Impossibilitat del sirventès

Durant aquesta darrera tardor, que s’ha presentat amb un canvi un pèl abrupte, se m’ha fet un petit borbonisme, allà precisament on no ho esperava. “Increïble, no? -rumio-. A mi, que sóc prou bona persona!”. Per sort, quan algun amic s’interessa pel meu nou estat, li puc respondre que el mal no és sever, ni maligne, ni contagiós. Tres adjectius fan un bon ressort, però el darrer és el més eficaç. 

En un cas de zel amistós insistent, he contestat això:

-Si el teu milenarisme català, tan arrelat i tan manifest, no se m’ha encomanat mai, com vols que se t’encomani a tu la meva falca borbònica? 

El silenci és cert, l’efecte que produeix és infal.lible. Per lluïment, i per evitar tensions irresoltes, que poden ser molt amagades, afegeixo:

-Pensa que el teu mal és d’origen carolí, en essència. El meu, en canvi, és més feble i modern, itinerant, lliurecanvista, com si diguéssim, artificiós, per tant racionalista i triler i, en un bon percentatge, tractable. Suposo.

-Però, has pensat com et presentaràs al teu poble? Què dirà la gent quan et vegi? I els Li? No els sabrà greu? Són prou bona gent, els Li…

-Els Li saben que l’aigua, si es remena molt, s’embruta. I el que no neteja l’aigua, ho fa la sal, i el que no neteja la sal, ho fa el sofre, i allò que no pot netejar el sofre, ho fa l’acer. Per la resta, adopto una actitud romeviana: No hi ha problema; i si n’hi ha, es resoldrà tot sol.

He sentit a dir que alguns catalans eminents, ferits de llur origen got o foceu o altri, s’han significat per adreçar paraules d’ufana i menyspreu a la senyora Inés Arrimadas. Aquestes paraules, un cop llegides, no sembla que puguin rimar un sirventès. La cosa és comprensible, perquè la seva intenció no era demostrar capacitat d’estil, sinó un estil de ser vulgar. La senyora Arrimadas, de qui en sé ben poca cosa, parla seguit i és bilingüe. Va fer un paper lògic i memorable els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament, en coherència amb la normativa i el que es podia esperar d’algú en el seu càrrec. 

En aquest país, on milers de persones manifesten la seva admiració i el seu amor per Messi o Ronaldo, sotmesos a investigació judicial per irregularitats fiscals, per bé que simpàtics a la seva manera, d’origen humil i ara milionaris, icones populars i constantment aclamades; en aquest país, hi ha milers de persones que menyspreen qui vol seguir les normes. Aquest és un país estrany, il.lògic, profundament fals. 

Els catalans escrupolosos amb l’origen d’Arrimadas no s’adonen que això, lluny de ser un inconvenient com ells creuen, els és un avantatge preciós, que, si fossin intel.ligents, sabrien aprofitar. Si fos de Tor o de Torà, posem, em pregunto si Arrimadas tindria la paciència de suportar les humiliacions, la mala educació i el vandalisme que alguns li adrecen, amb la tenacitat invariable que ella demostra, juntament amb una presentació gracioses i de maneres modestes, perfectament correctes. La meva interpretació, feta de suposicions totalment vagues, és que el seu exotisme la salva -i la seva bona educació, és clar. Quan es presenta a la televisió amb grups de música folclòrica i quan parla de “projecte il.lusionador”, això sí, em recorda la facilitat inesperada que manifestà Montilla en reproduir les maneres pujolianes, la fraseologia populista d’una època. Tot això és molt poc interessant.

El solstici i la lluna creixent ens han portat uns dies serens, claríssims, que conviden a fer banys de mar. Les darreres plujes han nodrit el Besòs i el Llobregat, les aigües que abracen la costa flúvio-deltaica, i els nutrients acumulats deixen un color blau grisós, lluent a la superfície. He decidit agafar el lleuger refredat que passo aquests dies en cru. La bonança i la poca humitat conviden, i m’he banyat sine goma i molt plàcidament. Hi ha gavines que descansen sobre l’aigua plana. Alguna medusa, també (pelagia), però no se’ls pot pas retreure ser el que són. Aquí, una vegada més, com a l’éter substancial del poeta, hi ha lloc per a tots.

Robinson

Aquesta consideració de Robinson Crusoe:

“…he observat tot sovint, d’aleshores ençà, com és incongruent i irracional el temperament comú de la humanitat, especialment dels joves, envers la raó que hauria de guiar-los en casos semblants, és a dir: que no s’avergonyeixen de pecar, i tanmateix s’avergonyeixen de penedir-se; no s’avergonyeixen de l’acció per la qual caldria justament considerar-los ximples, però s’avergonyeixen de refer-se’n -única cosa que consentiria de creure’ls gent assenyada.”

Segurament ha estat exposada altres vegades, però s’ha de reconèixer que són paraules ben dites. Dites per algú, afegeixo, que lluita amb ell mateix i que necessita una història per explicar-se, car la rememoració i l’exposició és la seva manera d’atenuar la consciència de la vergonya d’haver estat incapaç d’admetre els fets i de confessar aquesta vergonya als altres, en el moment que pertocava fer-ho.

El pecat que més amunt esmenta Robinson és el de la desobediència al consell patern, que sensatament l’ha orientat a aprofitar el benestar adquirit pel treball de la família i a conservar una vida mitjana i agradable, i així renunciar a l’aventura i al risc que tant l’atreuen. La consideració és una aparent paradoxa que expressa l’escisió moral de qui és conscient d’errar, se sent atret passionalment per l’experiència del desconegut, però conserva lucidesa sobre els propis actes. El jove Robinson ha desobeït la prohibició del pare d’embarcar-se a l’oceà, però el Robinson que parla és un home que ha patit llargament les conseqüències de les pròpies decisions i de l’atzar, en la privació i la incertesa més grans, i ha tingut temps, molt de temps, per rumiar-les i extreure’n una valoració. 

Aquesta lògica moral, o el complex si així es vol veure, que m’empeny a seguir la lectura d’aquesta història (en traducció de Josep Carner), sembla d’escàs prestigi als meus conciutadans, a qui veig poc disposats a comparar l’experiència amb un aforisme o una generalització vàlida, la que agafa carn i ossos en l’experiència desproveïda de passions precisament. El que veig més sovint és una curiosa propensió (celebrada), produïda potser per una enveja fàcil del jove (i fins i tot de l’infant), la innocència -amb les seves passions innocents- del qual resulta idealitzada: la tentació de fer-ne un ideal i identificar-se de manera acrítica, dogmàtica, amb un model que no ha estat posat a prova i a qui es considera per natura al marge de tota responsabilitat. Cosa que podríem considerar una negació de la moralitat, possiblement en nom dels afectes, majorment de l’amor -el gran assedegat. 

Però no he pas de jutjar els meus conciutadans. Com podria fer-ho? La lògica de Robinson s’adreça a la seva consciència, relatant-nos el que ha viscut, una activitat que contribueix a mantenir-lo en la racionalitat -que és un límit i un bé comú. Es tracta d’una aventura individual i així és com ell la considera: com a individu. Els meus conciutadans, en canvi -alguns d’ells-, prefereixen regir-se per la moral de grup. És una lògica que no té res a veure, doncs, amb la de Robinson. Si de l’amor i l’afirmació ètica del grup n’ha de sortir un epos nacional, se sabrà; si ha de produir una carrinclonisme sistemàtic i desmenjat… bé, això és una qüestió a l’abast de tothom. Naturalment, el meu parer com a individu va nuat a una experiència personal limitada, que tanmateix no em veig incapaç de fer-vos entendre, si algú té la paciència d’escoltar-me en els treballs. El Gran Amor és voraç, les multituds avancen, l’ull és frugal. 

Senyors: el mar és seu.

Turba i peixet

Servus: Em pregunto si, en aquest Any de la Pressa, hem après alguna cosa sobre els moviments de masses. Tinc la sensació que segueixo força in albis, en penombra.
Heremos: Un assumpte fort. I delicat.

Servus: Vol dir que les idees ètiques, que han de donar claredat, no són suficients?

Heremos: Les idees ètiques s’han de deduir, si no es volen considerar solament com a abstraccions esquemàtiques. Si ens atenem als fets recents, no es pot dubtar que s’ha manifestat una voluntat de poder de grup. 

Servus: A aquesta manifestació de grup sempre m’hi he oposat, o sempre he procurat mantenir-me’n al marge, en l’estudi i en el lleure. Però he de reconèixer que m’hi enfronto, sense pretendre-ho, amb una certa angoixa. La meva indiferència habitual no em serveix per dissimular una inquietud interior i això no em satisfà. És com si no acabés de trobar el vocabulari adequat.

Heremos: És que hi ha un moviment amb una gran força de cohesió que busca imperar sobre els altres imposant-se en el llenguatge, en l’espai públic i la simbologia més que publicitària, essencialista, naturalment en la informació massmèdia i, cosa important, en la memòria. Tot el que es desviï de la seva asserció -el seu horitzó en el temps- és abandonat per asemàntic. La conducta del grup pot ser intuïtiva -emocional, recriminadora, no sense exaltació-, i a vegades escassament racional, però al mateix temps racionalitza, perquè reconeix les seves coses en l’horitzó que es proposa. Si té una organització, la utilitza, si disposa d’una Administració, se n’apropia per fer-ne un instrument. Apel.la a les lleis per servir-se’n, les canvia per legitimar-se, les aplica o les oblida només si li convé, i així aquestes lleis, que permeten formalitzar les idees ètiques, es converteixen en la lògica que declara la pròpia innocència i acusa l’oponent. Les seves pretensions inconcretes són desassenyades per al sentit comú: són l’insensat. Sovint l’acusa, de manera impotent, de deliri o de follia clínica. Psicològicament es podria dir que es tracta, més aviat, d’un estat d’èmfasi en el grup, en l’esperança compartida, d’autoafirmació euforitzant. Però potser aixó no és res més que un símptoma. Per al Moviment, la qüestió no és primàriament un assumpte jurídic, sinó el moviment en què les coses apareixen i són reconegudes amb sentit. Així doncs, accepta el risc (o potser més aviat l’acccepta i no l’accepta, perquè els fets l’obliguen a fer veure), l’estímul. El repte compartit és celebrat. La inadequació entre el signe i la cosa s’arrela a l’abisme de la imaginació.

