Una anatomia de la cosa

Assistit [dijous] a la presentació del llibre Anatomia del Procés a la Llar del llibre de Rambla. Aquest volum és el resultat d’una col·laboració entre diversos especialistes coordinats sota la proposta de Joaquim Coll. La tesi, o la premissa d’estudi, és que el P comença amb Mas; a partir d’aquí el catalanisme queda substituït pel nacionalisme, l’independentisme i posteriorment el republicanisme independentista, amb una “deriva” que s’aparta dels procediments democràtics normals en una “democràcia liberal”. Actualment, el “processisme” ha renúnciat de manera més o menys explícita a la unilateralitat, i amb això conclou un període. Coll s’expressa amb una racionalitat normal, entenedora, sembla que li interessa la cronologia de manera activa, compromesa. És un pioner crític incansable.

La hipòtesi d’Astrid Barrio, que analitza el fenomen des de la teoria política, es basa en el concepte de sobrepuja o subhasta. Cada partit s’ha posat com a repte ser més radical, populista, i de fet unilateral -i desobedient, amb tot el que això implica, sobretot tenint en compte que són partits amb representació parlamentària i en el govern- per satisfer les aspiracions de l’“electorat”. Ningú, cap dels promotors i implicats, no s’ha atrevit a imposar un límit a aquesta tendència mecànica a agreujar la unilateralitat i això ha produit el referèndum, la llei de transitorietat jurídica etc. Barrio considera que Pascual Maragall va obrir la subhasta quan, en assolir la presidència, va adoptar els postulats nacionalistes i va proposar un nou estatut. 

Bassets ha distingit entre relat i propaganda. Ha parlat bé. L’única cosa que me n’ha quedat clara, però, és que un i altra s’assemblen molt. S’assemblen tant, que em costa diferenciar-los. Amb una veu de baríton timbrada, fluida, ha recordat, i ha fet bé, que la reforma de la llei de TV3 ha permès dominar-la per a ús del poder i, amb antífrasi poc emfàtica, ha felicitat els sececionistes per l’organització del seu relat en els mitjans de comunicació, inclosos els de fora de Catalunya. Chapeau, ha dit. Relat, propaganda? No queda clar. Bassets ha reivindicat un “catalanisme transversal” com a ideologia no partidista. A mi em sembla que el catalanisme, que algun deu quedar, és molt feble, tan feble que gairebé no es nota. L’entusiasme massiu, per substitució, n’és l’evidència més constatable. Potser al catalanisme li passa com al tan anomenat “empresari català” -que, quan es posa davant del mirall, comença a empal·lidir.

Valls ha partit d’una perspectiva europea sobre la percepció del que passa en aquest país d’excel·lents hiperbòlics. Ha exposat la seva visió del catalanisme. Ha subratllat la paraula cultura. Cultura, doncs. Barcelona, cultura. L’escriptor Vargas Llosa, es veu que deia que, als anys 60, Barcelona era la llibertat. Tot això emociona. Sospito que no és gaire interessant. Sospito que el propi Valls se n’adona. És clar que es poden fer moltes coses al Liceu, a les exposicions etc. que ens agradarien. Ja es veurà. Valls entén que l’auge del populisme és important.

Hi ha hagut un torn de preguntes escrites que ha llegit el periodista Manel Manchón. Com que estava assegut a l’última cadira del passadís i una simpàtic senyoreta passava convidant a omplenar una papereta (portava bolígraf), se m’ha acudit de preguntar-li a la doctora Astrid Barrio si la “subhasta” catalana no està produint un efecte imitatiu en els grans partits espanyols. Ha contestat dient que en teoria política s’espera que un fenomen d’aquest tipus produeixi una reacció en el bàndol contrari i que, en efecte, sembla que en l’actualitat s’observa una “disputa per la bandera”, concretament en la rivalitat entre Ciutadants i el Partit Popular -sense que n’esperi, però, un gran recorregut. Aquesta resposta, perfectament pertinent i capaç, m’ha deixat insatisfet. M’he preguntat si no havia formulat bé la pregunta. Ara m’adono, és clar, que jo esperava una glossa d’una idea preconcebuda. Segons la meva suposició, el delit, el desig d’agradar, que està a la base de la sobrepuja -propensió egotística i essencialment inestable- és possiblement un fenomen mecànic, transmès imitativament en la reivindicació dels drets identitaris, físics, socials, religiosos, incloses totes les icones emfàtiques del benestar socialdemòcrata. Es tracta, doncs, d’una consideració de caràcter psicològic, sociològic, no tècnicament polític. Però entenc que no defineix necessàriament una dreta política, diguem, tradicional. 

Una reunió raonada i serena, amb una mica de maquillatge, moltes càmeres -una bestiesa- i dues columnes de periodistes. Amb poques riallades. El dubte sobre el títol d’autòpsia o anatomia ha anat bé. Després, un comentari sobre la Vanguardia, un sobre Rajoy, han agitat les carreus d’algun. Però aquestes coses sempre fan riure, en un sentit esportiu. El to, cal dir-ho, no era ritualístic, sinó acadèmic, distès. Hi havia pocs paraigües.

El meu agraïment a l’aportació dels investigadors i a l’agradable entreteniment d’aquesta tarda. Demà torno a la feina. El sou és el de sempre. Això és totalment normal. 

La llengua dels prejudicis

Torno als records de Lluís Massó per fixar-me en com descriu, no tant la seva relació amb la llengua castellana, com el sentiment que en té. La seva capacitat d’apreciar-la és força reservada, certament. L’esquema correspon a un sentiment complex, de greuge i rebuig. Per bé que alguns fets biogràfics poden haver influït en consolidar aquest sentiment, a mi em sembla que la seva és una actitud d’origen anterior als fets dels anys 30. Afegeixo que aquesta constatació, o aquest prejudici, no és ni de bon tros el més interessant d’aquest llibre. Simplement em crida l’atenció l’esquema d’aquest rebuig, que es podria encabir en l’idealisme històric -i lingüístic- de l’època, amb els seus prejudicis.

