Una anatomia de la cosa

Assistit [dijous] a la presentació del llibre Anatomia del Procés a la Llar del llibre de Rambla. Aquest volum és el resultat d’una col·laboració entre diversos especialistes coordinats sota la proposta de Joaquim Coll. La tesi, o la premissa d’estudi, és que el P comença amb Mas; a partir d’aquí el catalanisme queda substituït pel nacionalisme, l’independentisme i posteriorment el republicanisme independentista, amb una “deriva” que s’aparta dels procediments democràtics normals en una “democràcia liberal”. Actualment, el “processisme” ha renúnciat de manera més o menys explícita a la unilateralitat, i amb això conclou un període. Coll s’expressa amb una racionalitat normal, entenedora, sembla que li interessa la cronologia de manera activa, compromesa. És un pioner crític incansable.

La hipòtesi d’Astrid Barrio, que analitza el fenomen des de la teoria política, es basa en el concepte de sobrepuja o subhasta. Cada partit s’ha posat com a repte ser més radical, populista, i de fet unilateral -i desobedient, amb tot el que això implica, sobretot tenint en compte que són partits amb representació parlamentària i en el govern- per satisfer les aspiracions de l’“electorat”. Ningú, cap dels promotors i implicats, no s’ha atrevit a imposar un límit a aquesta tendència mecànica a agreujar la unilateralitat i això ha produit el referèndum, la llei de transitorietat jurídica etc. Barrio considera que Pascual Maragall va obrir la subhasta quan, en assolir la presidència, va adoptar els postulats nacionalistes i va proposar un nou estatut. 

Bassets ha distingit entre relat i propaganda. Ha parlat bé. L’única cosa que me n’ha quedat clara, però, és que un i altra s’assemblen molt. S’assemblen tant, que em costa diferenciar-los. Amb una veu de baríton timbrada, fluida, ha recordat, i ha fet bé, que la reforma de la llei de TV3 ha permès dominar-la per a ús del poder i, amb antífrasi poc emfàtica, ha felicitat els sececionistes per l’organització del seu relat en els mitjans de comunicació, inclosos els de fora de Catalunya. Chapeau, ha dit. Relat, propaganda? No queda clar. Bassets ha reivindicat un “catalanisme transversal” com a ideologia no partidista. A mi em sembla que el catalanisme, que algun deu quedar, és molt feble, tan feble que gairebé no es nota. L’entusiasme massiu, per substitució, n’és l’evidència més constatable. Potser al catalanisme li passa com al tan anomenat “empresari català” -que, quan es posa davant del mirall, comença a empal·lidir.

Valls ha partit d’una perspectiva europea sobre la percepció del que passa en aquest país d’excel·lents hiperbòlics. Ha exposat la seva visió del catalanisme. Ha subratllat la paraula cultura. Cultura, doncs. Barcelona, cultura. L’escriptor Vargas Llosa, es veu que deia que, als anys 60, Barcelona era la llibertat. Tot això emociona. Sospito que no és gaire interessant. Sospito que el propi Valls se n’adona. És clar que es poden fer moltes coses al Liceu, a les exposicions etc. que ens agradarien. Ja es veurà. Valls entén que l’auge del populisme és important.

Hi ha hagut un torn de preguntes escrites que ha llegit el periodista Manel Manchón. Com que estava assegut a l’última cadira del passadís i una simpàtic senyoreta passava convidant a omplenar una papereta (portava bolígraf), se m’ha acudit de preguntar-li a la doctora Astrid Barrio si la “subhasta” catalana no està produint un efecte imitatiu en els grans partits espanyols. Ha contestat dient que en teoria política s’espera que un fenomen d’aquest tipus produeixi una reacció en el bàndol contrari i que, en efecte, sembla que en l’actualitat s’observa una “disputa per la bandera”, concretament en la rivalitat entre Ciutadants i el Partit Popular -sense que n’esperi, però, un gran recorregut. Aquesta resposta, perfectament pertinent i capaç, m’ha deixat insatisfet. M’he preguntat si no havia formulat bé la pregunta. Ara m’adono, és clar, que jo esperava una glossa d’una idea preconcebuda. Segons la meva suposició, el delit, el desig d’agradar, que està a la base de la sobrepuja -propensió egotística i essencialment inestable- és possiblement un fenomen mecànic, transmès imitativament en la reivindicació dels drets identitaris, físics, socials, religiosos, incloses totes les icones emfàtiques del benestar socialdemòcrata. Es tracta, doncs, d’una consideració de caràcter psicològic, sociològic, no tècnicament polític. Però entenc que no defineix necessàriament una dreta política, diguem, tradicional. 