Servus: M’ha ben arraconat. El grup, quan és massiu, magnifica la seva importància. La massa no es coneix mai com a individu. El desengany, així, és improbable.

Heremos: No em sigui tremendo, Libery! Ha dinat?

Servus: No tinc gaire gana.

Heremos: Vingui a casa. Faré un arrebossadet de peix. 

Servus: I ara em dirà que cal cuinar-lo amb desprendiment i gest delicat per no desfer la textura, amb atenció al foc.

Heremos: M’hi jugo el prestigi personal! Convidarem a la Vangual i algú més. Vingui! Després fumarem.

Servus: M’ha ben arraconat.

Contradiccions

No sé si és possible morir de silenci. Aquesta setmana han aparegut les primeres estelades al pati. I també, naturalment, algunes banderes espanyoles. Algunes alumnes deien: “Si elles porten estelades, per què no podem portar nosaltres la bandera d’Espanya?” Aquestes capes ultraistes que veiem arreu són una vestimenta entristidora. Afortunadament, algunes profesores amb seny han demanat a les nenes que les deixin a casa, i em penso que així ho han fet.

La vaga del dimarts -si és que era una vaga- i que no vaig secundar, ha produït l’efecte inaudit que els professors parlin del tema que a tots preocupa poc o molt. Fins ara hi avia un silenci caute més que respectuós, tinc la impressió. Ara un col.lega em diu que acaba de llegir una notícia que l’indigna. Està sorprès i considera que a Espanya hi governa Franco i, gairebé fora de sí, afirma que la Unió Europea expulsarà Espanya per la seva inexistent democràcia. Un altre col.lega, pacifista i amant de la natura, lamenta que la policia hagi actuat amb una violència inacceptable. Li dóno a entendre que no m’ho ha semblat així, i li puntualitzo que hi ha hagut exageracions. A ell, però, aquestes exageracions (dos dits, tres dits, quatre dits) no li importen. Tant és. La qüestió és que “tenim dret”. Em posa l’exemple de Rosa Parks. Ja veig que estem en els clixés de la propaganda habitual. Però estic una mica sorprès, suposo que és que no hi estic habituat.

La cosa, però, em fa reflexionar. ¿Com és possible que aquestes bones persones, cultes -són llicenciats- i a qui, per professió, els pertoca una relativa responsabilitat pública, parlin amb aquest hiperbolisme sobre qüestions bàsiques d’interès general? M’adono que no tenen entesos conceptes bàsics de Dret, ni del que és un Estat de Dret. I si els tenen entesos, prescindeixen d’aquesta comprensió. Per a ells, puc suposar, la cosa, la questio, no és fonamentalment un assumpte jurídic. Al mateix temps, però, parlen de tenir dret, cosa que em sembla contradictòria.

Ara que hi penso, quan vaig preparar l’oposició per accedir a la Fàbrica, vaig haver d’estudiar la LOGSE i demostrar que me la savia. Em pregunto si no seria més útil que els funcionaris estiguessin obligats a aprendre els fonaments rudimentaris del Dret que regeix les nostres institucions. Passa que s’exigeix als professors -en particular a aquells que són interins i no han opositat- una subtil i tàcita lleialtat al director del centre educatiu, que és qui decideix algunes de les coses que a ells els pot afectar en el treball quotidià. Així ho ha decidit el Govern d’Espanya. En la nostra Administració, però, un càrrec pot tenir un matís polític comprovat, si no m’equivoco. Però, de fet, no en sé res. Em limito a observar o, més aviat, a distreure’m.

El professor que va parlar amb intel.ligència dilluns a les vuit del matí tenia previst fer un viatge per motius familiars i va demanar un permís amb suficient antel.lació. Aquest permís li va ser concedit en el moment de demanar-lo. Dimecres, a primera hora, li va ser sobtadament denegat. M’ho va explicar amb una certa tristesa, dient-me que ho considerava una represàlia. No entraré en els detalls. A mi també m’ha semblat una represàlia per haver-se pronunciat partidari de la llei vigent. Així anem.

Ara al departament on treballo hi ha cuques. No n’hi havia vist mai cap abans. Una cuca grossa, ben alimentada, a la paret, lluent. Va venir una professora de Diversitat i, argumentant en contra dels meus dubtes humanistes i compassius, la va esclafar, provocant el crec habitual que fan aquests petits blindats, segurament sabeu a què em refereixo. M’han comunicat que algunes nenes tenen polls. Una mare ha denunciat que havien vist un poll en un dels auriculars de l’aula d’informàtica. El tècnic de manteniment l’ha inspecccionat. No sembla que tinguem plaga.

La comunitat educativa enraona

Aquest matí a les vuit, els alumnes estaven aplegats al pati i davant les portes d’entrada a l’edifici. El passadís estava silenciós. Quan he entrat a la sala de professors hi he vists algunes cares llargues. El silenci era inusual, cerimoniós i amatent. Quan s’hi han assegut tots els qui havien de fer classe a aquella hora, el senyor director s’ha adreçat a nosaltres i ha dit:

“A veure. Aquesta reunió és per parlar dels actes greus de violència que van ocórrer ahir. Com tots sabeu, la violència ha estat inacceptable. Se’ns ha demanat que fem una reflexió al respecte i creiem que l’hem de fer. O sigui. En tant que nosaltres defensem uns valors, cosa que fem habitualment, ja sigui a les tutories, les classes de valors ètics, etcètera, pensem que hem de reunir els alumnes per informar-los del que va passar. Els reunirem en una sala i els farem mirar les notícies de TV3 per què estiguin informats. De manera que, degut a la gravetat dels fets, se uns encomana la tasca ètica de comunicadors. Llavors, a les dotze, vint minuts abans del descans, baixarem al pati i farem un acte per manifestar el nostre rebuig de la violència policial. A continuació es farà l’esbarjo.”

“Perdona que faci aquesta interrupció, ha dit un professor, però em penso que és important tenir en compte el següent. Jo tampoc sóc partidari de la violència, és clar que no! Però la policia que va intervenir en els fets d’ahir obeia ordres judicials. Hi va haver un avís i tothom ho savia. Fins i tot hi va haver pares que portaven els seus fills. Com és possible? No es pot manipular els nens d’aquesta manera! La situació és molt excepcional i la causa s’ha d’atribuir a la conducta del govern de la Generalitat en la seva obstinació per tirar endavant un acte il.legal. Són ells qui han incitat la població.”

“A veure. Sense entrar en polèmiques que no pertoquen en aquest moment. També en el règim de Franco hi havia un estat de dret, però hi ha coses que es poden canviar.”

Algú ha puntualitzat: “La nostra feina no és comunicar. No som propagandistes. La nostra feina és ensenyar.”

Una professora sensata, nova d’aquest curs i no part de l’equip directiu, ha intervingut d’aquesta manera: “Els alumnes estan esperant per entrar a classe. No els podem retenir més estona. Proposo que es respecti la llibertat de càtedra i que cada professor faci el que consideri convenient.”

I així s’ha fet.

Una visita inesperada

La meva amiga S es preocupa per tenir el negoci en situació regular. Es tracta d’un pis d’hospedatge. Procuro evitar que em multin per no tenir llicència, però l’Ajuntament no em concedeix la llicència que m’exigeix, diu. M’exigeix una llicència que  no em vol donar. Només la dóna al rics.

La meva experiència corrobora aquesta observació. Prop d’on visc, s’hi han edificat tres o quatre edificis sencers, alçats de nou, i les obres segueixen per remodelar o reconstruir encara nous edificis i apartaments. Es tracta d’una inversió milionària. No té res a veure amb l’economia del petit negoci local. El que em desagrada d’aquests edificis no són els edificis, sinó la gent. Hooligans i vedettes que criden com goriles pels balcons i com harpies desllorigades a la terrassa fins tard a la nit. L’efecte carnavalesc sovint hi és indecent. Els inquilins van i vénen gairebé sense interrupció, per estades de dues o tres nits. A vegades són famílies o grups educats. Quan és així, tenim sort i no hi ha res a dir.

El que sembla evident és que l’opinió dels veïns val menys que la del lobby pakistanès, que és qui va encetar la primera reacció contra la indecència d’uns joves exhibicionistes a la Barceloneta, si ho recorden. Potser vaig equivocat, però m’ho sembla així. Personalment no hi veig inconvenient a posar un negoci en una vivenda, sempre que no sigui sorollós, no faci mala olor i sigui legal. En canvi, si em parlen d’un edifici sencer llogat a grups nombrosos i sense cap vigilant present per respondre del que passa -com és el cas de l’immoble adjacent- llavors el meu vot és no i no. Però sobre això no es pot pas votar. L’Ajuntament regula i persegueix el petit inversor, els borrokos i les borrokes agredeixen els turistes, i els rics es fan més rics, sovint gràcies a la paciència dels veïns.

S ha volgut presentar-me una amiga alemanya, a qui anomeno Ç. Es tracta d’una pianista que ha vingut de visita amb el seu fill. Ha triat Barcelona a última hora, perquè Turquia és un destí perillós, diu. El govern d’Erdogan té un servei d’espionatge molt eficaç, actua a través de les xarxes socials i té una base de dades important. Si l’aduana reconeix un possible dissident, passarà tres dies a la presó preventiva. A Alemanya, diu Ç, la majoria de la població turca és favorable al president actual. El van votar majoritàriament i de manera contradictòria, perquè la seva política va en direcció contrària als drets civils que són un orgull de la societat alemanya. On anirem a parar?

