Besllum de Planilàndia

Diumenge vaig tenir el coratge d’exercir el meu dret a llençar-me de la bici contra el terra de la vorera, decorat amb les famoses i indoblegables rajoles Barcelona, per empotrar-m’hi. He de dir que, en aquesta experiència innovadora, l’objectiu va ser assolit de manera  satisfactòria. No crec pas que hagi de repetir l’acrobàcia: seria abusar de l’argot. Si vaig reeixeir, no va ser però per voluntat pròpia, sinó per un càlcul inexacte en el gir, que va fer que el  puny de la potència s’entrebanqués amb el suport d’una paperera metàlica i tombés bruscament, cosa que em va convertir en un ésser volàtil per un breu instant. Amb motiu segurament del pont de cap de setmana, gran part del veïnat i altres transeünts habituals havien deixat pista lliure al flow del moment. No vaig embestir ningú, gràcies a Déu, ni vaig haver de discutir amb cap fanàtic de la línia recta, cap censor de l’eslàlom urbà. Un senyor d’una urbanitat inqüestionable se’m va adreçar per preguntar-me de quina manera em podia ajudar. Havia quedat adherit al terra, entre Planilàndia i la dimensió habitual. Però em vaig reincorporar, amb ajuda del bon veï, i de seguida un altre senyor va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me fins al meu carrer. 

A la tarda vaig ingressar a urgències. Em va atendre un individu, no sabria dir si era metge o infermer. No en sabré mai el nom. Anava amb bata verda i portava el braç tatuat amb un ocell vermell. Nom? Edat? Dolors? etc. Colpejava el teclat amb un vigor gairebé furiós. Potser m’inspeccionaria un traumatòleg? Em va dir: sortiràs embenat. Assegut com era en una cadira de rodes, de seguida un zelador em van portar a fer “les plaques”. Vaig ser conduït per un passadís fins a una sala petita, amb il·luminació tènue centrada a una taula d’operacions sobre la qual hi havia un projector. El zelador va acostar la cadira a la taula i se’n va anar. Dues senyoretes em van demanar que extengués el braç sobre una placa quadrangular, negra, que havien posat sobre la taula. Vaig pensar: les dues són natives digitals. 

Per fer bé la radiografia, calia estirar més la mà. La senyoreta em deia que imités la posició de la seva mà, i la posava com a exemple. Havia d’estirar més el braç, també. Però el colze estava trabat per la inflamació, amb l’angle limitat. Per aconseguir-ho, m’havia d’acostar a la taula inclinant el tors, cosa que em resultava impossible de fer, degut al dolor. Les dues miraven la mà, com si hi hagués alguna cosa a considerar en aquella mà que no reproduïa la posició de la seva, el model. Finalment van comprendre que, tot i que el zelador no hi era, podien acostar la cadira per facilitar-me el moviment i la postura.

Quan vaig tornar al passadís, em vaig estar una bona estona observant l’anar i venir del personal sanitari, assistents, tècnics, potser metges, que circulaven amb un mòbil a la mà per on rebien les instruccions que havien d’acomplir a cada moment. Per raons estètiques i organitzatives, em van recordar l’antic bar de la Pedrera, que vaig visitar una vegada, acabat d’obrir, amb una persona forastera. Tots els cambrers portaven auricular i una tauleta digital. L’oficial vigilava el bon funcionament des d’un petit taulell on hi havia la caixa, inmòbil, fet d’aplom. Tots eren rectes, estirats, cabell curt impecable, atlètics, anaven d’una banda a l’altra com si estiguessin molt enfeinats, però sense mirar els clients, perquè havien de mirar la tauleta. Quan el cafè va arribar era fred.

Cinc hores després vaig rebre l’informe, recepta d’antinflamatori i recomanació de descans durant set dies. Gairebé me’n descuidava, però ja a punt de sortir vaig demanar a qui vaig trobar una còpia de les radiografies, per si calia fer un seguiment -i evitar, si fos el cas, una segona radiografia innecessària. Em van dir que m’adrecés a recepció d’ingressos i així ho vaig fer, però resulta que allà no tenien un ordinador per gravar cds. Puc imaginar que no tenien cap cd, tampoc. No era problema, perquè podia consultar l’aplicació de l’hospital i allà les trobaria. Quan vaig estar en condicions d’ocupar-me’n, vaig fer la consulta recomanada. Hi vaig trobar l’informe mèdic, però no les radiografies. Per sort, no les he pas de menester.

