Eufòria i consternació

Una setmana de consternació que, per a molts, ha estat un exercici d’autoafirmació: una setmana emocionant, una autèntica experiència d’eufòria col·lectiva -i, per als cautes, una perspectiva. Allò que no els van donar mai a l’escola ho han viscut, per fi, al carrer. L’inconvenient de l’eufòria col·lectiva és que impregna la consciència amb una fantasmagoria irracional. Se n’avergonyiran? Està per veure. Decidir si és el que tenim és desordre, aldarulls, guerra urbana, terorisme, és un assumte poític major. De monent estem en la indefinició. Després de l’ocupació i destrossa d’una part del centre urbà de Barcelona, ningú se’n fa responsable ni incitador ni subsidiari: tot és fer veure, tot és aparent, tot és opac. Els incitadors i els responsables subsidiaris conviuen en la fantasmagoria que s’excusa invocant enemics. Si fan la funció pública que els responsabilitza de la seguretat, pot ser que es posin al costat del desordre -si no és terrorisme- o bé mantinguin una postura ambigua i passiva. I no parlo aquí només de Torra o Colau. Fixin-se en el cap del Servei de Català de Trànsit, que sembla decididament abocat a la causa de la sedició. Sembla que, per a ells, tot és una qüestió d’estratègia formal. La bona gent es lamenta, s’excusa acusant, però no sento cap crida a la reflexió, cap autoinculpació. M’adono, sobretot, que una bona part dels meus conciutadans es mostren orgullosos de levitar per sobre les coses dolentes d’aquest món. Alimenten la perversió de creure que, adults, són nens, o millor dit, càndits, purs, essencialment innocents. Innocents, però capaços, inter nos, d’alguna brometa maliciosa. Aquest humor casuístic, per dir-ho així, podria ser una manera d’iniciar un examen de detall, una revisió de consciència, si no fos que està tant poc de moda. Està en un nivell de prestigi francament inferior a la performance, com bé saben els sotanats de Montserrat.

No em puc estar de dir que en els fets d’aquests dies, amb els actes de violència al·lucinant desfermada, no és la sorpresa el sentiment predominant. Sorpresa, poca. Aquells que afirmen sentir-se abandonats o desprotegits per l’Estat ho senten des de fa anys. Aquesta percepció, en la meva feina, és implícita i persistent entre molts malentesos -des de fa anys. Aquesta manca de sorpresa, s’ha d’atribuir a la professió que exerceixo de manera tan poc gloriosa? Sigui quina sigui l’explicació, no em costa imaginar algun exalumne circulant, briós i abrandat, per l’escenari vandàlic. Algun o alguns. No és, aquest, un pensament agradable, però és un pensament basat en l’experiència, l’observació i la deducció lògica, és un pensament realista. Tampoc em costa imaginar algun col·lega remenant el brou de la prudència, confegit de llenguatge cínic i buit, el brou casuístic, remenant i fins i tot emocionat amb la màgia. Això ho dic desprès d’haver-ho pensat, que consti. Aquests professors que s’acomoden com el dit al gua al procés selectiu de l’Administració catalana, i que busquen fer de l’alumne un activista social, que són fácilment identificables pel deix inelegant i per l’ús rutinari d’alguns modismes, i que formen una falange de pedants i narcisistes, aquests professors, aquests individus que han obert alegrement l’escola al sectarisme, en una professió que hauria d’exercir-se sempre al marge de tot partisanisme sectari, hi tenen alguna cosa a veure. Seria molt interessant que es plantegessin amb sinceritat la seva responsabilitat, l’error possible dels seus plantejaments, la migradesa moral del seu capteniment. Però això vindria a ser com un examen de consciència, cosa que no cal esperar. Diguem-los, doncs: Senyors: no practiquin! Siguin pragmàtics, cínics, imitatius, acomodaticis, diluïts, siguin homes nous! Una pràctica tan gerontològica i premoderna seria aventurar-se a un temps no monetaritzable, una pèrdua de referents convencionals, una difuminació insalvable de la identitat… El que passa, quan un practica la sinceritat amb ell mateix, és que pot trobar una buidor inesperada i una confusió que no esperava trobar-hi. Pot passar que es quedi sense paraules. Ara bé, un home de discurs totalitari no es queda mai sense paraules, això és sabut. El temps s’omple de paraules: la culpa és de l’enemic -el dolent.

El resultat és que uns joves capaços de crear o adherir-se a una organització perfecta en la realització dels seus objectius pateixen una mena d’afàsia idiota. Una generació que té totes les garanties socials, tots els preuats gadgets, moderníssims, que ho té tot, com diríem, excepte la modèstia, que és un bé que no s’adquireix amb diners; una generació que no ha viscut probablement violència habitual, generalitzada, al carrer, del tipus de l’extorsionador de la cantonada; resulta que és una generació que desprèn histèria agressiva a flamarades. No sóc pas dels que considera que s’hagi d’exculpar una conducta criminal per la joventut de l’infractor. Diuen que són utilitzats. Bé: es deixen utilitzar. Parlen les famílies d’aquests temes? Potser hi estan tots d’acord, tots els fills -sobretot. Els adults parlen amb els nens i els joves o fan veure que no passa res? Jo els dic que passa alguna cosa. Parlen els joves entre ells, o consideren que “s’han de respectar totes les opinions”? Seria com dir que van amb morrió.

