Tomàs Marina: Al Col.lectiu per a l’Alliberament dels Nans de Jardí (CANJ) estem realitzant accions de cara a ampliar les nostres bases, transmetre el nostre missatge i obtenir més reconeixement social. Volem sacsejar la passivitat de la societat davant els nans. En la tasca de sensibilització, impartim Cursos sobre els Drets dels Nans. Fixa’t que encara avui hi ha gent convençuda que el jardí de gespa i enreixat és l’hàbitat natural del nan! La cultura del rajol ha fet molt de mal. La ignorància, tanmateix, no ens descoratja. Cal informar el ciutadà, sense complexos, des de les beceroles. Més endavant ja entrarem en les especificitats de cada tipus de nan, però ara no hem de confondre la gent amb conceptes filosòfics avançats, sobre el dret natural o els possibles deures socials del nan en la seva comunitat. Aquí vénen bé els Tallers de Natura Alliberada, perquè són més participatius. La part gastronòmica, que inclou tast de bolets amb herbes del bosc, és força engrescadora. Hem començat a trebalar en coordinació amb CANJ’s d’altres països sensibilitzats amb la realitat del nan, com Finlàndia, Montenegro, Moràvia… Tot això està resultant positiu. No hem renunciat, però, a l’Acció Directa. Els alliberaments per decisió pròpia són encara massa poc habituals. Per això incentivem accions exemplars i portem els nans del jardí al bosc. Avui tenim un dia asolellat amb núvols d’evolució, vent del nort-oest, tres nusos, 47 graus d’humitat, pressió a 1010 mil.libars. Les condicions són excel.lents. Oh, nan! Adéu Servus!
Servus: Adéu Tomàs!
Cirus Alberg: Hola Servus! Què és aquest abaltiment? Et veig compungit i arronsat. Hi ha alguna preocupació que et rosegui? T’han trucat del banc, has hagut d’anar a cal metge? Set’ veu moix i capficat, la mirada concentrada però abatuda, el gest aturat, el cos exànime. Coneixent-te, no puc creure que t’hagis ficat en cap embolic extrany. Estàs pendent d’alguna reclamació tributària? Hi ha algú que, desconeixent la teva natura benèvola i potser a si mateix, et vulgui algun mal?
Servus: Cirus, benvingut! El capteniment que observes no és degut a cap dels motius que has enumerat.
Cirus: Gràcies a Déu! Què és, doncs?
Servus: A vegades intento copsar un pensament. Si aquest se m’escapa, i jo segueixo a l’encalç, se’m redueix l’esma. De manera que no és tant pel que és com pel que no és que estic així. Sempre m’he proposat de trobar una definició completa i satisfactòria de la carrincloneria, n’he sortit derrotat i he hagut de desistir del meu intent, com el caçador que torna a casa a desgrat, decebut i pensant en una nova sortida al camp, hipotètica. Cirus, què en penses? Per què em passa així?
Cirus: La dificultat és consubstancial. T’esforces per descriure un concepte que és un pop que s’esmuny. La natura del pop és dissimular-se entre les roques, adaptar-se a la seva forma i cromatismes diversos i, quan es veu amenaçat, fugir darrera una aparença de confusió. El concepte que busques té una natura similar a la d’aquest pop.
Servus: Sento la realitat d’aquest concepte, d’aquest pop, però no el puc agafar. En tinc una percepció intuïtiva, inmediata. Però, de sobte, m’adono que estic sobre una tarima que s‘ha esfondrat per un pes excessiu. De manera que un cau, però no sap què el fa caure.
Cirus: Em sorprèn, Servus, que et capfiquis a seguir caient per les tarimes, sense abans comprobar si la fusta és abalida o corcada.
Servus: Te’n pots ben burlar. Però quan un es troba sota un encanteri, no se li pot retreure que investigui la tramoia i la metzina, enlloc d’equivocar-se i prendre el badoc pel mag.