Amb la llengua caiguda

Dissabte al matí, un grup s’adreçava al tràfic que venia de l’Avinguda de Roma i quedava retingut al semàfor d’Urgell. Era impossible, doncs, no sentir la seva lamentable deprecació. Dic impossible perquè, davant una situació que us entristeix amb una mena de vergonya aliena, podeu no mirar -i així evitar-vos les banderetes, les insígnies i les coloraines- però no podeu deixar de sentir. No era pas una multitud. Era un grup poc imponent, però remarcable, que ocupava gairebé tota la vorera i cridava, com adreçant-se als conductors que feien la L, el gir, davant d’ells i quedaven parats de costat fent cua, una melopea deliberadament impersonal, que separava les síl·labes per produir un efecte de regularitat insistent. Entonaven les as amb un so idèntic, d’una manera que em feia pensar en alguns cants de tradició popular, d’origen indubtablement rural, que imiten el bel dels llanuts per produir un so d’una determinada projecció. L’efecte impersonal que produïa la deprecació, entonada d’aquesta manera inarticulada i inexpressiva, amb la llengua caiguda, no els podia passar per alt. Ben al contrari, vaig pensar. Hi havia en la insistència repetitiva una delectació que consistia no només en cridar l’atenció, sinó també en molestar, modestament i pacífica, el mal que era a l’origen del suposat greuge denunciat. Em recordà el plorineig, el belai de la veïna, de dotze anys, que ronseja com una nena petita a punt de salpar en un oratge de plors, crits, somiqueix, xiscles inconsistents però carregats de tensió nerviosa, que ella fingeix per cridar l’atenció de la seva mare i excusar-se quan la renyen. Sense cap dificultat imaginava els individus del grup fent broma sobre la seva escenificació, singularitzant-se així de la pròpia despersonalització, fictícia però justificada per la denúncia de la injustícia, així com el seu mal gust quedaria justificat pel mateix fet de compartir-lo, per la resignació de pertànyer a la bona gent. 

He escrit que s’adreçaven als conductors. Això és així? Ningú d’ells va parlar amb cap dels que érem allà per la circumstància del tràfic. A qui s’adrecen les persones que criden al carrer? La resposta que se m’acut és: a la premsa. Es tracta de ser important, i el que és important és el que diu la premsa. Si surt a la premsa, llavors el missatge polític val la pena, s’ha de tenir en compte -les persones, vull dir, que tinguin en compte aquestes coses. És, al capdavall, l’etiqueta el que parla: la veu del poble, el sentiment popular, és la realitat que emergeix als vostres ulls; no és la justícia exercida amb poder dels poderosos que tenen el privilegi de la veu oficial i la difusió pública, no és allò que no ven. Si aquest és el raonament per defecte de la premsa, podem suposar que la premsa pateix d’una ingenuïtat programada, és a dir que publica notícies amb un cálcul pervers. Però la premsa raona essencialment així -a mi m’ho sembla. És un entreteniment rendible que us excita amb una aparença de veritat. Per altra banda, la propaganda política, la difusió d’una ideologia, és força comparable amb la publicitat simple de qualsevol producte de consum. Si més no, en la mesura que un producte pressuposa hàbits i gregarismes identitaris públics i privats, en la mesura que s’adreça a un consumidor complex, sofisticat i expert. Uns us demanen que compreu un cotxe que us farà feliç a vós i al Planeta mateix, i uns altres demanen que els doneu la raó. Si no els la doneu, us seguiran molestant sempre que sigui possible -i si els la doneu, també, suposo. Però uns i altres, ocupen l’espai públic, simbòlicament i real, ja sigui perquè l’han comprat o simplement perquè es prenen la llibertat de fer-ho, proclameant fins i tot que el lloc és seu. Si aquesta propietat fos alguna cosa més que una pretensió nominal, els veuríem enfeinats amb el manteniment de la calçada, que de fet corre a càrrec de tots els contribuents. El seu propòsit és no tant ser acurats en el raonament i la parla com augmentar el valor d’allò que diuen i d’allò que fan en nom de les idees pròpies. I això, em sembla a mi, s’assembla molt a les estratègies de mercat adreçades a compradors complexos, sofisticats i experts.