Fa un parell de dies, en arribar a casa, vaig veure l’Agus assegut a la terrassa del bar. El vaig saludar i em vaig quedar conversant. De seguida s’hi va afegir l’Omar, que treballa a la botiga de menjar preparat -un petit negoci familiar i una exquisitesa. L’Agus és un veí amb una dilatada experiència de terrassa, un conqueridor de la copa de cervesa, un home amb una comprensió pausada i molt apreciable envers diferents tipus d’alcools, és a dir un individu tolerant, observador, taujà, donat a la sorna civilitzada i en el fons una mica trista, però sempre dins els límits de l’educació. Parlàvem del comerços, que havien obert, dels piquets, que havien passat per Mercadona, escoltats i posteriorment ignorats, dels incendis provocats al mateix carrer la nit anterior. L’Omar es mostrava preocupat i es plantejava tancar a la tarda, més que res perquè no soportava la humiliació de veure’s obligat a fer-ho. En això estem. I arriba una parella d’embolicats, d’una edat eterna, potser uns cinquanta. Sota el palmell de la mà, el murmuri: Són espanyols, anem. Li agafa el bracet. Ella se’n desix. Es deixa caure a la cadira i, amb els braços creuats, posa morros i bufa: “Pitjor per a ells!!!”. Deu estar cansada de caminar, necessita un refrigeri en un bar, i el bar no està tancat -però les reserves per al sopar s’han cancel·lat per por. Poc a poc van anar baixant el to de veu, fins que es va deixar de sentir. En cap moment vam interrompre la nostra parsimònia, és clar, ni caldria.

He de reconèixer que aquests dies, al contrari del que m’havia proposat, m’he abandonat a l’ànsia d’estar al corrent, de conèixer opinions i notícies -obsessió que no dóna res en si mateixa. He d’incloure-hi un cert neguit pels amics, alguns dels quals viuen en el barri. He lamentat el silenci gairebé unànim de la meva família -no hi fa res, és el costum. He vist, és clar, mirades buides, al matí, al carrer, de veïns entristits. He llegit, de passada, els deplorables titulars d’algun diari veu del Règim i he lamentat, una vegada més, l’alarmant manca d’autoritat dels ambiciosos i sobornables postulants a governar. Que els vagi bé. També he llegit l’opinió d’alguna persona culta, racional, que amb bona voluntat, em penso, s’expressa sobre el tan anomenat “problema català”. El possibilisme racionalista és raonable, articulat, intel·ligible. Sí, però no entén dues coses. La primera és que el “problema” és el pretext d’uns cercles de poder que l’han incentivat i promogut amb un exercici propagandístic descomunal, amb l’objectiu d’enfortir i augmentar el poder que ja tenen. Els qui hi pertanyen no hi renunciaran mai i sempre en voldran més. Alguns que no hi pertanyen voldran sempre formar-ne part si poden i hi aspiraran constantment; alguns que se’n veuran privats o exclosos voldran destruir-lo per enveja. Això és molt simple i em sembla que és una manera entenedora de parlar, una manera desapassionada i sense cap grandiloqüència. La segona cosa que no entén o que no té en compte és que l’element irracional que precisament és molt fort, molt ancorat i per a alguns, com s’ha vist a la llum del dia i de la nit, enormement atractiu, una font de gaudi. És també molt eficaç i crea una xarxa de lleialtats -amb un argot apreciable, indefectiblement lleig. Moltes vegades he sentit a dir això: Voldria entendre, però no entenc. Pregunto, escolto, però no entenc el que diuen. D’acord. Vostè es deixa atrapar o no es deixa atrapar. No hi ha res més a entendre. Vostè raona amb lògica, no s’ha de preocupar. Faci’m aquest favor: segueixi així. Aquell que pretén ocupar-se del “problema català” ha d’entendre que hi ha un element irracional i que aquest element és molt fort. Segurament, també, molt desorientat. Així ho veig. Vostès diran.

Besllum de Planilàndia

Diumenge vaig tenir el coratge d’exercir el meu dret a llençar-me de la bici contra el terra de la vorera, decorat amb les famoses i indoblegables rajoles Barcelona, per empotrar-m’hi. He de dir que, en aquesta experiència innovadora, l’objectiu va ser assolit de manera  satisfactòria. No crec pas que hagi de repetir l’acrobàcia: seria abusar de l’argot. Si vaig reeixeir, no va ser però per voluntat pròpia, sinó per un càlcul inexacte en el gir, que va fer que el  puny de la potència s’entrebanqués amb el suport d’una paperera metàlica i tombés bruscament, cosa que em va convertir en un ésser volàtil per un breu instant. Amb motiu segurament del pont de cap de setmana, gran part del veïnat i altres transeünts habituals havien deixat pista lliure al flow del moment. No vaig embestir ningú, gràcies a Déu, ni vaig haver de discutir amb cap fanàtic de la línia recta, cap censor de l’eslàlom urbà. Un senyor d’una urbanitat inqüestionable se’m va adreçar per preguntar-me de quina manera em podia ajudar. Havia quedat adherit al terra, entre Planilàndia i la dimensió habitual. Però em vaig reincorporar, amb ajuda del bon veï, i de seguida un altre senyor va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me fins al meu carrer. 