Ç exposa la preocupació que l’amoïna. Porta a la bossa el llibre de llatí que són els deures del seu fill de dotze anys. Inexplicablement, però, Vueling no li ha permès de dur el violí a la cabina de l’avió. Com ho farem ara? Improviso i començo a trucar les botigues on sé que poden llogar violins. Imagino, naturalment, que tots estan d’agost. Envio missatges a alguns amics, i estem de sort, perquè contesten i de la manera més simpàtica s’ofereixen a prestar un violí que la seva filla no utilitza. M’alegra poder ajudar aquesta senyora i el seu fill, i també em sento orgullós d’uns amics tan despresos i tan acollidors. Quan anem a recollir l’instrument al seu pis, ens reben amb orxata fresca i cafè (cafè negre per a mi); la filla ens mostra el fiddle i ens regala amb una dança; el pare, mentre intenta descriure en anglès què és una xufa, entona una cançó turca habitual en el seu repertori, Ç reconeix la melodia i la canta també. La melodia puja, baixa, té una orografia detallada, d’un encant decisori, captivador. És Istambul! És un himne a Istambul, una cançó molt antiga. Els sufís diuen que és una cançó sufí, els sefardites diuen que és una cançó jueva, els ortodoxos afirmen que és cristiana, els sunites diuen que és seva i els yazidites també. Tothom diu que la cançó és seva!

Servus: -I per què no dir la veritat? Éstà ben clar: és una cançó catalana!..

Amb Ç i el seu fill hem passejat per la Rambla. La ironia és que, un dia després, la Rambla era el lloc menys segur de tots. Encara que llavors jo ja no era a Barcelona, he sabut que Ç i el seu fill no han pogut arribar a l’apartament perquè estava dins la zona tancada per raons de seguretat. Han aconseguit allotjament gràcies a l’hospitalitat d’una persona amable que han conegut pel carrer.

Un dia després de la bàrbara matança, en un cafè del barri, sona a la ràdio “jo no vull fer el soldat” del grup català Sau i em pregunto si la programació no obeeix a un criteri d’endoctrinament subliminal, encara, en el multiculturalisme soft habitual. Aquest endoctrinament no em preodueix cap mena de consol. Cap ni un! Fullejo un diari subvencionat. L’analista, un psicòleg, es refereix a la “manca d’adaptació”. No he llegit que cap psicòleg mediador reconegués el fracàs total del seu mamisme. Potser és que els fascina la bèstia.

Bona nit, lluna plena

Ahir a la nit, al Dakar. Assegut al tamboret, al recés de l’entrada, fumant. Un senyor em dóna a entendre que a la terrassa hi estaré més fresc. Interpreto que vol conversa i m’hi atanso per compartir taula. Sí, parlo espanyol. No, no sóc anglès. De seguida passem a parlar en català i el senyor manifesta una curiosa ansietat per alliçonar sobre els temes més sorprenents i desllorigats. Intento seguir el fil, i de tant en tant el tallo, per no enmallar-me. M’assabento, és clar, que Colom era català, que a Veneçuela utilitzen l’expressió “buscar tres pies al gato”, traducció literal de “buscar tres peus al gat”, en realitat una corrupció de “buscar tres pèls al gat” que, segons sembla, s’explica perquè només les gates tenen tres pèls, mentre que els gats en poden tenir dos i prou; em diu que Espanya és una invenció del segle XIX i que Europa es va originar a Catalunya. No me’n sé avenir! Aquest senyor cerca le revelació de la història esotèrica, la “no oficial”, però està en possessió d’un fil conductor ple d’almogàvers (“homes coratjosos”, m’especifica). Li faig de tallahams, però ell és  incansable, inquisittiu. Berga, m’informa, és un topònim ibèric que vol dir “lloc”. Per aixó hi ha molts indrets a Europa anomenats Berga, Bergen etc. “Per això” vol dir -per tant!- que tots aquests indrets procedeixen de Berga! Mmm… Aquest senyor busca el primer espermatozou, el primer colló, ja ho veig. Nostàlgia catalana, metafísica catalana. Lògica fantàstica.

Em diu que va viure deu anys a Tànger: “els deu anys més feliços de la meva vida”. Potser hi va néixer? Li demano que me’n parli, però es mostra circumspecte: hi ha una riera… és una ciutat més segura que Barcelona… Ara, vostè potser no sap que Cervantes era català. Doncs mira, aquí m’ha toca la fibra! El Quixot és una traducció del català. Una traducció del català! I no només Cervantes era català, sino que Cervantes i Shakespeare eren una sola persona. I aquí em torna a tocar la fibra. 

Aquest investigador és un cas. Ho sap tot sobre Cervantes, però, vet aquí, desconeix el nom de Cide Hamete Benengeli. Això sí, com que és honest, m’assegura que ho repassarà. Durant la mena de conversa, no he oblidat ni un sol instant que eren les dotze de lluna plena. De totes maneres, li he deixat ben clar: A Cervantes se’l respecta.

La mestressa ha sortit a recollir cadires. Bona nit, predica. Porta el cabell allisat amb una ondulació a les puntes, a l’estil ye-yé, que l’afavoreix. Si hi ha una cosa que supera el pensament màgic és una mestressa que us diu bona nit. Contra aquest fet no s’hi pot res. És una proclamació inapel.lable, universal. Bona nit és bona nit.

Grafisme de l'10, grafisme de LO

Vangual: L’avi Sissí ha dit que l’1O és l’oportunitat, per a tots els catalans, d’anar més lluny. L’avi es nega a viure en un país on no es pugui somniar.

Servus: Venturós Sissí!

Bonell: L’1O és buit de contingut. Punt.

Servus: Li escau l’entomologia gràfica. Em sugereix l’evocació del JO, l’egotisme del jo-llapis, el jo-mozzarela-de-búfala.

De Quid: El grafisme el veig com a un 1 a 0 futbolístic. També queda escenificat en la celebració del gol, quan aquesta canalla es posen el dita a la boca.

Alberg: No cal dir que també pot ser un 10. Tipus Rahola.

De Quid: Ah. No fa gràcia. Ensopit.

Alkwarén*: No hi ha ningú seriós aquí? L’1-O conté una ondulació d’encís agradable. Un 4-F seria, per comparació, angulós i rectilini, com un penjat davant la forca. Un 1-O fa rotllana!

Vangual: Com l’ensaimada.

Alkwarén: Com la sardana!

Vangual: Sí. I com el llaç que penja de la forca…

Servus: Diria que l’ondulació li va bé a Barcelona, ciutat de mil rondalles serpentines, i fins i tot florentines, goso dir.

Alkwarén: No com Madrit. Un angle diferent, ja m’entenen…

Bonell: No com astut, barrut, tossut. No com toxto, pec, colltort, nyeu-nyeu, boca-sec. Ni com nyigui-nyogui. Ni com garrepa, ni com fatxenda. Ni com fòtil ni barrut. D’oclusions i frecs no en falten, si m’escolta. 

Alkwarén: Aquest senyor és un diccionari!

Bonell: Amic periodista: és gratuït.

Vangual: No he seguit el que en pensa la femítica Colau.

[Exclamacions d’un gregarisme evident, del tipus “no hi era”, “no capto”, “allò”, “allà”, “tu ens saps res?”]

Servus: Recordo que la postura de l’amic Bonell sobre l’alcalde era d’equidistància. Em pregunto si ha canviat.

Bonell: Equidistància no, desapassionament sí. El que he volgut indicar és que hi ha, en el sector empresarial, un grup important que no s’ha desesmat fàcilment. Han vist que podien manipular l’alcalde amb facilitat, en benefici del propi interès, i orientar-la vers una política realista, a canvi de tolerar-li alguna extravagància. Els ha semblat un cas possible de copiadora i han cregut que, com Felipe González, podia ser un polític petit de talla gran, fins i tot, per als entusiastes, un mestre, com da dir d’ell Jacques Delors.

Vangual: Mestre?! Mestra de què? Això és estirar més el braç que la màniga. Demagògia de colló important. S’ha excedit, Bonell. Deixi-ho córrer…

Bonell: Afalagar és una manera de persuadir. En realitat, aquest exemple el que vol dir és que l’alcalde pot aprendre i, sobretot, seria pràctic que aprengués. Per altra banda, la propaganda, ja sap com funciona i no li he pas d’explicar. Podria convertir-se en una representant, amb acceptació popular, de l’economia sostenible, que coïncideix fàcilment amb els interessos d’alguns inversors amb potencial econòmic. Falta, això sí, que es vesteixi bé.

Servus: I que renunciï a recolzar el separatisme i defensi l’estat de dret.

Bonell: En fi, seria agradable.

Alberg: Algú es deu haver preguntat què ens costarà, o què ens ha costat, monetàriament, aquest diàbolo?

Servus: A Rajoy? Zero.

Alkwarén: Ho veu? Un a zero. L’òptica del grafisme mostra  diferències de forma i de contingut, essencials, entre 0 i O, irrenunciables per la cosa en si mateixa. 0 és el no res. O és la llibertat. Nosaltres estem a favor de la llibertat.

De Quid: Sí sí: Superfort. Sense exclamació.

Efectivament, sense exclamació.

Servus: I flatus ventris, ídem.

De Quid: Doncs res a dir. Jo trenco files. Em disperso.

Vangual: Joos, fes manyagues al Chuchu…

De Quid: El tinc collatat a l’entrada. Sempre un lloc on es pot allargar una conversa. Però ell només mou la cua. Ho fa de meravella. El portaré al “Club dels fills”, a veure si és veritat que tenen gibrelleta. Adéu Karles.

