia. Aquesta forja no satisfà del tot el nostre sudafricà. En alguns moments, el personatge sembla una confessió de l’autor mateix, un londinec de seixanta-set anys d’edat, reclòs, potser aïllat, reflexiu.

Condiderada com a novel·la realista, el Robinson (el que llegim avui, que és de fet la primera part, les Strange Surprising Adventures) és molt diferent del gran fresc social que acostumen a descriure els representants de l’escola realista. La novel·la realista del dinou va prosperar, diu Coetzee, gràcies a una xarxa de tàcits contractes entre escriptor i lector que establien com s’havia de representar el “real”. Dafoe no disposava d’aquests contractes, en part perquè pertanyia a un medi que hauria considerat sospitosa la representació de l’anècdota sense una finalitat instructiva, però també degut a la seva personal propensió a la soledat. Si Dafoe és realista, és perquè és un empíric, i l’empirisme és un dels principis de l’escola realista. Però, més que un “realista”, Dafoe és un ventríloc que escriu una autobiografia fictícia “havily influenced by the genres of deathbed confession and the spiritual autobiography”.

Però el que és naturalment novel·lable és la desobediència. Robinson torna ric, accionista d’un negoci pròsper, i propietari de la “seva” illa, on no ha oblidat deixar-hi una població lligada a les seves instruccions. És un “colonialista” i és famós, no cal dir. Tota aquesta civilització hauria estat mol minsa si s’hagués limitat a ser un dòcil hereu. Si s’hagués quedat a casa del pare, quin nom hauria deixat Robinson?

Juan Poz recorda, i cita, la descripció del colonialisme espanyol. La seva desaprovació fonamental li fa pensar en el que seria l’inici de la “llegenda negra” d’Espanya. Per la seva banda, Coetzee es pregunta per la posició de Dafoe en el colonialisme britànic.

“Robinson Crusoe is unabashed propaganda for the extension of British mercantile power in the New World and the stablishment of the British colonies.”

Coetzee fila aquí una reflexió que encabríem dins el debat sobre el colonialism, en l’acadèmia anglosaxona. És un debat important i complex, que lògicament desconec en tots els detalls. En un moment de la novel·la, Robinson es pregunta si Friday i la gent del poble no pertanyen a una creació diferent de la caiguda; si no són un poble sense una història de rebel·lió contra Déu, i que per tant no necessiten l’Evangeli ni la salvació. Coetzee menciona, amb encert, que els missioners espanyols més il·lustrats ja s’havien fet aquesta pregunta. Afegeix, però, de manera interessant, que l’antropologia (el poligenisme de Cuvier etc.) ha utilitzat una tesi similar com a fonament racista.

I ara jo em pregunto: el nacionalisme català, que tan propens és a defensar la innocència del poble per fer-ne una legitimitat essencial més que no pas un argument de jurisprudència; aquest nacionalisme, que té un nodrit nombre de senyors considerats importants i bona gent, té alguna cosa a veure amb Robinson? La idea tan bonica de llibertat i de nació no procedeix, em sembla a mi de Carlemany. No podria ser que tingués a veure amb una barreja de coses, és clar, però també amb el criteri confortador de l’indigenisme exempt de mal i de culpa? Potser també amb una història colonial poc coneguda? Podria ser, però jo no ho sé. La pretensió d’aquesta entrada era compartir amb vostès un vaga propensió cap al Robinson, la històrica d’un personatge perfectament històric.

Un home al capvespre

Tenia ganes de tornar a agafar aquestes Notes del capvesprol, que m’han prestat a la biblioteca del barri. No tenen les obres completes d’Azorín i pocs llibres de Delibes, que m’agradaria llegir algun dia, perquè en general dediquen poca atenció a la llengua castellana. És una pena. En canvi tenen les Obres Completes de Josep Pla a disposició en un dels prestatges i això és una sort. Així és que he agafat Notes del capvesprol, en part per rellegir el testimoni dels anys anteriors a 1979, en què fou publicat, escrits sempre des de l’angle de la memòria i, no cal dir-ho, des de l’escepticisme -que vindria a ser una forma no agressiva del pessimisme. El títol fa referència a un vent de tarda i s’adiu a la idea de l’editor de presentar un conjunt de notes relacionades amb el capvespre. En realitat el llibre conté cites i retrats literaris (Ugo Foscolo), descripcions geogràfiques (Sant Pere de Roda) i consideracions climàtiques, referències a la salud (principi de ceguesa), converses amb amics, records biogràfics, reflexions “la diferència existent entre l’home civilitzat i l’home salvatge no té res més avui que la diferència d’un cabell”). Pla tenia 79 anys. 

El llibre comença així:

“És molt més còmode i fàcil de creure que d’aprendre, que de conèixer. La constatació d’aquest fet ens podria portar a creure que les concepcions religioses són permanents, a qualsevol nivell.”

Si això no enganxa, no cal continuar. Aquest és el Josep Pla que em recorda Leopardi, de qui coneixia la teoria de la imaginació i la crítica incansable, fonamentada, del racionalisme “il·lustrat”. Segurament Pla és més original, fresc i, en certa manera, suggeridor, quan parla amb autoritat dels pèsols i les faves del seu rodal. Quan descriu el vent, la bogeria dels vents i la força que estenen sobre la geografia i l’estat d’ànim humà. El que està clar és que no s’absté de ser lapidari, ni prescindeix d’aquest plural d’una vaguetat filosòfica passada de moda, és a dir, poc comercialitzable, negativament retribuïble. A la vegada és un escriptor amb temperament i, cosa no negligible, atent al detall. Vegin la vaguetat (quan s’extén sobre “coses primàries i elementals”, “absolutament reals, però tan arcaiques que ningú no gosa parlar-ne”):

“El que és totalment inassequible i irreal s’ha convertit en mite i la gent es pensa que un dia o un altre el mite es realitzarà. No hi ha res més fàcil que enganyar. En aquest país sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. És veritat. En aquest país i en tants altres, aspirar a dir la veritat no ha produït mai cap cèntim apreciable, la gent ha fruït d’aquest negoci fallit.” 