A la tarda vaig ingressar a urgències. Em va atendre un individu, no sabria dir si era metge o infermer. No en sabré mai el nom. Anava amb bata verda i portava el braç tatuat amb un ocell vermell. Nom? Edat? Dolors? etc. Colpejava el teclat amb un vigor gairebé furiós. Potser m’inspeccionaria un traumatòleg? Em va dir: sortiràs embenat. Assegut com era en una cadira de rodes, de seguida un zelador em van portar a fer “les plaques”. Vaig ser conduït per un passadís fins a una sala petita, amb il·luminació tènue centrada a una taula d’operacions sobre la qual hi havia un projector. El zelador va acostar la cadira a la taula i se’n va anar. Dues senyoretes em van demanar que extengués el braç sobre una placa quadrangular, negra, que havien posat sobre la taula. Vaig pensar: les dues són natives digitals. 

Per fer bé la radiografia, calia estirar més la mà. La senyoreta em deia que imités la posició de la seva mà, i la posava com a exemple. Havia d’estirar més el braç, també. Però el colze estava trabat per la inflamació, amb l’angle limitat. Per aconseguir-ho, m’havia d’acostar a la taula inclinant el tors, cosa que em resultava impossible de fer, degut al dolor. Les dues miraven la mà, com si hi hagués alguna cosa a considerar en aquella mà que no reproduïa la posició de la seva, el model. Finalment van comprendre que, tot i que el zelador no hi era, podien acostar la cadira per facilitar-me el moviment i la postura.

Quan vaig tornar al passadís, em vaig estar una bona estona observant l’anar i venir del personal sanitari, assistents, tècnics, potser metges, que circulaven amb un mòbil a la mà per on rebien les instruccions que havien d’acomplir a cada moment. Per raons estètiques i organitzatives, em van recordar l’antic bar de la Pedrera, que vaig visitar una vegada, acabat d’obrir, amb una persona forastera. Tots els cambrers portaven auricular i una tauleta digital. L’oficial vigilava el bon funcionament des d’un petit taulell on hi havia la caixa, inmòbil, fet d’aplom. Tots eren rectes, estirats, cabell curt impecable, atlètics, anaven d’una banda a l’altra com si estiguessin molt enfeinats, però sense mirar els clients, perquè havien de mirar la tauleta. Quan el cafè va arribar era fred.

Cinc hores després vaig rebre l’informe, recepta d’antinflamatori i recomanació de descans durant set dies. Gairebé me’n descuidava, però ja a punt de sortir vaig demanar a qui vaig trobar una còpia de les radiografies, per si calia fer un seguiment -i evitar, si fos el cas, una segona radiografia innecessària. Em van dir que m’adrecés a recepció d’ingressos i així ho vaig fer, però resulta que allà no tenien un ordinador per gravar cds. Puc imaginar que no tenien cap cd, tampoc. No era problema, perquè podia consultar l’aplicació de l’hospital i allà les trobaria. Quan vaig estar en condicions d’ocupar-me’n, vaig fer la consulta recomanada. Hi vaig trobar l’informe mèdic, però no les radiografies. Per sort, no les he pas de menester.

Pedagogia i paper mullat

Coses banals. Coïncideixo a una guàrdia amb un Agustí, valencià, fumador de vàper i guitarrista aficionat, que condueix una Suzuki 500 de propera obsolescència, per normativa municipal, la que vetlla sobre les emissions de vehicles urbans i sobre la nostra salut. Aquest noi, professor d’història i geografia, estava rumiant un dilema i ha volgut compartir la seva preocupació. Els fets són els següents. Ha sotmès els alumnes a un examen. Un d’ells, conegut pels seus problemes de salud, mirava molt el rellotge -un rellotge numèric. Ah, tanta atenció al rellotge, deu probar un nivell avançat de competència digital? El cert és que l’alumne s’havia molestat a crear un document de considerable extensió, que podia consultar directament al canell. Efectivament, les respostes de l’examen eren exactes, impecables, sense ni una falla. El dilema del professor era: l’he de suspendre o no? La meva resposta: En un cas així, un zero. El professor: Home, penso que se li ha de donar una altra oportunitat a l’alumne, això no és l’exèrcit! Això d’“una altra” m’ha agradat. També m’ha sembla digna de consideració la conjugació impersonal. Li he dit que no hi estava plenament d’acord. Fi de la conversa i, colze contra colze, cadascú al seu ordinador, eines tan útils en aquests casos. Ah, li he dit, però: Nosaltres eduquem els alumnes en la permissivitat. Una cosa així. Fa riure, però és veritat que li he dit. Ara, jo em pregunto: tolerar que un alumne copiï en un examen, és un projecte educatiu que valora la iniciativa de l’alumne i la seva competència digital? o és, potser, una complicitat en el frau, i una forma de prevaricació en les pròpies obligacions? Vagi vostè a saber! Una cosa tinc per certa: aquest Agustí no ha prestat servei militar. Això segur. Cosa que vol dir que utilitza comparacions amb una pedanteria fàcil i frívola que, per a mi, no té cap interès. 

En el camí de tornada he vist desplegar-se un esparver, sobre els pins, sobrevolant la carretera. No era pas un falcó, era pesant, marró de ploma, buscant el lloc per la pineda, al brancal. Unes quantes vegades he vist codornius caminar panxudetes, una rere l’altra, pel voral, espantadisses, o alguna guatlla. Aquest bestiar m’entreté. Els esparvers esparveraven les gallines, abans. Ara ja no. Es tractava d’un esparver, de fet? Un aguilot? No sabria dir-ho per manca total de coneixement aviaris. Això sí, era un depredador que a mi m’ha semblat respectable. 

