Una setmana de consternació que, per a molts, ha estat un exercici d’autoafirmació: una setmana emocionant, una autèntica experiència d’eufòria col·lectiva -i, per als cautes, una perspectiva. Allò que no els van donar mai a l’escola ho han viscut, per fi, al carrer. L’inconvenient de l’eufòria col·lectiva és que impregna la consciència amb una fantasmagoria irracional. Se n’avergonyiran? Està per veure. Decidir si és el que tenim és desordre, aldarulls, guerra urbana, terorisme, és un assumte poític major. De monent estem en la indefinició. Després de l’ocupació i destrossa d’una part del centre urbà de Barcelona, ningú se’n fa responsable ni incitador ni subsidiari: tot és fer veure, tot és aparent, tot és opac. Els incitadors i els responsables subsidiaris conviuen en la fantasmagoria que s’excusa invocant enemics. Si fan la funció pública que els responsabilitza de la seguretat, pot ser que es posin al costat del desordre -si no és terrorisme- o bé mantinguin una postura ambigua i passiva. I no parlo aquí només de Torra o Colau. Fixin-se en el cap del Servei de Català de Trànsit, que sembla decididament abocat a la causa de la sedició. Sembla que, per a ells, tot és una qüestió d’estratègia formal. La bona gent es lamenta, s’excusa acusant, però no sento cap crida a la reflexió, cap autoinculpació. M’adono, sobretot, que una bona part dels meus conciutadans es mostren orgullosos de levitar per sobre les coses dolentes d’aquest món. Alimenten la perversió de creure que, adults, són nens, o millor dit, càndits, purs, essencialment innocents. Innocents, però capaços, inter nos, d’alguna brometa maliciosa. Aquest humor casuístic, per dir-ho així, podria ser una manera d’iniciar un examen de detall, una revisió de consciència, si no fos que està tant poc de moda. Està en un nivell de prestigi francament inferior a la performance, com bé saben els sotanats de Montserrat.
No em puc estar de dir que en els fets d’aquests dies, amb els actes de violència al·lucinant desfermada, no és la sorpresa el sentiment predominant. Sorpresa, poca. Aquells que afirmen sentir-se abandonats o desprotegits per l’Estat ho senten des de fa anys. Aquesta percepció, en la meva feina, és implícita i persistent entre molts malentesos -des de fa anys. Aquesta manca de sorpresa, s’ha d’atribuir a la professió que exerceixo de manera tan poc gloriosa? Sigui quina sigui l’explicació, no em costa imaginar algun exalumne circulant, briós i abrandat, per l’escenari vandàlic. Algun o alguns. No és, aquest, un pensament agradable, però és un pensament basat en l’experiència, l’observació i la deducció lògica, és un pensament realista. Tampoc em costa imaginar algun col·lega remenant el brou de la prudència, confegit de llenguatge cínic i buit, el brou casuístic, remenant i fins i tot emocionat amb la màgia. Això ho dic desprès d’haver-ho pensat, que consti. Aquests professors que s’acomoden com el dit al gua al procés selectiu de l’Administració catalana, i que busquen fer de l’alumne un activista social, que són fácilment identificables pel deix inelegant i per l’ús rutinari d’alguns modismes, i que formen una falange de pedants i narcisistes, aquests professors, aquests individus que han obert alegrement l’escola al sectarisme, en una professió que hauria d’exercir-se sempre al marge de tot partisanisme sectari, hi tenen alguna cosa a veure. Seria molt interessant que es plantegessin amb sinceritat la seva responsabilitat, l’error possible dels seus plantejaments, la migradesa moral del seu capteniment. Però això vindria a ser com un examen de consciència, cosa que no cal esperar. Diguem-los, doncs: Senyors: no practiquin! Siguin pragmàtics, cínics, imitatius, acomodaticis, diluïts, siguin homes nous! Una pràctica tan gerontològica i premoderna seria aventurar-se a un temps no monetaritzable, una pèrdua de referents convencionals, una difuminació insalvable de la identitat… El que passa, quan un practica la sinceritat amb ell mateix, és que pot trobar una buidor inesperada i una confusió que no esperava trobar-hi. Pot passar que es quedi sense paraules. Ara bé, un home de discurs totalitari no es queda mai sense paraules, això és sabut. El temps s’omple de paraules: la culpa és de l’enemic -el dolent.