Marcó era un humanista, investigador, interessat per l’idioma i les paraules. Estant a Sant Feliu de Guíxols, l’any 1929, va llegir una polèmica al semanari L’Avi Muné  sobre el correcte nom de l’ermita que, en aquesta població, s’alça sobre el cap homònim. Bosch i Viola, director del setmanari, sostenia que el nom correcte era Sant Elm (Erasme) i mossèn Humbert Font, basat en la imatge del sant a l’ermita, replicava dient que el nom autèntic era Sant Telm. Per fer-ho més complicat, la parla popular, a Sant Feliu, deia “Santem”. Estimulat per la curiositat i el desig de saber, Marcó va demanar permís a l’Ajuntament per consultar els arxius i va comprobar que, en tots els fragments respectats per les rates, hi deia Sant Elm, fins que a partir de 1714 es llegia San Telmo, un sant, pel que sembla, força venerat a la costa cantàbrica. Va publicar el descobriment al Baix Empordà i “la resposta de Bosch i Viola va ser insultant”. El nom acceptat avui és Sant Elm.

En un altre capítol dedicat als record de joventut, defensa amb convenciment que l’ètim de Llafranc seria, no d’origen germànic (Corominas), ni tampoc una derivació de “lloc-franc” (Rolfs), sinó el terme Al-Afrank, que els berebers utilitzaven per anomenar la terra dels “francs”. Llafranc va ser l’indret privilegiat on hi passà les vacances de nen i en els anys de la primera joventut. Els menuts, jugant al voltant de l’església de Santa Rosa, hi recollien restes de ceràmica grega. Descobrien testimonis del passat en una època en què la idea -o la nostàlgia d’una idea- d’una Mediterrània forta omplia els esperits dels investigadors, dels assagistes i dels poetes. Finalment, trobem un altre exemple de l’interés de Marcó per l’etimologia quan assegura, per contrapunt al llibre de Pío Baroja Comunistas, judíos y demàs rales (1939), amb pròleg de’Ernesto Giménez Caballero, que “Baroja (Boroka) és cognom molt comú a Israel, i que el segon cognom, Nessí, és títol de categoria, jueu.” 

El lloc que ocupa la llengua castellana en aquesta geografia cultural és, al mateix temps que inevitable, marginal. És indubtable que Marcó parlava el castellà amb fluidesa i competència, però sentia aquesta llengua com a forània i imposada. Quan comença l’escolarització als Hermanos Maristas de Palafrugell, li sorprèn constatar que:

“d’una cadira -que així i en totes les cases del poble s’anomenava l’estri fet per asseure’s- allà se’n deia una silla i d’una finestra, una ventana i si errava: un pessic recargolat al braç em refrescava la memòria. Així començà el meu aprenentage d’una llengua que llavors al meu poble no parlava ningú.”

La fraseologia nacionalista, probablement imposada a l’escola per la Dictadura, li resulta pomposa, aliena, buida de contingut -però no mancada d’interès egoista o cobdícia. La reticència psicològica, al meu entendre, és explicable. Però Marcó té tendència aplicar-hi una hermenèutica històrica, essencialista, no indocumentada. Així, no dubta en fer seva seva l’observació d’Américo Castro, quan escriu que la noblesa castellana bandejava el coneixement com a propi de jueus i per tant com a sospitós per a un cristià. La ignorància seria, llavors, l’esnobisme del pur de sang.

L’any 1932, Marcó, que havia anat seguint els estudis de farmàcia per lliure, treballant i presentant-se als exàmens, va acabar l’últim curs. Va ser diferent, perquè per primera vegada el va estudiar i es va examinar en català: “Ja teníem la Universitat Autònoma de Barcelona i, de moment, es va acordar que els professors catalans ensenyessin en català i els castellans en castellà”. Si un estudiant no volia rebre classes en català o castellà, tenia a la seva disposició un ajudant de catedràtic que repetia la classe per a ell. Aquest era l’acord pres entre el rector (senyor Xirau Palau), els catedràtics i una representació de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Marcó era un dels dirigents de la FNEC a la Facultat de Farmàcia, encara que no podia ser present a la direcció, perquè passava les tardes treballant a la farmàcia de Rubí -una ocupació que li permetia pagar els estudis. Ocorregué que diverses facultats acordaren organitzar un míting “Pro enseñana en castellano”. Els farmacèutics van boicotejar l’acte amb la preparació d’ampolletes plenes de sulfur amònic, que produeix “una forta pudor d’ous podrits.” La provocació i la profusió que desprenien les ampolletes aixafades pel terra van acabar amb un “cos a cos amb els castellanòfils”, la suspensió del míting i la intervenció policial (“dos dels nostres foren detinguts”). La FNEC era una escició de la Federación Universitaria Española, que estava formalment en contra de l’ús del català a la Universitat.

El farmacèutic és un home de paisanatge, però la vida el porta a responsabilitats de nivell peninsular. Els fets que narra l’autor, durant els fets de la revolució sindical i la guerra posterior, recalquen la llengua castellana, en les intervencions que cita sense traduir, sovint com un idioma de sectaris, fanàtics i ignorants. No és sempre així, és clar. Però n’hi uns quants exemples. Quan s’adreça al Comitè de Palafrugell, instal·lat al Casal Popular que havian estat incautat, hi troba tres o quatre forasters i algun altre de Palafrugell. “Els forasters parlaven castellà, que sembla que era la llengua oficial, la mateixa que ho era la de la Falange”, escriu. 

En algun paràgraf, el castellà no és únicament una llengua forània, sinó que té una condició ontològica, diguem, d’inautenticitat, tal com es pot observar en la següent consideració fonètico-etimològica, que deixo a la consideració del lector:

“Pel fet de tenir una carrera universitària, segons el protocol institucional, tenia el dret al títol de Don i a poder usar un bastó amb puny de plata. M’ho comentà el doctor Segura. La paraula Don em recorda la impossibilitat de la llengua castellana d’admetre cap paraula acabada amb m. Don és la versió catellana de Dom que és una reducció de la paraula llatina Dominus (=Senyor), i que així la conserven les comunitats benedictines, com per exemple, la de Montserrat. Així que Don equival a ‘senyor’ i Dom equival a no res. I Adam (que vol dir ‘pare’) passa a Adán que no significa res. Colom és el nom d’un ocell, però Colón no vol dir res. La llista és llarga…”.