∑

Més sobre guàrdies i exàmens. En contradicció amb un acord de claustre, i potser en desconeixement de la norma, la nova professora d’alemany porta un alumne per què faci l’examen a la sala de guàrdia. Ella està fent classe? Però no és a l’aula. Està al costat de l’alumne, a qui veu atabalat, i li diu algunes de les respostes de l’examen escrit -de tipus gramatical, exercicis mecànics, declinacions, lèxic, coses així. L’alemany, s’ha de dir, està molt defensat a l’escola. És el gran projecte, potser ja no tant. Quan diuen alemany, és com quan fa quaranta anys algú deia “he estat a Nova York”. Per cursar l’optativa d’alemany cal treure les millors notes, els grups són reduïts, fan estades a Suïssa, Hamburg o Viena, en règim d’intercanvi, em penso. Aquesta senyora és professora d’alemany, però també dissenyadora, i, d’acord amb una impressió superficial i sense cap fonament, diria que és tant dissenyadora com lingüista, i potser més fins i tot. 

Ara resulta que el director emet “contractes d’allunyament”. Ho he sabut perquè algú que comentava la conducta recalcitrant d’un alumne envers un altre, ha ponderat: “…i això que ha signat un contracte d’allunyament!”. El súmmum. No m’he quedat amb el contingut de la cosa, només amb algunes formalitats: un contracte d’allunyament, emès pel director, signat per l’alumne i potser pels pares. La cosa, però, no acaba aquí. Els professors de 1D ens hem reunit a l’hora del pati, dijous, després d’haver-ho fet la tarda anterior per tractar el mateix tema entre altres: la conveniència de canviar un alumne de grup. La tutora ha exposat el cas i els seus dubtes després de rebre un emili en què el pare s’oposava al canvi de grup amb fermesa i emprant un to desqualificador i gairebé insultant. El director ha entrat a la sala i ha sortit poc després. Ha dit: “No vull influir en la vostra decisió, però em sembla que cladria tenir en compte l’opinió dels pares, per no topar amb una constant oposició, o sigui, es tracta de col·laborar amb ells. Això ho dic, però la decisió és de l’equip docent.” I s’ha esfumat. Una professora que ahir era molt partidària del canvi de grup, ara diu que els pares són qui coneixen el nen -el nen, diu el pare, “s’enfonsarà” si el canviem de grup. Així doncs, això de canviar o no canviar un alumne de grup s’ha convertit en un assumpte molt important, es tracta d’una qüestió pedagògica transcendental. El signore Lorenzo, un cop ha sortit el director, ha fet una intervenció força autoritzada: “Podries fer un contracte de seguiment, funciona super bé. No saps què és un contracte de seguiment? És… guai, o sigui va molt bé. Es confecciona una llista d’ítems per fer un seguiment, amb l’acord de l’alumne i els pares, i els professors van escribint cada classe, jo què sé, per exemple, doncs avui no ha portat el material, cal que li recordeu a casa, o avui s’ha portat bé i està millorant, i és com que l’alumne està més controlat i es fa més conscient. Aixó sí, fa falta que l’alumne s’impliqui. Perquè si no s’implica, llavors és com paper mullat.”  

La pedagogia transcendental hi té un paper principalíssim en totes les disquisicions del nostre equip. Qui ho dubtaria? La qüestió que queda per debatre aquí és si el paper mullat és l’as, la sota o el rei, o bé no és res de res.

Un llibre que no existeix

Pressió insistent, a l’escola, per què modifiqui el meu criteri contrari a incorporar, el curs vinent, l’ordinador chromebook a la classe de primer. No és cap novetat afirmar que l’ús de l’ordinador es publicita amb una insistència obsessiva i un raonamet dogmàtic i sofístic. El seu adveniment es considera inevitable, gairebé un fet acomplert, i oposar-s’hi nus acredita de tenir senderi apocat, com si un vingués d’un poble remot on els vilatans comparteixen letrina amb el bestiar i on l’idioma és tosc, inarticulat, i el pensament lent i remot, incapaç de comprendre els avantatges pràctics del maquinisme modern per damunt dels atavismes lligats a la reproducció i la supervivència bàsica. Caldria afegir l’apreciable, entre els adherents entusiastes, fascinació infantil, inexpressada però translluent, pel control o il·lusió de poder que confereix ser l’administrador d’una xarxa, ser l’assabentat d’una plataforma, decidir contrasenyes, ports de connexió, protocols de navegació. Posseir el secret d’un sistema els produeix una satisfacció indiscutible, com ho és també el prestigi associat a la primera vegada, a la innovació, a la modernitat, el progrés. Hauríem de suposar que són individus intrèpits i brillants, imaginatius i en certa manera carismàtics, i no éssers d’intel·ligència rutinària, d’hàbits sedentaris i físic mòrbid, enjogassats més que inventius, fascinats i poc fascinadors. Però la realitat que observo és la que és.

