Amb la llengua caiguda

Dissabte al matí, un grup s’adreçava al tràfic que venia de l’Avinguda de Roma i quedava retingut al semàfor d’Urgell. Era impossible, doncs, no sentir la seva lamentable deprecació. Dic impossible perquè, davant una situació que us entristeix amb una mena de vergonya aliena, podeu no mirar -i així evitar-vos les banderetes, les insígnies i les coloraines- però no podeu deixar de sentir. No era pas una multitud. Era un grup poc imponent, però remarcable, que ocupava gairebé tota la vorera i cridava, com adreçant-se als conductors que feien la L, el gir, davant d’ells i quedaven parats de costat fent cua, una melopea deliberadament impersonal, que separava les síl·labes per produir un efecte de regularitat insistent. Entonaven les as amb un so idèntic, d’una manera que em feia pensar en alguns cants de tradició popular, d’origen indubtablement rural, que imiten el bel dels llanuts per produir un so d’una determinada projecció. L’efecte impersonal que produïa la deprecació, entonada d’aquesta manera inarticulada i inexpressiva, amb la llengua caiguda, no els podia passar per alt. Ben al contrari, vaig pensar. Hi havia en la insistència repetitiva una delectació que consistia no només en cridar l’atenció, sinó també en molestar, modestament i pacífica, el mal que era a l’origen del suposat greuge denunciat. Em recordà el plorineig, el belai de la veïna, de dotze anys, que ronseja com una nena petita a punt de salpar en un oratge de plors, crits, somiqueix, xiscles inconsistents però carregats de tensió nerviosa, que ella fingeix per cridar l’atenció de la seva mare i excusar-se quan la renyen. Sense cap dificultat imaginava els individus del grup fent broma sobre la seva escenificació, singularitzant-se així de la pròpia despersonalització, fictícia però justificada per la denúncia de la injustícia, així com el seu mal gust quedaria justificat pel mateix fet de compartir-lo, per la resignació de pertànyer a la bona gent. 

He escrit que s’adreçaven als conductors. Això és així? Ningú d’ells va parlar amb cap dels que érem allà per la circumstància del tràfic. A qui s’adrecen les persones que criden al carrer? La resposta que se m’acut és: a la premsa. Es tracta de ser important, i el que és important és el que diu la premsa. Si surt a la premsa, llavors el missatge polític val la pena, s’ha de tenir en compte -les persones, vull dir, que tinguin en compte aquestes coses. És, al capdavall, l’etiqueta el que parla: la veu del poble, el sentiment popular, és la realitat que emergeix als vostres ulls; no és la justícia exercida amb poder dels poderosos que tenen el privilegi de la veu oficial i la difusió pública, no és allò que no ven. Si aquest és el raonament per defecte de la premsa, podem suposar que la premsa pateix d’una ingenuïtat programada, és a dir que publica notícies amb un cálcul pervers. Però la premsa raona essencialment així -a mi m’ho sembla. És un entreteniment rendible que us excita amb una aparença de veritat. Per altra banda, la propaganda política, la difusió d’una ideologia, és força comparable amb la publicitat simple de qualsevol producte de consum. Si més no, en la mesura que un producte pressuposa hàbits i gregarismes identitaris públics i privats, en la mesura que s’adreça a un consumidor complex, sofisticat i expert. Uns us demanen que compreu un cotxe que us farà feliç a vós i al Planeta mateix, i uns altres demanen que els doneu la raó. Si no els la doneu, us seguiran molestant sempre que sigui possible -i si els la doneu, també, suposo. Però uns i altres, ocupen l’espai públic, simbòlicament i real, ja sigui perquè l’han comprat o simplement perquè es prenen la llibertat de fer-ho, proclameant fins i tot que el lloc és seu. Si aquesta propietat fos alguna cosa més que una pretensió nominal, els veuríem enfeinats amb el manteniment de la calçada, que de fet corre a càrrec de tots els contribuents. El seu propòsit és no tant ser acurats en el raonament i la parla com augmentar el valor d’allò que diuen i d’allò que fan en nom de les idees pròpies. I això, em sembla a mi, s’assembla molt a les estratègies de mercat adreçades a compradors complexos, sofisticats i experts.

