En el seu actual estat de perfecció, la nostra democràcia ja és capaç de decidir quins grups mereixen ser abandonats al silenci forçós i a la desatenció mèdica fins a morir en soledat i sense cap tipus d’acompanyament personal durant l’agonia, i privats de qualsevol cerimònia posterior de comiat i d'homenatge.
El fet no ha suscitat, majoritàriament, rebuig, ni tampoc l’expressió d’un condol simbòlic, compartit per tots, sobri. En un to molt divers, el llenguatge del règim, que sembla ubicu, es mostra imprecís, contradictori, quan no vagament inculpatori, entre llèpol i condescendent. S’adreça al virus com si es tractés d’un enemic en campanya bèl.lica, amb un èmfasi triomfalista i pueril.
Aquest celebració de la mort és una alegria que fa angúnia. És un teatre força misteriós, curiosament invasiu.
De moment seguim confinats i, com diuen, “monitoritzats”. És possible que aquest temps de concentració faci progressar encara més la perfecció democràtica. A fi de definir més acuradament, potser, els grups i individus mereixedors d’aplaudiments pòstums. Qui sap si s’assenyalarà l’afortunat per decisió assembleària o per convocatòria pública. Aquests dos abstractes, la higiene pública i la regulació demogràfica, parlaran a l'oïda dels experts? Es premiarà per raó d'edat, així com per qualsavol altre criteri despersonalitzador i numèric que faci al cas? Quants dels qui avui no somriuen, o no somriuen prou, hauran -haurem- de fer front a la burocratització de la vida i de la mort?