Aquests senyors són propietaris d’una visió. Sembla ser que aquesta visió és superior a totes les altres. Si l’hem de seguir, els agraïria molt un programari que em permetés a  mi i als alumnes escriure les notes i els altres signes musicals, que són força nombrosos, en pentagrama i en full de text. Estem disposats a pagar el que val? Sembla que no. La manera com l’escriptura musical està naturalment adaptada al moviment de la mà és una cosa força admirable. Particularment a l’ús de la ploma, cosa que porta alguns mestres de composició a recomanar aquest bell utensili per acostumar-se a organitzar la pàgina en relació al nombre de compassos per frase. És molt agradable i curiós entretenir-se a observar la grafia d’alguns compositors per descobrir-hi un sentit del moviment, de l’articulació o, a vegades, l’impuls de l’instant, cosa que no és comparable a cap altra. Algú pot pensar que es tracta d’un llenguatge de signes acurat i neutre, traduible  perfectament a la grafia impresa i digital. Això és veritat en part. Però el gest de la mà prové d’un impuls interior i en aquest sentit no és gens neutre. Implica una memòria gestual, un sentit de l’espai, exigeix claredat de pensament, convoca finalment un sentit del gust. Tot estudiant de música entén de seguida que l’ús correcte o no d’un instrument va lligat a la memòria muscular. Qualsevol exercici que la reforci de manera còmoda i precisa serà benvingut i, acompanyant la memòria interior, facilitarà la part mecànica i permetrà que l’atenció al so sigui més relaxada. Tot això són qüestions bàsiques. No hi ha ningú seriós que perdi el temps a rebatre-les.

Aquesta implantació acrítica del digital i particularment de la pantalla és un fenomen amb aspectes bastant puerils, però que al mateix temps reclamen interès perquè van associats a una ideologia expansiva a la manera dels mercats globals, i no sense rutines dogmàtiques -en l’Administració on treballo, que és per cert un gran comprador i ara promotor d’aquests productes. El component addictiu de la xarxa no ha passat desapercebut a les persones decents i d’una intel·ligència normal. A vegades em pregunto si l’entusiasme pel maquinari no conté una nostàlgia no confessada de l’estat induït. Altres vegades em sembla que manifesta una regressió infantil, amb una preferència inconscient, o pretesament inconscient, per l’utopisme soft. El polimorfisme fabulós del digital produeix poder en molts sentits i mou molts diners, molts interessos. Jerarquitza. La transcendència política és imponderable, inevitable, d’una gran obvietat en les relacions laborals a l’Administració, cada dia més avançada en el menyspreu del coneixement i la simple professionalitat. El fet que el poder polític dels nostres verals no hagi promocionat la creació d’una enginyeria el relega, sospito, a ser usuari convidat més que no pas administrador. Però potser tot això és avorrit. Trobarem cada dia, una mica més, la promoció sistemàtica i subtil de l’autisme institucionalitzat? Vagin vostès i mirin, ja diran. Per acabar collonats fa falta no estar-ne encara del tot -si volem ser optimistes. Ara, als meus alumnes, els que estimo, els dic que no es facin il·lusions -els dic que s’hi posin, que treballin, que es formin un criteri sòlid, si pot ser. Em convida el director al seu al despatx i em demana una vegada més, de manera inssitent, que renunciï al llibre en paper i el substitueixi per un llibre digital, que si els seus aventatges. Però el que jo dic és ben simple: com es fa per utilitzar un llibre que no existeix?

Amb la llengua caiguda

Dissabte al matí, un grup s’adreçava al tràfic que venia de l’Avinguda de Roma i quedava retingut al semàfor d’Urgell. Era impossible, doncs, no sentir la seva lamentable deprecació. Dic impossible perquè, davant una situació que us entristeix amb una mena de vergonya aliena, podeu no mirar -i així evitar-vos les banderetes, les insígnies i les coloraines- però no podeu deixar de sentir. No era pas una multitud. Era un grup poc imponent, però remarcable, que ocupava gairebé tota la vorera i cridava, com adreçant-se als conductors que feien la L, el gir, davant d’ells i quedaven parats de costat fent cua, una melopea deliberadament impersonal, que separava les síl·labes per produir un efecte de regularitat insistent. Entonaven les as amb un so idèntic, d’una manera que em feia pensar en alguns cants de tradició popular, d’origen indubtablement rural, que imiten el bel dels llanuts per produir un so d’una determinada projecció. L’efecte impersonal que produïa la deprecació, entonada d’aquesta manera inarticulada i inexpressiva, amb la llengua caiguda, no els podia passar per alt. Ben al contrari, vaig pensar. Hi havia en la insistència repetitiva una delectació que consistia no només en cridar l’atenció, sinó també en molestar, modestament i pacífica, el mal que era a l’origen del suposat greuge denunciat. Em recordà el plorineig, el belai de la veïna, de dotze anys, que ronseja com una nena petita a punt de salpar en un oratge de plors, crits, somiqueix, xiscles inconsistents però carregats de tensió nerviosa, que ella fingeix per cridar l’atenció de la seva mare i excusar-se quan la renyen. Sense cap dificultat imaginava els individus del grup fent broma sobre la seva escenificació, singularitzant-se així de la pròpia despersonalització, fictícia però justificada per la denúncia de la injustícia, així com el seu mal gust quedaria justificat pel mateix fet de compartir-lo, per la resignació de pertànyer a la bona gent. 

