La democràcia representativa és una concepció generosa. Es fonamenta en la idea que algú fa allò que altres consideren bo, d’acord amb els propis interessos, o simplement necessari, motiu pel qual els atorguen la seva confiança. Tothom sap que, per fer qualsevol cosa, calen diners. Quins són els comptes d’un partit? D’on vénen els diners que gasta? El senyor Mariano Rajoy, que ha estat president de la diputació de Pontevedra, diputat al Congrés, vicepresident de la Junta de Galícia, amb càrrecs rellevants al Partit Popular, ministre en diverses ocasions i, durant set anys, president del Govern d’Espanya, aquest senyor no sap com funcionen els comptes dels seu partit. No és trist? El senyor Jordi Pujol, d’un mèrit històric esperonador, probablement amb una proximitat a Déu que ell mateix no s’absté de proclamar, segurament n’ha parlat amb la seva família, però de fet no n’ha aclarit gaire res. Cal confiar-hi i prou. Un contracte basat en la confiança mútua és possible, però s’arrisca a produir nombroses gesticulacions, fruit d’un llenguatge implícit, críptic fins i tot. No és amb paraules clares que s’entén la gent? El senyor Pedro Sánchez no sap encara si viu en un país o en molts països. Algú que no sap en quin país viu, difícilment pot tenir sentiments sòlids. Qui es molestaria en preguntar-li res?
