Turba i peixet

Servus: Em pregunto si, en aquest Any de la Pressa, hem après alguna cosa sobre els moviments de masses. Tinc la sensació que segueixo força in albis, en penombra.
Heremos: Un assumpte fort. I delicat.

Servus: Vol dir que les idees ètiques, que han de donar claredat, no són suficients?

Heremos: Les idees ètiques s’han de deduir, si no es volen considerar solament com a abstraccions esquemàtiques. Si ens atenem als fets recents, no es pot dubtar que s’ha manifestat una voluntat de poder de grup. 

Servus: A aquesta manifestació de grup sempre m’hi he oposat, o sempre he procurat mantenir-me’n al marge, en l’estudi i en el lleure. Però he de reconèixer que m’hi enfronto, sense pretendre-ho, amb una certa angoixa. La meva indiferència habitual no em serveix per dissimular una inquietud interior i això no em satisfà. És com si no acabés de trobar el vocabulari adequat.

Heremos: És que hi ha un moviment amb una gran força de cohesió que busca imperar sobre els altres imposant-se en el llenguatge, en l’espai públic i la simbologia més que publicitària, essencialista, naturalment en la informació massmèdia i, cosa important, en la memòria. Tot el que es desviï de la seva asserció -el seu horitzó en el temps- és abandonat per asemàntic. La conducta del grup pot ser intuïtiva -emocional, recriminadora, no sense exaltació-, i a vegades escassament racional, però al mateix temps racionalitza, perquè reconeix les seves coses en l’horitzó que es proposa. Si té una organització, la utilitza, si disposa d’una Administració, se n’apropia per fer-ne un instrument. Apel.la a les lleis per servir-se’n, les canvia per legitimar-se, les aplica o les oblida només si li convé, i així aquestes lleis, que permeten formalitzar les idees ètiques, es converteixen en la lògica que declara la pròpia innocència i acusa l’oponent. Les seves pretensions inconcretes són desassenyades per al sentit comú: són l’insensat. Sovint l’acusa, de manera impotent, de deliri o de follia clínica. Psicològicament es podria dir que es tracta, més aviat, d’un estat d’èmfasi en el grup, en l’esperança compartida, d’autoafirmació euforitzant. Però potser aixó no és res més que un símptoma. Per al Moviment, la qüestió no és primàriament un assumpte jurídic, sinó el moviment en què les coses apareixen i són reconegudes amb sentit. Així doncs, accepta el risc (o potser més aviat l’acccepta i no l’accepta, perquè els fets l’obliguen a fer veure), l’estímul. El repte compartit és celebrat. La inadequació entre el signe i la cosa s’arrela a l’abisme de la imaginació.

Servus: M’ha ben arraconat. El grup, quan és massiu, magnifica la seva importància. La massa no es coneix mai com a individu. El desengany, així, és improbable.

Heremos: No em sigui tremendo, Libery! Ha dinat?

Servus: No tinc gaire gana.

Heremos: Vingui a casa. Faré un arrebossadet de peix. 

Servus: I ara em dirà que cal cuinar-lo amb desprendiment i gest delicat per no desfer la textura, amb atenció al foc.

Heremos: M’hi jugo el prestigi personal! Convidarem a la Vangual i algú més. Vingui! Després fumarem.

Servus: M’ha ben arraconat.

Contradiccions

No sé si és possible morir de silenci. Aquesta setmana han aparegut les primeres estelades al pati. I també, naturalment, algunes banderes espanyoles. Algunes alumnes deien: “Si elles porten estelades, per què no podem portar nosaltres la bandera d’Espanya?” Aquestes capes ultraistes que veiem arreu són una vestimenta entristidora. Afortunadament, algunes profesores amb seny han demanat a les nenes que les deixin a casa, i em penso que així ho han fet.

La vaga del dimarts -si és que era una vaga- i que no vaig secundar, ha produït l’efecte inaudit que els professors parlin del tema que a tots preocupa poc o molt. Fins ara hi avia un silenci caute més que respectuós, tinc la impressió. Ara un col.lega em diu que acaba de llegir una notícia que l’indigna. Està sorprès i considera que a Espanya hi governa Franco i, gairebé fora de sí, afirma que la Unió Europea expulsarà Espanya per la seva inexistent democràcia. Un altre col.lega, pacifista i amant de la natura, lamenta que la policia hagi actuat amb una violència inacceptable. Li dóno a entendre que no m’ho ha semblat així, i li puntualitzo que hi ha hagut exageracions. A ell, però, aquestes exageracions (dos dits, tres dits, quatre dits) no li importen. Tant és. La qüestió és que “tenim dret”. Em posa l’exemple de Rosa Parks. Ja veig que estem en els clixés de la propaganda habitual. Però estic una mica sorprès, suposo que és que no hi estic habituat.

