La meva amiga S es preocupa per tenir el negoci en situació regular. Es tracta d’un pis d’hospedatge. Procuro evitar que em multin per no tenir llicència, però l’Ajuntament no em concedeix la llicència que m’exigeix, diu. M’exigeix una llicència que no em vol donar. Només la dóna al rics.
La meva experiència corrobora aquesta observació. Prop d’on visc, s’hi han edificat tres o quatre edificis sencers, alçats de nou, i les obres segueixen per remodelar o reconstruir encara nous edificis i apartaments. Es tracta d’una inversió milionària. No té res a veure amb l’economia del petit negoci local. El que em desagrada d’aquests edificis no són els edificis, sinó la gent. Hooligans i vedettes que criden com goriles pels balcons i com harpies desllorigades a la terrassa fins tard a la nit. L’efecte carnavalesc sovint hi és indecent. Els inquilins van i vénen gairebé sense interrupció, per estades de dues o tres nits. A vegades són famílies o grups educats. Quan és així, tenim sort i no hi ha res a dir.
El que sembla evident és que l’opinió dels veïns val menys que la del lobby pakistanès, que és qui va encetar la primera reacció contra la indecència d’uns joves exhibicionistes a la Barceloneta, si ho recorden. Potser vaig equivocat, però m’ho sembla així. Personalment no hi veig inconvenient a posar un negoci en una vivenda, sempre que no sigui sorollós, no faci mala olor i sigui legal. En canvi, si em parlen d’un edifici sencer llogat a grups nombrosos i sense cap vigilant present per respondre del que passa -com és el cas de l’immoble adjacent- llavors el meu vot és no i no. Però sobre això no es pot pas votar. L’Ajuntament regula i persegueix el petit inversor, els borrokos i les borrokes agredeixen els turistes, i els rics es fan més rics, sovint gràcies a la paciència dels veïns.
S ha volgut presentar-me una amiga alemanya, a qui anomeno Ç. Es tracta d’una pianista que ha vingut de visita amb el seu fill. Ha triat Barcelona a última hora, perquè Turquia és un destí perillós, diu. El govern d’Erdogan té un servei d’espionatge molt eficaç, actua a través de les xarxes socials i té una base de dades important. Si l’aduana reconeix un possible dissident, passarà tres dies a la presó preventiva. A Alemanya, diu Ç, la majoria de la població turca és favorable al president actual. El van votar majoritàriament i de manera contradictòria, perquè la seva política va en direcció contrària als drets civils que són un orgull de la societat alemanya. On anirem a parar?
Ç exposa la preocupació que l’amoïna. Porta a la bossa el llibre de llatí que són els deures del seu fill de dotze anys. Inexplicablement, però, Vueling no li ha permès de dur el violí a la cabina de l’avió. Com ho farem ara? Improviso i començo a trucar les botigues on sé que poden llogar violins. Imagino, naturalment, que tots estan d’agost. Envio missatges a alguns amics, i estem de sort, perquè contesten i de la manera més simpàtica s’ofereixen a prestar un violí que la seva filla no utilitza. M’alegra poder ajudar aquesta senyora i el seu fill, i també em sento orgullós d’uns amics tan despresos i tan acollidors. Quan anem a recollir l’instrument al seu pis, ens reben amb orxata fresca i cafè (cafè negre per a mi); la filla ens mostra el fiddle i ens regala amb una dança; el pare, mentre intenta descriure en anglès què és una xufa, entona una cançó turca habitual en el seu repertori, Ç reconeix la melodia i la canta també. La melodia puja, baixa, té una orografia detallada, d’un encant decisori, captivador. És Istambul! És un himne a Istambul, una cançó molt antiga. Els sufís diuen que és una cançó sufí, els sefardites diuen que és una cançó jueva, els ortodoxos afirmen que és cristiana, els sunites diuen que és seva i els yazidites també. Tothom diu que la cançó és seva!
Servus: -I per què no dir la veritat? Éstà ben clar: és una cançó catalana!..
Amb Ç i el seu fill hem passejat per la Rambla. La ironia és que, un dia després, la Rambla era el lloc menys segur de tots. Encara que llavors jo ja no era a Barcelona, he sabut que Ç i el seu fill no han pogut arribar a l’apartament perquè estava dins la zona tancada per raons de seguretat. Han aconseguit allotjament gràcies a l’hospitalitat d’una persona amable que han conegut pel carrer.
Un dia després de la bàrbara matança, en un cafè del barri, sona a la ràdio “jo no vull fer el soldat” del grup català Sau i em pregunto si la programació no obeeix a un criteri d’endoctrinament subliminal, encara, en el multiculturalisme soft habitual. Aquest endoctrinament no em preodueix cap mena de consol. Cap ni un! Fullejo un diari subvencionat. L’analista, un psicòleg, es refereix a la “manca d’adaptació”. No he llegit que cap psicòleg mediador reconegués el fracàs total del seu mamisme. Potser és que els fascina la bèstia.
