El dia que va capgirar-se la vida del senyor Lluís Marcó i Dachs, uns homes de la FAI van entrar a la seva farmàcia d’Alella (que havia adquirit, gràcies a un préstec del seu germà i amb pagament a terminis, per 30.000 pessetes, i escripturat per 20.000). Un dels homes duia la mà ensangonada, un altre el va apuntar amb una pistola i ordenava que el guarís. El farmacèutic va afirmar que el seu deure era guarir un ferit, però que ho faria sense la coacció d’un arma. Està sindicat? Sí, respon, però té el carnet a Barcelona. Espavila perquè tornaré; si no el tens, assumiràs les conseqüències si m`has volgut enganyar. La pregunta i l’amenaça eren en castellà.
Pocs dies desprès d’aquest fet, Marcó va demanar al Comitè d’Alella que li prestés un dels cotxes incautats per anar a la Via Laietana de Barcelona, on hi havia la seu del recentment creat PSUC i de la UGT. La seva sol·licitud va sorprendre Blanch [Xavier?], i la va remetre a Joan Comorera, Secretari General del PSUC. La sol·licitud era inèdita, perquè no hi havia farmacèutics afiliats al sindicat. Però el farmacèutic d’Alella treballava sol, no tenia empleats, no explotava ningú, ell mateix era un obrer, dedicat sobretot a produir extracte de fetge (Liverin, Livermalt, i també un altre antianèmic, el Gastremon, fet amb estòmacs de porc desngreixats i secs) per a un laboratori (del doctor Pena Bellsolà, concretament). Podia ser considerat com un dels seus. Així és que li van fer una foto i, a canvi de ser acceptat com a obrer, Comorera li va proposar que organitzés el Sindicat de Farmàcia de la UGT. Va escriure aquest títol en el carnet. Era el nº1.
Poc van trigar a va convocar reunió, a les set de la tarda, amb un nou inscrit, que fou nomenat secretari, i un tercer. Els farmacèutics que tenien dependents, però, en quedaren exclosos. Això provocà algun “rampell”.
El pistoler de la FAI, a qui Marcó al·ludeix com a “galifardeu”, “eixelebrat”, “faista ximplet”, va tornar i va comprobar el carnet. Per aquells mateixos dies, el marit de la cuinera Agustina -un senyor alt i gros i sorrut, el vigilant nocturn que havia delatat Ferrer i Guàrdia, natural d’Alella, quan una nit escapolint-se va confiar en ell- es va amagar, per què algú havia preguntat per ell. El doctor Parellada va venir a demanar ajut per al seu fill Joan, que s’estava amb els monjos de Montserrat i que s’havia amagat. Tots aquests fets responien a una lògica insidiosa.
Marcó es va adreçar al Comitè. Marcó i l’alcalde Peret, d’Esquerra Republicana, eren a Alella els dos únics socis de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Peret va reunir el Comitè i citaren Marcó, qui els proposa que en Joan Parellada, que encara no havia professat per frare, retorni a Alella per treballar com a ajudant del seu pare. La proposta fou acceptada.
Un dia va rebre una carta de la Generalitat en la qual se li comunicava que, a petició de la UGT, se’l nomenava membre del Consell de Sanitat de Guerra. Marcó, enfeinat amb les tasques farmacèutiques i que dedicava les estones lliures a la llectura (Plini el Vell, Tirant lo Blanc, però també Nicolau d’Olwer, que havia fundat Acció Catalana el 1922), no havia sentit a parlar d’aquest Consell. Com que la CNT-FAI hi tenia dos metges representants i un farmacèutic, la UGT va voler-ne un dels seus també. Marcó era el nª1 de l’arxiu. S’havia de convertir en un representant polític. “Com a conseqüència de la visita dels faistes a la meva farmàcia, la meva vida s’anà complicant”, consigna amb una barreja de resignació i escepticisme.
Li foren encomanades tasques a Sarinyena, on sobretot li preocupa la distriubució adequada de material mèdic. Cada dijous, però, retornava a Barcelona per assistir a la reunió del Sindicat. El doctor Deulofeu, que havia estat professor seu, li explicava que els catedràtics, tant els de farmàcia com els de química, “eren sovint molestats pels de la FAI i després dels assassinats dels doctors Casamada, Palomas i Tayà […], estaven angoixats.” Marcó va redactar un document nominal que acreditava cada un d’ells de “persona mobilitzada pel Consell per a l’estudi i obtenció de medicament”. Aquest document va permetre salvar el doctor Pascual Vila, segrestat a la checa del carrer Sant Elies. Marcó, que va aconseguir posar-lo en un taxi (que, com gairebé tots llavors a Barcelona, era de la CNT) no s’oblida de mencionar que Vila no li retornaria el favor quan, estant al camp de concentració d’Albatera, hauria pogut intercedir per ell.
Abans de la visita dels faistes a la farmàcia, Marcó ja s’havia oposat a les persecucions, com quan va trucar discretament els Maristes d’Alella per avisar-los del perill que corrien. Ara, però, eren els propis farmacèutics els qui eren perseguits -pels propis farmacèutics. Darrere una porta entreoberta, al Col·legi de Farmacèutics, sent una breu conversa entre Tarragó, cap de la UGT i Susany, de la CNT: aniran a buscar el doctor Colell, “aquesta nit, a les tres”. Marcó va al cafè-restaurant la Rambla, consulta la guia telefònica i truca per aconsellar que el doctor Colell no dormi a casa aquella nit. Molts anys després li va poder agrair personalment.
A l’hospital de Sarinyena, que havia estat una caserna de la guàrdia civil, rep trucada del doctor Aiguader, que li explica la visita preocupant del seu germà. “Els del Comitè de Palafrugell començaven a molestar el meu pare”, escriu. Aiguader li proposa que l’acompanyin un xicots armats d’Esquerra Republicana, però Marcó prefereix anar-hi tot sol, de moment. A Palafrugell, s’adreça amb el seu germà al Comitè, instal·lat al Casal Popular, que ells han incautat. Hi troven tres o quatre faistes forasters (parlen castellà) i algun altre de Palafrugell. Li demanen 14.000 pessetes. Marcó els contesta amb dignitat i aplom, i afegeix que, si cal, tornarà amb companyia suficient per fer-los callar. Al seu pare no el van molestar més. Hi va haver, però, altres assassinats. El seu germà va decidir “passar la frontera i anar a l’atre bàndol”.
Lluís Marcó i Dachs, Llaurant la tristesa (Barcelona, 1998)