L’avi patern, veterinari i alumne excel·lent, va estudiar a Saragossa, on es podia aconseguir el títol de veterinario de 2ª clase. Per aconseguir el títol de 1ª clase, havia d’anar a Madrid, i així ho va fer, amb bons resultats. La centralització dels estudis i de les titulacions obligava a desplaçar-se a Madrid en nombrosos casos, com per fer el doctorat de farmàcia. Les facultats de Farmàcia de Madrid i Barcelona, que foren creades per Decret d’Isabel II el 17 de setembre de 1845, eren les úniques existents en les universitats espanyoles. Com que la Universitat de Barcelona no podia expedir títols de doctor, per aconseguir-lo calia desplaçar-se a Madrid. Aquesta opció no sempre semblava atractiva i, deixant de banda les dificultats de tipus pràctic, produïa una sensació de poca justícia administrativa, d’entorpiment burocràtic. És així que Marcó s’assabenta amb sorpresa, però sense escarafalls, que els doctors en farmàcia Cullell, Esteve, Rodés, no havien fet la tesi doctoral i simplement van acordar entre ells tractar-se de doctor, sense ser-ne de fet. Tenint en compte l’itinerari professional i empresarial dels avantdits, podríem contraposar la puixança de la professió i el relatiu poc prestigi de la centralització universitària.

El cas és quan a l’avi Marcó Palmada, de Santa Cristina d’Aro, li van oferit exercir a les Caballerizas Reales, va preferir tornar al seu poble. Aquesta història familiar li inspira la següent digressió:

“L’ordenació mesetària en matèria educativa sempre fou un desastre si més no una intolerable imposició. Imagineu la meva àvia, esposa del veterinari, que va exercir de mestressa [mestra] de les nenes de Santa Cristina durant trenta-cin anys i havia d’ensenyar en castellà.

Aquelles noies aprenien a l’escola unes paraules que ningú no entenia i això passava a tots els pobles i poblets de Catalunya on hi havia escoles públiques. Cal fer l’excepció de la ‘doctrina cristiana’ que es feia en català.” 

Els possibles avantatges del bilingüisme, de l’adquisició d’una lingua franca peninsular i d’una tradició literària apreciable són ignorats totalment. El localisme és perfectament idoni. És també la diferència que s’oposa a la retòrica ambigüa, arbitrària o difusa del poder, un poder més o menys obtús, relativament ineficaç, però al mateix temps poc conegut i que generalment desperta un interés precari. És característic de l’autor que citi Josep Pla només per fer-li un retret:

“I en Pla deia: ‘No us fieu d’una gent que d’una cosa tan petita i lleugera com un ocell, en diuen pájaro’. Ell no se’n va fiar. Se’n va refiar.” (p.166)

Però jo crec que el farmacèutic hi afegeix una bonhomia humorística quan diu que les seves paraules preferides en castellà són: hijosdalgo, paniaguado y pordiosero. Es tracta d’un prejudici, o més aviat d’un conglomerat de recels i d’experiències viscudes? En tot cas, Marcó s’adhereix a l’apunt d’Américo Castro, per a qui els castellans del segle XVI van fer vot d’ignorància, perquè, com que el saber llegir, escriure i comptar era cosa de jueus (conversos), volien allunyar qualsevol sospita sobre la seva “pureza de sangre”. “Aquell ‘vot’ esdevingué costum que s’ha conservat fins ara en algunes famílies castellanes.”

I llavors queda, és clar, la comunicació durant els anys de guerra. Les memòries de Marcó són en part un anecdotari interessantíssim, que no només il·lustra les dificultats -i l’enginy amb què va saber resoldre-les, en diverses ocasions- que va trobar en l’organització dels serveis farmacèutics, sinó que també descriu amb traç viu alguns individus amb qui es va creuar. Vegi’s el cas pintoresc de Durruti, quan reparteix entre la tropa, a la seva manera, un camió carregat de gorres Durruti, com anomenaven llavors les que portaven visera i orelleres -una moda efímera al front d’Aragó. Marcó, que com a representant del Consell de Sanitat de Guerra visitava els caps de cada sector, li va exposar el problema de les “incautacions” de material mèdic destinat a un lloc i detingut en un altre (“El front d’Aragó era dividit en propietats privades”: set zones); Durruti li va donar la raó i el va convidar a un guisat de xai amb patates i pa. O la reacció de Dolores Ibárruri, a qui havia d’acompanyar en un taxi per Barcelona, quan va preguntar pel significat de la paraula “Tancat”, que havien llegit en un local. “‘¡Tancat!, ¡qué palabra más rara!, ¿qué quiere decir?’. Jo li explico que vol dir cerrado i que no és tan estranya si tenim en compte que en castellà hi ha lugares estancos, aguas estancadas, etc. Això no li va agradar gens. Es veu que volia que, a mi, aquella paraula ‘catalana’, també em molestés, com a ella.”

Ja quan descriu el front d’Aragó, complicat per la divisió sindical, Marcó observa que l’enemic estava “ben organitzat”. L’autor no estableix cap comparació entre aquest fet i l’observació d’Américo Castro sobre una tradició de la sagrada indolència. Després va venir la derrota republicana i l’empresonament al terrible camp de concentració d’Albatera i posteriorment a la presó de Portaceli. Sembla ser que Ernesto Giménez Caballero, l’escriptor feixista (“el primer feixista d’Espenya”, segons va escriure ell mateix) va visitar Albatera. Concretament, la seva visita va ser anunciada, però, ningú, sembla, el va veure. Durant el trasllat dels presoners, van anar-hi també falangistes impecablement uniformats. El llibre no menciona Martí de Riquer, però és insinuant perquè publica una foto seva vestit de falangista.

Què volia dir molestar als anys 30. (Dels records de Lluís Marcó i Dachs).

El dia que va capgirar-se la vida del senyor Lluís Marcó i Dachs, uns homes de la FAI van entrar a la seva farmàcia d’Alella (que havia adquirit, gràcies a un préstec del seu germà i amb pagament a terminis, per 30.000 pessetes, i escripturat per 20.000). Un dels homes duia la mà ensangonada, un altre el va apuntar amb una pistola i ordenava que el guarís. El farmacèutic va afirmar que el seu deure era guarir un ferit, però que ho faria sense la coacció d’un arma. Està sindicat? Sí, respon, però té el carnet a Barcelona. Espavila perquè tornaré; si no el tens, assumiràs les conseqüències si m`has volgut enganyar. La pregunta i l’amenaça eren en castellà.

