Grafisme de l'10, grafisme de LO

Vangual: L’avi Sissí ha dit que l’1O és l’oportunitat, per a tots els catalans, d’anar més lluny. L’avi es nega a viure en un país on no es pugui somniar.

Servus: Venturós Sissí!

Bonell: L’1O és buit de contingut. Punt.

Servus: Li escau l’entomologia gràfica. Em sugereix l’evocació del JO, l’egotisme del jo-llapis, el jo-mozzarela-de-búfala.

De Quid: El grafisme el veig com a un 1 a 0 futbolístic. També queda escenificat en la celebració del gol, quan aquesta canalla es posen el dita a la boca.

Alberg: No cal dir que també pot ser un 10. Tipus Rahola.

De Quid: Ah. No fa gràcia. Ensopit.

Alkwarén*: No hi ha ningú seriós aquí? L’1-O conté una ondulació d’encís agradable. Un 4-F seria, per comparació, angulós i rectilini, com un penjat davant la forca. Un 1-O fa rotllana!

Vangual: Com l’ensaimada.

Alkwarén: Com la sardana!

Vangual: Sí. I com el llaç que penja de la forca…

Servus: Diria que l’ondulació li va bé a Barcelona, ciutat de mil rondalles serpentines, i fins i tot florentines, goso dir.

Alkwarén: No com Madrit. Un angle diferent, ja m’entenen…

Bonell: No com astut, barrut, tossut. No com toxto, pec, colltort, nyeu-nyeu, boca-sec. Ni com nyigui-nyogui. Ni com garrepa, ni com fatxenda. Ni com fòtil ni barrut. D’oclusions i frecs no en falten, si m’escolta. 

Alkwarén: Aquest senyor és un diccionari!

Bonell: Amic periodista: és gratuït.

Vangual: No he seguit el que en pensa la femítica Colau.

[Exclamacions d’un gregarisme evident, del tipus “no hi era”, “no capto”, “allò”, “allà”, “tu ens saps res?”]

Servus: Recordo que la postura de l’amic Bonell sobre l’alcalde era d’equidistància. Em pregunto si ha canviat.

Bonell: Equidistància no, desapassionament sí. El que he volgut indicar és que hi ha, en el sector empresarial, un grup important que no s’ha desesmat fàcilment. Han vist que podien manipular l’alcalde amb facilitat, en benefici del propi interès, i orientar-la vers una política realista, a canvi de tolerar-li alguna extravagància. Els ha semblat un cas possible de copiadora i han cregut que, com Felipe González, podia ser un polític petit de talla gran, fins i tot, per als entusiastes, un mestre, com da dir d’ell Jacques Delors.

Vangual: Mestre?! Mestra de què? Això és estirar més el braç que la màniga. Demagògia de colló important. S’ha excedit, Bonell. Deixi-ho córrer…

Bonell: Afalagar és una manera de persuadir. En realitat, aquest exemple el que vol dir és que l’alcalde pot aprendre i, sobretot, seria pràctic que aprengués. Per altra banda, la propaganda, ja sap com funciona i no li he pas d’explicar. Podria convertir-se en una representant, amb acceptació popular, de l’economia sostenible, que coïncideix fàcilment amb els interessos d’alguns inversors amb potencial econòmic. Falta, això sí, que es vesteixi bé.

Servus: I que renunciï a recolzar el separatisme i defensi l’estat de dret.

Bonell: En fi, seria agradable.

Alberg: Algú es deu haver preguntat què ens costarà, o què ens ha costat, monetàriament, aquest diàbolo?

Servus: A Rajoy? Zero.

Alkwarén: Ho veu? Un a zero. L’òptica del grafisme mostra  diferències de forma i de contingut, essencials, entre 0 i O, irrenunciables per la cosa en si mateixa. 0 és el no res. O és la llibertat. Nosaltres estem a favor de la llibertat.

De Quid: Sí sí: Superfort. Sense exclamació.

Efectivament, sense exclamació.

Servus: I flatus ventris, ídem.

De Quid: Doncs res a dir. Jo trenco files. Em disperso.

Vangual: Joos, fes manyagues al Chuchu…

De Quid: El tinc collatat a l’entrada. Sempre un lloc on es pot allargar una conversa. Però ell només mou la cua. Ho fa de meravella. El portaré al “Club dels fills”, a veure si és veritat que tenen gibrelleta. Adéu Karles.

Karles Alkwarén: A reveure, sempre a reveure!

Amb exclamació, lamentablement.

*w segons la Norma

Censar, sincer...

Karles Alkuarén: Espero que seran justos amb mi i em permetran intervenir en la tertúlia sense desautoritzar-me com a infiltrat de “El Club dels fills”, el bar del costat.