Una anatomia de la cosa

Assistit [dijous] a la presentació del llibre Anatomia del Procés a la Llar del llibre de Rambla. Aquest volum és el resultat d’una col·laboració entre diversos especialistes coordinats sota la proposta de Joaquim Coll. La tesi, o la premissa d’estudi, és que el P comença amb Mas; a partir d’aquí el catalanisme queda substituït pel nacionalisme, l’independentisme i posteriorment el republicanisme independentista, amb una “deriva” que s’aparta dels procediments democràtics normals en una “democràcia liberal”. Actualment, el “processisme” ha renúnciat de manera més o menys explícita a la unilateralitat, i amb això conclou un període. Coll s’expressa amb una racionalitat normal, entenedora, sembla que li interessa la cronologia de manera activa, compromesa. És un pioner crític incansable.

La hipòtesi d’Astrid Barrio, que analitza el fenomen des de la teoria política, es basa en el concepte de sobrepuja o subhasta. Cada partit s’ha posat com a repte ser més radical, populista, i de fet unilateral -i desobedient, amb tot el que això implica, sobretot tenint en compte que són partits amb representació parlamentària i en el govern- per satisfer les aspiracions de l’“electorat”. Ningú, cap dels promotors i implicats, no s’ha atrevit a imposar un límit a aquesta tendència mecànica a agreujar la unilateralitat i això ha produit el referèndum, la llei de transitorietat jurídica etc. Barrio considera que Pascual Maragall va obrir la subhasta quan, en assolir la presidència, va adoptar els postulats nacionalistes i va proposar un nou estatut. 

Bassets ha distingit entre relat i propaganda. Ha parlat bé. L’única cosa que me n’ha quedat clara, però, és que un i altra s’assemblen molt. S’assemblen tant, que em costa diferenciar-los. Amb una veu de baríton timbrada, fluida, ha recordat, i ha fet bé, que la reforma de la llei de TV3 ha permès dominar-la per a ús del poder i, amb antífrasi poc emfàtica, ha felicitat els sececionistes per l’organització del seu relat en els mitjans de comunicació, inclosos els de fora de Catalunya. Chapeau, ha dit. Relat, propaganda? No queda clar. Bassets ha reivindicat un “catalanisme transversal” com a ideologia no partidista. A mi em sembla que el catalanisme, que algun deu quedar, és molt feble, tan feble que gairebé no es nota. L’entusiasme massiu, per substitució, n’és l’evidència més constatable. Potser al catalanisme li passa com al tan anomenat “empresari català” -que, quan es posa davant del mirall, comença a empal·lidir.

Valls ha partit d’una perspectiva europea sobre la percepció del que passa en aquest país d’excel·lents hiperbòlics. Ha exposat la seva visió del catalanisme. Ha subratllat la paraula cultura. Cultura, doncs. Barcelona, cultura. L’escriptor Vargas Llosa, es veu que deia que, als anys 60, Barcelona era la llibertat. Tot això emociona. Sospito que no és gaire interessant. Sospito que el propi Valls se n’adona. És clar que es poden fer moltes coses al Liceu, a les exposicions etc. que ens agradarien. Ja es veurà. Valls entén que l’auge del populisme és important.

