On vius?

He conversat poc amb J, potser per què normalment sembla enfeinat. Avui m’ha explicat que s’ha dedicat a la restauració de romànic, i ara m’adono que no li he preguntat si pintava al fresc o bé talles, o si potser ha fet neteja més que altra cosa. Però ha recorregut el romànic, això sí que m’ho ha dit. En principi, que un professor de dibuix s’ocupi o s’hagi ocupat regularment d’una activitat artística em resulta agradable -més agradable que un professor de dibuix que no ha fet ni un dibuix durant anys. Formalment hauria de dir professor d’EVP, que vol dir el que escaigui que vulgui dir. Ein Plastik, que jo sàpiga, és una escultura, en lengua alemanya. No és pas el mateix que un plàstic. Plastilina és un terme més proper al significat culte, curiosament. És una paraula que sempre he trobat simpàtica i al mateix temps una mica repel.lent. En què pensava la persona que va edificar el sintagma “Educació visual i plàstica”? Seria molt arriscat suposar que pensava en la plastilina. De moment no tenim una Educació Audiophònica, ni una Educació Àudio i Fònica (EAF, en siglaparla), però tot pot arribar.

Amb J hem mantingut aquesta conversa.

-Visc a Rubí, però tinc ganes d’anar a viure a un altre lloc. No per la distància laboral, estic acostumat als desplaçaments diaris, he anat molt a Ripoll, i aixó no era cap inconvenient important. Abans hi estava bé, a Rubí, però darrerament hi ha massa enrenou. Ha vingut gent de pertot. L’edifici és de la Caixa i alguns pisos deshabitats han estat ocupats sense permís. No és que això em molesti, perquè, en la necessitat, puc ser comprensiu. Però fan soroll.

-Ja m’ho pensava.

-Amb la seva música, el que volen. Són bruts. S’orinen a l’ascensor. Per expressar el seu desacord poden arribar a cagar-s’hi. Han forçat la canalització de l’aigua, és clar. La seva manera de cuinar no té en compte la sortida de fums ni la molèstia que pot ocasionar als veïns. La seva indiferència és de principi. El resultat és una degradació general de l’edifici. 

-I no heu avistat la Caixa? Entenc que deu ser l’administrador de la finca. Els veïns no han pensat en un recurs legal?

-Van venir amb una furgona uns homes vestits de marró, s’ho van mirar i van marxar.

-És a dir, que jo mateix podria ocupar un pis deshabitat de La Caixa sense que a l’entitat li importés gaire.

-No els importaria gens. L’ascensor està molt envellit. Tard o d’hora caldrà una derrama per reparar-lo o substituir-lo per un de nou. Als pisos més alts hi viuen dues senyores que algun dia necessitaran un ascensor en estat digne, una eina de desplaçament quotidià que els permeti de fer la compra. No ens ho podem permetre. Ara mateix ningú està disposat a pagar la pintura de l’escala, que ja li fa falta. De l’ascensor, no cal que en parlem. Entre alguns veïns ens volem posar d’acord per comprar la pintura i fer cadascú la seva feina. Em penso que en el meu replà ho podem aconseguir. Ara, el que dic és: si una persona, com podria ser jo mateix, es troba que no pot pagar un pis, es podria oferir per ajudar els veïns, no? La gent ho veuria bé, ells ferien una cosa útil, serien més acceptats, tothom hi guanyaria perquè viuríem millor. Però a ells els és indiferent. Els agrada beure cervesa al carrer. I vinga!

-La gent de la musiqueta.

-Per sort, el meu pis dóna a l’interior. Una vegada sí que va venir la policia, però. Va ser un bon desplegament, espectacular. Però no amb motiu d’aquests que et dic, sinó per un altre veí. Aquest era d’aquí. Com que parlo català, ell em feia bon paper i no teniem cap problema, però em vaig adonar que era mala peça. Sobretot per com tractava els altres. Es veu que havia robat algun pis amb violència. Era un entusiasta del futbol, violent, un boixos nois. Van venir amb ordre judicial, van reventar la porta del pis i el se’l van endur a la garjola. Ho trobo bé.

