L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.
No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.
Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.
Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.
Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.
A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.
No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.