Pocs dies desprès d’aquest fet, Marcó va demanar al Comitè d’Alella que li prestés un dels cotxes incautats per anar a la Via Laietana de Barcelona, on hi havia la seu del recentment creat PSUC i de la UGT. La seva sol·licitud va sorprendre Blanch [Xavier?], i la va remetre a Joan Comorera, Secretari General del PSUC. La sol·licitud era inèdita, perquè no hi havia farmacèutics afiliats al sindicat. Però el farmacèutic d’Alella treballava sol, no tenia empleats, no explotava ningú, ell mateix era un obrer, dedicat sobretot a produir extracte de fetge (Liverin, Livermalt, i també un altre antianèmic, el Gastremon, fet amb estòmacs de porc desngreixats i secs) per a un laboratori (del doctor Pena Bellsolà, concretament). Podia ser considerat com un dels seus. Així és que li van fer una foto i, a canvi de ser acceptat com a obrer, Comorera li va proposar que organitzés el Sindicat de Farmàcia de la UGT. Va escriure aquest títol en el carnet. Era el nº1.

Poc van trigar a va convocar reunió, a les set de la tarda, amb un nou inscrit, que fou nomenat secretari, i un tercer. Els farmacèutics que tenien dependents, però, en quedaren exclosos. Això provocà algun “rampell”.

El pistoler de la FAI, a qui Marcó al·ludeix com a “galifardeu”, “eixelebrat”, “faista ximplet”, va tornar i va comprobar el carnet. Per aquells mateixos dies, el marit de la cuinera Agustina -un senyor alt i gros i sorrut, el vigilant nocturn que havia delatat Ferrer i Guàrdia, natural d’Alella, quan una nit escapolint-se va confiar en ell- es va amagar, per què algú havia preguntat per ell. El doctor Parellada va venir a demanar ajut per al seu fill Joan, que s’estava amb els monjos de Montserrat i que s’havia amagat. Tots aquests fets responien a una lògica insidiosa.

Marcó es va adreçar al Comitè. Marcó i l’alcalde Peret, d’Esquerra Republicana, eren a Alella els dos únics socis de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Peret va reunir el Comitè i citaren Marcó, qui els proposa que en Joan Parellada, que encara no havia professat per frare, retorni a Alella per treballar com a ajudant del seu pare. La proposta fou acceptada.

Un dia va rebre una carta de la Generalitat en la qual se li comunicava que, a petició de la UGT, se’l nomenava membre del Consell de Sanitat de Guerra. Marcó, enfeinat amb les tasques farmacèutiques i que dedicava les estones lliures a la llectura (Plini el Vell, Tirant lo Blanc, però també Nicolau d’Olwer, que havia fundat Acció Catalana el 1922), no havia sentit a parlar d’aquest Consell. Com que la CNT-FAI hi tenia dos metges representants i un farmacèutic, la UGT va voler-ne un dels seus també. Marcó era el nª1 de l’arxiu. S’havia de convertir en un representant polític. “Com a conseqüència de la visita dels faistes a la meva farmàcia, la meva vida s’anà complicant”, consigna amb una barreja de resignació i escepticisme.

Li foren encomanades tasques a Sarinyena, on sobretot li preocupa la distriubució adequada de material mèdic. Cada dijous, però, retornava a Barcelona per assistir a la reunió del Sindicat. El doctor Deulofeu, que havia estat professor seu, li explicava que els catedràtics, tant els de farmàcia com els de química, “eren sovint molestats pels de la FAI i després dels assassinats dels doctors Casamada, Palomas i Tayà […], estaven angoixats.” Marcó va redactar un document nominal que acreditava cada un d’ells de “persona mobilitzada pel Consell per a l’estudi i obtenció de medicament”. Aquest document va permetre salvar el doctor Pascual Vila, segrestat a la checa del carrer Sant Elies. Marcó, que va aconseguir posar-lo en un taxi (que, com gairebé tots llavors a Barcelona, era de la CNT) no s’oblida de mencionar que Vila no li retornaria el favor quan, estant al camp de concentració d’Albatera, hauria pogut intercedir per ell.

Abans de la visita dels faistes a la farmàcia, Marcó ja s’havia oposat a les persecucions, com quan va trucar discretament els Maristes d’Alella per avisar-los del perill que corrien. Ara, però, eren els propis farmacèutics els qui eren perseguits -pels propis farmacèutics. Darrere una porta entreoberta, al Col·legi de Farmacèutics, sent una breu conversa entre Tarragó, cap de la UGT i Susany, de la CNT: aniran a buscar el doctor Colell, “aquesta nit, a les tres”. Marcó va al cafè-restaurant la Rambla, consulta la guia telefònica i truca per aconsellar que el doctor Colell no dormi a casa aquella nit. Molts anys després li va poder agrair personalment.

A l’hospital de Sarinyena, que havia estat una caserna de la guàrdia civil, rep trucada del doctor Aiguader, que li explica la visita preocupant del seu germà. “Els del Comitè de Palafrugell començaven a molestar el meu pare”, escriu. Aiguader li proposa que l’acompanyin un xicots armats d’Esquerra Republicana, però Marcó prefereix anar-hi tot sol, de moment. A Palafrugell, s’adreça amb el seu germà al Comitè, instal·lat al Casal Popular, que ells han incautat. Hi troven tres o quatre faistes forasters (parlen castellà) i algun altre de Palafrugell. Li demanen 14.000 pessetes. Marcó els contesta amb dignitat i aplom, i afegeix que, si cal, tornarà amb companyia suficient per fer-los callar. Al seu pare no el van molestar més. Hi va haver, però, altres assassinats. El seu germà va decidir “passar la frontera i anar a l’atre bàndol”.