-Una part de la teva ocupació professional ha consistit a restaurar edificis i obres d’art malmesos pel temps. Però tu vius en un edifici que es malmet cada dia més per culpa dels mals costums d’alguns que hi habiten i per la indiferència de l’administrador.

-Sí. És així.

-El manteniment indispensable no es pot fer perquè resulta massa car per als inquilins i l’administrador se’n desentén.

-És això.

-I quina solució hi veus?

-S’ha de pensar bé, tenint fills. Per a mi, no és difícil canviar de lloc o viure al camp, on hi ha menys facilitats. Però amb fills és diferent. Mirarem de trobar algun lloc on passar els caps de setmana. Segurament farem això.

-Els caps de setmana en un indret tranquil.

-Exactament. Un pam de terra, un hort, tot està bé. Ja veurem.

-Home, et desitjo molta sort! Ha estat una conversa interessant.

El dit

Obrir les pàgines d’un diari i llegir-lo és, d’entrada, un error. Informa, això sí, sobre la inimaginable pedanteria humana, que és com dir la seva inefable estupidesa. Que un cert idividu digui tal cosa i -sobretot- que es consideri, i el considerin, important pel fet d’haver-la dita, és d’una irrealitat, d’un deliri hiperbòlic que us desfigura la fàcies. Cal fer-ne escarafalls? No ho crec pas. Cal estar-ne al corrent, potser, amb un petit gest de dit i prou, escoltant el moviment interior, i vetllant-lo que no s’apressi. Buscar explicacions? Potser. Són gent pagada, tot ho tenen pagat, són nens que diuen a la mama, mira la caca, tinc caca, això és caca, bravo, etc. Estan fets d’aquesta fusta i no cal admirar-se’n excessivament. Hi ha nens que neixen amb deformitats lamentables, n’hi ha que han de fer un gran esforç per néixer, però tot s’oblida o es vol oblidar, si es pot. La natura és molt diversa. Qui pot descriure la cresta de l’onada? Si algú arribés a descriure-la amb total exactitud, gràcies a les màquines que ens són tan preuades, l’onada hauria canviat molt abans d’acabar qualsevol apunt per simple que fos, i hauria passat per canvis innumerables, que tindrien ben entretingut qui els volgués comptar, i no diguem descriure’ls. L’estupidesa humana té formes innumerables. Qui se’n sorprèn? No cal.

El respecte

Ningú l’esperava, però l’horari de fàbrica ja és aquí. A la primera llum m’enfilo entre cotxes, vigilant els esvorancs, sobretot a les rotondes, a plaer. A la tornada, agafo l’Avinguda de l’Estatut, una baixada ondulada que travessa una rotonda i remunta fins als túnels. Si preneu aquest camí, arribeu a la ciutat caient al cel entre xiprers, amb el Carmel retallat al fons. Avanceu per una inclinació variable i el pendent produeix un canvi en la pressió corporal, de manera que es fa greu i lleuger alternativament. Sou convocats a un deliri momentani i la terra esdevé onejant.

La notícia del dia: un professor ha estat agredit. Encara un altre. Me n’he assabentat llegint el bloc d’Alberto Royo (aquí). A la feina, és clar, ningú en diu res, no és tema de conversa. Jo tampoc no he comentat a ningú. 

El senyor Royo argumenta amb lògica, s’expressa amb claredat afinada, i el que diu en l’article és pertinent -per a mi, indiscutible. És clar que, si es tracta de veure la professió com una víctima, la cosa admet matisos. Els metges, els agents policials, habitualment són respectats. Els professors no són estalviats: clatellot, doncs. Ells són lliurats al circ de les pulsions més puerils, i obligats a oferir entreteniment fins a l’extenuació, o bé a fer front a algun gladiador espontani i decervellat (per nom “víctima”, en el lèxic dels psicòlegs més ben remunerats).