L’expressió “negoci fallit” és més aviat lletja, però èticament reivindicable. Si jo conegués algun hereu, li demanaria per amistat que hi reflexionés. Conec algun fill d’hereu, potser, però cap hereu. No és un assumpte al meu abast. Pla va conèixer món i paisanatge, va escriure un bon nombre de retrats, com Pío Baroja, subgènere que defensava explícitament, i entre aquests hi ha el de Pere Duran Farell, empresari destacat, de qui esperava que entrés en política per assumir un ministeri. 

“Política? Res a fer. Temps a venir serà igual. Ja veurem! Tot el problema consisteix a defensar el que tenim -tot el que la llibertat ha fet contra la misèria ancestral del país, contra l’embat actual d’ignorants, pedants, bons homes, fanàtics, xerraires, ressentits, milhomes, etc., que han aparegut (1976) en aquest país. M’he passat la vida defensant l’antimisèria i l’ascenció del país. El senyor duran Farell ha defensat, a una escala enorme, el mateix.” 

Pla considera Duran un “expressiu”, capaç de persuació en la iniciativa d’empresa. Expressiu, com Carner i Cambó, en un poble d’inexpressius:

“El català no és gaire expressiu: generalment poc, molt sovint no gens. Té una expressivitat pobra, brusca, aspra, generalment insuficient.”

Sobre Cambó:

“El senyor Cambó sentí el fàstic que li produí sempre el pintoresquisme polític català, la falsa genialitat, la falsa bonhomia, la ignorància inmensa, el pobre, pobret, pobret -tot plegat estèril, inútil i sanguinari. Cambó fou un home de gran expressivitat -amb els matisos que acabo d’escriure i fins on arribo [‘Li agradava molt més callar que enraonar’]. Fou un home de decisions -cosa rara en el país, si no és per a destruir.”

Carner fou el gran dominador de la nostra llengua i Duran “el creador del petit món industrial actual en aquest país”. Pla l’oposa al sentimentalisme lamentatiu habitual:

“És sabut: el català, genèricament parlant, tendeix a l’estat agradabilíssim de ser víctima. Què hi farem? El pintoresquisme popular ho demana sempre. Què hi farem? És així! Duran no ha cregut mai en aquestes històries de país d’ínfima categoria. S’ha passat anys i anys anant a Madrid tantes vegades com ha convingut -de vegades dues o tres vegades a la setmana- i ha donat un impuls a la indústria catalana sense precedents. Ho ha aconseguit per la personal expressivitat. Què es pot demanar més?”

Tot això pot semblar poc actual. La meva sorpresa, però, és saber que el gasoducte de Magrib-Europa (GME), que canalitza el gas procedent d’Argèlia, porta el nom de Pere Duran Farell (GPDF).

El “moment polític del país, confús i sense solta ni volta” desperta, naturalment, el seu interès i hi dedica més d’una observació. La seva perspectiva, i vull insistir sobre això, no és la d’algú que es deixa sorprendre per l’aparent novetat. Vegin un fragment de conversa amb Trias Fargas, a qui caracteritza amb una ”constant ironia, a vegades molt complexa”:

“-Ja ho sap, senyor Pla, que en el món actual s’han instaurat moltes repúbliques?

-Sí senyor, més o menys.

-Se n’han instaurades més que un foc no en cremaria. I el curiós és que la majoria d’aquestes repúbliques són dictatorials, tiràniques i molt poc democràtiques. Les monarquies que queden són molt més obertes…

-Tot aixó és normal i antiquíssim.” 

Si seguíssim amb aquest tema, aviat en quedaríem enfarfegats, em fa l’efecte. De manera que de moment ho deixarem aquí. Els desitjo un bon diumenge.

Una anatomia de la cosa

Assistit [dijous] a la presentació del llibre Anatomia del Procés a la Llar del llibre de Rambla. Aquest volum és el resultat d’una col·laboració entre diversos especialistes coordinats sota la proposta de Joaquim Coll. La tesi, o la premissa d’estudi, és que el P comença amb Mas; a partir d’aquí el catalanisme queda substituït pel nacionalisme, l’independentisme i posteriorment el republicanisme independentista, amb una “deriva” que s’aparta dels procediments democràtics normals en una “democràcia liberal”. Actualment, el “processisme” ha renúnciat de manera més o menys explícita a la unilateralitat, i amb això conclou un període. Coll s’expressa amb una racionalitat normal, entenedora, sembla que li interessa la cronologia de manera activa, compromesa. És un pioner crític incansable.

La hipòtesi d’Astrid Barrio, que analitza el fenomen des de la teoria política, es basa en el concepte de sobrepuja o subhasta. Cada partit s’ha posat com a repte ser més radical, populista, i de fet unilateral -i desobedient, amb tot el que això implica, sobretot tenint en compte que són partits amb representació parlamentària i en el govern- per satisfer les aspiracions de l’“electorat”. Ningú, cap dels promotors i implicats, no s’ha atrevit a imposar un límit a aquesta tendència mecànica a agreujar la unilateralitat i això ha produit el referèndum, la llei de transitorietat jurídica etc. Barrio considera que Pascual Maragall va obrir la subhasta quan, en assolir la presidència, va adoptar els postulats nacionalistes i va proposar un nou estatut. 

