Pedagogia i paper mullat

Coses banals. Coïncideixo a una guàrdia amb un Agustí, valencià, fumador de vàper i guitarrista aficionat, que condueix una Suzuki 500 de propera obsolescència, per normativa municipal, la que vetlla sobre les emissions de vehicles urbans i sobre la nostra salut. Aquest noi, professor d’història i geografia, estava rumiant un dilema i ha volgut compartir la seva preocupació. Els fets són els següents. Ha sotmès els alumnes a un examen. Un d’ells, conegut pels seus problemes de salud, mirava molt el rellotge -un rellotge numèric. Ah, tanta atenció al rellotge, deu probar un nivell avançat de competència digital? El cert és que l’alumne s’havia molestat a crear un document de considerable extensió, que podia consultar directament al canell. Efectivament, les respostes de l’examen eren exactes, impecables, sense ni una falla. El dilema del professor era: l’he de suspendre o no? La meva resposta: En un cas així, un zero. El professor: Home, penso que se li ha de donar una altra oportunitat a l’alumne, això no és l’exèrcit! Això d’“una altra” m’ha agradat. També m’ha sembla digna de consideració la conjugació impersonal. Li he dit que no hi estava plenament d’acord. Fi de la conversa i, colze contra colze, cadascú al seu ordinador, eines tan útils en aquests casos. Ah, li he dit, però: Nosaltres eduquem els alumnes en la permissivitat. Una cosa així. Fa riure, però és veritat que li he dit. Ara, jo em pregunto: tolerar que un alumne copiï en un examen, és un projecte educatiu que valora la iniciativa de l’alumne i la seva competència digital? o és, potser, una complicitat en el frau, i una forma de prevaricació en les pròpies obligacions? Vagi vostè a saber! Una cosa tinc per certa: aquest Agustí no ha prestat servei militar. Això segur. Cosa que vol dir que utilitza comparacions amb una pedanteria fàcil i frívola que, per a mi, no té cap interès. 

En el camí de tornada he vist desplegar-se un esparver, sobre els pins, sobrevolant la carretera. No era pas un falcó, era pesant, marró de ploma, buscant el lloc per la pineda, al brancal. Unes quantes vegades he vist codornius caminar panxudetes, una rere l’altra, pel voral, espantadisses, o alguna guatlla. Aquest bestiar m’entreté. Els esparvers esparveraven les gallines, abans. Ara ja no. Es tractava d’un esparver, de fet? Un aguilot? No sabria dir-ho per manca total de coneixement aviaris. Això sí, era un depredador que a mi m’ha semblat respectable. 

∑

Més sobre guàrdies i exàmens. En contradicció amb un acord de claustre, i potser en desconeixement de la norma, la nova professora d’alemany porta un alumne per què faci l’examen a la sala de guàrdia. Ella està fent classe? Però no és a l’aula. Està al costat de l’alumne, a qui veu atabalat, i li diu algunes de les respostes de l’examen escrit -de tipus gramatical, exercicis mecànics, declinacions, lèxic, coses així. L’alemany, s’ha de dir, està molt defensat a l’escola. És el gran projecte, potser ja no tant. Quan diuen alemany, és com quan fa quaranta anys algú deia “he estat a Nova York”. Per cursar l’optativa d’alemany cal treure les millors notes, els grups són reduïts, fan estades a Suïssa, Hamburg o Viena, en règim d’intercanvi, em penso. Aquesta senyora és professora d’alemany, però també dissenyadora, i, d’acord amb una impressió superficial i sense cap fonament, diria que és tant dissenyadora com lingüista, i potser més fins i tot. 

Ara resulta que el director emet “contractes d’allunyament”. Ho he sabut perquè algú que comentava la conducta recalcitrant d’un alumne envers un altre, ha ponderat: “…i això que ha signat un contracte d’allunyament!”. El súmmum. No m’he quedat amb el contingut de la cosa, només amb algunes formalitats: un contracte d’allunyament, emès pel director, signat per l’alumne i potser pels pares. La cosa, però, no acaba aquí. Els professors de 1D ens hem reunit a l’hora del pati, dijous, després d’haver-ho fet la tarda anterior per tractar el mateix tema entre altres: la conveniència de canviar un alumne de grup. La tutora ha exposat el cas i els seus dubtes després de rebre un emili en què el pare s’oposava al canvi de grup amb fermesa i emprant un to desqualificador i gairebé insultant. El director ha entrat a la sala i ha sortit poc després. Ha dit: “No vull influir en la vostra decisió, però em sembla que cladria tenir en compte l’opinió dels pares, per no topar amb una constant oposició, o sigui, es tracta de col·laborar amb ells. Això ho dic, però la decisió és de l’equip docent.” I s’ha esfumat. Una professora que ahir era molt partidària del canvi de grup, ara diu que els pares són qui coneixen el nen -el nen, diu el pare, “s’enfonsarà” si el canviem de grup. Així doncs, això de canviar o no canviar un alumne de grup s’ha convertit en un assumpte molt important, es tracta d’una qüestió pedagògica transcendental. El signore Lorenzo, un cop ha sortit el director, ha fet una intervenció força autoritzada: “Podries fer un contracte de seguiment, funciona super bé. No saps què és un contracte de seguiment? És… guai, o sigui va molt bé. Es confecciona una llista d’ítems per fer un seguiment, amb l’acord de l’alumne i els pares, i els professors van escribint cada classe, jo què sé, per exemple, doncs avui no ha portat el material, cal que li recordeu a casa, o avui s’ha portat bé i està millorant, i és com que l’alumne està més controlat i es fa més conscient. Aixó sí, fa falta que l’alumne s’impliqui. Perquè si no s’implica, llavors és com paper mullat.”  

La pedagogia transcendental hi té un paper principalíssim en totes les disquisicions del nostre equip. Qui ho dubtaria? La qüestió que queda per debatre aquí és si el paper mullat és l’as, la sota o el rei, o bé no és res de res.