Amb la llengua caiguda

Dissabte al matí, un grup s’adreçava al tràfic que venia de l’Avinguda de Roma i quedava retingut al semàfor d’Urgell. Era impossible, doncs, no sentir la seva lamentable deprecació. Dic impossible perquè, davant una situació que us entristeix amb una mena de vergonya aliena, podeu no mirar -i així evitar-vos les banderetes, les insígnies i les coloraines- però no podeu deixar de sentir. No era pas una multitud. Era un grup poc imponent, però remarcable, que ocupava gairebé tota la vorera i cridava, com adreçant-se als conductors que feien la L, el gir, davant d’ells i quedaven parats de costat fent cua, una melopea deliberadament impersonal, que separava les síl·labes per produir un efecte de regularitat insistent. Entonaven les as amb un so idèntic, d’una manera que em feia pensar en alguns cants de tradició popular, d’origen indubtablement rural, que imiten el bel dels llanuts per produir un so d’una determinada projecció. L’efecte impersonal que produïa la deprecació, entonada d’aquesta manera inarticulada i inexpressiva, amb la llengua caiguda, no els podia passar per alt. Ben al contrari, vaig pensar. Hi havia en la insistència repetitiva una delectació que consistia no només en cridar l’atenció, sinó també en molestar, modestament i pacífica, el mal que era a l’origen del suposat greuge denunciat. Em recordà el plorineig, el belai de la veïna, de dotze anys, que ronseja com una nena petita a punt de salpar en un oratge de plors, crits, somiqueix, xiscles inconsistents però carregats de tensió nerviosa, que ella fingeix per cridar l’atenció de la seva mare i excusar-se quan la renyen. Sense cap dificultat imaginava els individus del grup fent broma sobre la seva escenificació, singularitzant-se així de la pròpia despersonalització, fictícia però justificada per la denúncia de la injustícia, així com el seu mal gust quedaria justificat pel mateix fet de compartir-lo, per la resignació de pertànyer a la bona gent. 

He escrit que s’adreçaven als conductors. Això és així? Ningú d’ells va parlar amb cap dels que érem allà per la circumstància del tràfic. A qui s’adrecen les persones que criden al carrer? La resposta que se m’acut és: a la premsa. Es tracta de ser important, i el que és important és el que diu la premsa. Si surt a la premsa, llavors el missatge polític val la pena, s’ha de tenir en compte -les persones, vull dir, que tinguin en compte aquestes coses. És, al capdavall, l’etiqueta el que parla: la veu del poble, el sentiment popular, és la realitat que emergeix als vostres ulls; no és la justícia exercida amb poder dels poderosos que tenen el privilegi de la veu oficial i la difusió pública, no és allò que no ven. Si aquest és el raonament per defecte de la premsa, podem suposar que la premsa pateix d’una ingenuïtat programada, és a dir que publica notícies amb un cálcul pervers. Però la premsa raona essencialment així -a mi m’ho sembla. És un entreteniment rendible que us excita amb una aparença de veritat. Per altra banda, la propaganda política, la difusió d’una ideologia, és força comparable amb la publicitat simple de qualsevol producte de consum. Si més no, en la mesura que un producte pressuposa hàbits i gregarismes identitaris públics i privats, en la mesura que s’adreça a un consumidor complex, sofisticat i expert. Uns us demanen que compreu un cotxe que us farà feliç a vós i al Planeta mateix, i uns altres demanen que els doneu la raó. Si no els la doneu, us seguiran molestant sempre que sigui possible -i si els la doneu, també, suposo. Però uns i altres, ocupen l’espai públic, simbòlicament i real, ja sigui perquè l’han comprat o simplement perquè es prenen la llibertat de fer-ho, proclameant fins i tot que el lloc és seu. Si aquesta propietat fos alguna cosa més que una pretensió nominal, els veuríem enfeinats amb el manteniment de la calçada, que de fet corre a càrrec de tots els contribuents. El seu propòsit és no tant ser acurats en el raonament i la parla com augmentar el valor d’allò que diuen i d’allò que fan en nom de les idees pròpies. I això, em sembla a mi, s’assembla molt a les estratègies de mercat adreçades a compradors complexos, sofisticats i experts.