Bassets ha distingit entre relat i propaganda. Ha parlat bé. L’única cosa que me n’ha quedat clara, però, és que un i altra s’assemblen molt. S’assemblen tant, que em costa diferenciar-los. Amb una veu de baríton timbrada, fluida, ha recordat, i ha fet bé, que la reforma de la llei de TV3 ha permès dominar-la per a ús del poder i, amb antífrasi poc emfàtica, ha felicitat els sececionistes per l’organització del seu relat en els mitjans de comunicació, inclosos els de fora de Catalunya. Chapeau, ha dit. Relat, propaganda? No queda clar. Bassets ha reivindicat un “catalanisme transversal” com a ideologia no partidista. A mi em sembla que el catalanisme, que algun deu quedar, és molt feble, tan feble que gairebé no es nota. L’entusiasme massiu, per substitució, n’és l’evidència més constatable. Potser al catalanisme li passa com al tan anomenat “empresari català” -que, quan es posa davant del mirall, comença a empal·lidir.

Valls ha partit d’una perspectiva europea sobre la percepció del que passa en aquest país d’excel·lents hiperbòlics. Ha exposat la seva visió del catalanisme. Ha subratllat la paraula cultura. Cultura, doncs. Barcelona, cultura. L’escriptor Vargas Llosa, es veu que deia que, als anys 60, Barcelona era la llibertat. Tot això emociona. Sospito que no és gaire interessant. Sospito que el propi Valls se n’adona. És clar que es poden fer moltes coses al Liceu, a les exposicions etc. que ens agradarien. Ja es veurà. Valls entén que l’auge del populisme és important.

Hi ha hagut un torn de preguntes escrites que ha llegit el periodista Manel Manchón. Com que estava assegut a l’última cadira del passadís i una simpàtic senyoreta passava convidant a omplenar una papereta (portava bolígraf), se m’ha acudit de preguntar-li a la doctora Astrid Barrio si la “subhasta” catalana no està produint un efecte imitatiu en els grans partits espanyols. Ha contestat dient que en teoria política s’espera que un fenomen d’aquest tipus produeixi una reacció en el bàndol contrari i que, en efecte, sembla que en l’actualitat s’observa una “disputa per la bandera”, concretament en la rivalitat entre Ciutadants i el Partit Popular -sense que n’esperi, però, un gran recorregut. Aquesta resposta, perfectament pertinent i capaç, m’ha deixat insatisfet. M’he preguntat si no havia formulat bé la pregunta. Ara m’adono, és clar, que jo esperava una glossa d’una idea preconcebuda. Segons la meva suposició, el delit, el desig d’agradar, que està a la base de la sobrepuja -propensió egotística i essencialment inestable- és possiblement un fenomen mecànic, transmès imitativament en la reivindicació dels drets identitaris, físics, socials, religiosos, incloses totes les icones emfàtiques del benestar socialdemòcrata. Es tracta, doncs, d’una consideració de caràcter psicològic, sociològic, no tècnicament polític. Però entenc que no defineix necessàriament una dreta política, diguem, tradicional. 

Una reunió raonada i serena, amb una mica de maquillatge, moltes càmeres -una bestiesa- i dues columnes de periodistes. Amb poques riallades. El dubte sobre el títol d’autòpsia o anatomia ha anat bé. Després, un comentari sobre la Vanguardia, un sobre Rajoy, han agitat les carreus d’algun. Però aquestes coses sempre fan riure, en un sentit esportiu. El to, cal dir-ho, no era ritualístic, sinó acadèmic, distès. Hi havia pocs paraigües.

El meu agraïment a l’aportació dels investigadors i a l’agradable entreteniment d’aquesta tarda. Demà torno a la feina. El sou és el de sempre. Això és totalment normal. 

La llengua dels prejudicis

Torno als records de Lluís Massó per fixar-me en com descriu, no tant la seva relació amb la llengua castellana, com el sentiment que en té. La seva capacitat d’apreciar-la és força reservada, certament. L’esquema correspon a un sentiment complex, de greuge i rebuig. Per bé que alguns fets biogràfics poden haver influït en consolidar aquest sentiment, a mi em sembla que la seva és una actitud d’origen anterior als fets dels anys 30. Afegeixo que aquesta constatació, o aquest prejudici, no és ni de bon tros el més interessant d’aquest llibre. Simplement em crida l’atenció l’esquema d’aquest rebuig, que es podria encabir en l’idealisme històric -i lingüístic- de l’època, amb els seus prejudicis.

Marcó era un humanista, investigador, interessat per l’idioma i les paraules. Estant a Sant Feliu de Guíxols, l’any 1929, va llegir una polèmica al semanari L’Avi Muné  sobre el correcte nom de l’ermita que, en aquesta població, s’alça sobre el cap homònim. Bosch i Viola, director del setmanari, sostenia que el nom correcte era Sant Elm (Erasme) i mossèn Humbert Font, basat en la imatge del sant a l’ermita, replicava dient que el nom autèntic era Sant Telm. Per fer-ho més complicat, la parla popular, a Sant Feliu, deia “Santem”. Estimulat per la curiositat i el desig de saber, Marcó va demanar permís a l’Ajuntament per consultar els arxius i va comprobar que, en tots els fragments respectats per les rates, hi deia Sant Elm, fins que a partir de 1714 es llegia San Telmo, un sant, pel que sembla, força venerat a la costa cantàbrica. Va publicar el descobriment al Baix Empordà i “la resposta de Bosch i Viola va ser insultant”. El nom acceptat avui és Sant Elm.