Karles Alkwarén: A reveure, sempre a reveure!

Amb exclamació, lamentablement.

*w segons la Norma

Censar, sincer...

Karles Alkuarén: Espero que seran justos amb mi i em permetran intervenir en la tertúlia sense desautoritzar-me com a infiltrat de “El Club dels fills”, el bar del costat.

Servus: No voldríem pas ser injustos amb un homenatge inconscient a Fritz Lang: “El Club dels Fills”!

Karles Alkuarén: Un local magnífic, una parroquia excel.lent. És veritat que darrerament m’hi avorreixo una mica. Les mateixes cares, les mateixes obsessions, ja sap què vull dir. Per això, des de fa dies fitxo a l’Acadèmia Cumplimenta, no per infidelitat, que consti, sinó per l’aventura.

Vangual: El bell viatge.

Karles: Senyora, vostè m’ha entès. Però, miri, he observat una cosa. Amb confiança. Aquí vostès rarament parlen de política.

Servus: No és així exactament. Aquí es pot parlar, i es parla, de tot.

Cirus Alberg: L’essencial és afalagar l’interlocutor. L’excentricitat és central.

Servus: Això és bàsic. I és clar que opinem sobre política, i fins i tot de fubol, temes apassionants!

Vangual: O molt avorrits. Segons com es miri.

Alberg: Au vinga, senyor Alkuarén: xiuli!

Karles: Què en pensen de Puigdemont?

Èric Heremos: Amb el seu permís. Puigdemont planteja el tema de la sinceritat, a diferents nivells.

Karles: Sinceritat? Vostè s’explica.

Heremos: No diré que parli des d’una tarima històrica, perquè no vull afegir més teatralitat de natura, diguem, barroca. Però en la seva actitud en general, en les manifestacions públiques, em pregunto per la sinceritat de l’individu -de l’individu reflexiu, responsable.

Karles: Un polític ha de ser una guilla: preparat a mil ginys, ràpid, assajador i fonedís.

Heremos: Ha de tenir un grau acceptable, operatiu, d’hipocresia. Ha de ser calculador i sortir indemne de diverses dificultats. Ha de tenir una presentació i ser capaç de convèncer que no dissimula. Però això no vol dir que hagi de ser incapaç de sincerar-se. Quan aquesta capacitat no existeix, o no es manifesta amb claredat, fins i tot entre els que comparteixen interessos pot sorgir la inseguretat, la desconfiança i el recel.

Karles: Vostè s’explica. En 40 fonemes, sisplau.

Heremos: En part hi ha una qüestió de to. D’insistència en el missatge agosarat, inflexible, arriscat. Bé. Un to, elevat, diguem. És amenaçador i ridícul al mateix temps, fidel al tornasol. El que jo em pregunto, partint d’una consideració general de les coses del públic: Quan amenaça, creu que pot acomplir allò que amenaça? Amenaça perquè té poder o per impotència? Se sent amenaçat o fa veure que se sent amenaçat? Quin paper hi juga l’autosugestió? Es tracta d’un emblema de grup? Però, a més del to elevat, hi ha també el to baix. Passa que no pocs el consideren, més que agosarat, ridícul, perquè entre l’idealisme i l’explicació racional, fonamentada, hi ha unes quantes garrofes de diferència. És la defensa d’una causa justa el que el fa ridícul? O és el fingiment de la causa justa allò que el fa ridícul? Però resulta que, de causa justa, no n’hi ha. El que hi ha són projectes polítics i una crítica necessària.

Vangual: Quaranta fonemes, ni un més. Els he comptat.

Heremos: Potser accepta que el ridícul és part de la presentació, i realment un mitjà per aconseguir un objectiu?

Alberg: El graciós creix. Creix i es multiplica.

Heremos: El graciós com un aspecte terrible del poder. Podria ser.

Servus: Em penso que està dividit entre dues veritats.

Vangual: O entre dues mentides.

Heremos: Em pregunto si ell està convençut de dominar les dues veritats, de ser-ne el mestre.

Vangual: Jo tinc la impressió que és ell qui està dominat. I bastant. Per les dues.

Karles: Això és mentida!

Servus: No, home. Podria ser una inexactitud, però no cal dir mentida.

Karles: Això és el que en pensen, vostès, de Puigdemont, una inexactitud?! Quina tribu!

Servus: Si fa no fa, si fa no fa. Sobretot, no s’ho prengui pas a la valenta.

Alberg: Voldria recordar le diferència entre el temerari i el valent, si això aporta alguna exactitud. De la mateixa manera, el coratge no és pas el mateix que la pertinàcia, la porfídia, la tossuderia, la caparrudesa, l’obcecació, la contumàcia -cosa que qualsevol ceballot pot esbrinar en un diccionari d’ús corrent.

Karles: Jo vull recordar que el senyor Pugidemont és un amant de l’art i la cultura.

Ory-und-Klaas: Jo el veig com un Untergeher. Em fa pensar en la pel.lícula, que tots heu vist, El hundimiento, on els nens acaben empunyant les armes, però tota observació sobre les forces reals és perseguida i castigada per derrotismus. Ah, i també recordo ara Senderos de gloria, quan un suboficial exigeix que l’ordre de bombardejar els propis homes li sigui posada per escrit… De totes maneres, un polític autoritari suprimeix aviat els seus dissidents.

Alberg: El vostre amant de les arts i la cultura ha promocionat un servei d’intel.ligència (ho ha intentat) i de propaganda, comprant el favors de la premsa amb subvencions històriques, de les quals en són beneficiaris periodistes com la seva pròpia senyora.

Heremos: Jo em pregunto si aquest que ha estat qualificat de “visionari” per haver dit “després de Convergència, independència” (per adversativa a ERC), “visionari” terriblement còmode amb Avancem i capaç de cobrir de flors una ciutat sencera, em pregunto, encara, si és sincer.

HV

Claustre de fi de curs. Per aquestes dates, una reunió d’aquesta mena sol transcórrer com un episodi de desguàs. Les aigües del trimestre s’escapen per on poden, que per llei física és el lloc més baix. S’imparteixen informacions sobre grups, departaments, tasques, càrrecs i qualsevol novetat. Tot això passa sense pena ni glòria. Avui la peça important ha estat la ratificació ja anunciada del director i el seu equip. Naturalment ja no es vota, com s’havia fet anys anteriors. Actualment el càrrec de director és una mena d’ofici de carrera, sense ser-ho explícitament i sense oposició, és clar.

L’edifici on treballo té l’avantatge d’estar envoltat d’alguns arbres. Amb les finestres obertes, es podia respirar alguna cosa de l’aire fresc després de la pluja. Aquestes reunions sovint em fan pensar en una magnífica digressió de Saul Bellow (a Humbold’s gift, si no recordo malament) sobre l’avorriment. Comença parlant de la curiosa importància que té aquest tema en la literatura francesa (que és com dir en la Literatura, és clar) i acaba referint-se a les llarguíssimes reunions del politburó soviètic i la funció de control i domini letal que hi tenia l’avorriment. Supressió de la racionalitat i invenció d’una gramàtica de control de la dissidència, un continuum que no deixa lloc ni temps sense omplenar-lo amb el seu no-res solemne i minuciós. 

El senyor director ens ha exposat les línies del seu programa. La introducció de l’anglès en diferents assignatures hi té un paper principal. Alguns professors amb plaça singular, creada en cada cas pel director, han seguit cursos de formació que els habiliten per preparar unitats didàctiques, lliurar material en anglès, etc.

-Collonades -diu en veu baixa un col.lega assegut al costat, a l’última renglera-. A altres llocs ja fa temps que ho fan i els pares comencen a queixar-se perquè els seus fill saben tant anglès com abans, però en canvi tenen menys coneixements de la matèria que s’imparteix en anglès.

Una professora interina expressa, però, interès en participar en aquest programa i pregunta sobre el procediment a seguir. El director ha contestat que podia fer-ho per pròpia iniciativa, i que constaria “a nivell intern”. Pot fer classes en català, o (hesitació) “en una altra llengua” i utilitzar l’anglès per etc.

-“Una altra llengua” vol dir el castellà -li dic al company, en veu baixa-. Es veu que ara ja no es diu “llengua castellana”, sino “altres llengües”.

És el tabú vehicular. Ridícul? Sí, però no només. És l’aplicació d’un programa ideològic que predica categories de prestigi. És un nominalisme de sistema operatiu de préstec. És la contrasenya del wi-fi en pit de pollastre de granja. Molt codi secret, cap Mrs. Robinson.

Ahir, per celebrar la meva imminent condició d’homo vacationalis, em vaig regalar una estona de cinema (The great escape de John Sturges: la fugida d’un camp de presoners com a tàctica de resistència; música d’Elmert Bernstein) i una pipa nova. Vaig estar una estona entretingut conversant amb la senyora botiguera sobre brucs vells i nous, artesans i escalaborns, i d’aquí vam passar a altres temes. Em va parlar dels seus fills bessons, alumnes d’una escola que aplica el mètode Montessori. A un dels bessons el mètode li va bé, a l’altre no tant. Aquest nen tenia un professor que, per explicar el big-bang als seus alumnes, es ficava dins d’una bossa de plàstic i anava sortint de la bossa mentre descrivia el fenomen magne, originador de l’actual univers. Aquesta escenificació confonia el nen, que no acabava de lligar la relació entre el mestre, la bossa, les estrelles i les explosions. En el seguiment de l’alumne, els mestres van començar a preguntar-se si el nen no patia TDA (transtorn per dèficit d’atenció, en siglaparla mèdica). La mare no ho veia clar. Pel motiu que fos, el nen va tenir un altre professor que explicava el big-bang amb un procediment més habitual. “Es va acabar el TDA”. I jo que me n’alegro.