El resultat és que uns joves capaços de crear o adherir-se a una organització perfecta en la realització dels seus objectius pateixen una mena d’afàsia idiota. Una generació que té totes les garanties socials, tots els preuats gadgets, moderníssims, que ho té tot, com diríem, excepte la modèstia, que és un bé que no s’adquireix amb diners; una generació que no ha viscut probablement violència habitual, generalitzada, al carrer, del tipus de l’extorsionador de la cantonada; resulta que és una generació que desprèn histèria agressiva a flamarades. No sóc pas dels que considera que s’hagi d’exculpar una conducta criminal per la joventut de l’infractor. Diuen que són utilitzats. Bé: es deixen utilitzar. Parlen les famílies d’aquests temes? Potser hi estan tots d’acord, tots els fills -sobretot. Els adults parlen amb els nens i els joves o fan veure que no passa res? Jo els dic que passa alguna cosa. Parlen els joves entre ells, o consideren que “s’han de respectar totes les opinions”? Seria com dir que van amb morrió.
Fa un parell de dies, en arribar a casa, vaig veure l’Agus assegut a la terrassa del bar. El vaig saludar i em vaig quedar conversant. De seguida s’hi va afegir l’Omar, que treballa a la botiga de menjar preparat -un petit negoci familiar i una exquisitesa. L’Agus és un veí amb una dilatada experiència de terrassa, un conqueridor de la copa de cervesa, un home amb una comprensió pausada i molt apreciable envers diferents tipus d’alcools, és a dir un individu tolerant, observador, taujà, donat a la sorna civilitzada i en el fons una mica trista, però sempre dins els límits de l’educació. Parlàvem del comerços, que havien obert, dels piquets, que havien passat per Mercadona, escoltats i posteriorment ignorats, dels incendis provocats al mateix carrer la nit anterior. L’Omar es mostrava preocupat i es plantejava tancar a la tarda, més que res perquè no soportava la humiliació de veure’s obligat a fer-ho. En això estem. I arriba una parella d’embolicats, d’una edat eterna, potser uns cinquanta. Sota el palmell de la mà, el murmuri: Són espanyols, anem. Li agafa el bracet. Ella se’n desix. Es deixa caure a la cadira i, amb els braços creuats, posa morros i bufa: “Pitjor per a ells!!!”. Deu estar cansada de caminar, necessita un refrigeri en un bar, i el bar no està tancat -però les reserves per al sopar s’han cancel·lat per por. Poc a poc van anar baixant el to de veu, fins que es va deixar de sentir. En cap moment vam interrompre la nostra parsimònia, és clar, ni caldria.
He de reconèixer que aquests dies, al contrari del que m’havia proposat, m’he abandonat a l’ànsia d’estar al corrent, de conèixer opinions i notícies -obsessió que no dóna res en si mateixa. He d’incloure-hi un cert neguit pels amics, alguns dels quals viuen en el barri. He lamentat el silenci gairebé unànim de la meva família -no hi fa res, és el costum. He vist, és clar, mirades buides, al matí, al carrer, de veïns entristits. He llegit, de passada, els deplorables titulars d’algun diari veu del Règim i he lamentat, una vegada més, l’alarmant manca d’autoritat dels ambiciosos i sobornables postulants a governar. Que els vagi bé. També he llegit l’opinió d’alguna persona culta, racional, que amb bona voluntat, em penso, s’expressa sobre el tan anomenat “problema català”. El possibilisme racionalista és raonable, articulat, intel·ligible. Sí, però no entén dues coses. La primera és que el “problema” és el pretext d’uns cercles de poder que l’han incentivat i promogut amb un exercici propagandístic descomunal, amb l’objectiu d’enfortir i augmentar el poder que ja tenen. Els qui hi pertanyen no hi renunciaran mai i sempre en voldran més. Alguns que no hi pertanyen voldran sempre formar-ne part si poden i hi aspiraran constantment; alguns que se’n veuran privats o exclosos voldran destruir-lo per enveja. Això és molt simple i em sembla que és una manera entenedora de parlar, una manera desapassionada i sense cap grandiloqüència. La segona cosa que no entén o que no té en compte és que l’element irracional que precisament és molt fort, molt ancorat i per a alguns, com s’ha vist a la llum del dia i de la nit, enormement atractiu, una font de gaudi. És també molt eficaç i crea una xarxa de lleialtats -amb un argot apreciable, indefectiblement lleig. Moltes vegades he sentit a dir això: Voldria entendre, però no entenc. Pregunto, escolto, però no entenc el que diuen. D’acord. Vostè es deixa atrapar o no es deixa atrapar. No hi ha res més a entendre. Vostè raona amb lògica, no s’ha de preocupar. Faci’m aquest favor: segueixi així. Aquell que pretén ocupar-se del “problema català” ha d’entendre que hi ha un element irracional i que aquest element és molt fort. Segurament, també, molt desorientat. Així ho veig. Vostès diran.