En un altre capítol dedicat als record de joventut, defensa amb convenciment que l’ètim de Llafranc seria, no d’origen germànic (Corominas), ni tampoc una derivació de “lloc-franc” (Rolfs), sinó el terme Al-Afrank, que els berebers utilitzaven per anomenar la terra dels “francs”. Llafranc va ser l’indret privilegiat on hi passà les vacances de nen i en els anys de la primera joventut. Els menuts, jugant al voltant de l’església de Santa Rosa, hi recollien restes de ceràmica grega. Descobrien testimonis del passat en una època en què la idea -o la nostàlgia d’una idea- d’una Mediterrània forta omplia els esperits dels investigadors, dels assagistes i dels poetes. Finalment, trobem un altre exemple de l’interés de Marcó per l’etimologia quan assegura, per contrapunt al llibre de Pío Baroja Comunistas, judíos y demàs rales (1939), amb pròleg de’Ernesto Giménez Caballero, que “Baroja (Boroka) és cognom molt comú a Israel, i que el segon cognom, Nessí, és títol de categoria, jueu.” 

El lloc que ocupa la llengua castellana en aquesta geografia cultural és, al mateix temps que inevitable, marginal. És indubtable que Marcó parlava el castellà amb fluidesa i competència, però sentia aquesta llengua com a forània i imposada. Quan comença l’escolarització als Hermanos Maristas de Palafrugell, li sorprèn constatar que:

“d’una cadira -que així i en totes les cases del poble s’anomenava l’estri fet per asseure’s- allà se’n deia una silla i d’una finestra, una ventana i si errava: un pessic recargolat al braç em refrescava la memòria. Així començà el meu aprenentage d’una llengua que llavors al meu poble no parlava ningú.”

La fraseologia nacionalista, probablement imposada a l’escola per la Dictadura, li resulta pomposa, aliena, buida de contingut -però no mancada d’interès egoista o cobdícia. La reticència psicològica, al meu entendre, és explicable. Però Marcó té tendència aplicar-hi una hermenèutica històrica, essencialista, no indocumentada. Així, no dubta en fer seva seva l’observació d’Américo Castro, quan escriu que la noblesa castellana bandejava el coneixement com a propi de jueus i per tant com a sospitós per a un cristià. La ignorància seria, llavors, l’esnobisme del pur de sang.

L’any 1932, Marcó, que havia anat seguint els estudis de farmàcia per lliure, treballant i presentant-se als exàmens, va acabar l’últim curs. Va ser diferent, perquè per primera vegada el va estudiar i es va examinar en català: “Ja teníem la Universitat Autònoma de Barcelona i, de moment, es va acordar que els professors catalans ensenyessin en català i els castellans en castellà”. Si un estudiant no volia rebre classes en català o castellà, tenia a la seva disposició un ajudant de catedràtic que repetia la classe per a ell. Aquest era l’acord pres entre el rector (senyor Xirau Palau), els catedràtics i una representació de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Marcó era un dels dirigents de la FNEC a la Facultat de Farmàcia, encara que no podia ser present a la direcció, perquè passava les tardes treballant a la farmàcia de Rubí -una ocupació que li permetia pagar els estudis. Ocorregué que diverses facultats acordaren organitzar un míting “Pro enseñana en castellano”. Els farmacèutics van boicotejar l’acte amb la preparació d’ampolletes plenes de sulfur amònic, que produeix “una forta pudor d’ous podrits.” La provocació i la profusió que desprenien les ampolletes aixafades pel terra van acabar amb un “cos a cos amb els castellanòfils”, la suspensió del míting i la intervenció policial (“dos dels nostres foren detinguts”). La FNEC era una escició de la Federación Universitaria Española, que estava formalment en contra de l’ús del català a la Universitat.

El farmacèutic és un home de paisanatge, però la vida el porta a responsabilitats de nivell peninsular. Els fets que narra l’autor, durant els fets de la revolució sindical i la guerra posterior, recalquen la llengua castellana, en les intervencions que cita sense traduir, sovint com un idioma de sectaris, fanàtics i ignorants. No és sempre així, és clar. Però n’hi uns quants exemples. Quan s’adreça al Comitè de Palafrugell, instal·lat al Casal Popular que havian estat incautat, hi troba tres o quatre forasters i algun altre de Palafrugell. “Els forasters parlaven castellà, que sembla que era la llengua oficial, la mateixa que ho era la de la Falange”, escriu. 

En algun paràgraf, el castellà no és únicament una llengua forània, sinó que té una condició ontològica, diguem, d’inautenticitat, tal com es pot observar en la següent consideració fonètico-etimològica, que deixo a la consideració del lector:

“Pel fet de tenir una carrera universitària, segons el protocol institucional, tenia el dret al títol de Don i a poder usar un bastó amb puny de plata. M’ho comentà el doctor Segura. La paraula Don em recorda la impossibilitat de la llengua castellana d’admetre cap paraula acabada amb m. Don és la versió catellana de Dom que és una reducció de la paraula llatina Dominus (=Senyor), i que així la conserven les comunitats benedictines, com per exemple, la de Montserrat. Així que Don equival a ‘senyor’ i Dom equival a no res. I Adam (que vol dir ‘pare’) passa a Adán que no significa res. Colom és el nom d’un ocell, però Colón no vol dir res. La llista és llarga…”.

L’avi patern, veterinari i alumne excel·lent, va estudiar a Saragossa, on es podia aconseguir el títol de veterinario de 2ª clase. Per aconseguir el títol de 1ª clase, havia d’anar a Madrid, i així ho va fer, amb bons resultats. La centralització dels estudis i de les titulacions obligava a desplaçar-se a Madrid en nombrosos casos, com per fer el doctorat de farmàcia. Les facultats de Farmàcia de Madrid i Barcelona, que foren creades per Decret d’Isabel II el 17 de setembre de 1845, eren les úniques existents en les universitats espanyoles. Com que la Universitat de Barcelona no podia expedir títols de doctor, per aconseguir-lo calia desplaçar-se a Madrid. Aquesta opció no sempre semblava atractiva i, deixant de banda les dificultats de tipus pràctic, produïa una sensació de poca justícia administrativa, d’entorpiment burocràtic. És així que Marcó s’assabenta amb sorpresa, però sense escarafalls, que els doctors en farmàcia Cullell, Esteve, Rodés, no havien fet la tesi doctoral i simplement van acordar entre ells tractar-se de doctor, sense ser-ne de fet. Tenint en compte l’itinerari professional i empresarial dels avantdits, podríem contraposar la puixança de la professió i el relatiu poc prestigi de la centralització universitària.