Decret de 2015. Lectura i exposició.

Havent llegit la Logse, i havent-la estudiat en el seu moment, i havent-me esforçat en aplicar-la, vaig creure innecessari prestar gaire atenció a les reformes i lleis d’Educació que van venir a continuació, perquè em semblaven derivades dels mateixos principis, de finalitat doctrinària a través de la psicologia especulativa i de tipus social i utòpic, però ben poc útils per ensenyar. El fet que aquestes lleis i reformes estiguessin lligades a la combinàtoria del poder polític del moment sempre m’ha semblat un exemple de diletantisme polític, d’una considerable frivolitat. A més, el llenguatge pseudotècnic orientat a fonamentar una tècnica inexistent -la pedagogia, la psicopedagogia- és capaç d’anul.lar el saber i s’orienta a perpetuar un organigrama burocràtic, de manera que vaig decidir no dedicar-hi gaire temps.

Confesso que he anat errat. Un docent pot no seguir els principis ideològics de la llei educativa del moment i segurament no passarà res, sempre i quan no es noti i faci bona cara. En el meu cas s’ha notat, potser perquè no he volgut fer veure el que no faig. He demanat que els alumnes tinguin hàbits d’estudi, demostrin un nivell de comprensió lectora i escriptura suficients, i a més he gosat ensenyar els principis de l’art de la música i avaluar a partir del que he ensenyat. Els resultats acadèmics dels meus alumnes estan “molt per sota” de la mitjana de Catalunya, en el percentatge d’aprovats. Aquest fet, naturalment, m’obliga a una reflexió. He presenciat una escenificació (descrita aquí) en la qual s’ha intentat desautoritzar la meva feina, i en dues ocasions el Decret de 2015 m’ha estat recordat. 

He llegit el Decret. M’ha semblat un fill de la filosofia de la Logse, però un fill de papà. És un fill que sap que el seu pare ha fet la feina, ha erigit el negoci, i ell no haurà d’esforçar-se gaire, però en canvi pot demanar als altres que ho facin. D’això en diu competències bàsiques. Es tracta d’un “currículum competencial per a la millora de la qualitat de l’aprenentatge”. “Aquest plantejament competencial”, afirma el Decret, “no tan sols facilita el grau d’assoliment de les competències, sinó que també promou la notabilitat i l’excel.lència”. No dic que no sigui genial, però el que pretén no és que l’alumne aprengui música, sino que es desenvolupi personalment -tots i cadascun dels alumnes. Aquest enfocament subjectiu és polèmic i destructiu. Destrueix la transmissió del coneixement. I per tant destrueix la possibilitat que l’alumne es desenvolupi a través del coneixement. Aquesta destrucció permetrà, o ha permès, privilegiar una èlit pedago-nacionalista, a través d’una estructura de clientelisme ideològic, i afavorir una activitat comercial associada l’escola, amb el pretex de fer innovació pedagògica, suport extern o formació. El missatge pedagògic del Decret utilitza uns termes tan indefinits i poc fonamentats, que produeix un intercanvi buit de pensament, revestit d’una terminologia burocràtica infecciosa -promoguda per l’Administració.

Caràcter competencial

 En les Disposicions de caràcter general del Capítol 1 es declara, a l’Article 1, que:

L’ordenació del currículum de l’educació secundària obligatòria s’estableix d’acord amb un model d’ensenyament i aprenentatge de caràcter competencial i en el marc d’un sistema que preveu l’orientació educativa i l’atenció a tot l’alumnat com la principal eina per afavorir la continuïtat formativa en els ensenyaments postobligatoris. 

En el cas dels estudis de música, aquest «sistema que preveu» és un sistema incomplet. No és una novetat. Permet que un alumne que cursa estudis de música (normalment en una escola municipal de música) convalidi l’assignatura a secundària, que és com dir que la formació musical queda principalment fora de l’Institut. La «continuïtat formativa en els ensenyaments postobligatoris» a partir dels 16 anys difícilment té sentit si els coneixements bàsics no estan consolidats. La conseqüència òbvia és que un alumne que hagi estudiat música a secundària podrà aspirar a especialitzar-se en coneixements teòrics i en especialitats com sonologia, acústica i altres, però l’ESO no li oferirà mai els coneixements en la pràctica d’un instrument necessaris per accedir a estudis postobligatoris. El sistema públic ha parlat molt de flexibilitat i adaptació i encara ara parla d’orientació i atenció a tot l’alumnat, com un principi del sistema. El sistema, però, no preveu la possibilitat de formar un músic. El currículum ordena amb poca coherència en alguns punts, de manera incompleta i amb una indefinició que permet desvirtuar fàcilment què és ensenyar i aprendre música.

L’Article 2, referent a la Finalitat, diu que la «finalitat de l’educació secundària obligatòria és l’assoliment de les competències clau que permeti a tots els alumnes»: 

a) Assegurar un desenvolupament personal i social sòlid amb relació a l’autonomia personal, la interdependència amb altres persones i la gestió de l’afectivitat.

És evident que la primera finalitat no és adquirir coneixement, sinó el “desenvolupament personal”, una gestió de caràcter psicopedagògic. Aquest criteri determina les prioritats, per exemple en l’avaluació, i per tant en el grau d’assoliment. També estableix prioritats en la política de centre.

El paràgraf b) es refereix a desenvolupar les competències culturals, entre altres, referents a:

- La sensibilitat artística i la creativitat. 

Una generalització és diferent d’una indefinició. Quan l’Article 2 afirma com a finalitat que tots els alumnes adquireixin “sensibilitat artística” es queda en la indefinició. L’art és alguna cosa no només per les seves premisses, sinó sobretot pels resultats. Què és la “sensibilitat artística”? Només sabem que és una cosa que hauran d’adquirir tots els alumnes. Però dir això és com no dir res. Deixant de banda les bones intencions de tots els creatius en aquest domini, el problema de la “creativitat” és que ningú sap què és perquè ningú la defineix satisfactòriament. Si examino l’ús del terme, observo la promoció que en fan algunes professions de tipus comercial o publicitari, sector serveis. Es tractaria d’un originalitat superficial, ornamentativa, adreçada a cridar l’atenció del comprador, a afalagar el seu ego de consumidor.

La Finalitat 2 disposa que “l’educació secundària obligatòria ha de garantir la igualtat real d’oportunitats per desenvolupar les capacitats individuals (…). Per aconseguir-ho, cal una educació de qualitat adaptada a les necessitats”. El currículum presta poca atenció a què vol que sàpiguen els alumnes (què vol un professor que sàpiguen els seus alumnes, és una pregunta que un s’ha de fer). El que li interessa són les capacitats i les necessitats dels alumnes. Aquestes capacitats i necessitats no estan definides, i és lògic, perquè la capacitat d’un alumne (o de cent cinquanta alumnes) es coneix per informes previs i sobretot in situ, però a més es poden baremar amb criteris molt diferents. Pel que fa a les necessitats, qui les coneix? I: què és una necessitat? Aquesta filosofia psicopedagògica adreçada a l’alumne no defineix els seus conceptes bàsics. Un professional pot definir què vol ensenyar -l’experiència li ensenyarà què pot ensenyar i què és assolit o no. Però, necessitats? La filosofia psicopedagògica s’inhibeix i passa la responsabilitat al professor: ell ha de fer que l’alumne desenvolupi les seves capacitats (quines?), ell ha de satisfer les necessitats de l’alumne (però, què és una necessitat?). Així de simple és l’anàlisi. L’alumne que no vol aprendre, simplement no existeix. La violència no existeix.

L’Article 3, dedicat als Objectius de l’educació secundària obligatòria, demana «contribuir al desenvolupament de les habilitats i les competències que permetin als alumnes»: 

g) Identificar com a pròpies les característiques històriques, culturals, geogràfiques i socials de la societat catalana, i progressar en el sentiment de pertinença al país. 

És un ítem irrenunciable de la ideologia nacionalista habitual. Conèixer Garreta, Ricard Viñes, Ferran Sor, Mompou, em sembla desitjable, naturalment. «Progressar en el sentiment de pertinença al país» em sembla una pretensió fora de lloc. I no perquè desaprovi que algú sigui nacionalista, sinó perquè considero que la música s’ha d’impartir i s’ha d’estudiar com a art, atenent als principis artístics que li són propis. Però estem llegint un Decret elaborat des d’una perspectiva ideològica evident, que no s’absté d’utilitzar l’escola com a eina de propaganda.

Àmbit artístic

El currículum específic de l’aprenentetge de la música s’exposa a l’Annex 7. El terme “Àmbit artístic” aplega “música, educació visual i plàstica i arts escèniques i dansa”.

El paràgraf dedicat a les Competències bàsiques de l’àmbit artístic insisteix sobre aquest aspecte paramusical en l’ensenyament de la música:

La implicació educativa d’aquesta competència ha de permetre l’aprenentatge de les arts no únicament com a objectes de coneixement tècnic, cultural, estètic o històric, sinó que han de ser concebudes com una praxi, com un procés holístic d’experiències d’aprenentatge vivencials i gratificants que des de l’aula puguin vincular-se cap al usos socials.