La cosa, però, em fa reflexionar. ¿Com és possible que aquestes bones persones, cultes -són llicenciats- i a qui, per professió, els pertoca una relativa responsabilitat pública, parlin amb aquest hiperbolisme sobre qüestions bàsiques d’interès general? M’adono que no tenen entesos conceptes bàsics de Dret, ni del que és un Estat de Dret. I si els tenen entesos, prescindeixen d’aquesta comprensió. Per a ells, puc suposar, la cosa, la questio, no és fonamentalment un assumpte jurídic. Al mateix temps, però, parlen de tenir dret, cosa que em sembla contradictòria.

Ara que hi penso, quan vaig preparar l’oposició per accedir a la Fàbrica, vaig haver d’estudiar la LOGSE i demostrar que me la savia. Em pregunto si no seria més útil que els funcionaris estiguessin obligats a aprendre els fonaments rudimentaris del Dret que regeix les nostres institucions. Passa que s’exigeix als professors -en particular a aquells que són interins i no han opositat- una subtil i tàcita lleialtat al director del centre educatiu, que és qui decideix algunes de les coses que a ells els pot afectar en el treball quotidià. Així ho ha decidit el Govern d’Espanya. En la nostra Administració, però, un càrrec pot tenir un matís polític comprovat, si no m’equivoco. Però, de fet, no en sé res. Em limito a observar o, més aviat, a distreure’m.

El professor que va parlar amb intel.ligència dilluns a les vuit del matí tenia previst fer un viatge per motius familiars i va demanar un permís amb suficient antel.lació. Aquest permís li va ser concedit en el moment de demanar-lo. Dimecres, a primera hora, li va ser sobtadament denegat. M’ho va explicar amb una certa tristesa, dient-me que ho considerava una represàlia. No entraré en els detalls. A mi també m’ha semblat una represàlia per haver-se pronunciat partidari de la llei vigent. Així anem.

Ara al departament on treballo hi ha cuques. No n’hi havia vist mai cap abans. Una cuca grossa, ben alimentada, a la paret, lluent. Va venir una professora de Diversitat i, argumentant en contra dels meus dubtes humanistes i compassius, la va esclafar, provocant el crec habitual que fan aquests petits blindats, segurament sabeu a què em refereixo. M’han comunicat que algunes nenes tenen polls. Una mare ha denunciat que havien vist un poll en un dels auriculars de l’aula d’informàtica. El tècnic de manteniment l’ha inspecccionat. No sembla que tinguem plaga.

La comunitat educativa enraona

Aquest matí a les vuit, els alumnes estaven aplegats al pati i davant les portes d’entrada a l’edifici. El passadís estava silenciós. Quan he entrat a la sala de professors hi he vists algunes cares llargues. El silenci era inusual, cerimoniós i amatent. Quan s’hi han assegut tots els qui havien de fer classe a aquella hora, el senyor director s’ha adreçat a nosaltres i ha dit:

“A veure. Aquesta reunió és per parlar dels actes greus de violència que van ocórrer ahir. Com tots sabeu, la violència ha estat inacceptable. Se’ns ha demanat que fem una reflexió al respecte i creiem que l’hem de fer. O sigui. En tant que nosaltres defensem uns valors, cosa que fem habitualment, ja sigui a les tutories, les classes de valors ètics, etcètera, pensem que hem de reunir els alumnes per informar-los del que va passar. Els reunirem en una sala i els farem mirar les notícies de TV3 per què estiguin informats. De manera que, degut a la gravetat dels fets, se uns encomana la tasca ètica de comunicadors. Llavors, a les dotze, vint minuts abans del descans, baixarem al pati i farem un acte per manifestar el nostre rebuig de la violència policial. A continuació es farà l’esbarjo.”

“Perdona que faci aquesta interrupció, ha dit un professor, però em penso que és important tenir en compte el següent. Jo tampoc sóc partidari de la violència, és clar que no! Però la policia que va intervenir en els fets d’ahir obeia ordres judicials. Hi va haver un avís i tothom ho savia. Fins i tot hi va haver pares que portaven els seus fills. Com és possible? No es pot manipular els nens d’aquesta manera! La situació és molt excepcional i la causa s’ha d’atribuir a la conducta del govern de la Generalitat en la seva obstinació per tirar endavant un acte il.legal. Són ells qui han incitat la població.”

“A veure. Sense entrar en polèmiques que no pertoquen en aquest moment. També en el règim de Franco hi havia un estat de dret, però hi ha coses que es poden canviar.”

Algú ha puntualitzat: “La nostra feina no és comunicar. No som propagandistes. La nostra feina és ensenyar.”

Una professora sensata, nova d’aquest curs i no part de l’equip directiu, ha intervingut d’aquesta manera: “Els alumnes estan esperant per entrar a classe. No els podem retenir més estona. Proposo que es respecti la llibertat de càtedra i que cada professor faci el que consideri convenient.”

I així s’ha fet.