Una reunió raonada i serena, amb una mica de maquillatge, moltes càmeres -una bestiesa- i dues columnes de periodistes. Amb poques riallades. El dubte sobre el títol d’autòpsia o anatomia ha anat bé. Després, un comentari sobre la Vanguardia, un sobre Rajoy, han agitat les carreus d’algun. Però aquestes coses sempre fan riure, en un sentit esportiu. El to, cal dir-ho, no era ritualístic, sinó acadèmic, distès. Hi havia pocs paraigües.

El meu agraïment a l’aportació dels investigadors i a l’agradable entreteniment d’aquesta tarda. Demà torno a la feina. El sou és el de sempre. Això és totalment normal. 

La llengua dels prejudicis

Torno als records de Lluís Massó per fixar-me en com descriu, no tant la seva relació amb la llengua castellana, com el sentiment que en té. La seva capacitat d’apreciar-la és força reservada, certament. L’esquema correspon a un sentiment complex, de greuge i rebuig. Per bé que alguns fets biogràfics poden haver influït en consolidar aquest sentiment, a mi em sembla que la seva és una actitud d’origen anterior als fets dels anys 30. Afegeixo que aquesta constatació, o aquest prejudici, no és ni de bon tros el més interessant d’aquest llibre. Simplement em crida l’atenció l’esquema d’aquest rebuig, que es podria encabir en l’idealisme històric -i lingüístic- de l’època, amb els seus prejudicis.

Marcó era un humanista, investigador, interessat per l’idioma i les paraules. Estant a Sant Feliu de Guíxols, l’any 1929, va llegir una polèmica al semanari L’Avi Muné  sobre el correcte nom de l’ermita que, en aquesta població, s’alça sobre el cap homònim. Bosch i Viola, director del setmanari, sostenia que el nom correcte era Sant Elm (Erasme) i mossèn Humbert Font, basat en la imatge del sant a l’ermita, replicava dient que el nom autèntic era Sant Telm. Per fer-ho més complicat, la parla popular, a Sant Feliu, deia “Santem”. Estimulat per la curiositat i el desig de saber, Marcó va demanar permís a l’Ajuntament per consultar els arxius i va comprobar que, en tots els fragments respectats per les rates, hi deia Sant Elm, fins que a partir de 1714 es llegia San Telmo, un sant, pel que sembla, força venerat a la costa cantàbrica. Va publicar el descobriment al Baix Empordà i “la resposta de Bosch i Viola va ser insultant”. El nom acceptat avui és Sant Elm.

En un altre capítol dedicat als record de joventut, defensa amb convenciment que l’ètim de Llafranc seria, no d’origen germànic (Corominas), ni tampoc una derivació de “lloc-franc” (Rolfs), sinó el terme Al-Afrank, que els berebers utilitzaven per anomenar la terra dels “francs”. Llafranc va ser l’indret privilegiat on hi passà les vacances de nen i en els anys de la primera joventut. Els menuts, jugant al voltant de l’església de Santa Rosa, hi recollien restes de ceràmica grega. Descobrien testimonis del passat en una època en què la idea -o la nostàlgia d’una idea- d’una Mediterrània forta omplia els esperits dels investigadors, dels assagistes i dels poetes. Finalment, trobem un altre exemple de l’interés de Marcó per l’etimologia quan assegura, per contrapunt al llibre de Pío Baroja Comunistas, judíos y demàs rales (1939), amb pròleg de’Ernesto Giménez Caballero, que “Baroja (Boroka) és cognom molt comú a Israel, i que el segon cognom, Nessí, és títol de categoria, jueu.” 

El lloc que ocupa la llengua castellana en aquesta geografia cultural és, al mateix temps que inevitable, marginal. És indubtable que Marcó parlava el castellà amb fluidesa i competència, però sentia aquesta llengua com a forània i imposada. Quan comença l’escolarització als Hermanos Maristas de Palafrugell, li sorprèn constatar que:

“d’una cadira -que així i en totes les cases del poble s’anomenava l’estri fet per asseure’s- allà se’n deia una silla i d’una finestra, una ventana i si errava: un pessic recargolat al braç em refrescava la memòria. Així començà el meu aprenentage d’una llengua que llavors al meu poble no parlava ningú.”