La praxi més habitual en música és la pràctica d’un instrument, però aquí «praxi» sembla que es refereix a un concepte més ampli. Aquest concepte es descriu com a «procés holístic d’experiències d’aprenentatge vivencials i gratificants». No entenc què és una «experiència d’aprenentatge». Si el que vol dir és «aprendre», seria més clar que ho digués així, però aquí el Decret ens parla d’experiències «vivencials i gratificants», en la línia de la child centered education i l’hedonisme educatiu. Una vegada vaig tenir una alumna que, quan tenia picor al braç es gratava. Gratar el braç seria gratificant? No se sap. El sintagma sembla apropiat per a la promoció d’un spa o d’un gimnàs, on els monitors criden pel micròfon per engrescar els mandrosos i fer que no decaigui el ritme de l’spinning. Però no entenc què vol aportar aquesta observació en l’ordenació d’un currículum educatiu. El terme estrella, però, és «holístic». Aquest terme tan bonic és Uu concepte d’ambició filosòfica adreçat a la relació amb el món -i que topa naturalment amb totes les dificultats d’aquest tipus de filosofies, donat que han de fonamentar primer què és el món i que és la relació i què som nosaltres. Tot això és una tasca hercúlea que, simplement, no deixa temps per a la música. Suposant, és clar, que aquesta filosofia no sigui un pur esforç aproximatiu. Però si algú es pregunta si aquesta «holística» ha de ser remunerada, la resposta és: “no en tingui cap dubte” (com veurem més endavant).

Arribem als (atenció a la numerologia) «dotze continguts clau» (CC) que es distribueixen en «funció de la seva relació amb cada competència».

Competència 1. Utilitzar estratègicament els elements dels llenguatges visual, musical i corporal per analitzar les produccions artístiques.

«Visual, musical, corporal», respectivament per a les arts plàstiques o visuals, música i dansa. El terme «estratègia», tan utilitzat pels documents posteriors a la Logse, és d’origen militar. Aquesta semàntica es queda bé amb les aspiracions partisanes d’una pedagogia amb pretensions socials. «Produccions artístiques» vol dir obres d’art. El terme «producció» és interessant perquè deixa entreveure que aquest currículum entén l’obra d’art com a «producció», no com a elaboració artística. El que es busca és el producte que té una organització i una finalitat comercials. No és que aquest enfocament no tingui sentit. La gestió cultural (i política!), la capacitat d’entendre el negoci de l’espectacle, la programació de concerts, la distribució d’enregistraments, la promoció, el funcionament d’una corporació professional. Tot això té el seu interès real, produeix una activitat professional febril, en el sector serveis. Però queda pendent la pregunta: quina música farem? No és això el que hauria de preocupar l’escola? Ens haurem d’acontentar amb un mix, un so embrutidor, una sintaxi paratàctica? 

El CC4 disposa ensenyar «Grafies, convencionals i alternatives». No especifica quines són les grafies alternatives.

La Competència 2 proposa “Mostrar hàbits de percepció reflexiva i oberta de la realitat sonora i visual de l’entorn natural i cultural”. La “percepció” o escolta atenta, reflexiva, és naturalment un objectiu del treball a l’aula, és una de les bases principals de tot estudi musical i de la mateixa pràctica de la música. Assolir-lo en alumnes de 12 a 16 anys no és tan fàcil com sembla, i s’ha d’afegir que tot allò que contribueixi a la dispersió i la desatenció hi va en contra de manera molt poderosa en l’actualitat. El terme “oberta” no l’entenc -potser vol dir “sense prejudicis”? La “realitat sonora” és un sintagma representatiu de l’estil redundant i pretenciós que agrada als dissenyadors de grans projectes. Si hi ha so, és real; per altra banda, com saben els físics, la realitat tota és sonora. Així doncs, la “realitat sonora” vol dir el so. Allà on diu “natural” sembla que el terme s’ha d’entendre com a contrari a “cultural” o “artificial”. O sigui que s’espera que el nen escolti els ocells, la remor del vent i les tempestes marines, el bramul dels bous i els brams de l’ase? No està especificat.

Cada competència està desglossada en una “Gradació de nivells d’assoliment”. La Competència 2 els exposa d’aquesta manera:

Nivell 1

2.1. Mostrar l’hàbit de percebre de forma reflexiva el que és més evident del seu entorn visual i sonor proper.

Nivell 2

2.2. Mostrar l’hàbit i l’interès de percebre de forma reflexiva i oberta el que és evident, subtil i complex de l’entorn proper i llunyà.

Nivell 3

2.3. Mostrar l’hàbit i l’interès de percebre de forma oberta els entorns més complexos i ser capaç de cercar i crear nous coneixements en assumir i integrar els elements percebuts.

Si comparem els nivells entre si, veiem que es diferencien pel nombre de paraules que contenen. Així, passem de “l’hàbit” a “l’hàbit i l’interès”; de “forma reflexiva” a “forma reflexiva i oberta”; de “el que és més evident”, a “el que és més evident, subtil i complex”; “de proper”, passem a “proper i llunyà”, encara que no s’informa de la frontera entre el proper i el llunyà, ni què defineix una cosa o altra (l’entorn físic? el grau de coneixement?, l’entorn social? virtual?). El Nivell 3 és interessant perquè exigeix a l’alumne “ser capaç de cercar i crear nous coneixements”. Què vol dir “crear nous coneixements?” No es deu pas referir a coneixements que no existien abans que l’alumne els “creés”; o potser sí? Entenc que s’ha d’esperar que l’alumne raoni -utilitzant els conceptes explicats, i aplicant el vocabulari específic- amb l’ajuda del professor; que sigui capaç de buscar informació (per començar, en el llibre de text, si és un bon llibre de text). Però, que “creï coneixements”? Suposant que això que no entenc sigui possible en una classe de vint o trenta alumnes de l’ESO (possible en un 90 %, 30%?), com s’aconsegueix? Resposta: s’aconsegueix “en assumir i integrar els elements percebuts”.  Per no explicar un principi, no hi ha res millor que la vaguetat. Ja entenc que “integrar” és una paraula inclosa en els principis fonamentals (l’avaluació ha de ser integradora). Però perquè una paraula tingui sentit, no n’hi ha prou amb repetir-la moltes vegades -també ha de tenir contingut. Per començar, els alumnes que optin per una professionalització musical no estan integrats, sinó segregats.

En el paràgraf referent als Continguts Clau de la Competència 2 llegim:

CC14 (sic) Ecologia visual i sonora.

L’ecologia és un tema d’una gran complexitat, però no se m’escapa que ha estat un moviment capaç de crear una economia i una representació política. És un terme cotitzat en el mercat del relatiu esoterisme pedagògico-administratiu. No hi tinc res a dir. Si algú té curiositat per saber si un institut és un exemple d’ecologia sonora, el convidaré amb molt de gust a fer l’experiència.

Competència i projecte

L’apartat “Dimensió expressió, interpretació i creació” sembla adreçat a promoure els projectes disciplinaris i transdisciplinaris. Diu així:

Les competències recollides en aquesta dimensió impliquen les capacitats d’anàlisi, interpretació, representació, creació, composició i experimentació amb relació a les produccions artístiques, així com els hàbits de treball necessaris per desenvolupar projectes disciplinaris o transdisciplinaris.

És molt ambiciós. Qui respon del treball a l’aula és el professor -i l’alumne, és clar-, no el senyor de despatx. El fet, però, és que les condicions per “desenvolupar projectes” rarament es donen. El Decret exigeix a l’escola que dugui a terme resultats per als quals no ha fornit els mitjans. És possible que l’escola pugui contribuir-hi raonablament. Fent desdoblaments, facilitant horaris, amb una gestió de personal pertinent. Això és rar, perquè cal un esforç que no acostuma a ser prioritari, sobretot si no es veuen resultats inmediats i, si pot ser, “espectaculars”. El currículum no ho contempla, o potser sóc jo que no ho sé contemplar. Però, en fi, novament trobem “produccions artístiques”, un sintagma clarament orientat a l’aspecte comercial de la música considerada com a espectacle -i si és trans, millor.

La Competència 3 parla d’“interpretar música de forma individual i col·lectiva utilitzant la veu, els instruments, el cos i les eines tecnològiques”. 

La interpretació musical a l’aula en format de grup classe ha de ser un dels àmbits disciplinaris més reeixits de l’educació musical obligatòria.

Res a objectar. Llàstima que per a “reeixir” cal disposar, primer, d’unes condicions favorables, que facilitin el treball i no interposin concepcions errònies. La pràctica d’un instrument escolar o la veu sempre m’han semblat un exercici fonamental de la classe de música. Però no cal fer-se il.lusions sobre els resultats, es tracta d’un treball molt lligat a les condicions concretes. Amb la idea de l’èxit, podríem arribar a produir paròdies de música i d’espectacle, totalment contraris als principis més bàsics del bon gust. És molt important evitar aquesta distorsió de l’art. Se’m pot objectar que el “bon gust” és una noció relativa, que sobre gustos no hi ha res escrit. Jo contesto que és una noció amb un component intuïtiu, que alguns tenen, altres aprenen, i alguns no volen aprendre, i afegeixo que hi ha moltes coses escrites, i ben escrites, sobre aquest tema, que jo recomano llegir.

Les aspiracions a reeixir del Decret són molt lloables i farien un bon paper a la tele. Malauradament, l’aprenentatge d’un instrument és llarg i laboriós. Estem convidats a entendre entre línies un “vostès s’ho faran” -o “faran veure que faran”. En canvi, podem complaure’ns en definicions i tautologies del tipus:

 La música és un art dinàmic i el seu material, el so, és eteri, per la qual cosa la interpretació musical a l’aula troba la seva essència en el mateix procés d’interpretació musical (saber fer música): l’estudi individual i l’assaig en grup són els processos rellevants d’aquesta competència, que culmina en la interpretació final, a l’aula o fora, com a mostra de la qualitat del procés d’aprenentatge seguit.

Ara ja sabem què és el so (només una observació: el so és eteri?). També hem aprenès que, com que el so és eteri, “La interpretació musical a l’aula troba la seva essència en el mateix procés d’interpretació musical”. La frase deu ser brillant, però s’assembla molt a aquesta altra: “El funcionament de la rentadora al safareig troba la seva essència en el mateix procés de funcionament de rentat”. És així com es “creen” coneixements? Potser sí, si el coneixement és una pura formalització.