El cas és quan a l’avi Marcó Palmada, de Santa Cristina d’Aro, li van oferit exercir a les Caballerizas Reales, va preferir tornar al seu poble. Aquesta història familiar li inspira la següent digressió:

“L’ordenació mesetària en matèria educativa sempre fou un desastre si més no una intolerable imposició. Imagineu la meva àvia, esposa del veterinari, que va exercir de mestressa [mestra] de les nenes de Santa Cristina durant trenta-cin anys i havia d’ensenyar en castellà.

Aquelles noies aprenien a l’escola unes paraules que ningú no entenia i això passava a tots els pobles i poblets de Catalunya on hi havia escoles públiques. Cal fer l’excepció de la ‘doctrina cristiana’ que es feia en català.” 

Els possibles avantatges del bilingüisme, de l’adquisició d’una lingua franca peninsular i d’una tradició literària apreciable són ignorats totalment. El localisme és perfectament idoni. És també la diferència que s’oposa a la retòrica ambigüa, arbitrària o difusa del poder, un poder més o menys obtús, relativament ineficaç, però al mateix temps poc conegut i que generalment desperta un interés precari. És característic de l’autor que citi Josep Pla només per fer-li un retret:

“I en Pla deia: ‘No us fieu d’una gent que d’una cosa tan petita i lleugera com un ocell, en diuen pájaro’. Ell no se’n va fiar. Se’n va refiar.” (p.166)

Però jo crec que el farmacèutic hi afegeix una bonhomia humorística quan diu que les seves paraules preferides en castellà són: hijosdalgo, paniaguado y pordiosero. Es tracta d’un prejudici, o més aviat d’un conglomerat de recels i d’experiències viscudes? En tot cas, Marcó s’adhereix a l’apunt d’Américo Castro, per a qui els castellans del segle XVI van fer vot d’ignorància, perquè, com que el saber llegir, escriure i comptar era cosa de jueus (conversos), volien allunyar qualsevol sospita sobre la seva “pureza de sangre”. “Aquell ‘vot’ esdevingué costum que s’ha conservat fins ara en algunes famílies castellanes.”

I llavors queda, és clar, la comunicació durant els anys de guerra. Les memòries de Marcó són en part un anecdotari interessantíssim, que no només il·lustra les dificultats -i l’enginy amb què va saber resoldre-les, en diverses ocasions- que va trobar en l’organització dels serveis farmacèutics, sinó que també descriu amb traç viu alguns individus amb qui es va creuar. Vegi’s el cas pintoresc de Durruti, quan reparteix entre la tropa, a la seva manera, un camió carregat de gorres Durruti, com anomenaven llavors les que portaven visera i orelleres -una moda efímera al front d’Aragó. Marcó, que com a representant del Consell de Sanitat de Guerra visitava els caps de cada sector, li va exposar el problema de les “incautacions” de material mèdic destinat a un lloc i detingut en un altre (“El front d’Aragó era dividit en propietats privades”: set zones); Durruti li va donar la raó i el va convidar a un guisat de xai amb patates i pa. O la reacció de Dolores Ibárruri, a qui havia d’acompanyar en un taxi per Barcelona, quan va preguntar pel significat de la paraula “Tancat”, que havien llegit en un local. “‘¡Tancat!, ¡qué palabra más rara!, ¿qué quiere decir?’. Jo li explico que vol dir cerrado i que no és tan estranya si tenim en compte que en castellà hi ha lugares estancos, aguas estancadas, etc. Això no li va agradar gens. Es veu que volia que, a mi, aquella paraula ‘catalana’, també em molestés, com a ella.”

Ja quan descriu el front d’Aragó, complicat per la divisió sindical, Marcó observa que l’enemic estava “ben organitzat”. L’autor no estableix cap comparació entre aquest fet i l’observació d’Américo Castro sobre una tradició de la sagrada indolència. Després va venir la derrota republicana i l’empresonament al terrible camp de concentració d’Albatera i posteriorment a la presó de Portaceli. Sembla ser que Ernesto Giménez Caballero, l’escriptor feixista (“el primer feixista d’Espenya”, segons va escriure ell mateix) va visitar Albatera. Concretament, la seva visita va ser anunciada, però, ningú, sembla, el va veure. Durant el trasllat dels presoners, van anar-hi també falangistes impecablement uniformats. El llibre no menciona Martí de Riquer, però és insinuant perquè publica una foto seva vestit de falangista.

Què volia dir molestar als anys 30. (Dels records de Lluís Marcó i Dachs).

El dia que va capgirar-se la vida del senyor Lluís Marcó i Dachs, uns homes de la FAI van entrar a la seva farmàcia d’Alella (que havia adquirit, gràcies a un préstec del seu germà i amb pagament a terminis, per 30.000 pessetes, i escripturat per 20.000). Un dels homes duia la mà ensangonada, un altre el va apuntar amb una pistola i ordenava que el guarís. El farmacèutic va afirmar que el seu deure era guarir un ferit, però que ho faria sense la coacció d’un arma. Està sindicat? Sí, respon, però té el carnet a Barcelona. Espavila perquè tornaré; si no el tens, assumiràs les conseqüències si m`has volgut enganyar. La pregunta i l’amenaça eren en castellà.

