Durant aquesta darrera tardor, que s’ha presentat amb un canvi un pèl abrupte, se m’ha fet un petit borbonisme, allà precisament on no ho esperava. “Increïble, no? -rumio-. A mi, que sóc prou bona persona!”. Per sort, quan algun amic s’interessa pel meu nou estat, li puc respondre que el mal no és sever, ni maligne, ni contagiós. Tres adjectius fan un bon ressort, però el darrer és el més eficaç.
En un cas de zel amistós insistent, he contestat això:
-Si el teu milenarisme català, tan arrelat i tan manifest, no se m’ha encomanat mai, com vols que se t’encomani a tu la meva falca borbònica?
El silenci és cert, l’efecte que produeix és infal.lible. Per lluïment, i per evitar tensions irresoltes, que poden ser molt amagades, afegeixo:
-Pensa que el teu mal és d’origen carolí, en essència. El meu, en canvi, és més feble i modern, itinerant, lliurecanvista, com si diguéssim, artificiós, per tant racionalista i triler i, en un bon percentatge, tractable. Suposo.
-Però, has pensat com et presentaràs al teu poble? Què dirà la gent quan et vegi? I els Li? No els sabrà greu? Són prou bona gent, els Li…
-Els Li saben que l’aigua, si es remena molt, s’embruta. I el que no neteja l’aigua, ho fa la sal, i el que no neteja la sal, ho fa el sofre, i allò que no pot netejar el sofre, ho fa l’acer. Per la resta, adopto una actitud romeviana: No hi ha problema; i si n’hi ha, es resoldrà tot sol.
He sentit a dir que alguns catalans eminents, ferits de llur origen got o foceu o altri, s’han significat per adreçar paraules d’ufana i menyspreu a la senyora Inés Arrimadas. Aquestes paraules, un cop llegides, no sembla que puguin rimar un sirventès. La cosa és comprensible, perquè la seva intenció no era demostrar capacitat d’estil, sinó un estil de ser vulgar. La senyora Arrimadas, de qui en sé ben poca cosa, parla seguit i és bilingüe. Va fer un paper lògic i memorable els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament, en coherència amb la normativa i el que es podia esperar d’algú en el seu càrrec.
En aquest país, on milers de persones manifesten la seva admiració i el seu amor per Messi o Ronaldo, sotmesos a investigació judicial per irregularitats fiscals, per bé que simpàtics a la seva manera, d’origen humil i ara milionaris, icones populars i constantment aclamades; en aquest país, hi ha milers de persones que menyspreen qui vol seguir les normes. Aquest és un país estrany, il.lògic, profundament fals.
Els catalans escrupolosos amb l’origen d’Arrimadas no s’adonen que això, lluny de ser un inconvenient com ells creuen, els és un avantatge preciós, que, si fossin intel.ligents, sabrien aprofitar. Si fos de Tor o de Torà, posem, em pregunto si Arrimadas tindria la paciència de suportar les humiliacions, la mala educació i el vandalisme que alguns li adrecen, amb la tenacitat invariable que ella demostra, juntament amb una presentació gracioses i de maneres modestes, perfectament correctes. La meva interpretació, feta de suposicions totalment vagues, és que el seu exotisme la salva -i la seva bona educació, és clar. Quan es presenta a la televisió amb grups de música folclòrica i quan parla de “projecte il.lusionador”, això sí, em recorda la facilitat inesperada que manifestà Montilla en reproduir les maneres pujolianes, la fraseologia populista d’una època. Tot això és molt poc interessant.
El solstici i la lluna creixent ens han portat uns dies serens, claríssims, que conviden a fer banys de mar. Les darreres plujes han nodrit el Besòs i el Llobregat, les aigües que abracen la costa flúvio-deltaica, i els nutrients acumulats deixen un color blau grisós, lluent a la superfície. He decidit agafar el lleuger refredat que passo aquests dies en cru. La bonança i la poca humitat conviden, i m’he banyat sine goma i molt plàcidament. Hi ha gavines que descansen sobre l’aigua plana. Alguna medusa, també (pelagia), però no se’ls pot pas retreure ser el que són. Aquí, una vegada més, com a l’éter substancial del poeta, hi ha lloc per a tots.