La fraseologia nacionalista, probablement imposada a l’escola per la Dictadura, li resulta pomposa, aliena, buida de contingut -però no mancada d’interès egoista o cobdícia. La reticència psicològica, al meu entendre, és explicable. Però Marcó té tendència aplicar-hi una hermenèutica històrica, essencialista, no indocumentada. Així, no dubta en fer seva seva l’observació d’Américo Castro, quan escriu que la noblesa castellana bandejava el coneixement com a propi de jueus i per tant com a sospitós per a un cristià. La ignorància seria, llavors, l’esnobisme del pur de sang.

L’any 1932, Marcó, que havia anat seguint els estudis de farmàcia per lliure, treballant i presentant-se als exàmens, va acabar l’últim curs. Va ser diferent, perquè per primera vegada el va estudiar i es va examinar en català: “Ja teníem la Universitat Autònoma de Barcelona i, de moment, es va acordar que els professors catalans ensenyessin en català i els castellans en castellà”. Si un estudiant no volia rebre classes en català o castellà, tenia a la seva disposició un ajudant de catedràtic que repetia la classe per a ell. Aquest era l’acord pres entre el rector (senyor Xirau Palau), els catedràtics i una representació de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Marcó era un dels dirigents de la FNEC a la Facultat de Farmàcia, encara que no podia ser present a la direcció, perquè passava les tardes treballant a la farmàcia de Rubí -una ocupació que li permetia pagar els estudis. Ocorregué que diverses facultats acordaren organitzar un míting “Pro enseñana en castellano”. Els farmacèutics van boicotejar l’acte amb la preparació d’ampolletes plenes de sulfur amònic, que produeix “una forta pudor d’ous podrits.” La provocació i la profusió que desprenien les ampolletes aixafades pel terra van acabar amb un “cos a cos amb els castellanòfils”, la suspensió del míting i la intervenció policial (“dos dels nostres foren detinguts”). La FNEC era una escició de la Federación Universitaria Española, que estava formalment en contra de l’ús del català a la Universitat.

El farmacèutic és un home de paisanatge, però la vida el porta a responsabilitats de nivell peninsular. Els fets que narra l’autor, durant els fets de la revolució sindical i la guerra posterior, recalquen la llengua castellana, en les intervencions que cita sense traduir, sovint com un idioma de sectaris, fanàtics i ignorants. No és sempre així, és clar. Però n’hi uns quants exemples. Quan s’adreça al Comitè de Palafrugell, instal·lat al Casal Popular que havian estat incautat, hi troba tres o quatre forasters i algun altre de Palafrugell. “Els forasters parlaven castellà, que sembla que era la llengua oficial, la mateixa que ho era la de la Falange”, escriu. 

En algun paràgraf, el castellà no és únicament una llengua forània, sinó que té una condició ontològica, diguem, d’inautenticitat, tal com es pot observar en la següent consideració fonètico-etimològica, que deixo a la consideració del lector:

“Pel fet de tenir una carrera universitària, segons el protocol institucional, tenia el dret al títol de Don i a poder usar un bastó amb puny de plata. M’ho comentà el doctor Segura. La paraula Don em recorda la impossibilitat de la llengua castellana d’admetre cap paraula acabada amb m. Don és la versió catellana de Dom que és una reducció de la paraula llatina Dominus (=Senyor), i que així la conserven les comunitats benedictines, com per exemple, la de Montserrat. Així que Don equival a ‘senyor’ i Dom equival a no res. I Adam (que vol dir ‘pare’) passa a Adán que no significa res. Colom és el nom d’un ocell, però Colón no vol dir res. La llista és llarga…”.

L’avi patern, veterinari i alumne excel·lent, va estudiar a Saragossa, on es podia aconseguir el títol de veterinario de 2ª clase. Per aconseguir el títol de 1ª clase, havia d’anar a Madrid, i així ho va fer, amb bons resultats. La centralització dels estudis i de les titulacions obligava a desplaçar-se a Madrid en nombrosos casos, com per fer el doctorat de farmàcia. Les facultats de Farmàcia de Madrid i Barcelona, que foren creades per Decret d’Isabel II el 17 de setembre de 1845, eren les úniques existents en les universitats espanyoles. Com que la Universitat de Barcelona no podia expedir títols de doctor, per aconseguir-lo calia desplaçar-se a Madrid. Aquesta opció no sempre semblava atractiva i, deixant de banda les dificultats de tipus pràctic, produïa una sensació de poca justícia administrativa, d’entorpiment burocràtic. És així que Marcó s’assabenta amb sorpresa, però sense escarafalls, que els doctors en farmàcia Cullell, Esteve, Rodés, no havien fet la tesi doctoral i simplement van acordar entre ells tractar-se de doctor, sense ser-ne de fet. Tenint en compte l’itinerari professional i empresarial dels avantdits, podríem contraposar la puixança de la professió i el relatiu poc prestigi de la centralització universitària.