Si els metges i els agents de la llei són respectats, ho celebro. Us podrien tenir agafats pels deixonsis, si calgués. Quan penso, però, en els consellers de la senyora Colau, tinc dubtes sobre l’objectivitat d’aquesta suposició.

No sé si és ignorància o supèrbia, o postser distracció, però el que jo veig és que poca gent respecta l’exercici acurat d’una professió. Em sembla que la majoria respecta l’eficàcia de les màquines, els càrrecs ben remunerats i l’exhibició del llombrígol. Llavors, és clar, ve un exèrcit de psicòlegs d’alta volada, sempre a punt. Tot té un aire una mica fantàstic.

Que una persona pateixi la brutalitat pel fet d’exercir el seu ofici és pervers i molt lamentable. La indiferència davant un fet com aquest és greu. És un foradet que es va eixamplant de tristor i prou. Que no ho veuen? Jo desitjo, a la persona que passa aquesta prova, ànim serè i el recolzament que li és degut -sobre el qual, per altra banda, cal fer-se’n una noció adient amb la més estricta modèstia.

Ara, si això no ha de molestar ningú, diria que sóc pessimista. Aquests casos es repetiran. Violència n’hi ha arreu. Com no ha d’haver-n’hi, també, a l’aula? Hi ha persones intel.ligents que han decidit ignorar aquest fet. La seva intel.ligència produeix tristesa i res més. Vegin, si no, la comunitat educativa: sovint reacciona com una dona maltractada que retorna voluntàriament a la submissió. Tant de bo no fos així!

L'orgull

L’activitat que consisteix a proporcionar, gràcies a l’adhesió entusiasta de la multitud, un guany monetari estelar a un petit nombre d’inversors, d’això se’n diu política. La gent que en sap alguna cosa no en diu res i, qui en parla, aviat demostra que no en té cap noció. Per aquest motiu evito, tan com puc, les converses sobre política. Suposant, és clar, que siguin converses i no purs monòlegs o simples exercicis imitatius, propagandístics. L’arròs està repartit. No no en sé res i no en vull saber res. La cosa més difícil és convèncer algú que canviï de llibre d’autoajuda.

Quan surten d’excursió, els nens van amb la mateixa bata o una samarreta del mateix color, per tal de ser visibles al trànsit i que no es perdi ningú. Avui els adults fan el mateix. Es posen samarretes, criden, saben el que és bo i el que és dolent, ocupen l’espai públic. Això els produeix una gran satisfacció. És un testimoni a l’eternitat, val a dir, una manifestació d’autoengany col.lectiu.

Però totes les societats estan basades en ficcions, més o menys poderoses, ja sigui la monarquia (començant per la d’Aragó), el constitucionalisme (vagin a saber!), els drets de l’home, els drets de les plantes, el dret de propietat de l’adn. Així doncs, per quin motiu no ha de valer la ficció de la multitud? Quan s’ajunta i és apassionada, la multitud pot tenir molta força. Generalment és destructiva i terrible (“El poble, quan no té por, és terrible”, Spinoza, de memòria).

Dracul, el constructor, proclamava: “Aquestes el.lecions són trascendentals, trascendentals!”, mentre feia passar el tauler d’escacs per la serra radial. Així va quedar malmès. 

En el retrat que fa del doctor Zimmermann, Goethe utilitza la curiosa expressió “assassinat moral”. Un home de grans mèrits, sense complaença íntima, i per això el contrari d’un vanitós, el doctor Zimmermann va provocar la destrucció, l’anorreament de la felicitat d’altres persones. L’efecte paradoxal del seu talent i la seva influència em crida molt l’atenció. La seva nefasta hipocondria, diu Goethe, va fer que durant les últimes hores de la seva vida es torturés tant a si mateix com als altres. “I és que la duresa envers els fills era hipocondríaca, una bogeria parcial, un assassinat moral continu que, després del sacrifici dels fills, se li girà en contra de si mateix.”