Cirus: O la perplexitat pel coneixement, és clar. Però l’escena que has descrit, més que el personatge, és rutina de farsa. Un ponent elevat que s’enfonsa i es desmorona pel terra mentre dicurseja, per culpa dels corcs, fa riure. No diria que sigui intrínsecament còmic, només és un accident. Però la sorpresa que produeix, la reacció mecànica, el cos que es doblega, el contrast entre l’elevat del propòsit i la causa petita de l’accident, més una certa malícia de l’espectador que es complau en el capgirament de l’ordre habitual… Tot això, amb una bona insuflada de pulmó, s’ho emporta l’aire de la comicitat, sense que es pugui dir que cap cosa d’aquestes és còmica en si mateixa.
Servus: Això que a tu, Cirus, et passa amb la comicitat, a mi em passa amb la carrincloneria.
Cirus: Què vols dir?
Servus: Reconec la figura en concret i la puc assenyalar. Quan busco una regla general, em perdo.
Cirus: T’amoïnes per un motiu intranscendent i banal. Creus que val la pena d’ocupar-se’n?
Servus: Ho crec.
Cirus: No podria passar que, per ocupar-te tant de les pellofes, perdis de vista la substància i tot allò que contribueix a l’enaltiment, a la dignificació de la vida humana?
Sevurs: Aquestes paraules semblen més pròpies de l’Éric Heremos que de tu mateix.
Cirus: De fet estava pensant en ell quan les he dites. He parlat tenint-lo present a l’esperit, com si fos ell mateix qui exposés un argument que és propi de la seva manera de pensar.
Servus: I no podria passar que, per ocupar-me molt de coses que enalteixen l’esperit, no m’adonés que són l’aparença d’una altra cosa, la tinta que amaga coses molt petites i banals que aprofiten per escaper-se darrera la mixtificació, l’aparença de la seva importància? Aquesta és la dificultat.
Cirus: Descriu, doncs, aquesta dificultat, tal com la veus.
Servus: A mi em sembla que és un concepte de natura mixta i dinàmica. Tot en ell és una experiència que es mostra. La manifestació és el fet, la cosa que és i l’experiència que en fem. Aquests dos aspectes van naturalment units, però del propòsit al fet hi ha una distorsió que és pròpiament la carrincloneria. Aquesta distorsió té el seu element en la familiaritat, on desenvolupa la seva ambigüitat màxima, indeterminada. Així, tenim l’aparença d’una cosa. Aquesta cosa, en el camp moral pot ser la sinceritat o la ingenuïtat falsa i estudiada; en el terreny psicològic, podem tenir una experiència directa, original, o bé una conducta imitativa; estèticament, és una forma amb una energia pròpia o només un idealisme poc sincer, indiferent al seu material.
Cirus: Mai havia pensat que la carrincloneria fos una cosa tan complicada!
Servus: M’hauràs de creure si et dic que jo tampoc. Potser, més que ser complicada, és que a mi em complica.
Cirus: Així és que la carrincloneria t’ha ben enredat!
Servus: És com estar en un somni que no vols somniar.
Cirus: …o és que t’has deixat enredar?
Servus: No ho sé del cert. Quan parles adoptant el raonament de l’Éric Heremos, com ho has fet fa un moment, exposes un pensament que fas teu o bé només reprodueixes un argument que et sembla oportú?
Cirus: Les dues coses, em penso. Fins a cert punt, puc subscriure el pensament. Però és veritat que el fet que fos oportú en el discurs m’ha semblat prioritari. Si parlo de la dignitat humana, se’m fa difícil veure-la amb puresa i sense una aparença que sovint la distorsiona, per utilitzar la teva expressió.
Servus: La indecisió en el límit és una característica de la mixtura dinàmica que defineix la carrincloneria. A l’inici, en la seva claredat, l’objecte carrincló és l’objecte malginyat, malobrat i malacabat per desatenció i deficiència d’art.
Cirus: L’objecte mal treballat. Insatisfactori…
Servus: Ho veus bé.
Choni Vangual: Bona tarda, senyors!
Cirus: Bona tarda, senyora Vangual!
Servus: Com està la nostra amiga?
Van: Dutxada i sense ocellets al cap.
Cirus: Excel.lent! Fresca com una rosa. Anirà bé, perquè estàvem raonant sobre el tema tentacular de la carrincloneria.
Vangual: Tentacular?
