Aquesta consideració de Robinson Crusoe:
“…he observat tot sovint, d’aleshores ençà, com és incongruent i irracional el temperament comú de la humanitat, especialment dels joves, envers la raó que hauria de guiar-los en casos semblants, és a dir: que no s’avergonyeixen de pecar, i tanmateix s’avergonyeixen de penedir-se; no s’avergonyeixen de l’acció per la qual caldria justament considerar-los ximples, però s’avergonyeixen de refer-se’n -única cosa que consentiria de creure’ls gent assenyada.”
Segurament ha estat exposada altres vegades, però s’ha de reconèixer que són paraules ben dites. Dites per algú, afegeixo, que lluita amb ell mateix i que necessita una història per explicar-se, car la rememoració i l’exposició és la seva manera d’atenuar la consciència de la vergonya d’haver estat incapaç d’admetre els fets i de confessar aquesta vergonya als altres, en el moment que pertocava fer-ho.
El pecat que més amunt esmenta Robinson és el de la desobediència al consell patern, que sensatament l’ha orientat a aprofitar el benestar adquirit pel treball de la família i a conservar una vida mitjana i agradable, i així renunciar a l’aventura i al risc que tant l’atreuen. La consideració és una aparent paradoxa que expressa l’escisió moral de qui és conscient d’errar, se sent atret passionalment per l’experiència del desconegut, però conserva lucidesa sobre els propis actes. El jove Robinson ha desobeït la prohibició del pare d’embarcar-se a l’oceà, però el Robinson que parla és un home que ha patit llargament les conseqüències de les pròpies decisions i de l’atzar, en la privació i la incertesa més grans, i ha tingut temps, molt de temps, per rumiar-les i extreure’n una valoració.
Aquesta lògica moral, o el complex si així es vol veure, que m’empeny a seguir la lectura d’aquesta història (en traducció de Josep Carner), sembla d’escàs prestigi als meus conciutadans, a qui veig poc disposats a comparar l’experiència amb un aforisme o una generalització vàlida, la que agafa carn i ossos en l’experiència desproveïda de passions precisament. El que veig més sovint és una curiosa propensió (celebrada), produïda potser per una enveja fàcil del jove (i fins i tot de l’infant), la innocència -amb les seves passions innocents- del qual resulta idealitzada: la tentació de fer-ne un ideal i identificar-se de manera acrítica, dogmàtica, amb un model que no ha estat posat a prova i a qui es considera per natura al marge de tota responsabilitat. Cosa que podríem considerar una negació de la moralitat, possiblement en nom dels afectes, majorment de l’amor -el gran assedegat.
Però no he pas de jutjar els meus conciutadans. Com podria fer-ho? La lògica de Robinson s’adreça a la seva consciència, relatant-nos el que ha viscut, una activitat que contribueix a mantenir-lo en la racionalitat -que és un límit i un bé comú. Es tracta d’una aventura individual i així és com ell la considera: com a individu. Els meus conciutadans, en canvi -alguns d’ells-, prefereixen regir-se per la moral de grup. És una lògica que no té res a veure, doncs, amb la de Robinson. Si de l’amor i l’afirmació ètica del grup n’ha de sortir un epos nacional, se sabrà; si ha de produir una carrinclonisme sistemàtic i desmenjat… bé, això és una qüestió a l’abast de tothom. Naturalment, el meu parer com a individu va nuat a una experiència personal limitada, que tanmateix no em veig incapaç de fer-vos entendre, si algú té la paciència d’escoltar-me en els treballs. El Gran Amor és voraç, les multituds avancen, l’ull és frugal.
Senyors: el mar és seu.