Hi ha hagut un torn de preguntes escrites que ha llegit el periodista Manel Manchón. Com que estava assegut a l’última cadira del passadís i una simpàtic senyoreta passava convidant a omplenar una papereta (portava bolígraf), se m’ha acudit de preguntar-li a la doctora Astrid Barrio si la “subhasta” catalana no està produint un efecte imitatiu en els grans partits espanyols. Ha contestat dient que en teoria política s’espera que un fenomen d’aquest tipus produeixi una reacció en el bàndol contrari i que, en efecte, sembla que en l’actualitat s’observa una “disputa per la bandera”, concretament en la rivalitat entre Ciutadants i el Partit Popular -sense que n’esperi, però, un gran recorregut. Aquesta resposta, perfectament pertinent i capaç, m’ha deixat insatisfet. M’he preguntat si no havia formulat bé la pregunta. Ara m’adono, és clar, que jo esperava una glossa d’una idea preconcebuda. Segons la meva suposició, el delit, el desig d’agradar, que està a la base de la sobrepuja -propensió egotística i essencialment inestable- és possiblement un fenomen mecànic, transmès imitativament en la reivindicació dels drets identitaris, físics, socials, religiosos, incloses totes les icones emfàtiques del benestar socialdemòcrata. Es tracta, doncs, d’una consideració de caràcter psicològic, sociològic, no tècnicament polític. Però entenc que no defineix necessàriament una dreta política, diguem, tradicional. 

Una reunió raonada i serena, amb una mica de maquillatge, moltes càmeres -una bestiesa- i dues columnes de periodistes. Amb poques riallades. El dubte sobre el títol d’autòpsia o anatomia ha anat bé. Després, un comentari sobre la Vanguardia, un sobre Rajoy, han agitat les carreus d’algun. Però aquestes coses sempre fan riure, en un sentit esportiu. El to, cal dir-ho, no era ritualístic, sinó acadèmic, distès. Hi havia pocs paraigües.

El meu agraïment a l’aportació dels investigadors i a l’agradable entreteniment d’aquesta tarda. Demà torno a la feina. El sou és el de sempre. Això és totalment normal. 

La groga Aurora

L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.

No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.

Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.

Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.

Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.

A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.

No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.

Una visita inesperada

La meva amiga S es preocupa per tenir el negoci en situació regular. Es tracta d’un pis d’hospedatge. Procuro evitar que em multin per no tenir llicència, però l’Ajuntament no em concedeix la llicència que m’exigeix, diu. M’exigeix una llicència que  no em vol donar. Només la dóna al rics.

La meva experiència corrobora aquesta observació. Prop d’on visc, s’hi han edificat tres o quatre edificis sencers, alçats de nou, i les obres segueixen per remodelar o reconstruir encara nous edificis i apartaments. Es tracta d’una inversió milionària. No té res a veure amb l’economia del petit negoci local. El que em desagrada d’aquests edificis no són els edificis, sinó la gent. Hooligans i vedettes que criden com goriles pels balcons i com harpies desllorigades a la terrassa fins tard a la nit. L’efecte carnavalesc sovint hi és indecent. Els inquilins van i vénen gairebé sense interrupció, per estades de dues o tres nits. A vegades són famílies o grups educats. Quan és així, tenim sort i no hi ha res a dir.

El que sembla evident és que l’opinió dels veïns val menys que la del lobby pakistanès, que és qui va encetar la primera reacció contra la indecència d’uns joves exhibicionistes a la Barceloneta, si ho recorden. Potser vaig equivocat, però m’ho sembla així. Personalment no hi veig inconvenient a posar un negoci en una vivenda, sempre que no sigui sorollós, no faci mala olor i sigui legal. En canvi, si em parlen d’un edifici sencer llogat a grups nombrosos i sense cap vigilant present per respondre del que passa -com és el cas de l’immoble adjacent- llavors el meu vot és no i no. Però sobre això no es pot pas votar. L’Ajuntament regula i persegueix el petit inversor, els borrokos i les borrokes agredeixen els turistes, i els rics es fan més rics, sovint gràcies a la paciència dels veïns.

S ha volgut presentar-me una amiga alemanya, a qui anomeno Ç. Es tracta d’una pianista que ha vingut de visita amb el seu fill. Ha triat Barcelona a última hora, perquè Turquia és un destí perillós, diu. El govern d’Erdogan té un servei d’espionatge molt eficaç, actua a través de les xarxes socials i té una base de dades important. Si l’aduana reconeix un possible dissident, passarà tres dies a la presó preventiva. A Alemanya, diu Ç, la majoria de la població turca és favorable al president actual. El van votar majoritàriament i de manera contradictòria, perquè la seva política va en direcció contrària als drets civils que són un orgull de la societat alemanya. On anirem a parar?