Lluís Marcó i Dachs, Llaurant la tristesa (Barcelona, 1998)

Una qüestió sentimental

La democràcia representativa és una concepció generosa. Es fonamenta en la idea que algú fa allò que altres consideren bo, d’acord amb els propis interessos, o simplement necessari, motiu pel qual els atorguen la seva confiança. Tothom sap que, per fer qualsevol cosa, calen diners. Quins són els comptes d’un partit? D’on vénen els diners que gasta? El senyor Mariano Rajoy, que ha estat president de la diputació de Pontevedra, diputat al Congrés, vicepresident de la Junta de Galícia, amb càrrecs rellevants al Partit Popular, ministre en diverses ocasions i, durant set anys, president del Govern d’Espanya, aquest senyor no sap com funcionen els comptes dels seu partit. No és trist? El senyor Jordi Pujol, d’un mèrit històric esperonador, probablement amb una proximitat a Déu que ell mateix no s’absté de proclamar, segurament n’ha parlat amb la seva família, però de fet no n’ha aclarit gaire res. Cal confiar-hi i prou. Un contracte basat en la confiança mútua és possible, però s’arrisca a produir nombroses gesticulacions, fruit d’un llenguatge implícit, críptic fins i tot. No és amb paraules clares que s’entén la gent? El senyor Pedro Sánchez no sap encara si viu en un país o en molts països. Algú que no sap en quin país viu, difícilment pot tenir sentiments sòlids. Qui es molestaria en preguntar-li res?

Himne dissolt en conversa

D’un diari marginal

9 de novembre 2017.– Tota amistat pressuposa l’acceptació de silencis i concessions minúscules, de les quals a vegades no en som ni conscients, i que generalment no interfereixen en l’afabilitat ni la gratitud, i no disminueixen ni interrompen l’afecte recíproc, de la mateixa manera que està tramada també de complicitats, de signes oportuns, d’estímuls que ens impressionen amb la il.lusió de la infinitud de la persona, però plasmada en la conversa de l’altre afortunadament, a qui no coneixem mai del tot, però que ens ajuda a coneixe’ns a nosaltes mateixos. 

No sé si és la intervenció d’un d’aquests silencis, que ha intervingut com una fisura sobtadament irreparable, el que s’ha produït ahir amb l’amic J.C., a qui li tinc amistat des de fa gairebé trenta anys. Amb ell vaig sentir la necessitat de sincerar-me, tal com li vaig dir-li, sobretot per evitat malentesos. Li devia a ell i a mi mateix aquesta explícita sinceritat. És estrany i interessant que per a mi la declaració política representi, i signifiqui, un esforç d’objectivitat, mentre que per a ell es correspon amb un sentiment, que expressa amb vaguetat però amb coherència sincera, i que li fa veure, segons que em diu, qui sap si amb raó, “alguna cosa personal” en la meva insistència argumental i en les preguntes formulades -una mena d’inquietud o obsessió personal, biogràfica, és a dir un cert desequilibri, per bé que anecdòtica, si la comparem amb el futur de la causa que a ell li sembla mereixedora d’interès i il.lusió. 

Resumint, li va semblar que la meva conversa tenia un to, més que importunador, agressiu, perquè ell se sentia avassallat, segons el seu propi mot, fins i tot en la meva gestualitat. Reconec que aquesta precisió sobre el meu suposat llenguatge gestual em va soprendre. Li va semblar, també, que jo era condescendent, encara que no va dir despectiu. És veritat que el nacionalisme polític -però ara el nacionalisme és polític fins al dit del peu- em sembla intel.lectualment poc respectable, però sobretot infatuat, arrogant, hipòcrita, oportunista, demagògic, manipulador, gregari, carrincló, opac, ridícul i perillós. Generalment m’ho agafo bé, amb una perspectiva pendular, acceptant l’afabilitat i la ingenuïtat com a dons, procurant ser humil i sociable amb la bona gent. El que passa, però, és que de fet no sóc tan humil. És el problema. I, si es tracta de mantenir una conversa, no considero que hagi de desestir la racionalitat -amb una tenacitat que és, probablement, d’arrel daimònica (en els sentit dels intèrprets de música).

Tinc entès que, al món, si et rius de la religió mahomètica t’exposes a ser assassinat. Qui fa befa del nacionalisme, de les seves veritats hiperhistòriques, de la seva estètica pijamil, no està ben considerat. Jo ja entenc que la ufana pot ser una qualitat civil, però a mi m’avorreix molt. Això és un problema, si es vol dir així, personal. Deixo de banda la qüestió de si, per a un nacionalista, la biografia d’un no nacionalista pot tenir algun interès. La meva no en té cap, això ho asseguro. Però si un amic expressa arguments revolucionaris i dóna suport a un cop d’Estat, li puc preguntar quina és la seva proposta política. A mi això em sembla normal.

Fins a quin punt m’ha mogut la decepció de veure un amic atrapat en els dogmes de l’època? No caldria estar decebut, perquè ja en tenia alguna noció. Les paraules pronunciades tenen, però, una importància que no sempre sospitem. Són el reflex d’un fet. He estat massa exigent, massa sever? Aquests dogmes exerceixen un poder i tenen conseqüències destructives, segregadores. Una actitud arcàdica em sembla còmoda, més que ètica. Quan li pregunto quina és la seva aposta política, em parla d’una esperança de futur. No podria ser més concret? La meva exigència l’incomoda. Sense aquesta exigència, però, té sentit de parlar de política en un moment de risc institucional?

Li dic clarament que aprovo amb gratitud la ciutadania espanyola i els límits del Règim del 78, que el discurs del Rei m’ha semblat correcte i que accepto el 155 (que potser és un 0’155, com diuen ara). M’esforçp per ser precís, objectiu. Procuro acceptar els fets modestos, la realitat. Ell diu que de realitat n’hi ha més d’una. Em diu que la Constitució impedeix prohibir un referèndum, deixant implícit que aquesta injustícia -aquesta inexactitut- la fa vulnerable -i que per tant ha de ser vulnerada. Aquesta afirmació em produeix la sensació d’entrar en la lògica d’un pensament màgic, formulat amb excepcions, possibilismes, inexactituds, esperances arrelades, però gairebé alingüístiques. Em diu que les coses s’arreglen si hi ha voluntat -bona voluntat. Quines “coses”? pregunto, i entenc que la problematització -i en bona mesura la seva inconsciència, o la irracionalització- és part del problema. Li pregunto si es fa càrrec de què és un Estat, de què és una moneda. Quan em contesta, no acabo d’entendre si vol un Estat i si vol una moneda. Intento explicar-li l’exasperació professional, urbana. Interpretar si la seva és una actitud a la defensiva o si més aviat és pudorosament compassiu amb mi no serveix per res més que per embolicar-se. Quan procuro exposar amb fets la urgència de les coses, li semblen, aquests fets, un “llenguatge manllevat”, i al mateix temps es nega a ser reconegut com algú que utilitza un “llenguatge manllevat”. Li pregunto, per sortir del laberint, què vol, quan vol la “independència”, sobretot en les circumstàncies d’incertesa, de desafiament actuals, d’erràtica desobediència. “Algú que em representi”, diu després de rumiar-s’ho. Qui és aquest algú? No ho sap, ja vindrà, diu. Jo li dic que la llei limita i que la seva aplicació em protegeix. Una ingenuïtat enorme, potser.