Cirus: Comparàvem la dificultat de definir el concepte amb un pop que s’escapa.
Vangual: Dius que s’escapa. Però el que jo veig és que, en aquest país, per poc que grates surt la carrincloneria. A vegades, com més enllustrat és, més carrincló. La carrincloneria és la nostra noblesa, una noblesse par imitation, un fet lligat a la distinció social. Hi ha una “escala de la carrincloneria” que no coïncideix amb la jerarquia social, però li és molt afí.
Servus: Vostè ha fet avançat el nostre raonament amb passes de gegant. Ens havíem quedat en l’aspecte ambigu, suplantador d’aquest fenomen que, ara ja ho podem dir, no respon de si mateix, sino que ho fa veure. El carrincló, enlloc d’admetre la falsedat de la seva conducta, prefereix pretendre que té un argument ocult, com els pedants, com els falsos esotèrics. Per això tendeix, en les formes artístiques originals, a la singularitat, el sublim sense universalitat, el barroquisme hermenèutic.
Cirus: El sublim sense universalitat?
Servus: Vull dir, admirar-se d’una anecdòta sense extreure’n una forma equivalent a una reflexió. Però amb “l’escala de la carrincloneria” tornem a la natura de l’aparença. En aquest cas, referit al prestigi social, en particular l’esnobisme (sine nobilitate) i a l’arribisme social. L’arribista no és, en principi, carrincló, però l’afició solemne a l’oficialisme si que ho és. I la propaganda dels bons sentiments s’origina probablement en l’aventura de la carrincloneria familiar. En la mesura que s’adiu a la improvisació i l’espontaneïtat d’un humor irreverent i inofensiu, la carrincloneria partany als hàbits de la simple familiaritat. Però quan es vol atorgar una importància excessiva és mal senyal. La carrincloneria institucionalitzada és la propaganda d’una política demagògica.
Vangual: A mi el que em molesta és la lletjor associada amb l’estupidesa. Si és bonic resulta més agradable. I es pot dir que ha assolit alguna pretensió, cosa que a vegades demana un mínim de cura i unes maneres. Però la burda estupidesa no la soporto. I si es dóna aires, llavors em sembla condemnable. Pur xaronisme!
Servus: És que hi ha una deformitat moral, com la que tenim tots en alguna mesura, que s’expressa bé en la carrinclonada. Si és un mirall que ens fa veure el ridícul dels propis defectes, benvinguda sigui! Però sovint és un model de mal gust i a vegades una estilització fallada. I precisament una manca del sentit del ridícul que sovint es reafirma en l’orgull de grup i que defensa la respectabilitat, els bons sentiments i l’endreça ideològica d’una manera que és més aviat ridícula, perquè ignora la hipocresia, l’enveja, l’ambició, l’orgull, la malevolència i l’angoixa -que ens fa tan petits. Llavors la carrinclonada és el símbol de l’autoritat.
Joos de Quid: El tema és encantador! Però fins ara només he sentit generalitats. No seria adient baixar de l’escala i ser més concret? Potser acabaríem veien carrincloneria sense parar arreu de casa nostra.
Cirus: Hola espia!
Vangual: Hi estic d’acord.
Cirus: És que la carrincloneria tendeix a l’expansió. No la reduireu així com així. S’enganxa, com l’humor, estimula la reacció automàtica dels reflexos imitatius, i l’efecte és encadenat, mecànic. És repetitiva, acumulativa, fins i tot fantasmagòrica. No la purgareu fàcilment!
Servus: Suggereixo, amics, per ser aclaridors i complaure la nostra amiga, que proposeu cadascú algun exemple procedent de la vostra observació i experiència.
Éric Heremos: La torre de Martínez Sistach, la Santa Maria de la Sagrada Família.
Servus: Excel.lent! I benvingut!
Vangual: Hola Éric!
Joos: Això és picar molt amunt…
Cirus: El meu exemple és alt, però no tan elevat. Em refereixo als pasquins publicitaris, vull dir els cartells de l’Ajuntament, i en particular els consells pedagògics, moralitzants, de complicitat infantiloide -però sempre des de dalt-, partidaris d’un “món millor” i que no anuncien altra cosa que la pròpia vacuitat.