Pocs dies desprès d’aquest fet, Marcó va demanar al Comitè d’Alella que li prestés un dels cotxes incautats per anar a la Via Laietana de Barcelona, on hi havia la seu del recentment creat PSUC i de la UGT. La seva sol·licitud va sorprendre Blanch [Xavier?], i la va remetre a Joan Comorera, Secretari General del PSUC. La sol·licitud era inèdita, perquè no hi havia farmacèutics afiliats al sindicat. Però el farmacèutic d’Alella treballava sol, no tenia empleats, no explotava ningú, ell mateix era un obrer, dedicat sobretot a produir extracte de fetge (Liverin, Livermalt, i també un altre antianèmic, el Gastremon, fet amb estòmacs de porc desngreixats i secs) per a un laboratori (del doctor Pena Bellsolà, concretament). Podia ser considerat com un dels seus. Així és que li van fer una foto i, a canvi de ser acceptat com a obrer, Comorera li va proposar que organitzés el Sindicat de Farmàcia de la UGT. Va escriure aquest títol en el carnet. Era el nº1.

Poc van trigar a va convocar reunió, a les set de la tarda, amb un nou inscrit, que fou nomenat secretari, i un tercer. Els farmacèutics que tenien dependents, però, en quedaren exclosos. Això provocà algun “rampell”.

El pistoler de la FAI, a qui Marcó al·ludeix com a “galifardeu”, “eixelebrat”, “faista ximplet”, va tornar i va comprobar el carnet. Per aquells mateixos dies, el marit de la cuinera Agustina -un senyor alt i gros i sorrut, el vigilant nocturn que havia delatat Ferrer i Guàrdia, natural d’Alella, quan una nit escapolint-se va confiar en ell- es va amagar, per què algú havia preguntat per ell. El doctor Parellada va venir a demanar ajut per al seu fill Joan, que s’estava amb els monjos de Montserrat i que s’havia amagat. Tots aquests fets responien a una lògica insidiosa.

Marcó es va adreçar al Comitè. Marcó i l’alcalde Peret, d’Esquerra Republicana, eren a Alella els dos únics socis de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Peret va reunir el Comitè i citaren Marcó, qui els proposa que en Joan Parellada, que encara no havia professat per frare, retorni a Alella per treballar com a ajudant del seu pare. La proposta fou acceptada.

Un dia va rebre una carta de la Generalitat en la qual se li comunicava que, a petició de la UGT, se’l nomenava membre del Consell de Sanitat de Guerra. Marcó, enfeinat amb les tasques farmacèutiques i que dedicava les estones lliures a la llectura (Plini el Vell, Tirant lo Blanc, però també Nicolau d’Olwer, que havia fundat Acció Catalana el 1922), no havia sentit a parlar d’aquest Consell. Com que la CNT-FAI hi tenia dos metges representants i un farmacèutic, la UGT va voler-ne un dels seus també. Marcó era el nª1 de l’arxiu. S’havia de convertir en un representant polític. “Com a conseqüència de la visita dels faistes a la meva farmàcia, la meva vida s’anà complicant”, consigna amb una barreja de resignació i escepticisme.

Li foren encomanades tasques a Sarinyena, on sobretot li preocupa la distriubució adequada de material mèdic. Cada dijous, però, retornava a Barcelona per assistir a la reunió del Sindicat. El doctor Deulofeu, que havia estat professor seu, li explicava que els catedràtics, tant els de farmàcia com els de química, “eren sovint molestats pels de la FAI i després dels assassinats dels doctors Casamada, Palomas i Tayà […], estaven angoixats.” Marcó va redactar un document nominal que acreditava cada un d’ells de “persona mobilitzada pel Consell per a l’estudi i obtenció de medicament”. Aquest document va permetre salvar el doctor Pascual Vila, segrestat a la checa del carrer Sant Elies. Marcó, que va aconseguir posar-lo en un taxi (que, com gairebé tots llavors a Barcelona, era de la CNT) no s’oblida de mencionar que Vila no li retornaria el favor quan, estant al camp de concentració d’Albatera, hauria pogut intercedir per ell.

Abans de la visita dels faistes a la farmàcia, Marcó ja s’havia oposat a les persecucions, com quan va trucar discretament els Maristes d’Alella per avisar-los del perill que corrien. Ara, però, eren els propis farmacèutics els qui eren perseguits -pels propis farmacèutics. Darrere una porta entreoberta, al Col·legi de Farmacèutics, sent una breu conversa entre Tarragó, cap de la UGT i Susany, de la CNT: aniran a buscar el doctor Colell, “aquesta nit, a les tres”. Marcó va al cafè-restaurant la Rambla, consulta la guia telefònica i truca per aconsellar que el doctor Colell no dormi a casa aquella nit. Molts anys després li va poder agrair personalment.

A l’hospital de Sarinyena, que havia estat una caserna de la guàrdia civil, rep trucada del doctor Aiguader, que li explica la visita preocupant del seu germà. “Els del Comitè de Palafrugell començaven a molestar el meu pare”, escriu. Aiguader li proposa que l’acompanyin un xicots armats d’Esquerra Republicana, però Marcó prefereix anar-hi tot sol, de moment. A Palafrugell, s’adreça amb el seu germà al Comitè, instal·lat al Casal Popular, que ells han incautat. Hi troven tres o quatre faistes forasters (parlen castellà) i algun altre de Palafrugell. Li demanen 14.000 pessetes. Marcó els contesta amb dignitat i aplom, i afegeix que, si cal, tornarà amb companyia suficient per fer-los callar. Al seu pare no el van molestar més. Hi va haver, però, altres assassinats. El seu germà va decidir “passar la frontera i anar a l’atre bàndol”.

