Ara vull referir-me a la primera vegada que vaig sentir exposar el concepte, tan problemàtic, de “desplaçament de població”.
Jo llegia tot el que em queia a les mans, amb desordre, i m’agradava intercanviar el parer sobre llibres amb un amic. Ell legia parsimoniosament, jo amb voracitat. Un dia que caminàvem amb pas viu cap l’Escola de música, però, la conversa va anar per un altre costat, perquè, de sobte, va afirmar que els castellans haurien de retornar a la terra d’on havien vingut. Així, amb aquesta simplicitat, vaig conèixer, i no va ser a través dels llibres, un concepte que no se m’havia acudit abans. Estava acostumat a considerar el trasllat, ja fos lliure o per obligació profesional o de les necessitats, com un assumpte personal, i de fet legal.
La seva observació em semblà, però, generalista. Vaig objectar que, en conseqüència, nosaltres (però, qui era “nosaltres”?) hauríem de demanar al director de la banda -una banda de poble, de músics aprenents- que fes les maletes i anés circulant, amb la seva família o sense, cap a la seva Múrcia natal.
-No -va dir ell-. El director ha fet l’esforç d’aprendre a parlar català amb la gent del país. És el que haurien de fer tots els altres forasters.
Li vaig posar un altre exemple: la meva àvia que, com ell sabia, no parlava català. No recordo la seva resposta. I és estrany, perquè durant anys va ser, segurament, l’amic més sovintejat.
Eren anys d’efusions cíviques, d’esperances proclamades com a necessàries per al comú, d’iniciacions diverses. Jo tenia curiositat, i un dia vaig assistir a un míting de la gran coalició independentista. En entrar a la sala del teatre, no em va sorprendre trobar-hi la meva professora de solfeig. Ens vam saludar.
-Qué hi fas aquí? -em va dir, sorpresa, ella sí.
-He vingut a escoltar.
Li semblava que jo era molt jove per anar a un míting -potser dotat d'una eròtica particular, suposadament atrevida. Aprovava, però, el meu interès. A mi em semblava normal. Hi havia altres nois, també, més o menys de la meva edat.
-Sí, però ells han vingut amb els seus pares.
És clar. Vaig agafar butaca sense cap dificultat. Vaig sentir un profeta inverossímil, un Carbonell, amb una barbeta com les que a Cuba en diuen candado. Vaig sentir moltes intencions, moltes declaracions de principi i greuges exposats amb veu forta. No ho vaig trobar atractiu. A part del que he dit, no n’he retingut res. No he tornat mai més a cap míting. Per cinquanta anys de joc, el trumfo és migrat.