Ara no sé si la conversa ha tingut lloc o no. És la fatiga, que emporta irrealitat. Jo crec que sí. Tots dos sabem que no som filòsofs. A ell li agraden els fesolets i les faves tendres, a mi el raïm i el seus derivats. En aquests moments està enfeinat amb les cançons revolucionàries -basades en melodies espanyoles- de Shostakòvitx. Jo menciono el solo de fagot de La Reina (Haydn), la frivolitat de practicar Moszkovski, i recordo, sense pretensió de despertar cap interès, les fantasies convencionals hispàniques d’aquest polonès d’origen. Ens desitgem bona nit. Ens abracem amistosament. No som pas filòsofs. El gironí té assaig al matí. L’home de l’Eixample, més d’hora encara, va al Vallès. Passarà davant dels piquets de la Fava de país rient d’uns i altres, com qui fa una oració als déus, perquè és lliure de fer-ho.

ULM 1592

Una joguina que vaig fer per a l’Esther (que ja deu fer temps que ha “volat”, com diuen les mares), sense altra pretensió que la de deixar que l’enginy s’esbaís poc a poc.

ULM 1592

“Bisbe, puc volar”,

Va dir-li el sastre al bisbe.

“Au, goita com ho faig!”

I puja els aparells,

Semblen ales d’ocell,

Al gran al gran terrat de la Seu.

El bisbe poc s’ho creu.

“Mentides dius a raig,

L’home no és cap ocell,

Mai volarà com ell”,

El bisbe feu al sastre.

“S’ha mort, ai quin malastre!”

La gent va dir-li al bisbe.

“Ha estat una batuda.

Les ales estellades,

De cop s’ha estabellat

Sobre la dura la dura llosa de la Seu.”

“Campanes: repiqueu.

De cap mentida neix veritat,

L’home no és cap ocell,

Mai volarà com ell”,

Va dir a la gent el bisbe.

Bertold Brecht (1934)

La trena

D’un diari marginal:

28 de març 2016.– Conversa amb AE, lamentablement dominada pel tema que no s’esgota mai. Es tracta d’una religió que se us planta a la cara i us diu: “Vostè és ateu”. “Ah, no sabia que jo fos això que vostè diu”. “Sí, i ara li explicaré per què”. Etc. No s’acaba mai. Us queixala i no us deixa. És esgotador i estèril. AE és una persona de bona fe, separada, sense atractiu físic i que ha perdut tot l’interès pels homes, segons que em diu, i potser tota curiositat per la masculinitat, per un punt de vista masculí d’algunes coses, ha superat algun entrebanc de salut; mare d’un fill educat en una bona escola, on deplora veure nens acompanyats amb cotxe oficial, propietària d’un pis que ha reconvertit per a explotació turística; amb una orientació mística, propensa a interpretacions simbòliques més o menys moralistes i generalitzadores, aficionada als cursos de desenvolupament personal. La seva vida té una finalitat, em diu: fer feliços els altres. Resumint, ha estat depriment. La conclusió que en trec és que he d'evitar qualsevol conversa sobre el tema; tallar-lo en sec, d’entrada. Avui no hi ha Concili, adéu. Afirmar que tothom necessita una imatge agradable de si mateix, però que convertir aquesta propensió en ideal polític és una simplificació arriscada, necessàriament dogmàtica, un gregarisme atordidor i multiplicador de conceptes erronis que és com cosir una gran butxaca per al frau, afirmar-ho i raonar-ho, aixó és un esforç dialèctic totalment inútil. Un error habitual en mi, afegeixo, és creure que comparteixo el sentit de l’humor -aquesta disgregació-amb les altres persones. Tinc tendència a pressuposr-ho per predisposició simpàtica, diria, irreflexiva, banal i molt equivocada. La fe és abundant, cal presuposar que inunda els esperits i que els vivifica com l’aire. Ja està. Sembla ser que és així. AE és prou flexible per acceptar la meva idea sobre el caràcter fantàstic de l’assumpte, que he exposat amb una frase breu, després de dues hores de girar i regirar aquí i allà. Aquest tema és una trena molt llarga, un cabell que no s’acaba mai. Un tema de perruqueria.

Vehicular-vehicular 2008

L’any 2008, un col.lega em va enviar una consideració sobre la llengua vehicular a l’escola. Sense una pretensió acadèmica, hi expressava una relativa exasperació. En el su moment, vaig cometre l’error de pensar que insistia sobre coses ja sabudes. Rellegit avui, el text em sembla mediocre i massa llarg, però no inexacte en la descripció ni en els termes. Aquí l’inscric per el seu possible interès arqueològic: consideri’n la bonhomia i, fins i tot, la ingenuÏtat.

SOROLL VEHICULAR

per Ivan Balins

 “La implantació de la llengua catalana a l'escola amb caràcter obligatori a totes les assignatures impartides i en tots els actes acadèmics, incloses les comunicacions amb les famílies, és una resposta afirmativa a la pregunta de si el poder públic s'ha de preocupar de què diuen els ciutadans i de com ho diuen.

 Potser perquè els mitjans de comunicació s'han prestat a transmetre el missatge, els termes de la filosofia han estat àmpliament propagats. Tothom sap que és un dret històric, que la llengua és la identitat de la nació i que és la voluntat dels catalans.

 La disposició legal s'ocupa de primària i secundària no regula, o no tan clarament, altres espais públics o privats. De fet, la diversitat lingüística caracteritza espais i situacions de manera molt diversa: comarques, barris, professions, entorn familiar, música de fons, televisió, internet. Una màquina de pensar combinaria les dades anteriors i el resultat seria força diferent en cada situació.