Lluís Marcó i Dachs, Llaurant la tristesa (Barcelona, 1998)

Una qüestió sentimental

La democràcia representativa és una concepció generosa. Es fonamenta en la idea que algú fa allò que altres consideren bo, d’acord amb els propis interessos, o simplement necessari, motiu pel qual els atorguen la seva confiança. Tothom sap que, per fer qualsevol cosa, calen diners. Quins són els comptes d’un partit? D’on vénen els diners que gasta? El senyor Mariano Rajoy, que ha estat president de la diputació de Pontevedra, diputat al Congrés, vicepresident de la Junta de Galícia, amb càrrecs rellevants al Partit Popular, ministre en diverses ocasions i, durant set anys, president del Govern d’Espanya, aquest senyor no sap com funcionen els comptes dels seu partit. No és trist? El senyor Jordi Pujol, d’un mèrit històric esperonador, probablement amb una proximitat a Déu que ell mateix no s’absté de proclamar, segurament n’ha parlat amb la seva família, però de fet no n’ha aclarit gaire res. Cal confiar-hi i prou. Un contracte basat en la confiança mútua és possible, però s’arrisca a produir nombroses gesticulacions, fruit d’un llenguatge implícit, críptic fins i tot. No és amb paraules clares que s’entén la gent? El senyor Pedro Sánchez no sap encara si viu en un país o en molts països. Algú que no sap en quin país viu, difícilment pot tenir sentiments sòlids. Qui es molestaria en preguntar-li res?

Himne dissolt en conversa

D’un diari marginal

9 de novembre 2017.– Tota amistat pressuposa l’acceptació de silencis i concessions minúscules, de les quals a vegades no en som ni conscients, i que generalment no interfereixen en l’afabilitat ni la gratitud, i no disminueixen ni interrompen l’afecte recíproc, de la mateixa manera que està tramada també de complicitats, de signes oportuns, d’estímuls que ens impressionen amb la il.lusió de la infinitud de la persona, però plasmada en la conversa de l’altre afortunadament, a qui no coneixem mai del tot, però que ens ajuda a coneixe’ns a nosaltes mateixos. 

No sé si és la intervenció d’un d’aquests silencis, que ha intervingut com una fisura sobtadament irreparable, el que s’ha produït ahir amb l’amic J.C., a qui li tinc amistat des de fa gairebé trenta anys. Amb ell vaig sentir la necessitat de sincerar-me, tal com li vaig dir-li, sobretot per evitat malentesos. Li devia a ell i a mi mateix aquesta explícita sinceritat. És estrany i interessant que per a mi la declaració política representi, i signifiqui, un esforç d’objectivitat, mentre que per a ell es correspon amb un sentiment, que expressa amb vaguetat però amb coherència sincera, i que li fa veure, segons que em diu, qui sap si amb raó, “alguna cosa personal” en la meva insistència argumental i en les preguntes formulades -una mena d’inquietud o obsessió personal, biogràfica, és a dir un cert desequilibri, per bé que anecdòtica, si la comparem amb el futur de la causa que a ell li sembla mereixedora d’interès i il.lusió. 

Resumint, li va semblar que la meva conversa tenia un to, més que importunador, agressiu, perquè ell se sentia avassallat, segons el seu propi mot, fins i tot en la meva gestualitat. Reconec que aquesta precisió sobre el meu suposat llenguatge gestual em va soprendre. Li va semblar, també, que jo era condescendent, encara que no va dir despectiu. És veritat que el nacionalisme polític -però ara el nacionalisme és polític fins al dit del peu- em sembla intel.lectualment poc respectable, però sobretot infatuat, arrogant, hipòcrita, oportunista, demagògic, manipulador, gregari, carrincló, opac, ridícul i perillós. Generalment m’ho agafo bé, amb una perspectiva pendular, acceptant l’afabilitat i la ingenuïtat com a dons, procurant ser humil i sociable amb la bona gent. El que passa, però, és que de fet no sóc tan humil. És el problema. I, si es tracta de mantenir una conversa, no considero que hagi de desestir la racionalitat -amb una tenacitat que és, probablement, d’arrel daimònica (en els sentit dels intèrprets de música).

Tinc entès que, al món, si et rius de la religió mahomètica t’exposes a ser assassinat. Qui fa befa del nacionalisme, de les seves veritats hiperhistòriques, de la seva estètica pijamil, no està ben considerat. Jo ja entenc que la ufana pot ser una qualitat civil, però a mi m’avorreix molt. Això és un problema, si es vol dir així, personal. Deixo de banda la qüestió de si, per a un nacionalista, la biografia d’un no nacionalista pot tenir algun interès. La meva no en té cap, això ho asseguro. Però si un amic expressa arguments revolucionaris i dóna suport a un cop d’Estat, li puc preguntar quina és la seva proposta política. A mi això em sembla normal.

Fins a quin punt m’ha mogut la decepció de veure un amic atrapat en els dogmes de l’època? No caldria estar decebut, perquè ja en tenia alguna noció. Les paraules pronunciades tenen, però, una importància que no sempre sospitem. Són el reflex d’un fet. He estat massa exigent, massa sever? Aquests dogmes exerceixen un poder i tenen conseqüències destructives, segregadores. Una actitud arcàdica em sembla còmoda, més que ètica. Quan li pregunto quina és la seva aposta política, em parla d’una esperança de futur. No podria ser més concret? La meva exigència l’incomoda. Sense aquesta exigència, però, té sentit de parlar de política en un moment de risc institucional?

