Un llibre que no existeix

Pressió insistent, a l’escola, per què modifiqui el meu criteri contrari a incorporar, el curs vinent, l’ordinador chromebook a la classe de primer. No és cap novetat afirmar que l’ús de l’ordinador es publicita amb una insistència obsessiva i un raonamet dogmàtic i sofístic. El seu adveniment es considera inevitable, gairebé un fet acomplert, i oposar-s’hi nus acredita de tenir senderi apocat, com si un vingués d’un poble remot on els vilatans comparteixen letrina amb el bestiar i on l’idioma és tosc, inarticulat, i el pensament lent i remot, incapaç de comprendre els avantatges pràctics del maquinisme modern per damunt dels atavismes lligats a la reproducció i la supervivència bàsica. Caldria afegir l’apreciable, entre els adherents entusiastes, fascinació infantil, inexpressada però translluent, pel control o il·lusió de poder que confereix ser l’administrador d’una xarxa, ser l’assabentat d’una plataforma, decidir contrasenyes, ports de connexió, protocols de navegació. Posseir el secret d’un sistema els produeix una satisfacció indiscutible, com ho és també el prestigi associat a la primera vegada, a la innovació, a la modernitat, el progrés. Hauríem de suposar que són individus intrèpits i brillants, imaginatius i en certa manera carismàtics, i no éssers d’intel·ligència rutinària, d’hàbits sedentaris i físic mòrbid, enjogassats més que inventius, fascinats i poc fascinadors. Però la realitat que observo és la que és.

Aquests senyors són propietaris d’una visió. Sembla ser que aquesta visió és superior a totes les altres. Si l’hem de seguir, els agraïria molt un programari que em permetés a  mi i als alumnes escriure les notes i els altres signes musicals, que són força nombrosos, en pentagrama i en full de text. Estem disposats a pagar el que val? Sembla que no. La manera com l’escriptura musical està naturalment adaptada al moviment de la mà és una cosa força admirable. Particularment a l’ús de la ploma, cosa que porta alguns mestres de composició a recomanar aquest bell utensili per acostumar-se a organitzar la pàgina en relació al nombre de compassos per frase. És molt agradable i curiós entretenir-se a observar la grafia d’alguns compositors per descobrir-hi un sentit del moviment, de l’articulació o, a vegades, l’impuls de l’instant, cosa que no és comparable a cap altra. Algú pot pensar que es tracta d’un llenguatge de signes acurat i neutre, traduible  perfectament a la grafia impresa i digital. Això és veritat en part. Però el gest de la mà prové d’un impuls interior i en aquest sentit no és gens neutre. Implica una memòria gestual, un sentit de l’espai, exigeix claredat de pensament, convoca finalment un sentit del gust. Tot estudiant de música entén de seguida que l’ús correcte o no d’un instrument va lligat a la memòria muscular. Qualsevol exercici que la reforci de manera còmoda i precisa serà benvingut i, acompanyant la memòria interior, facilitarà la part mecànica i permetrà que l’atenció al so sigui més relaxada. Tot això són qüestions bàsiques. No hi ha ningú seriós que perdi el temps a rebatre-les.

Aquesta implantació acrítica del digital i particularment de la pantalla és un fenomen amb aspectes bastant puerils, però que al mateix temps reclamen interès perquè van associats a una ideologia expansiva a la manera dels mercats globals, i no sense rutines dogmàtiques -en l’Administració on treballo, que és per cert un gran comprador i ara promotor d’aquests productes. El component addictiu de la xarxa no ha passat desapercebut a les persones decents i d’una intel·ligència normal. A vegades em pregunto si l’entusiasme pel maquinari no conté una nostàlgia no confessada de l’estat induït. Altres vegades em sembla que manifesta una regressió infantil, amb una preferència inconscient, o pretesament inconscient, per l’utopisme soft. El polimorfisme fabulós del digital produeix poder en molts sentits i mou molts diners, molts interessos. Jerarquitza. La transcendència política és imponderable, inevitable, d’una gran obvietat en les relacions laborals a l’Administració, cada dia més avançada en el menyspreu del coneixement i la simple professionalitat. El fet que el poder polític dels nostres verals no hagi promocionat la creació d’una enginyeria el relega, sospito, a ser usuari convidat més que no pas administrador. Però potser tot això és avorrit. Trobarem cada dia, una mica més, la promoció sistemàtica i subtil de l’autisme institucionalitzat? Vagin vostès i mirin, ja diran. Per acabar collonats fa falta no estar-ne encara del tot -si volem ser optimistes. Ara, als meus alumnes, els que estimo, els dic que no es facin il·lusions -els dic que s’hi posin, que treballin, que es formin un criteri sòlid, si pot ser. Em convida el director al seu al despatx i em demana una vegada més, de manera inssitent, que renunciï al llibre en paper i el substitueixi per un llibre digital, que si els seus aventatges. Però el que jo dic és ben simple: com es fa per utilitzar un llibre que no existeix?