Ç exposa la preocupació que l’amoïna. Porta a la bossa el llibre de llatí que són els deures del seu fill de dotze anys. Inexplicablement, però, Vueling no li ha permès de dur el violí a la cabina de l’avió. Com ho farem ara? Improviso i començo a trucar les botigues on sé que poden llogar violins. Imagino, naturalment, que tots estan d’agost. Envio missatges a alguns amics, i estem de sort, perquè contesten i de la manera més simpàtica s’ofereixen a prestar un violí que la seva filla no utilitza. M’alegra poder ajudar aquesta senyora i el seu fill, i també em sento orgullós d’uns amics tan despresos i tan acollidors. Quan anem a recollir l’instrument al seu pis, ens reben amb orxata fresca i cafè (cafè negre per a mi); la filla ens mostra el fiddle i ens regala amb una dança; el pare, mentre intenta descriure en anglès què és una xufa, entona una cançó turca habitual en el seu repertori, Ç reconeix la melodia i la canta també. La melodia puja, baixa, té una orografia detallada, d’un encant decisori, captivador. És Istambul! És un himne a Istambul, una cançó molt antiga. Els sufís diuen que és una cançó sufí, els sefardites diuen que és una cançó jueva, els ortodoxos afirmen que és cristiana, els sunites diuen que és seva i els yazidites també. Tothom diu que la cançó és seva!

Servus: -I per què no dir la veritat? Éstà ben clar: és una cançó catalana!..

Amb Ç i el seu fill hem passejat per la Rambla. La ironia és que, un dia després, la Rambla era el lloc menys segur de tots. Encara que llavors jo ja no era a Barcelona, he sabut que Ç i el seu fill no han pogut arribar a l’apartament perquè estava dins la zona tancada per raons de seguretat. Han aconseguit allotjament gràcies a l’hospitalitat d’una persona amable que han conegut pel carrer.

Un dia després de la bàrbara matança, en un cafè del barri, sona a la ràdio “jo no vull fer el soldat” del grup català Sau i em pregunto si la programació no obeeix a un criteri d’endoctrinament subliminal, encara, en el multiculturalisme soft habitual. Aquest endoctrinament no em preodueix cap mena de consol. Cap ni un! Fullejo un diari subvencionat. L’analista, un psicòleg, es refereix a la “manca d’adaptació”. No he llegit que cap psicòleg mediador reconegués el fracàs total del seu mamisme. Potser és que els fascina la bèstia.

Bona nit, lluna plena

Ahir a la nit, al Dakar. Assegut al tamboret, al recés de l’entrada, fumant. Un senyor em dóna a entendre que a la terrassa hi estaré més fresc. Interpreto que vol conversa i m’hi atanso per compartir taula. Sí, parlo espanyol. No, no sóc anglès. De seguida passem a parlar en català i el senyor manifesta una curiosa ansietat per alliçonar sobre els temes més sorprenents i desllorigats. Intento seguir el fil, i de tant en tant el tallo, per no enmallar-me. M’assabento, és clar, que Colom era català, que a Veneçuela utilitzen l’expressió “buscar tres pies al gato”, traducció literal de “buscar tres peus al gat”, en realitat una corrupció de “buscar tres pèls al gat” que, segons sembla, s’explica perquè només les gates tenen tres pèls, mentre que els gats en poden tenir dos i prou; em diu que Espanya és una invenció del segle XIX i que Europa es va originar a Catalunya. No me’n sé avenir! Aquest senyor cerca le revelació de la història esotèrica, la “no oficial”, però està en possessió d’un fil conductor ple d’almogàvers (“homes coratjosos”, m’especifica). Li faig de tallahams, però ell és  incansable, inquisittiu. Berga, m’informa, és un topònim ibèric que vol dir “lloc”. Per aixó hi ha molts indrets a Europa anomenats Berga, Bergen etc. “Per això” vol dir -per tant!- que tots aquests indrets procedeixen de Berga! Mmm… Aquest senyor busca el primer espermatozou, el primer colló, ja ho veig. Nostàlgia catalana, metafísica catalana. Lògica fantàstica.