Li dic clarament que aprovo amb gratitud la ciutadania espanyola i els límits del Règim del 78, que el discurs del Rei m’ha semblat correcte i que accepto el 155 (que potser és un 0’155, com diuen ara). M’esforçp per ser precís, objectiu. Procuro acceptar els fets modestos, la realitat. Ell diu que de realitat n’hi ha més d’una. Em diu que la Constitució impedeix prohibir un referèndum, deixant implícit que aquesta injustícia -aquesta inexactitut- la fa vulnerable -i que per tant ha de ser vulnerada. Aquesta afirmació em produeix la sensació d’entrar en la lògica d’un pensament màgic, formulat amb excepcions, possibilismes, inexactituds, esperances arrelades, però gairebé alingüístiques. Em diu que les coses s’arreglen si hi ha voluntat -bona voluntat. Quines “coses”? pregunto, i entenc que la problematització -i en bona mesura la seva inconsciència, o la irracionalització- és part del problema. Li pregunto si es fa càrrec de què és un Estat, de què és una moneda. Quan em contesta, no acabo d’entendre si vol un Estat i si vol una moneda. Intento explicar-li l’exasperació professional, urbana. Interpretar si la seva és una actitud a la defensiva o si més aviat és pudorosament compassiu amb mi no serveix per res més que per embolicar-se. Quan procuro exposar amb fets la urgència de les coses, li semblen, aquests fets, un “llenguatge manllevat”, i al mateix temps es nega a ser reconegut com algú que utilitza un “llenguatge manllevat”. Li pregunto, per sortir del laberint, què vol, quan vol la “independència”, sobretot en les circumstàncies d’incertesa, de desafiament actuals, d’erràtica desobediència. “Algú que em representi”, diu després de rumiar-s’ho. Qui és aquest algú? No ho sap, ja vindrà, diu. Jo li dic que la llei limita i que la seva aplicació em protegeix. Una ingenuïtat enorme, potser.

Ara no sé si la conversa ha tingut lloc o no. És la fatiga, que emporta irrealitat. Jo crec que sí. Tots dos sabem que no som filòsofs. A ell li agraden els fesolets i les faves tendres, a mi el raïm i el seus derivats. En aquests moments està enfeinat amb les cançons revolucionàries -basades en melodies espanyoles- de Shostakòvitx. Jo menciono el solo de fagot de La Reina (Haydn), la frivolitat de practicar Moszkovski, i recordo, sense pretensió de despertar cap interès, les fantasies convencionals hispàniques d’aquest polonès d’origen. Ens desitgem bona nit. Ens abracem amistosament. No som pas filòsofs. El gironí té assaig al matí. L’home de l’Eixample, més d’hora encara, va al Vallès. Passarà davant dels piquets de la Fava de país rient d’uns i altres, com qui fa una oració als déus, perquè és lliure de fer-ho.

ULM 1592

Una joguina que vaig fer per a l’Esther (que ja deu fer temps que ha “volat”, com diuen les mares), sense altra pretensió que la de deixar que l’enginy s’esbaís poc a poc.

ULM 1592

“Bisbe, puc volar”,

Va dir-li el sastre al bisbe.

“Au, goita com ho faig!”

I puja els aparells,

Semblen ales d’ocell,

Al gran al gran terrat de la Seu.

El bisbe poc s’ho creu.

“Mentides dius a raig,

L’home no és cap ocell,

Mai volarà com ell”,

El bisbe feu al sastre.

“S’ha mort, ai quin malastre!”

La gent va dir-li al bisbe.

“Ha estat una batuda.

Les ales estellades,

De cop s’ha estabellat

Sobre la dura la dura llosa de la Seu.”

“Campanes: repiqueu.

De cap mentida neix veritat,

L’home no és cap ocell,

Mai volarà com ell”,

Va dir a la gent el bisbe.

Bertold Brecht (1934)

La trena

D’un diari marginal:

28 de març 2016.– Conversa amb AE, lamentablement dominada pel tema que no s’esgota mai. Es tracta d’una religió que se us planta a la cara i us diu: “Vostè és ateu”. “Ah, no sabia que jo fos això que vostè diu”. “Sí, i ara li explicaré per què”. Etc. No s’acaba mai. Us queixala i no us deixa. És esgotador i estèril. AE és una persona de bona fe, separada, sense atractiu físic i que ha perdut tot l’interès pels homes, segons que em diu, i potser tota curiositat per la masculinitat, per un punt de vista masculí d’algunes coses, ha superat algun entrebanc de salut; mare d’un fill educat en una bona escola, on deplora veure nens acompanyats amb cotxe oficial, propietària d’un pis que ha reconvertit per a explotació turística; amb una orientació mística, propensa a interpretacions simbòliques més o menys moralistes i generalitzadores, aficionada als cursos de desenvolupament personal. La seva vida té una finalitat, em diu: fer feliços els altres. Resumint, ha estat depriment. La conclusió que en trec és que he d'evitar qualsevol conversa sobre el tema; tallar-lo en sec, d’entrada. Avui no hi ha Concili, adéu. Afirmar que tothom necessita una imatge agradable de si mateix, però que convertir aquesta propensió en ideal polític és una simplificació arriscada, necessàriament dogmàtica, un gregarisme atordidor i multiplicador de conceptes erronis que és com cosir una gran butxaca per al frau, afirmar-ho i raonar-ho, aixó és un esforç dialèctic totalment inútil. Un error habitual en mi, afegeixo, és creure que comparteixo el sentit de l’humor -aquesta disgregació-amb les altres persones. Tinc tendència a pressuposr-ho per predisposició simpàtica, diria, irreflexiva, banal i molt equivocada. La fe és abundant, cal presuposar que inunda els esperits i que els vivifica com l’aire. Ja està. Sembla ser que és així. AE és prou flexible per acceptar la meva idea sobre el caràcter fantàstic de l’assumpte, que he exposat amb una frase breu, després de dues hores de girar i regirar aquí i allà. Aquest tema és una trena molt llarga, un cabell que no s’acaba mai. Un tema de perruqueria.