Servus: No voldríem pas ser injustos amb un homenatge inconscient a Fritz Lang: “El Club dels Fills”!

Karles Alkuarén: Un local magnífic, una parroquia excel.lent. És veritat que darrerament m’hi avorreixo una mica. Les mateixes cares, les mateixes obsessions, ja sap què vull dir. Per això, des de fa dies fitxo a l’Acadèmia Cumplimenta, no per infidelitat, que consti, sinó per l’aventura.

Vangual: El bell viatge.

Karles: Senyora, vostè m’ha entès. Però, miri, he observat una cosa. Amb confiança. Aquí vostès rarament parlen de política.

Servus: No és així exactament. Aquí es pot parlar, i es parla, de tot.

Cirus Alberg: L’essencial és afalagar l’interlocutor. L’excentricitat és central.

Servus: Això és bàsic. I és clar que opinem sobre política, i fins i tot de fubol, temes apassionants!

Vangual: O molt avorrits. Segons com es miri.

Alberg: Au vinga, senyor Alkuarén: xiuli!

Karles: Què en pensen de Puigdemont?

Èric Heremos: Amb el seu permís. Puigdemont planteja el tema de la sinceritat, a diferents nivells.

Karles: Sinceritat? Vostè s’explica.

Heremos: No diré que parli des d’una tarima històrica, perquè no vull afegir més teatralitat de natura, diguem, barroca. Però en la seva actitud en general, en les manifestacions públiques, em pregunto per la sinceritat de l’individu -de l’individu reflexiu, responsable.

Karles: Un polític ha de ser una guilla: preparat a mil ginys, ràpid, assajador i fonedís.

Heremos: Ha de tenir un grau acceptable, operatiu, d’hipocresia. Ha de ser calculador i sortir indemne de diverses dificultats. Ha de tenir una presentació i ser capaç de convèncer que no dissimula. Però això no vol dir que hagi de ser incapaç de sincerar-se. Quan aquesta capacitat no existeix, o no es manifesta amb claredat, fins i tot entre els que comparteixen interessos pot sorgir la inseguretat, la desconfiança i el recel.

Karles: Vostè s’explica. En 40 fonemes, sisplau.

Heremos: En part hi ha una qüestió de to. D’insistència en el missatge agosarat, inflexible, arriscat. Bé. Un to, elevat, diguem. És amenaçador i ridícul al mateix temps, fidel al tornasol. El que jo em pregunto, partint d’una consideració general de les coses del públic: Quan amenaça, creu que pot acomplir allò que amenaça? Amenaça perquè té poder o per impotència? Se sent amenaçat o fa veure que se sent amenaçat? Quin paper hi juga l’autosugestió? Es tracta d’un emblema de grup? Però, a més del to elevat, hi ha també el to baix. Passa que no pocs el consideren, més que agosarat, ridícul, perquè entre l’idealisme i l’explicació racional, fonamentada, hi ha unes quantes garrofes de diferència. És la defensa d’una causa justa el que el fa ridícul? O és el fingiment de la causa justa allò que el fa ridícul? Però resulta que, de causa justa, no n’hi ha. El que hi ha són projectes polítics i una crítica necessària.

Vangual: Quaranta fonemes, ni un més. Els he comptat.

Heremos: Potser accepta que el ridícul és part de la presentació, i realment un mitjà per aconseguir un objectiu?

Alberg: El graciós creix. Creix i es multiplica.

Heremos: El graciós com un aspecte terrible del poder. Podria ser.

Servus: Em penso que està dividit entre dues veritats.

Vangual: O entre dues mentides.

Heremos: Em pregunto si ell està convençut de dominar les dues veritats, de ser-ne el mestre.

Vangual: Jo tinc la impressió que és ell qui està dominat. I bastant. Per les dues.

Karles: Això és mentida!

Servus: No, home. Podria ser una inexactitud, però no cal dir mentida.

Karles: Això és el que en pensen, vostès, de Puigdemont, una inexactitud?! Quina tribu!

Servus: Si fa no fa, si fa no fa. Sobretot, no s’ho prengui pas a la valenta.

Alberg: Voldria recordar le diferència entre el temerari i el valent, si això aporta alguna exactitud. De la mateixa manera, el coratge no és pas el mateix que la pertinàcia, la porfídia, la tossuderia, la caparrudesa, l’obcecació, la contumàcia -cosa que qualsevol ceballot pot esbrinar en un diccionari d’ús corrent.

Karles: Jo vull recordar que el senyor Pugidemont és un amant de l’art i la cultura.

Ory-und-Klaas: Jo el veig com un Untergeher. Em fa pensar en la pel.lícula, que tots heu vist, El hundimiento, on els nens acaben empunyant les armes, però tota observació sobre les forces reals és perseguida i castigada per derrotismus. Ah, i també recordo ara Senderos de gloria, quan un suboficial exigeix que l’ordre de bombardejar els propis homes li sigui posada per escrit… De totes maneres, un polític autoritari suprimeix aviat els seus dissidents.