Servus: Clavat.
Van: Com es nota que no t’agraden. Joos: el teu exemple.
Joos: Triem “Demà”, de Brams:
“Demà els mitjans de producció
els tindrà el poble treballador.”
Etcètera.
Servus: Un apariat que produeix l’efecte típicament grinyolador de la màquina carrinclonista.
Cirus: Aquest no és aquell que deia “No acceptaré / mai l’oficialitat”?
Joos: Exactament. El mateix individu.
Cirus: Parla, Servus!
Servus: Em penso que la senyora Ruiz, consellera d’Educació, i ho dic de memòria, va escriure: “L’escola ha de volar”, o similar. Una cosa d’ala. Però em vaig quedar sense entendre què volia dir.
Joos: Una metàfora, car inclòs. Vangual?
Van: El mamisme en la seva màxima autocomplaença. L’exageració ridícula de la maternitat i la relació filial en general. La reducció de tota la psique a unes expectatives irreals i afalagadores. El dret als millors bolquers. L’arrogància de la propietat emocional, que complica la imaginació més que no l’enriqueix. El misticisme femenil que renuncia a l’objectivitat racional. El dret al millor fàrmac. La negació pedant de la natura de les coses. Els plets pel meu fill. Inèrcia carrinclona, indefectiblement egoista.
Joos: Aquesta hipòtesi podria avalar l’existència d’una perillosa ideologia chonista. Què en penseu?
Heremos: Em pregunto si no som tots una mica carrinclons. En la mesura que no contestem, o ni tan sols ens plantegem, la qüestió exposada per la senyora Vangual, em penso que sí.
Servus: En tot el millor és la modèstia.
Cirus: Em penso, Servus, que has volgut extreure, del terme carrincló, que apliquem en la parla comuna a coses concretes i conductes d’escassa volada, una mena de categoria o norma de judicar les coses en general. Però no serà que estem espantant fullaraca petita i fugissera amb canons de gran calibre? T’apartes del concret per adquirir una noció més àmplia i més certa. Però allò que és carrincló seguirà sent carrincló, o sigui que, per dir-ho així, tu hauràs estat disparant trets en va, i aquells que hi tenen tirada seguirant practicant la carrincloneria amb el mateix gust que abans i, potser, amb la mateixa inconsciència.
Servus: Però, Cirus, de veritat creus que hi ha alguna cosa que mereixi més l’atenció dels nostres sentits i més consideraicó del pensament que les coses fràgils i fugisseres? Precisament perquè ho són, elles ens proposes l’única fi practicable, sense atorgar-se cap més importància. No n’hauríem d’aprendre alguna lliçó? Ja seria bo correspondre-hi amb l’accent just! Precís i articulat, amb el pes on reposa l’inici del moviment, si és que hi ha alguna mena d’hàbit d’art. Ara, si la bona gent, a còpia de practicar-la, s’obstina a fer-nos creure que un concepte general com el de la carrincloneria existeix, això no evita que ho tinguem en compte -per endinsar-nos en el misteri, si vols que ho deixem així. L’amiga Choni Vangual ratifica que en aquest país la carrincloneria té carta de noblesa i que a la vegada és extremadament democràtica. És una paradoxa aparent, podria ser que tingués raó.
Cirus: El mag d’ofici reparteix els daus. Una mena de gran loteria. Tothom hi té una butlleta assignada. Al uns els toca la grossa i als altres la no tan grossa.
Joos: Uns són ducs, els altres són barons, però tots són carrinclons.
Servus: Jo prefereixo fingir o adoptar una mica de carrincloneria, que no bandejar-la d’arrel. Conservo així una naturalitat artificiosa que no està renyida amb la benevolència ni amb la rectitud. Però no cal passar massa estona amb abstraccions. Repetir-se és enfadós, encara que sigui multiplicant els exemples potser agradables d’escoltar, i censurar aquells que no volen raonar amb nosaltres és esforçar-se en perdre el temps. Tolereu, amics, que em retiri en bona hora per fer de vedell de l’Eixample, ara que la llum comença a esmorteir-se i les coses canvien de color i s’ablaneixen els perfils de les cases.