Em diu que va viure deu anys a Tànger: “els deu anys més feliços de la meva vida”. Potser hi va néixer? Li demano que me’n parli, però es mostra circumspecte: hi ha una riera… és una ciutat més segura que Barcelona… Ara, vostè potser no sap que Cervantes era català. Doncs mira, aquí m’ha toca la fibra! El Quixot és una traducció del català. Una traducció del català! I no només Cervantes era català, sino que Cervantes i Shakespeare eren una sola persona. I aquí em torna a tocar la fibra. 

Aquest investigador és un cas. Ho sap tot sobre Cervantes, però, vet aquí, desconeix el nom de Cide Hamete Benengeli. Això sí, com que és honest, m’assegura que ho repassarà. Durant la mena de conversa, no he oblidat ni un sol instant que eren les dotze de lluna plena. De totes maneres, li he deixat ben clar: A Cervantes se’l respecta.

La mestressa ha sortit a recollir cadires. Bona nit, predica. Porta el cabell allisat amb una ondulació a les puntes, a l’estil ye-yé, que l’afavoreix. Si hi ha una cosa que supera el pensament màgic és una mestressa que us diu bona nit. Contra aquest fet no s’hi pot res. És una proclamació inapel.lable, universal. Bona nit és bona nit.

A la vorera

Encara que alguns en fan una lluita, a vegades cal defensar-se del ciclisme urbà, quan comparteix la vorera amb tota mena d’estris rodats: carros de la compra, tròleis de viatger, carretons carregats de begudes o altra mercaderia, carros de manobra o les banyes per transportar palets, carros de súper amb paperassa o ferralla amuntegada, els cotxets del nen, vehicles elèctrics per a minusvàlids, motociclistes que busquen aparcament, caminadors o cadires amb rodes, els patins en línia, el patinet elèctric o de peu i encara aquesta plataforma elèctrica sobre rodes, bicicle o monocicle.

Alguns d’aquests rodadors són considerats necessaris o bé són prescrits, com els vehicles de neteja municipal, tan sorollosos; d’altres, com els camions, els cucs articulats i de colors fluorescents o el cotxet de la nina, que traginen alguns nens, són fantasies mòbils. Petites arquitectures i no tan petites, que us depassen en un cluc d’ull o a pas de vianant. Primer es va inventar la rodai després el fre, això és un fet incontestable.

La bicicleta, queda clar, no està sola sobre la vorera. Aquests triangles tubulars, però, es singularitzen perquè us fan moure les cames, com és notori. Integren el tronc de mans a peus d’una manera força plaent i simètrica. Quan un no té res i té una bicicleta, té l’esperança d’anar a algun lloc. Si les forces per pujar flaquegen, sempre quedaran ganes de deixar-se anar avall, o bé de seguir la inèrcia d’una pedalada lenta. Com que en aquest barri hi ha un semàfor cada setanta metres, és forçós vigilar i frenar, cal força de tendò i carregar el pes sovint per arrencar.

La diversitat d’aquestes àgils criatures és tan abundant com les esperances dels propis manillats, que és com dir de la humanitat sencera. Ja serà molt si no es perd en una fosa en negre -el temut robatori; o si no la descobriu un dia lligada amb una cadena més gruixuda que les llantes, però sense llantes. Una bicicleta conté un itinerari sentimental i cal estar preparat per despendre-se’n, de manera imprevista o no. Alguns usuaris hi tenen una relació fetitxista òbvia, en fan una projecció del gust personal, fins i tot un signe identitari -capitalisme de baratillo, que pot ser festiu, divertit, humorístic, o no tant. Conservar el sentit de l’humor és aconsellable, tenint en compte que en arribar al pis i obrir el frigorífic, podria passar que al fins hi trobéssiu una pizza congelada, que és com la bicicleta estàtica de l’alimentació.