El gaudi

La Dimensió societat i cultura “dóna cabuda a les competència que es relacionen amb l’àmbit del gaudi, les emocions, el respecte de les produccions artístiques en el seu context i el reconeixement del valor social de l’art com a mitjà de cohesió i proposta d’accions prosocials.”

La Competència 8 proposa “Valorar amb respecte i sentit crític les produccions artístiques en els seus contextos i funcions.” El context és l’habitual de l’ara i aquí de la propaganda hedonista i nacionalista; la resta queda resumit en un “altres”:

Aquesta competència fa referència al coneixement cultural i artístic que facilita les vies per comprendre el món que envolta els alumnes des de la perspectiva de les arts. Es parteix de l’entorn més proper a l’alumne, de l’actualitat i de Catalunya, i s’entronca amb altres períodes històrics i altres entorns geogràfics.

La finalitat no és saber música, sinó “comprendre el món que envolta els alumnes”. La música és un mitjà. Aquest món és fonamentalment el que ve representat en els mass mèdia i en les activitats de lleure. Tenint en compte les hores que passen alguns alumnes a l’ordinador, es podria dir que una part considerable del seu món (del seu imaginari) està basat en una plataforma virtual. Entenc que l’Administració hauria de fer esforços per crear programari obert destinat al coneixement i promocionar el bon criteri en l’ús de les eines digitals, abans de fer-ne el proselitisme acrític. Suposo que hi ha matemàtics i programadors en algun lloc.

Per a mi, és més important el criteri i el pensament que la plataforma. Aquest criteri s’adquireix amb treball, atenció, adquisició i aplicació de coneixements, exercici, repetició, memorització, un treball que, a més, s’ha de revisar i contrastar amb el que han fet i dit els bons models, els grans mestres, i no amb el que diuen i no fan els grans pedagogs. El Decret prefereix les proposicions formalistes de tipus circular: “Aquesta competència fa referència al coneixement cultural i artístic que facilita les vies per comprendre el món que envolta els alumnes des de la perspectiva de les arts”. De la mateixa manera podríem dir: “Aquesta competència fa referència al coneixement dels nans de jardí que facilita les vies per comprendre el món que envolta els alumnes des de la perspectiva de la nanologia”. I podria ser que estiguéssim progressant, podria ser que estiguéssim creant coneixement.

La Competència 9 ens diu que l’alumne ha de “Gaudir de les experiències i creacions artístiques com a font d’enriquiment personal i social.”

Aquesta competència no es refereix a coneixements ni a una forma de treball que tingui res a veure amb l’aprenentatge de la música. Proposa, en canvi, una pauta de conducta, subjectiva i impossible d’avaluar directament (si un alumne està tens amb l’instrument, el professor procura ajudar-lo a relaxar-se, simplement és part de la seva feina, no és la finalitat, ni separable del seu treball). La meva opinió, a més, és que no s’ha d’avaluar i per això considero que la competència 9 és supèrflua. Està clar que seria més aviat impopular l’exigència contrària, dir que l’alumne “ha de patir i empobrir-se”. Però la 9 no sé per què serveix, i si no és un exercici de retòrica vàcua, llavors és que és propaganda d’hàbits de consum hedonista.

La Competència 10 exigeix “Fer ús del coneixement artístic i de les seves produccions com a mitjà de cohesió i d’acció prosocial.” Presuposar que els coneixements artístics han estat adquirits (per alumnes que han superat la primària) ja és una presunció optimista, però endavant, cap el cim! Aixó de la cohesió social, a mi em fa molta gràcia. No em diguin que fa falta que ho expliqui! L’acció “prosocial” em fa pensar en el filantropisme de les caixes d’estalvis, que alguna cosa hi tenen a veure amb els sitema educatiu, em penso (diguin si m’equivoco). Les caixes estan molt enfeinades en ajudar la gent, guarden els estalvis, prometen plans de pensions, ofereixen préstecs per a l’estudi i ajuda als discapacitats, patrocinen festivals etc. Normalment, però, un músic aspira a guanyar-se la vida -tan extravagant és?

Es veu que sí. Perquè no ens deixaran en pau amb la seva ideologia, el seu moralisme benestant, el seu pedagogisme propi de nòmines a prova de bombo.

La funció autotèl·lica de l’art, dirigit a si mateix per provocar emocions i sentiments estètics, queda superada per una concepció de l’art com a eina, com a mitjà privilegiat pel seu gran impacte en la societat contemporània, capaç d’anar molt més enllà:

El “queda superada” és un terme hegelià. Ens trobem potser amb una reflexió evolutiva de la història, de la funció de l’estat en aquet procés racional i de l’art en la seva acció espiritual? En absolut. L’art és simplement una “eina” que ajuda a gestionar la societat de masses i de l’espectacle. És una “eina” d’interès polític i econòmic. La funció estètica de l’art ha quedat superada per la ideologia de la producció massiva adreçada a una societat (una economia) del lleure. Aquesta ideologia fa lliure el consumidor de consumir el que li vingui de gust. Però, si vol ser un bon consumidor (i fins i tot llepar alguna subvenció) ha de seguir les normes. L’art pot ensenyar-les de manera agradable -on és la novetat? Són aquestes:

L’art com a mediador de conflictes personals i socials.

L’art com a possibilitador d’entesa entre cultures.

L’art com a incentivador de conductes altruistes.

L’art com a configurador d’identitats personals, culturals, socials o nacionals.

L’art com a tal, basat en principis que li són propis, és negat. En un centre educatiu, s’imparteix la ideologia del benestar social (o més aviat emocional, subjectiu). El que passa és que aquesta ideologia i la música són dues coses diferents. La música no està separada dels costums ni dels hàbits consumidors, però té les seves normes internes. Les persones que han escrit les Competències no les entenen o no les coneixen; i si les coneixen, les menyspreen. Per això proposo que, per tal d’adequar-se millor a les pròpies intencions, el Decret sigui modificat amb aquests termes:

L’eina com a mediador de conflictes personals i socials.

L’eina com a possibilitador d’entesa entre cultures.

L’eina com a incentivador de conductes altruistes.

L’eina com a configurador d’identitats personals, culturals, socials o nacionals.

La música que sentim habitualment en el nostre “entorn” està basada en els descobriments i el perfeccionament històric de les lleis de l’harmonia, el contrapunt, la forma, l’organologia, l’acústica. Si l’art musical està superat, llavors haurem de concloure que la “superació” és un empobriment i una barbarització. 

“Art i compromís” és el Concepte Clau 11. Una observació: si desestimem l’aproximació diacrònica, no entendrem millor la relació entre l’art i la política. El Decret sembla confiar en aquesta ignorància per afavorir la justícia social, cosa que pot produir simpatia al partisanisme simplificador, però també pot generar un descrèdit de la cohesió social que preconitza amb tanta generositat.

Avaluació

Els Continguts i criteris d’avaluació per cursos exposa els continguts a impartir. El Decret s’anuncia aquí com una “proposta de desenvolupament en els tres cursos” (dos cursos obligatoris de dues hores a la setmana; un curs optatiu de tres hores). És significatiu que deixi a cada centre llibertat de criteri en aplicar-los. Això vol dir que cada institut pot impartir uns coneixements i a un nivell diferent dels altres instituts. Però aquest criteri contradiu l’ambició principal de fer que tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats. Quan es té en compte el nombre d’aprovats, s’aplica el criteri estadístic més simple. No s’avalua el grau de coneixements ni l’evolució en l’aprenentatge.

En les Orientacions per a la l’avaluació,  les competències de “l’àmbit artístic” es demostraran “en l’acció, en un saber fer, a més a més d’un saber dir”. Saber fer, en música, és el que entra per les orelles, no cal dir-ho. Però el “saber dir” és imprescindible si es considera exigible la competència en lectura i escriptura. Aquest és un punt crític que no s’hauria de tractar amb hipocresia ni amb indiferència. Per altra banda, la relació que existeix entre la música i la llengua, la parla, és totalment certa i concreta. No em refereixo a la loquacitat, sinó a la dicció, l’entonació, la respiració, la sintaxi, la forma, i a altres coses coses que tenen a veure amb una convicció en el missatge, per dir-ho d’alguna manera.

Dins d’aquestes Orientacions, la secció Dimensió expressió, interpretació i creació afirma el següent:

Aquesta dimensió conté quatre competències que de forma general pretenen que tot l’alumnat pugui experimentar i gaudir d’experiències en la pràctica de les arts fent ús d’habilitats que es fonamenten en els coneixements de cada disciplina artística. Partim del principi que tota persona està capacitada per fer un ús actiu, vivencial i gratificant dels llenguatges de les arts, independentment de qualsevol altra consideració.

Es poden fer dues consideracions. 

Primera consideració. “Tota persona està capacitada per fer un ús actiu, vivencial i gratificant del llenguatge de les arts.” Depèn de què s’entengui per “actiu, vivencial i gratificant”. Com que vol dir qualsevol cosa que vostè vulgui, llavors és evident que tota persona hi està qualificada. Ara, qui vulgui estudiar música, aquest demanarà resultats concrets. A ell li exigiran resultats concrets, també.

Segona consideració. Tota persona està capacitada per perdre el temps de manera activa, vivencial i gratificant.

En la secció Dimensió societat i cultura s’insisteix en el “coneixement més global de les arts amb relació als usos i funcions socials”. Les experiències pràctiques permeten “a l’alumnat accedir a visions més holístiques per fer una reflexió sobre la relació de les produccions artístiques i els seus contextos de creació i interpretació, dels processos de formació del gust artístic i de les potencialitats que l’art ofereix per promoure accions de caràcter prosocial”. 

