Com que a vegades em vénen ganes de dir la meva història, he pensat que podria escriure-la en un blog, que és un lloc més o menys gratuït on s’hi poden posar coses que no encaixen, el que es vulgui. No és pas que hi pensi gaire. Les ganes se’n van tal com vénen, la meva història ho fa així. Però tard o d’hora les ganes tornen, i això rosega.
El meu nebot, yutúber aventurat, diu: “solo escriben blogs los …” amb una eloqüència explícita. Ell dorm sota una bandera estelada i dorm bé, em penso. Té sort.
M’agrada recordar aquesta paraula: Maulwurf, l’”esbós de boca” que és el centre de les investigacions del mestre d’escola, en el relat de Franz Kafka. Aquest talp, aquest ratolí de muntanya, ofereix tema a la dèria científica del mestre i al seu desig de servir la comunitat. Però al capdavall és un cop de boca, un “esbós de morro”, un “morroesbós”. Qui sent com la fantasia pren ànima i cos amb les paraules no hauria de traduir. És prou aventurat traduir, de fet, i sempre fals.
La meva història va començar sota la influència astral, moviment poderòs i desconegut. Desconegut, si més no, pels qui viuen atrafegats per les ocupacions i les insídies predicatives. La llum elèctrica crema l’interior de l’home, la seva capacitat d’espera i de contemplació, que és com dir el fet de meditar. El títol que encapçala els paràgrafs vol fer honor a aquesta veritat.
Potser algú s’ensumarà, llegint aquestes paraules, la modèstia típica d’un català sorneguer, prepirinenc. Podria ser ben bé així. No sabria pas decebre’l. Avisat com és, el lector sap que sempre hi ha alguna cosa que no encaixa.