Alberg: El vostre amant de les arts i la cultura ha promocionat un servei d’intel.ligència (ho ha intentat) i de propaganda, comprant el favors de la premsa amb subvencions històriques, de les quals en són beneficiaris periodistes com la seva pròpia senyora.

Heremos: Jo em pregunto si aquest que ha estat qualificat de “visionari” per haver dit “després de Convergència, independència” (per adversativa a ERC), “visionari” terriblement còmode amb Avancem i capaç de cobrir de flors una ciutat sencera, em pregunto, encara, si és sincer.

HV

Claustre de fi de curs. Per aquestes dates, una reunió d’aquesta mena sol transcórrer com un episodi de desguàs. Les aigües del trimestre s’escapen per on poden, que per llei física és el lloc més baix. S’imparteixen informacions sobre grups, departaments, tasques, càrrecs i qualsevol novetat. Tot això passa sense pena ni glòria. Avui la peça important ha estat la ratificació ja anunciada del director i el seu equip. Naturalment ja no es vota, com s’havia fet anys anteriors. Actualment el càrrec de director és una mena d’ofici de carrera, sense ser-ho explícitament i sense oposició, és clar.

L’edifici on treballo té l’avantatge d’estar envoltat d’alguns arbres. Amb les finestres obertes, es podia respirar alguna cosa de l’aire fresc després de la pluja. Aquestes reunions sovint em fan pensar en una magnífica digressió de Saul Bellow (a Humbold’s gift, si no recordo malament) sobre l’avorriment. Comença parlant de la curiosa importància que té aquest tema en la literatura francesa (que és com dir en la Literatura, és clar) i acaba referint-se a les llarguíssimes reunions del politburó soviètic i la funció de control i domini letal que hi tenia l’avorriment. Supressió de la racionalitat i invenció d’una gramàtica de control de la dissidència, un continuum que no deixa lloc ni temps sense omplenar-lo amb el seu no-res solemne i minuciós. 

El senyor director ens ha exposat les línies del seu programa. La introducció de l’anglès en diferents assignatures hi té un paper principal. Alguns professors amb plaça singular, creada en cada cas pel director, han seguit cursos de formació que els habiliten per preparar unitats didàctiques, lliurar material en anglès, etc.

-Collonades -diu en veu baixa un col.lega assegut al costat, a l’última renglera-. A altres llocs ja fa temps que ho fan i els pares comencen a queixar-se perquè els seus fill saben tant anglès com abans, però en canvi tenen menys coneixements de la matèria que s’imparteix en anglès.

Una professora interina expressa, però, interès en participar en aquest programa i pregunta sobre el procediment a seguir. El director ha contestat que podia fer-ho per pròpia iniciativa, i que constaria “a nivell intern”. Pot fer classes en català, o (hesitació) “en una altra llengua” i utilitzar l’anglès per etc.

-“Una altra llengua” vol dir el castellà -li dic al company, en veu baixa-. Es veu que ara ja no es diu “llengua castellana”, sino “altres llengües”.

És el tabú vehicular. Ridícul? Sí, però no només. És l’aplicació d’un programa ideològic que predica categories de prestigi. És un nominalisme de sistema operatiu de préstec. És la contrasenya del wi-fi en pit de pollastre de granja. Molt codi secret, cap Mrs. Robinson.

Ahir, per celebrar la meva imminent condició d’homo vacationalis, em vaig regalar una estona de cinema (The great escape de John Sturges: la fugida d’un camp de presoners com a tàctica de resistència; música d’Elmert Bernstein) i una pipa nova. Vaig estar una estona entretingut conversant amb la senyora botiguera sobre brucs vells i nous, artesans i escalaborns, i d’aquí vam passar a altres temes. Em va parlar dels seus fills bessons, alumnes d’una escola que aplica el mètode Montessori. A un dels bessons el mètode li va bé, a l’altre no tant. Aquest nen tenia un professor que, per explicar el big-bang als seus alumnes, es ficava dins d’una bossa de plàstic i anava sortint de la bossa mentre descrivia el fenomen magne, originador de l’actual univers. Aquesta escenificació confonia el nen, que no acabava de lligar la relació entre el mestre, la bossa, les estrelles i les explosions. En el seguiment de l’alumne, els mestres van començar a preguntar-se si el nen no patia TDA (transtorn per dèficit d’atenció, en siglaparla mèdica). La mare no ho veia clar. Pel motiu que fos, el nen va tenir un altre professor que explicava el big-bang amb un procediment més habitual. “Es va acabar el TDA”. I jo que me n’alegro.