Hem passat, doncs, d’una “funció autotèl.lica de l’art” a una “visió holística”. Hem passat d’una pràctica rigurosa de l’art, basada en principis racionals i intuïtius, i en la imitació dels millors exemples, a una superstició pseudoespiritual subfashion. La culminació d’aquesta superació, per si no ha quedat clar, la culminació és que l’art és una eina de transformació social:

En aquesta dimensió els indicadors que permeten determinar criteris vàlids i fiables d’assoliment d’aquest grup de competències s’han de relacionar, per una banda, amb coneixements culturals i gestió de la informació entorn dels contextos artístics. Per altra banda, amb actituds d’interès i curiositat que incrementin l’apreciació artística i, finalment, amb comportaments actius, creatius i imaginatius en què les arts demostren la seva potencialitat instrumental per convertir-se en eines de transformació social. 

L’escola sencera, sembla, és holísticament una eina de transformació social. Però, si tot i així no ha quedat clar, ho podem il.lustrar amb una imatge. Finalment es tracta de potenciar més i més l’ambició subrogadora del Decret, que no demostra voluntat d’encarar les seves mancances i contradiccions, i prefereix substituir-les per un nominalisme optimista.

Atesa la concepció de la matèria de música com una pràctica i com un objecte de coneixement, el desplegament dels continguts fonamentals treballats al llarg de l’etapa adopta un criteri d’espiralitat i aprofundiment. Quan parlem d’espiralitat ens referim a aquell procés propi de l’aprenentatge dels llenguatges, pel qual els continguts apareixen de manera cíclica i recurrent, i assoleixen un grau progressiu d’aprofundiment i complexitat.

Ja sabem que la millor manera d’explicar un concepte, segons el mètode murri, és encunyar una paraula nova o canviar el sentit d’una que ja coneixíem. Aquí el Decret utilitza una imatge geomètrica, perfecta i infinita, i té la deferència de definir-la per al nostre gaudi i satisfacció personals. La pena és que, en música, l’espiral és curta: dos cursos -generalment entre 20 i 30 alumnes, diversos i integrats- de secundària. Malgrat els esforços estilístics del Decret, amb preciosismes inclosos, els coneixements de música que imparteix un centre públic procuraran una satisfacció interrompuda a qualsevol alumne amb voluntat d’aprendre. El fet és que, si vostè vol aprendre música, haurà de pagar un professor en línia recta. Pregunti a l’Institut i li diran el mateix, però en espiral. Aquest és el nostre sistema i tothom ho sap.

El Decret fou signat a Barcelona, el 25 d’agost de 2015 per Artur Mas i Irene Rigau.

Es pot llegir AQUÍ

L'Any de la Pressa

Servus: Com que vivim a l’Any de la Pressa, sembla que hi ha una urgència en tota cosa que contradiu la meva tendència natural al desprendiment, a l’actitud que practico a consciència, i que m’és beneficiosa, d’afavorir l’escepticisme i la contemplació. Aquesta urgència és insistent fins a l’obsessió, un procés narcisístic ubicu i de mal gust, i per aquest motiu es converteix en una molèstia considerable. Però és que, quan agafa el to d’amenaça més que d’arrogància, acaba remugant alguna cosa a la gola, com si volguessin sortir les paraules de la cançó patriòtica: “Si m’heu de fer callar / Que sigui ara.”

Ory-und-Klaas: “Ein Kerl muss eine Meinung haben”. Un senyor ha de tenir opinió.

Heremos: Em sembla que desentendre’s en excés de l’actualitat pot resultar petrificador. S’ha de reconèixer que existeix una informació desinformadora. Però precisament per això, en alguns assumptes, diria que estar al cas és fins i tot un deure ciutadà. O, si fa més per a tu, Servus, és un deure fer-ho veure.

Servus: Fem-ho veure, doncs.

Cirus: L’Any de la Pressa?

Servus: Em refereixo a l’ansietat per la data simbòlica. La satisfacció total de la Utopia, el futur i l’ara en esporació general, l’histerisme argumentatiu, la via, el xoc, el Cop de Mas, el Cop de Dit, el no-cop Cop, els -

Cirus: Durant un temps, vaig pensar que el catalanisme aportava una tensió individualitzadora a algunes inèrcies.

Servus: …els adynata monetaris, l’ultrademocràcia sacralitzada, el-

Cirus: Inèrcies de tipus dogmàtic. En part associades a un imaginari històric traumàtic. Hi veia fins i tot una energia clarificadora de la voluntat individual i cívica, amb capacitat de coneixement, i d’estil.

Servus: Que potser atribuïes una importàncies exagerada al Noucentisme i el seu llegat cultural i polític?

Cirus: Podria ser. El que veig ara és una energia massificadora, que vol dir una exigència de submissió. Quan un aforat que amenaça els funcionaris que no compleixin una llei inexistent és rebut amb una claca d’homenatge al Parlament, és que vivim en una lògica paranoica. He sentit a dir: Nosaltres farem un país nou. Caram, quina truita! Vosaltres fareu un què?, els dic jo. I qui sou vosaltres? Per començar. Els independentistes han demostrat que saben posar-se en fila, d’acord, però això no vol dir que siguin llargs.

Servus: El ritus de l’autoproclamació, volia afegir.  Però, en contrapartida, Cirus, observo que aquesta gran cua ha activat una literatura off-road alerta i vital.

Vangual: Misèria.

Servus: Alguns escriptors s’expressen amb serenitat i competència. Són caps que argumenten amb fermesa i sense dogmatisme, particularment sobre aspectes jurídics de la política. A mi m’han ajudat a aclarir alguns conceptes bàsics, importants. Una altra cosa és que ho facin en català o en una altra llengua, castellà o anglès. El que compta és que centri la qüestió, estigui argumentat i doni respostes intel.ligibles. I si té caràcter, millor encara. Recordem també que darrerament hi ha hagut decisions judicials.

Vangual: I l’intercanvi de cromos que fan els nens al Mercat de Sant Antoni, si no els fa res.

Heremos: Jo diria que hi ha lentitud en les reaccions polítiques. Si és per feblesa o per connivència, no ho sé.

Vangual: Savis té el món. Busquin itineraris, paradigmes, preguntin Mascarell, Ramoneda -

(Una veu): Pot!

Vangual: Rahola…

Cirus: Tanta obliquitat! El catalanisme s’ha convertit en una baba assembleària. És molt decebedor! Una baba d’infiltració, obstinada, tenaç, ambiciosa. Mireu les cares! Com és possible?

Servus: Jo tinc una teoria simbolista que resol l’enigma. És l’explicació total del domini de la mesquinesa.

Vangual: Per mi, no te n’estiguis…

Servus: La Natura, que és sàvia, ha elegit els individus més mediocres, incapacitats i inconscients, per implusar el procés d’entropia que és la seva llei.

Vangual: Servus, això de l’entropia és la collonada de cada dia.

Servus: Paciència. Hi ha una segona versió. La Natura, que es complau en l’aniquilació massiva i implacable, cosa que du a terme amb un total desinterès pel destí individual; la Natura, dic,  estimula, a través d’aquest terror fonamental a la desaparició absoluta, impulsa el respecte pels mecanismes bàsics de la vida, aquells que permeten la Seva regeneració, la Seva perduració a través dels grans cicles.

Cirus: Està bé, la teoria. D’un babau acollonant.

Vangual: Un Noucentista ben parlat.

Servus: Gràcies, Cirus.

Heremos: Algunes persones de notable intel.ligència han proposat endegar un populisme d’oposició al moviment secessionista. No n’he estat mai del tot partidari. Sobretot perquè em sembla que n’hi hauria prou amb aplicar la llei amb diligència i fer prevaldre l’Estat de Dret. Però no em faig il.lusions. L’arrogància i, encara més, les declaracions amenaçadores són preocupants. Inadmissible.

Cirus: La racionalitat frustrada. En benefici d’una in-domable mal-versació.

Servus: Els amics em diuen que n’hi hauria prou amb apostar dos homes del Grup Especial d’Operacions a cada cofurna per fer respectar el procediment constitucional, majoritàriament acceptat.

Heremos: I què en pensa vostè?

Servus: Jo desitjo que no es convoqui cap referèndum il.legal. Per a mi, una convocatòria semblant no tindria cap validesa. No és únicament una qüestió de procediment, sinó un marge més profund que té a veure amb la confiança, com es pot apreciar en la manipulació del llenguatge públic, tan deteriorat, tan pulsional. És una manipulació deturpadora. Em penso que l’autoritat és defensable. En la logomàquia, entre la impunitat i l’acusació venal, l’excitació gregària creix, i aquí la política d’eslògan ajuda poc -i quan es posa engrescadora ajuda menys que poc: per fer periodisme pedagògic… En fi, si no m’equivoco, ells ja hi estan posats. Veurem com es comporta la Marca…

Ory-und-Klaas: Si guanya el “No però Sí”, podria passar que Barcelona aspirés a independitzar-se de la República catalana independent, per constituir-se en un port franc. Conservant el Bruch, Comandància Naval i la Guàrdia Civil, és clar. 

Vangual: I els cardenals?

Ory-und-Klaas: Trobaríem una solució.

Vangual: Ara vostè m’ha fet un romeva.

Ory-und-Klaas: Però amb més substància, no li sembla?

Servus: No és això política ficció dins de la política ficció?

Ory-und-Klaas: I si no ho és, ho sembla. Què més vol? Barcelona tindria una política pròpia de taxes portuàries que aportarien urnes de divitias. Urnes magnum. Amb el comerç marítim, el turisme, les fires i el negoci nocturn, Barcelona se’n sortiria. Sempre ho ha fet. 

Vangual: Això és exacte.

Servus: Observo una tendència general a construir en la separació, babèlicament. De constructors i deixebles de constructors no en falten pas.

Vangual: Ni de constructores tampoc.

Servus: Last, but not least!