He escrit que s’adreçaven als conductors. Això és així? Ningú d’ells va parlar amb cap dels que érem allà per la circumstància del tràfic. A qui s’adrecen les persones que criden al carrer? La resposta que se m’acut és: a la premsa. Es tracta de ser important, i el que és important és el que diu la premsa. Si surt a la premsa, llavors el missatge polític val la pena, s’ha de tenir en compte -les persones, vull dir, que tinguin en compte aquestes coses. És, al capdavall, l’etiqueta el que parla: la veu del poble, el sentiment popular, és la realitat que emergeix als vostres ulls; no és la justícia exercida amb poder dels poderosos que tenen el privilegi de la veu oficial i la difusió pública, no és allò que no ven. Si aquest és el raonament per defecte de la premsa, podem suposar que la premsa pateix d’una ingenuïtat programada, és a dir que publica notícies amb un cálcul pervers. Però la premsa raona essencialment així -a mi m’ho sembla. És un entreteniment rendible que us excita amb una aparença de veritat. Per altra banda, la propaganda política, la difusió d’una ideologia, és força comparable amb la publicitat simple de qualsevol producte de consum. Si més no, en la mesura que un producte pressuposa hàbits i gregarismes identitaris públics i privats, en la mesura que s’adreça a un consumidor complex, sofisticat i expert. Uns us demanen que compreu un cotxe que us farà feliç a vós i al Planeta mateix, i uns altres demanen que els doneu la raó. Si no els la doneu, us seguiran molestant sempre que sigui possible -i si els la doneu, també, suposo. Però uns i altres, ocupen l’espai públic, simbòlicament i real, ja sigui perquè l’han comprat o simplement perquè es prenen la llibertat de fer-ho, proclameant fins i tot que el lloc és seu. Si aquesta propietat fos alguna cosa més que una pretensió nominal, els veuríem enfeinats amb el manteniment de la calçada, que de fet corre a càrrec de tots els contribuents. El seu propòsit és no tant ser acurats en el raonament i la parla com augmentar el valor d’allò que diuen i d’allò que fan en nom de les idees pròpies. I això, em sembla a mi, s’assembla molt a les estratègies de mercat adreçades a compradors complexos, sofisticats i experts.

Graupera allibera

Servus: Plàcid Sergi Bonell: És possible parlar de bona fe i amb profit de política?

Bonell: N’estic convençut. Considero que és un anhel tangible en les passions i en els negocis quotidians. I és també, en certa manera, és un deure del ciutadà. Una altra qüestió és que sovint sigui més profitós no dir-ne res. I això no només per economitzar temps en el delit per veleitats i aspiracions d’una notable imprecisió, sinó perquè l’oportú silenci, en molts casos, es remunera.

Servus: També el fer veure que se’n parla de la cosa política es remunera. M'ho sembla.

Bonell: La propaganda, si voleu dir això, és indissiciable del teatre polític. Però vostè ja sap que, fins i tot en moneda falsa,  no tot fa el pes.

Servus: La seva finezza ens complau. I ara diguim: Graupera. Faci’n tres cèntims.

Bonell: És un filòsof.

Servus: Que li vindria bé d’explaiar-s’hi?

Bonell: Es presenta a l’alcaldia, però no té un programa de govern per a aquesta ciutat. Indubtablement té un calendari, una agenda, però sobretot té una proclama cridanera, extrema. Fa instal·lacions, utilitza l’ocupació simbòlica de l’espai per fer propaganda. Són pretensions més o menys vistosetes.

Servus: Vol alliberar els nans de jardí, em penso.

Bonell: Però no té un programa, té una proposta suïcida. El senyor Graupera és un filòsof, i als filòsofs els atreu digressar sobre el suïcidi. Però, en general, prefereixen deixar els detalls de l’operació als seus subalterns.

Servus: Un filòsof no es suïcida.

Bonell: No ho crec pas. El que vol un filòsof és passar a la història.

Servus: “Passar a la història”. Una bossa gran i segurament foradada!

Bonell: Seguament. Però, digui’m, amic meu: ha conegut mai algun filòsof que treballés a l’obra, a la collita de fruita o a la secció comercial de Youtube?

...

Robinson el colonitzador

J.M. Coetzee, l’escriptor sudafricà, m’agradava molt abans. M’agradava, i m’agrada, la intel·ligència dels seus raonamens, l’exactitud, diguem-ne empírica, i els dilemes morals que presenten més una paradoxa que una idea llimada, bona i exemplar. Coetzee és tan agut, tan intel·ligent, que us porta sense que un n’adoneu allà on ell vol, i quan creieu que esteu descobrint raonaments propis i originals, resulta que no feu més que repetir els que ell ha formulat amb tota senzillesa i claredat. 

Acabo de rellegir l’article “Dafoe, Robinson Crusoe”, publicat al volum Stranger shores Essays (1986-1999). Juan Poz, que ha publicat al seu blog "Diario de un artista desencajado" (aquí) una ressenya de la novel·la de Dafoe, m’ha fet ganes de llegir-la de nou. M’he limitat, però, a l’article de Coetzee. El porto aquí a manera de simple conversa.

Coetzee encabeix la novel·la de Dafoe en l’incipient realisme literari del seu temps, es pregunta en quin sentit és un “realista” i com pot ser comparat Fielding i Richardson. Paral·lelament, la novel·la forma part d’una ideologia política. En quina mesura la  representa o en fa apologia?

Recordem, en primer lloc el títol complet del llibre: The Life and Strange Surprising Adventures of Robinson Crusoe, of York, Mariner: Writtn by himself. Aquest volum va sortir al mercat l’any 1719 i es va vendre bé (Dafoe, recordem, cobrava per pàgina). Quatre mesos després va seguir The Farther Adventures of Robinson Crusoe, que es va beneficiar de l’èxit anterior, i encara, al cap d’un any, Serious Reflexions During the Life and Surprising Adventures of Robinson Crusoe: with His Vision of the Angelic World.