El cas és quan a l’avi Marcó Palmada, de Santa Cristina d’Aro, li van oferit exercir a les Caballerizas Reales, va preferir tornar al seu poble. Aquesta història familiar li inspira la següent digressió:

“L’ordenació mesetària en matèria educativa sempre fou un desastre si més no una intolerable imposició. Imagineu la meva àvia, esposa del veterinari, que va exercir de mestressa [mestra] de les nenes de Santa Cristina durant trenta-cin anys i havia d’ensenyar en castellà.

Aquelles noies aprenien a l’escola unes paraules que ningú no entenia i això passava a tots els pobles i poblets de Catalunya on hi havia escoles públiques. Cal fer l’excepció de la ‘doctrina cristiana’ que es feia en català.” 

Els possibles avantatges del bilingüisme, de l’adquisició d’una lingua franca peninsular i d’una tradició literària apreciable són ignorats totalment. El localisme és perfectament idoni. És també la diferència que s’oposa a la retòrica ambigüa, arbitrària o difusa del poder, un poder més o menys obtús, relativament ineficaç, però al mateix temps poc conegut i que generalment desperta un interés precari. És característic de l’autor que citi Josep Pla només per fer-li un retret:

“I en Pla deia: ‘No us fieu d’una gent que d’una cosa tan petita i lleugera com un ocell, en diuen pájaro’. Ell no se’n va fiar. Se’n va refiar.” (p.166)

Però jo crec que el farmacèutic hi afegeix una bonhomia humorística quan diu que les seves paraules preferides en castellà són: hijosdalgo, paniaguado y pordiosero. Es tracta d’un prejudici, o més aviat d’un conglomerat de recels i d’experiències viscudes? En tot cas, Marcó s’adhereix a l’apunt d’Américo Castro, per a qui els castellans del segle XVI van fer vot d’ignorància, perquè, com que el saber llegir, escriure i comptar era cosa de jueus (conversos), volien allunyar qualsevol sospita sobre la seva “pureza de sangre”. “Aquell ‘vot’ esdevingué costum que s’ha conservat fins ara en algunes famílies castellanes.”

I llavors queda, és clar, la comunicació durant els anys de guerra. Les memòries de Marcó són en part un anecdotari interessantíssim, que no només il·lustra les dificultats -i l’enginy amb què va saber resoldre-les, en diverses ocasions- que va trobar en l’organització dels serveis farmacèutics, sinó que també descriu amb traç viu alguns individus amb qui es va creuar. Vegi’s el cas pintoresc de Durruti, quan reparteix entre la tropa, a la seva manera, un camió carregat de gorres Durruti, com anomenaven llavors les que portaven visera i orelleres -una moda efímera al front d’Aragó. Marcó, que com a representant del Consell de Sanitat de Guerra visitava els caps de cada sector, li va exposar el problema de les “incautacions” de material mèdic destinat a un lloc i detingut en un altre (“El front d’Aragó era dividit en propietats privades”: set zones); Durruti li va donar la raó i el va convidar a un guisat de xai amb patates i pa. O la reacció de Dolores Ibárruri, a qui havia d’acompanyar en un taxi per Barcelona, quan va preguntar pel significat de la paraula “Tancat”, que havien llegit en un local. “‘¡Tancat!, ¡qué palabra más rara!, ¿qué quiere decir?’. Jo li explico que vol dir cerrado i que no és tan estranya si tenim en compte que en castellà hi ha lugares estancos, aguas estancadas, etc. Això no li va agradar gens. Es veu que volia que, a mi, aquella paraula ‘catalana’, també em molestés, com a ella.”

Ja quan descriu el front d’Aragó, complicat per la divisió sindical, Marcó observa que l’enemic estava “ben organitzat”. L’autor no estableix cap comparació entre aquest fet i l’observació d’Américo Castro sobre una tradició de la sagrada indolència. Després va venir la derrota republicana i l’empresonament al terrible camp de concentració d’Albatera i posteriorment a la presó de Portaceli. Sembla ser que Ernesto Giménez Caballero, l’escriptor feixista (“el primer feixista d’Espenya”, segons va escriure ell mateix) va visitar Albatera. Concretament, la seva visita va ser anunciada, però, ningú, sembla, el va veure. Durant el trasllat dels presoners, van anar-hi també falangistes impecablement uniformats. El llibre no menciona Martí de Riquer, però és insinuant perquè publica una foto seva vestit de falangista.