 Una ideologia dominant aspira a fer que el català tingui "presència" en el nombre més elevat de situacions possibles. Hi ha, no cal dir, una política de subvencions i de premis que es proposen estimular l'ús del català i donar-li solemnitat o prestigi. 

 Durant un acte d'inauguració d'un parc, en un dels barris de Barcelona, un polític s'adreça al públic assistent. Comença parlant en català. Fa un punt i apart, o potser un punt i seguit, i continua en castellà. L'al.locució segueix desenvolupant el mateix contingut. El públic no ha estat substituït per un altre, segueix present i assegut a les cadires de plàstic que han estat arrenglerades per a l'ocasió, abans del ball popular, i presta una atenció difusa. Tot d'una, el discurs torna al castellà. Cal prestar alguna atenció a aquest fet? Potser és preferible no adonar-se'n, concentrar-se en el contingut i no en la forma del discurs. Potser és una tècnica per mantenir l'atenció del públic, per tal que la senyora que s'està movent a la cadira es digui "ara ve quan passa al castellà", per comptes d'estar pendent del cucurutxo del nen. Per què, de fet, està pendent del cucurutxo del nen.

 Aquest model d'alternància, ni de fet cap altre, no es produeix a l'escola pública. Des del moment que la Generalitat de Catalunya té competència (segons l'article 15 de l'Estatut i pel decret de 1980) en educació no universitària, entén que pot decidir la llengua del currículum.

 D'acord amb això, l’obligació del professor serà adreçar-se en català als seus alumnes. L'alumne té dret a expressar-se en castellà, oralment i per escrit. El material haurà de ser en català: llibres, articles, webs hauran de ser escrits en català o traduïts al català. A efectes pràctics, això vol dir que l'educador haurà de traduir el text al català o bé renunciarà a utilitzar-lo com a "material d'aula" o pregarà els seus alumnes que es limitin a observar les fotografies i deixin el text de banda, com a inutilitzable o incomprensible.

 S'espera que el professor utilitzi la "llengua vehicular del centre" en els claustres i altres reunions de treball, en les entrevistes i comunicacions escrites amb els pares i en el tracte amb els alumnes en les guàrdies. Atès que alguns pares no entenen el català, l'administració té previst un servei d'intèrprets particularment útil per als tutors.

 Els coneixements que he tingut d'aquest servei són d'anomenada. En canvi, he vist sovint com el fill fa d'intèrpret entre el que diu el professor i la mare. Per altra banda, que jo sàpiga, les comunicacions escrites (com ara les notes) no acostumen a ser traduides.

 Un pare voluntariós pot arribar a entendre molt bé la versatilitat de la llengua vehicular. Aprendrà aviat que un examen és un control o proba o fins i tot (mot d'origen bàrbar) un test. Quan pregunti si els noms són sinònims o corresponen a conceptes diferents, obtindrà una resposta altament burocràtica. Però, per resumir, quedarà satisfet de saber que el seu fill ha realitzat un aprenentatge significatiu i integrador en un procés que és valorat no només numèricament (exemple: 6), sino com un procés (exemple: Bé, que vol dir 6), de tal manera que l'alumne sabrà valorar les seves facultats cognitives, procedimentals i conductuals. Tot això està ben clar, per a l'any en curs, si res no canvia.

 El pare atès en la llengua vehicular, per poc que es despisti, veurà sortir d'ensenyament, com de closca prenys, educació. Tothom es despista alguna vegada. Si té sort, podrà assistir al diàleg raonat entre dos professors, o mestres, o educadors, o ensenyants, amb posicions discordants sobre aquesta fructífica transformació.

 Si té sort, car, segons el que he tingut oportunitat d'observar, professors, mestres, educadors o ensenyants es presten poc al debat de teoria pedagògica. En desconec el motiu. Potser s'estimen més esperar el proper fruit de la closca prenys.

 Però el pare té sort. Sent el testimoni:

 -30 alumnes per grup. entre ells: 4 amb dificultats d'aprenentatge; 3 procedents de l'aula d'acollida; 10 que no porten tot el material o no el treuen o no l'utilitzen; 4 acis; un grup de 4 o 5 que entren regularment amb retard, s'asseuen on i quan els ve de gust, es comuniquen en veu alta i sorollosa i als avisos del professor contesten no me grites; 6 alumnes sota tractament psicològic, informe desconegut; 4 o 5 alumnes amb un viu interès i capacitat per aprendre.

 Probablement és un "cas aïllat". Sobretot perquè el testimoni treballa en un ies no classificat com a difícil. Treballa en un centre normal.

 El pare té la sort de sentir la rèplica:

 -Els professors especialistes teniu un punt de vista parcial del que és educar. Hauríeu de comprendre que la nostra funció és més integral, adreçada a la persona, que són nens, home, i tenen moltes mancances.

 A l'escola integradora, tothom hi és integrat, però uns més que d'altres. Sigui això per a desgràcia d'aquells que ho són menys. Es podria afegir que aquells que tenen la tasca d'assesssorar són a la seva manera també especialistes. Especialistes, potser, en bons propòsits.

 La llengua vehicular no es fa enrere davant el repte de les noves tecnologies, siguin tic, tac o, potser aviat (per facilitat mnemotècnica), tuc. En això es comporta a un nivell equiparable a totes les llengües civilitzades del món. L'abundància de termes que no són directament indicadors, d'alguna manera ha d'enriquir l'idioma. I així tenim una pluja d'ACI, que ja hem vist, USEE, UAC (no confondre amb UOC), PCC, PAU, APA o (políticament correcte) AMPA, TR, PAT, termes cacofònics que han estat enginyats menys per ser pronunciats que per ser picats al teclat d'un ordinador, termes que llueixen com estels (estels picats) en el firmament d'Educació. Els firmaments, és conegut, impressionen pel seu inmens silenci, menys quan hi ha trons.

 La qualitat estilística de la prosa vehicular preocupa molt o preocupa poc, jo diria que preocupa més o menys. En certa manera, en un aspecte, la seva situació s'assembla a la de totes les llengües encandilades pel semantic prêt-à-porter business del traductor automàtic. En un aspecte, però no en tots. Perquè no totes experimenten el pessigolleig major: l'angoixa de desaparèixer.