Robinson, diu Coetzee, és una figura que aspirava a ser realitat històrica i que s’ha convertit -per a nosaltres- en mite. A Serious Reflexions, l’autor vol defensa-se d’acusacions d’invenció i realitat fictícia. Afirma al prefaci:

“’I Robinson Crusoe do affirm that the story, though allegorical, is also historical… Further, that there is a man alive, and well known too, the actions of whose life are the just subject of these three volumes, and to whom all or most part of the story most directly alludes… and thus I set my name.’ And with a bravado whorthy of Cervantes, afegeix Coetzee, he signs his name: Robinson Crusoe.”

Hermeneutes: qui és, però, Robinson Crusoe? Lògicament, per als lectors coetanis, en particular els simpatitzans de la “nonconformist religious tradition”, Robinson és Everyman, “a life of isolation under the scrutiny of God.” El model al·legòric religiós de la novel·la és evident: de la desobediència passem al càstig, l’arrepentiment i al coneixement de la gràcia. Aquesta forja no satisfà del tot el nostre sudafricà. En alguns moments, el personatge sembla una confessió de l’autor mateix, un londinec de seixanta-set anys d’edat, reclòs, potser aïllat, reflexiu.

Condiderada com a novel·la realista, el Robinson (el que llegim avui, que és de fet la primera part, les Strange Surprising Adventures) és molt diferent del gran fresc social que acostumen a descriure els representants de l’escola realista. La novel·la realista del dinou va prosperar, diu Coetzee, gràcies a una xarxa de tàcits contractes entre escriptor i lector que establien com s’havia de representar el “real”. Dafoe no disposava d’aquests contractes, en part perquè pertanyia a un medi que hauria considerat sospitosa la representació de l’anècdota sense una finalitat instructiva, però també degut a la seva personal propensió a la soledat. Si Dafoe és realista, és perquè és un empíric, i l’empirisme és un dels principis de l’escola realista. Però, més que un “realista”, Dafoe és un ventríloc que escriu una autobiografia fictícia “havily influenced by the genres of deathbed confession and the spiritual autobiography”.

Però el que és naturalment novel·lable és la desobediència. Robinson torna ric, accionista d’un negoci pròsper, i propietari de la “seva” illa, on no ha oblidat deixar-hi una població lligada a les seves instruccions. És un “colonialista” i és famós, no cal dir. Tota aquesta civilització hauria estat mol minsa si s’hagués limitat a ser un dòcil hereu. Si s’hagués quedat a casa del pare, quin nom hauria deixat Robinson?

Juan Poz recorda, i cita, la descripció del colonialisme espanyol. La seva desaprovació fonamental li fa pensar en el que seria l’inici de la “llegenda negra” d’Espanya. Per la seva banda, Coetzee es pregunta per la posició de Dafoe en el colonialisme britànic.

“Robinson Crusoe is unabashed propaganda for the extension of British mercantile power in the New World and the stablishment of the British colonies.”

Coetzee fila aquí una reflexió que encabríem dins el debat sobre el colonialism, en l’acadèmia anglosaxona. És un debat important i complex, que lògicament desconec en tots els detalls. En un moment de la novel·la, Robinson es pregunta si Friday i la gent del poble no pertanyen a una creació diferent de la caiguda; si no són un poble sense una història de rebel·lió contra Déu, i que per tant no necessiten l’Evangeli ni la salvació. Coetzee menciona, amb encert, que els missioners espanyols més il·lustrats ja s’havien fet aquesta pregunta. Afegeix, però, de manera interessant, que l’antropologia (el poligenisme de Cuvier etc.) ha utilitzat una tesi similar com a fonament racista.

I ara jo em pregunto: el nacionalisme català, que tan propens és a defensar la innocència del poble per fer-ne una legitimitat essencial més que no pas un argument de jurisprudència; aquest nacionalisme, que té un nodrit nombre de senyors considerats importants i bona gent, té alguna cosa a veure amb Robinson? La idea tan bonica de llibertat i de nació no procedeix, em sembla a mi de Carlemany. No podria ser que tingués a veure amb una barreja de coses, és clar, però també amb el criteri confortador de l’indigenisme exempt de mal i de culpa? Potser també amb una història colonial poc coneguda? Podria ser, però jo no ho sé. La pretensió d’aquesta entrada era compartir amb vostès un vaga propensió cap al Robinson, la històrica d’un personatge perfectament històric.

Un home al capvespre

Tenia ganes de tornar a agafar aquestes Notes del capvesprol, que m’han prestat a la biblioteca del barri. No tenen les obres completes d’Azorín i pocs llibres de Delibes, que m’agradaria llegir algun dia, perquè en general dediquen poca atenció a la llengua castellana. És una pena. En canvi tenen les Obres Completes de Josep Pla a disposició en un dels prestatges i això és una sort. Així és que he agafat Notes del capvesprol, en part per rellegir el testimoni dels anys anteriors a 1979, en què fou publicat, escrits sempre des de l’angle de la memòria i, no cal dir-ho, des de l’escepticisme -que vindria a ser una forma no agressiva del pessimisme. El títol fa referència a un vent de tarda i s’adiu a la idea de l’editor de presentar un conjunt de notes relacionades amb el capvespre. En realitat el llibre conté cites i retrats literaris (Ugo Foscolo), descripcions geogràfiques (Sant Pere de Roda) i consideracions climàtiques, referències a la salud (principi de ceguesa), converses amb amics, records biogràfics, reflexions “la diferència existent entre l’home civilitzat i l’home salvatge no té res més avui que la diferència d’un cabell”). Pla tenia 79 anys. 