Una anatomia de la cosa

Assistit [dijous] a la presentació del llibre Anatomia del Procés a la Llar del llibre de Rambla. Aquest volum és el resultat d’una col·laboració entre diversos especialistes coordinats sota la proposta de Joaquim Coll. La tesi, o la premissa d’estudi, és que el P comença amb Mas; a partir d’aquí el catalanisme queda substituït pel nacionalisme, l’independentisme i posteriorment el republicanisme independentista, amb una “deriva” que s’aparta dels procediments democràtics normals en una “democràcia liberal”. Actualment, el “processisme” ha renúnciat de manera més o menys explícita a la unilateralitat, i amb això conclou un període. Coll s’expressa amb una racionalitat normal, entenedora, sembla que li interessa la cronologia de manera activa, compromesa. És un pioner crític incansable.

La hipòtesi d’Astrid Barrio, que analitza el fenomen des de la teoria política, es basa en el concepte de sobrepuja o subhasta. Cada partit s’ha posat com a repte ser més radical, populista, i de fet unilateral -i desobedient, amb tot el que això implica, sobretot tenint en compte que són partits amb representació parlamentària i en el govern- per satisfer les aspiracions de l’“electorat”. Ningú, cap dels promotors i implicats, no s’ha atrevit a imposar un límit a aquesta tendència mecànica a agreujar la unilateralitat i això ha produit el referèndum, la llei de transitorietat jurídica etc. Barrio considera que Pascual Maragall va obrir la subhasta quan, en assolir la presidència, va adoptar els postulats nacionalistes i va proposar un nou estatut. 

Bassets ha distingit entre relat i propaganda. Ha parlat bé. L’única cosa que me n’ha quedat clara, però, és que un i altra s’assemblen molt. S’assemblen tant, que em costa diferenciar-los. Amb una veu de baríton timbrada, fluida, ha recordat, i ha fet bé, que la reforma de la llei de TV3 ha permès dominar-la per a ús del poder i, amb antífrasi poc emfàtica, ha felicitat els sececionistes per l’organització del seu relat en els mitjans de comunicació, inclosos els de fora de Catalunya. Chapeau, ha dit. Relat, propaganda? No queda clar. Bassets ha reivindicat un “catalanisme transversal” com a ideologia no partidista. A mi em sembla que el catalanisme, que algun deu quedar, és molt feble, tan feble que gairebé no es nota. L’entusiasme massiu, per substitució, n’és l’evidència més constatable. Potser al catalanisme li passa com al tan anomenat “empresari català” -que, quan es posa davant del mirall, comença a empal·lidir.

Valls ha partit d’una perspectiva europea sobre la percepció del que passa en aquest país d’excel·lents hiperbòlics. Ha exposat la seva visió del catalanisme. Ha subratllat la paraula cultura. Cultura, doncs. Barcelona, cultura. L’escriptor Vargas Llosa, es veu que deia que, als anys 60, Barcelona era la llibertat. Tot això emociona. Sospito que no és gaire interessant. Sospito que el propi Valls se n’adona. És clar que es poden fer moltes coses al Liceu, a les exposicions etc. que ens agradarien. Ja es veurà. Valls entén que l’auge del populisme és important.

Hi ha hagut un torn de preguntes escrites que ha llegit el periodista Manel Manchón. Com que estava assegut a l’última cadira del passadís i una simpàtic senyoreta passava convidant a omplenar una papereta (portava bolígraf), se m’ha acudit de preguntar-li a la doctora Astrid Barrio si la “subhasta” catalana no està produint un efecte imitatiu en els grans partits espanyols. Ha contestat dient que en teoria política s’espera que un fenomen d’aquest tipus produeixi una reacció en el bàndol contrari i que, en efecte, sembla que en l’actualitat s’observa una “disputa per la bandera”, concretament en la rivalitat entre Ciutadants i el Partit Popular -sense que n’esperi, però, un gran recorregut. Aquesta resposta, perfectament pertinent i capaç, m’ha deixat insatisfet. M’he preguntat si no havia formulat bé la pregunta. Ara m’adono, és clar, que jo esperava una glossa d’una idea preconcebuda. Segons la meva suposició, el delit, el desig d’agradar, que està a la base de la sobrepuja -propensió egotística i essencialment inestable- és possiblement un fenomen mecànic, transmès imitativament en la reivindicació dels drets identitaris, físics, socials, religiosos, incloses totes les icones emfàtiques del benestar socialdemòcrata. Es tracta, doncs, d’una consideració de caràcter psicològic, sociològic, no tècnicament polític. Però entenc que no defineix necessàriament una dreta política, diguem, tradicional. 

Una reunió raonada i serena, amb una mica de maquillatge, moltes càmeres -una bestiesa- i dues columnes de periodistes. Amb poques riallades. El dubte sobre el títol d’autòpsia o anatomia ha anat bé. Després, un comentari sobre la Vanguardia, un sobre Rajoy, han agitat les carreus d’algun. Però aquestes coses sempre fan riure, en un sentit esportiu. El to, cal dir-ho, no era ritualístic, sinó acadèmic, distès. Hi havia pocs paraigües.