 El pare que ens acompanya potser té angoixes d'una altra mena. O potser no, potser és un pare que no s'angoixa. No hi ha estadístiques sobre l'angoixa. El fet és que alguns professors tinguin un coneixement imperfecte i fins i tot rudimentari de la llengua catalana no els impedeix impartir la seva matèria i fer vida social amb tota normalitat. Ecara que hi ha moltes opinions i declaracions fàcils, diré que sóc incapaç de pronunciar-me sobre la dificultat d'assolir un alt nivell de competència en una llengua no materna. Nerviosismes apart, quan un imparteix classes en català (o de català, tal com algú m'ha confiat) i l'única persona de l'aula que s'expressa en català és el professor, o mestre, o educador, o ensenyant, i no es troba a Pequín o Beijin, ni tampoc lluny de les nostres comarques, resulta tan extrany que alguna essa sonora brunzeixi, no diré a la manera sorda, però sí amb una resistència imitativa? Cadascú té la seva oïda.

 Alguns instituts oferten, en horari extraescolar (a Catalunya, normalment de 8 a 17 hores és horari escolar) classes de lengua àrab. Si un nen bereber vol estudiar la llengua de l'Alcorà pot fer-ho a un centre públic. Se'ns diu que la llengua forma part de la seva identitat. Que la preservació de la seva identitat l'ajudarà a sentir-se més integrat en el nostre país.

 Polítics de talla diversa han profetitzat l'ús de la llengua anglesa, amb plena competència, de manera extensiva entre la població. L'anunci d'aquesta magnífica i -a Catalunya- trífida perspectiva (que ens permetrà adreçar-nos en la llengua d'Elisabeth Costello als nobilíssims Huynmms i escoltar, en llengua original, les seves assenyades observacions sobre moltes coses) ha provocat reaccions diverses, que van des de la més absoluta indiferència, a una admirada i posterior inclinació bottomesca, fins a una raonable preocupació per les consqüències in situ d'una declaració feta als mass media. La preocupació ve del fet que, un cop manifestada la pretensió, i pel fet de no explicar per quins mitjans es vol assolir, produeix extranyesa, com ho faria un raonament no ja sofístic (és a dir, astut i capaç de persuadir), sino delirant, més semblant a un eructe mediàtic que a una proposta mínimament assenyada.

 Però, sobretot, cal agafar-se la qüestió a la seriosa. El cas de Ciutadania al País Valencià ho confirma. Properament els nostres alcaldes declamaran els seus discursos en tres idiomes. Qui sap si, a la llarga, per evolució natural no en sortirà una nova llengua, més versàtil, moderna, internacional, un triajuntat que permetrà viatjar del Bronks a Carachi sense sortir de casa. Però, abans d'arribar-hi, caldrà ensenyar la llengua, i ho faran uns professionals que, sigui dit entre parèntesi, estan formats per opinar.

 El que és menys habitual, a casa nostra (que és com la bona gent anomena aquest país), és sentir dir que el castellà és un signe d'identitat d'una part de la població catalana. No cal dir-ho. Per a alguns, la presència d'aquesta llengua correspon a una xacra històrica, una impuresa transmesa de pares a fills. Donada la seva facilitat d'expansió seria, per dir-ho així, una espècie assessina que devora la flora local.

 Segons la meva experiència, una bona part de la població castellanoparlant és indiferent a aquest purisme, perquè és tan indiferent a la cultura com ho és al català.

 La població discordant, per altra banda, no té la representació política suficient per canviar l'acord sobre política lingüística.

 L'escola: un experiment de la política. D'una política sovint xulesca, profundament desagradable, que exhibeix l'arrogància com un mèrit i és pedant fins al moll de l'os. És la seva natura. No val pas la pena perdre-hi el temps.

 Alguns pares han reclamat per als seus fills el dret a ser ensenyats o educats (educated) en castellà. Potser hi ha advocats que s'escarrassen a esbrinar si aquesta negativa és compatible amb el bilingüisme oficial. Aquest dret no és contemplat a l'escola pública. L'escola inclusiva, l'escola de la diversitat, no contempla la possibilitat d'un sol centre educatiu en llengua castellana.

 Ceba persistent als titulars i bilingüisme sub rosa. Un sistema bicèfal per a ciutadans trífids no corre pas el perill de jacobinisme. Quan pregunto l'opinió al pare que m'ha acompanyat fins aquí, opinió que m'importa moltíssim, contesta:

 -Puc fer-hi un gir si cal i tot va bé. 

Potser és de Malabar. 

 Parlar una llengua mecànica, imitativa, a la que no s'espera que correspongui una entonació i una prosòdia, una llengua d'intercanvi ocasional i de situació funcional, pobre de precisió i poc estimulant per a la imaginació, la llengua del poder burocràtic, és potser una bona manera de quedar fora de la conversa. Només potser, és clar.

 El dia 14 de febrer del 2008 milers de professionals van recórrer al dret lamentable de la vaga i van manifestar-se pels carrers de Barcelona. Els convocants no reivindicaven ni un sol dret laboral. L'assitència va ser massiva. Degut, segons han afirmat alguns observadors, a confusió i malentesos. La confusió i els malentesos, en efecte, provoquen participacions massives.”

El ridícul o com existir

La capacitat de fer el ridícul pentina el jo, de manera que li atorga una substancialitat aparent, en allò que és només ornamental. Qui fa el ridícul existeix, i això dóna alè i està bé per una estona, en societat. El ridícul esmussa la severitat dels qui han atabalat el risòrius per un poca peça, amb qui ara poden ser més permissius, pel fet de conèixer algun dels seus defectes, fins i tot magnànims. La propensió a fer el ridícul pot estilitzar un visatge burlesc, sempre i quan tingui una decent capacitat d’autoirrisió. En cas deficitari, la comicitat perd concreció, deixa de ser eficaç i permet ser suplantada per una vaga aspiració, més d’escola, que basqueja cap a un idealisme sublim. Aspiració difícil de realitzar, però que omple els cors, com ho fa tota generositat. Només que el sublim elevat està fora d’ordre, com ho està també el seu contrari, i confon més d’un ingenu de bons sentiments, i difumina també voluntats, rostres i veritats. Val a dir que una personalitat mesquina, egocèntrica i megalomaníaca hi pot reconèixer la pròpia missió i sortir-ne altament remunerat.

La groga Aurora

L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.

No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.

Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.

Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.

Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.

A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.

No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.