El llibre comença així:

“És molt més còmode i fàcil de creure que d’aprendre, que de conèixer. La constatació d’aquest fet ens podria portar a creure que les concepcions religioses són permanents, a qualsevol nivell.”

Si això no enganxa, no cal continuar. Aquest és el Josep Pla que em recorda Leopardi, de qui coneixia la teoria de la imaginació i la crítica incansable, fonamentada, del racionalisme “il·lustrat”. Segurament Pla és més original, fresc i, en certa manera, suggeridor, quan parla amb autoritat dels pèsols i les faves del seu rodal. Quan descriu el vent, la bogeria dels vents i la força que estenen sobre la geografia i l’estat d’ànim humà. El que està clar és que no s’absté de ser lapidari, ni prescindeix d’aquest plural d’una vaguetat filosòfica passada de moda, és a dir, poc comercialitzable, negativament retribuïble. A la vegada és un escriptor amb temperament i, cosa no negligible, atent al detall. Vegin la vaguetat (quan s’extén sobre “coses primàries i elementals”, “absolutament reals, però tan arcaiques que ningú no gosa parlar-ne”):

“El que és totalment inassequible i irreal s’ha convertit en mite i la gent es pensa que un dia o un altre el mite es realitzarà. No hi ha res més fàcil que enganyar. En aquest país sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. És veritat. En aquest país i en tants altres, aspirar a dir la veritat no ha produït mai cap cèntim apreciable, la gent ha fruït d’aquest negoci fallit.” 

L’expressió “negoci fallit” és més aviat lletja, però èticament reivindicable. Si jo conegués algun hereu, li demanaria per amistat que hi reflexionés. Conec algun fill d’hereu, potser, però cap hereu. No és un assumpte al meu abast. Pla va conèixer món i paisanatge, va escriure un bon nombre de retrats, com Pío Baroja, subgènere que defensava explícitament, i entre aquests hi ha el de Pere Duran Farell, empresari destacat, de qui esperava que entrés en política per assumir un ministeri. 

“Política? Res a fer. Temps a venir serà igual. Ja veurem! Tot el problema consisteix a defensar el que tenim -tot el que la llibertat ha fet contra la misèria ancestral del país, contra l’embat actual d’ignorants, pedants, bons homes, fanàtics, xerraires, ressentits, milhomes, etc., que han aparegut (1976) en aquest país. M’he passat la vida defensant l’antimisèria i l’ascenció del país. El senyor duran Farell ha defensat, a una escala enorme, el mateix.” 

Pla considera Duran un “expressiu”, capaç de persuació en la iniciativa d’empresa. Expressiu, com Carner i Cambó, en un poble d’inexpressius:

“El català no és gaire expressiu: generalment poc, molt sovint no gens. Té una expressivitat pobra, brusca, aspra, generalment insuficient.”

Sobre Cambó:

“El senyor Cambó sentí el fàstic que li produí sempre el pintoresquisme polític català, la falsa genialitat, la falsa bonhomia, la ignorància inmensa, el pobre, pobret, pobret -tot plegat estèril, inútil i sanguinari. Cambó fou un home de gran expressivitat -amb els matisos que acabo d’escriure i fins on arribo [‘Li agradava molt més callar que enraonar’]. Fou un home de decisions -cosa rara en el país, si no és per a destruir.”

Carner fou el gran dominador de la nostra llengua i Duran “el creador del petit món industrial actual en aquest país”. Pla l’oposa al sentimentalisme lamentatiu habitual:

“És sabut: el català, genèricament parlant, tendeix a l’estat agradabilíssim de ser víctima. Què hi farem? El pintoresquisme popular ho demana sempre. Què hi farem? És així! Duran no ha cregut mai en aquestes històries de país d’ínfima categoria. S’ha passat anys i anys anant a Madrid tantes vegades com ha convingut -de vegades dues o tres vegades a la setmana- i ha donat un impuls a la indústria catalana sense precedents. Ho ha aconseguit per la personal expressivitat. Què es pot demanar més?”

Tot això pot semblar poc actual. La meva sorpresa, però, és saber que el gasoducte de Magrib-Europa (GME), que canalitza el gas procedent d’Argèlia, porta el nom de Pere Duran Farell (GPDF).

El “moment polític del país, confús i sense solta ni volta” desperta, naturalment, el seu interès i hi dedica més d’una observació. La seva perspectiva, i vull insistir sobre això, no és la d’algú que es deixa sorprendre per l’aparent novetat. Vegin un fragment de conversa amb Trias Fargas, a qui caracteritza amb una ”constant ironia, a vegades molt complexa”:

“-Ja ho sap, senyor Pla, que en el món actual s’han instaurat moltes repúbliques?

-Sí senyor, més o menys.

-Se n’han instaurades més que un foc no en cremaria. I el curiós és que la majoria d’aquestes repúbliques són dictatorials, tiràniques i molt poc democràtiques. Les monarquies que queden són molt més obertes…

-Tot aixó és normal i antiquíssim.” 

Si seguíssim amb aquest tema, aviat en quedaríem enfarfegats, em fa l’efecte. De manera que de moment ho deixarem aquí. Els desitjo un bon diumenge.