És que hi ha també, entre nosaltres, doctors i savis que volen seguir “el camí” fressat pels genis, com sembla que era el cas del caballer suís, autor del títol Von dem Nationalstoltze (Sobre l'orgull nacional)? Que potser tenim una corrua de pedants hiperbòlics? Jo dic que sí i m’hi jugo un euro.

El peu

Ara fa temps, vaig sol.licitar opinió mèdica sobre un dolor ossi a la planta del peu. En rebre l’avís, vaig caminar a l’ambulatori amb les radiografies, vaig demanar tanda i vaig esperar fins que una infermera em conduí a una sala on no hi havia ningú i desaparegué. Vaig seure. De sobte, un senyor amb bata, d’aspecte decidit, enèrgic, va irrompre sense presentar-se, com si fos un actor -un actor una mica emfàtic. La planta és massa corva, em digué, dret. Vaig fer questa observació ingènua: És estrany, perquè de nen tenia els peus plans. Dit i fet, el traumatòleg es va acostar, em va agafar el peu i va prémer el polze contra la planta, fins a causar-me un dolor inmediat, penetrant, que em desarmà. Ho veu com tinc raó?, va argumentar -i desaparegué: l’atleta olímpic exit. Quan penso en els pedagogs, recordo aquesta anècdota. Tota vegada que un professor aporta la seva experiència, ells vénen i fan: “Ho veu com tinc raó?” No es raona amb ells sense que surti el dit idealista…

Art de callar

Avui ha estat un dia llarg de calor pesada. No estava bé enlloc. A la tarda m’he assegut a “Can Gallart”, bar xinès, on s’hi reuneix per costum un grup de persones que es comuniquen amb el llenguatge dels signes gestuals. Un d’ells m’ha demanat permís per agafar una cadira de la taula on jo seia. 

S’expressaven animadament -una penya d’unes cinc persones-, i durant una estona tot era alçar braços i gesticular, una lluita vehement, com en qualsevol reunió. Després passaven una estona en silenci, com fan els conversadors de llarga durada, els que tenen tota la tarda. De sobte sentia esgarips gairebé sil.àbics que em recordaven, de manera absurda, el crit de les gavines. No em molestaven pas. Era simplement una conversa, però no la sentia, cosa que la feia molt més valuosa. Per un moment se m’ha acudit -i m’ha sorprès a mi mateix- pensar que podria refugiar-m’hi l’11 de setembre, jornada afamada. Mira, podries anar a “Can Gallart”. Però, com que visc, en un “barri cèntric”, és impossible que el carrer no estigui transitat per productors de fems humà. Un té una propensió a l’optimisme i espera la destrucció de la destrucció, però no hi ha res a fer. És un impost de "barri cèntric". Al mateix temps, el neguit inconscient per defugir la data m’ha fet decebre de mi mateix -injustament, perquè, un cop la urbanitat s’ha disolt en el fanatisme, entrem en el terreny de la perversió.

Sense proposar-m'ho, he repetit xinès, en el mateix carrer. A migdia he decidit sortir perquè no aguantava la calor -la manca d’aire- al pis i no tenia ganes de fer res. Durant unes hores he estat un fanàtic del no fer res. Així doncs m’he assegut a la terrassa del “Via Bailen” (amb accent a la ena). Aquest bar m’agrada més, perquè és més net, té una il.luminació més agradable i els propietaris són d’una expressivitat més personal. Lamentablement, he menjat unes patates regirades, insípides, tot i l’ajuda del picant; en fi: eren el crustó habitual. I mentrestant, he regirat un diari obtús -la fullaraca habitual. Al costat del “Via Bailen” hi ha una escola de ball, que s'anuncia amb promeses d'art i diversió. Aquesta proximitat produeix una pessigolla semàntica irrefutable (els bilingües, aquí, s’arrisquen sota responsabilitat pròpia).