He anat a l’Acadèmia (“Cafeteria Cumplimenta”, pròpiament retolat) pensant que potser hi trobaria en Pius Alberg. Tenia ganes de comentar amb ell l’article de Liliane Lurçat (famosíssim) i preguntar-li què en sap dels Compagnons de l’Université Nouvelle de 1921. Estava assegut rumiant el tema i, de sobte, tinc el cafè a la taula. Ni he vist la cambrera i, cosa inaudita, no li he sentit posar la tassa. Aquesta circumspecció, tan poc habitual en llocs on es traginen plats i culleres, m’ha sorprès i m’ha agradat molt. He evocat boscúries embolcallades en la boira, a la muntanya serrada i silenciosa, i he considerat la virtud de la paciència amatent. La modèstia, a vegades, em resulta inmediatament atractiva.
Pius Alberg es prodiga poc a l’Acadèmia i avui no ha vingut. És una persona reservada, introvertida, molt més introvertida que jo mateix. Qui ha vingut, però, és el seu germà, Cirus Alberg. S’hi assembla molt de cara, però té un mentó més pronunciat i arrodonit amb una base de poma. Les temples i els pòmuls li fan un crani més voluminós, molsut i enèrgic.
Hem produït una conversa més aviat circular.
-El meu germà s’ha quedat castigat -em diu Cirus-. Està estudiant no sé quin assumpte important, sobre educació infantil, em penso. Ja el coneixes…
-Em va fer llegir un article de Liliane Lurçat que em va agradar molt -li dic.
CA: Sí, ja m’ho imagino.
SL: Publicat l’any 1999, però actualíssim. I afinat.
CA: Ja et veig.
SL: Quan diferencia entre la igualtat de drets i la igualtat de persones, entra de ple en una qüestió jurídica que, al meu entendre, clava les pollegueres de la porta que s’obre -o no- al dogmatisme, al procediment acrític, a la tumefacció burocràtica.
CA: Vas embalat, home. I solemne! M’agrada. Havent-te vist tan apàtic, darrerament…
SL: A més, interroga els responsables intel.lectuals i polítics de l’afer. Ho fa amb arguments. Aquí la situació és molt comparable, no et sembla? Amb el matís que la funció social de l’escola, amb la conseqüent disminució de continguts a impartir, descansa sobre la idea privilegiada de la “construcció nacional”. Nom immaculat! Queda oberta la qüestió de si el nacionalisme és integrador o més aviat contradiu la integració social, un dilema entre allò de “vostès vagin i ensenyin i jo faré veure que no veig res” i la resposta avinent de “vingui vostè, ensenyi i jo veuré com ho fa” -fins que les pollegueres aguantin.
CA: El que jo no entenc és com us ho deixeu fer això, els professors. Francament.
SL: Què vols dir?
CA: Em refereixo a les dificultats que impedeixen l’exercici normal d’una professió. Aquesta gent, pateixen una afàsia professional? Bé sembla una dificultat de llenguatge, de discurs. No diuen res. Els veig entortolligats. Sotmesos. I no al coneixement -suposem que també!-, sino a la reïncidència, al pretext que porta l’agredit a retre’s, de nou, al seu enigmàtic, indesxifrable agressor… Com és que us ho deixeu fer, això?
SL: I com s’ho han deixat fer, “això”, els periodistes?
CA: Ah, resposta evasiva!
SL: M’ho pregunto cada dia.
CA: Si parlem d’escola pública, parlem de funció pública.
SL: Si parlem de televisió pública, haurem de parlar de servei a l’interès públic. Si parlem de premsa subvencionada per l’Estat de les-
CA-per la Generalitat de Catalunya, haurem de referir-nos al vell concepte de propaganda política. L’educació, avui, s’assembla a un instrument de propaganda secessionista adreçat a pobres d’esperit, perfectament censats, consumistes regulars i futura mà d’obra.
SL: És la reductio ad secessionem. Reduir la feina d’un bon nombre de professionals a un enfocament partidista és inevitablement parcial. Podria resultar-ne un debat estèril. Potser. Només vull indicar que en aquesta feina hi intervenen també altres factors. Alguns són també de caràcter ideològic, d’altres no ho són.
CA: Segurament. Però jo no veig una reacció corporativa davant de l’intervencionisme ideològic. Fa pensar en una passivitat que és un acatament.
SL: Parles de funcionaris que acaten la llei, majoritàriament.
CA: Obeeixen, a vegades, persones que no l’acaten, o que inciten a desobeir-la, o ho fan veure.
SL: I si és així, com és, llavors, que els fiscals fan veure que s’ho deixen fer, “això”?
CA: Demanem un altre cafè?
I aquí és quan intervé Joos de Quid:
-Ja coneixeu el conte. Un cuc d’esquer llençat al mar atreu un peix. El peix obre la boca i pica l’ham. L’amo, assegut a taula, menja l’àpat que mereix. I l’amo és, per perdre el greix, un cuc qui se’l cruspeix. Un conte hindú. Hi ha diferents versions, però sempre és el mateix.
Joos de Quid. El nostre Joos. Recomanable al cent per cent? No ho sé pas. Però, què seria l’Acadèmia sense el nostre Joos?