El meu agraïment a l’aportació dels investigadors i a l’agradable entreteniment d’aquesta tarda. Demà torno a la feina. El sou és el de sempre. Això és totalment normal. 

Impossibilitat del sirventès

Durant aquesta darrera tardor, que s’ha presentat amb un canvi un pèl abrupte, se m’ha fet un petit borbonisme, allà precisament on no ho esperava. “Increïble, no? -rumio-. A mi, que sóc prou bona persona!”. Per sort, quan algun amic s’interessa pel meu nou estat, li puc respondre que el mal no és sever, ni maligne, ni contagiós. Tres adjectius fan un bon ressort, però el darrer és el més eficaç. 

En un cas de zel amistós insistent, he contestat això:

-Si el teu milenarisme català, tan arrelat i tan manifest, no se m’ha encomanat mai, com vols que se t’encomani a tu la meva falca borbònica? 

El silenci és cert, l’efecte que produeix és infal.lible. Per lluïment, i per evitar tensions irresoltes, que poden ser molt amagades, afegeixo:

-Pensa que el teu mal és d’origen carolí, en essència. El meu, en canvi, és més feble i modern, itinerant, lliurecanvista, com si diguéssim, artificiós, per tant racionalista i triler i, en un bon percentatge, tractable. Suposo.

-Però, has pensat com et presentaràs al teu poble? Què dirà la gent quan et vegi? I els Li? No els sabrà greu? Són prou bona gent, els Li…

-Els Li saben que l’aigua, si es remena molt, s’embruta. I el que no neteja l’aigua, ho fa la sal, i el que no neteja la sal, ho fa el sofre, i allò que no pot netejar el sofre, ho fa l’acer. Per la resta, adopto una actitud romeviana: No hi ha problema; i si n’hi ha, es resoldrà tot sol.

He sentit a dir que alguns catalans eminents, ferits de llur origen got o foceu o altri, s’han significat per adreçar paraules d’ufana i menyspreu a la senyora Inés Arrimadas. Aquestes paraules, un cop llegides, no sembla que puguin rimar un sirventès. La cosa és comprensible, perquè la seva intenció no era demostrar capacitat d’estil, sinó un estil de ser vulgar. La senyora Arrimadas, de qui en sé ben poca cosa, parla seguit i és bilingüe. Va fer un paper lògic i memorable els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament, en coherència amb la normativa i el que es podia esperar d’algú en el seu càrrec. 

En aquest país, on milers de persones manifesten la seva admiració i el seu amor per Messi o Ronaldo, sotmesos a investigació judicial per irregularitats fiscals, per bé que simpàtics a la seva manera, d’origen humil i ara milionaris, icones populars i constantment aclamades; en aquest país, hi ha milers de persones que menyspreen qui vol seguir les normes. Aquest és un país estrany, il.lògic, profundament fals. 

Els catalans escrupolosos amb l’origen d’Arrimadas no s’adonen que això, lluny de ser un inconvenient com ells creuen, els és un avantatge preciós, que, si fossin intel.ligents, sabrien aprofitar. Si fos de Tor o de Torà, posem, em pregunto si Arrimadas tindria la paciència de suportar les humiliacions, la mala educació i el vandalisme que alguns li adrecen, amb la tenacitat invariable que ella demostra, juntament amb una presentació gracioses i de maneres modestes, perfectament correctes. La meva interpretació, feta de suposicions totalment vagues, és que el seu exotisme la salva -i la seva bona educació, és clar. Quan es presenta a la televisió amb grups de música folclòrica i quan parla de “projecte il.lusionador”, això sí, em recorda la facilitat inesperada que manifestà Montilla en reproduir les maneres pujolianes, la fraseologia populista d’una època. Tot això és molt poc interessant.

El solstici i la lluna creixent ens han portat uns dies serens, claríssims, que conviden a fer banys de mar. Les darreres plujes han nodrit el Besòs i el Llobregat, les aigües que abracen la costa flúvio-deltaica, i els nutrients acumulats deixen un color blau grisós, lluent a la superfície. He decidit agafar el lleuger refredat que passo aquests dies en cru. La bonança i la poca humitat conviden, i m’he banyat sine goma i molt plàcidament. Hi ha gavines que descansen sobre l’aigua plana. Alguna medusa, també (pelagia), però no se’ls pot pas retreure ser el que són. Aquí, una vegada més, com a l’éter substancial del poeta, hi ha lloc per a tots.