Amb la llengua caiguda

Dissabte al matí, un grup s’adreçava al tràfic que venia de l’Avinguda de Roma i quedava retingut al semàfor d’Urgell. Era impossible, doncs, no sentir la seva lamentable deprecació. Dic impossible perquè, davant una situació que us entristeix amb una mena de vergonya aliena, podeu no mirar -i així evitar-vos les banderetes, les insígnies i les coloraines- però no podeu deixar de sentir. No era pas una multitud. Era un grup poc imponent, però remarcable, que ocupava gairebé tota la vorera i cridava, com adreçant-se als conductors que feien la L, el gir, davant d’ells i quedaven parats de costat fent cua, una melopea deliberadament impersonal, que separava les síl·labes per produir un efecte de regularitat insistent. Entonaven les as amb un so idèntic, d’una manera que em feia pensar en alguns cants de tradició popular, d’origen indubtablement rural, que imiten el bel dels llanuts per produir un so d’una determinada projecció. L’efecte impersonal que produïa la deprecació, entonada d’aquesta manera inarticulada i inexpressiva, amb la llengua caiguda, no els podia passar per alt. Ben al contrari, vaig pensar. Hi havia en la insistència repetitiva una delectació que consistia no només en cridar l’atenció, sinó també en molestar, modestament i pacífica, el mal que era a l’origen del suposat greuge denunciat. Em recordà el plorineig, el belai de la veïna, de dotze anys, que ronseja com una nena petita a punt de salpar en un oratge de plors, crits, somiqueix, xiscles inconsistents però carregats de tensió nerviosa, que ella fingeix per cridar l’atenció de la seva mare i excusar-se quan la renyen. Sense cap dificultat imaginava els individus del grup fent broma sobre la seva escenificació, singularitzant-se així de la pròpia despersonalització, fictícia però justificada per la denúncia de la injustícia, així com el seu mal gust quedaria justificat pel mateix fet de compartir-lo, per la resignació de pertànyer a la bona gent. 

He escrit que s’adreçaven als conductors. Això és així? Ningú d’ells va parlar amb cap dels que érem allà per la circumstància del tràfic. A qui s’adrecen les persones que criden al carrer? La resposta que se m’acut és: a la premsa. Es tracta de ser important, i el que és important és el que diu la premsa. Si surt a la premsa, llavors el missatge polític val la pena, s’ha de tenir en compte -les persones, vull dir, que tinguin en compte aquestes coses. És, al capdavall, l’etiqueta el que parla: la veu del poble, el sentiment popular, és la realitat que emergeix als vostres ulls; no és la justícia exercida amb poder dels poderosos que tenen el privilegi de la veu oficial i la difusió pública, no és allò que no ven. Si aquest és el raonament per defecte de la premsa, podem suposar que la premsa pateix d’una ingenuïtat programada, és a dir que publica notícies amb un cálcul pervers. Però la premsa raona essencialment així -a mi m’ho sembla. És un entreteniment rendible que us excita amb una aparença de veritat. Per altra banda, la propaganda política, la difusió d’una ideologia, és força comparable amb la publicitat simple de qualsevol producte de consum. Si més no, en la mesura que un producte pressuposa hàbits i gregarismes identitaris públics i privats, en la mesura que s’adreça a un consumidor complex, sofisticat i expert. Uns us demanen que compreu un cotxe que us farà feliç a vós i al Planeta mateix, i uns altres demanen que els doneu la raó. Si no els la doneu, us seguiran molestant sempre que sigui possible -i si els la doneu, també, suposo. Però uns i altres, ocupen l’espai públic, simbòlicament i real, ja sigui perquè l’han comprat o simplement perquè es prenen la llibertat de fer-ho, proclameant fins i tot que el lloc és seu. Si aquesta propietat fos alguna cosa més que una pretensió nominal, els veuríem enfeinats amb el manteniment de la calçada, que de fet corre a càrrec de tots els contribuents. El seu propòsit és no tant ser acurats en el raonament i la parla com augmentar el valor d’allò que diuen i d’allò que fan en nom de les idees pròpies. I això, em sembla a mi, s’assembla molt a les estratègies de mercat adreçades a compradors complexos, sofisticats i experts.

La trena

D’un diari marginal:

28 de març 2016.– Conversa amb AE, lamentablement dominada pel tema que no s’esgota mai. Es tracta d’una religió que se us planta a la cara i us diu: “Vostè és ateu”. “Ah, no sabia que jo fos això que vostè diu”. “Sí, i ara li explicaré per què”. Etc. No s’acaba mai. Us queixala i no us deixa. És esgotador i estèril. AE és una persona de bona fe, separada, sense atractiu físic i que ha perdut tot l’interès pels homes, segons que em diu, i potser tota curiositat per la masculinitat, per un punt de vista masculí d’algunes coses, ha superat algun entrebanc de salut; mare d’un fill educat en una bona escola, on deplora veure nens acompanyats amb cotxe oficial, propietària d’un pis que ha reconvertit per a explotació turística; amb una orientació mística, propensa a interpretacions simbòliques més o menys moralistes i generalitzadores, aficionada als cursos de desenvolupament personal. La seva vida té una finalitat, em diu: fer feliços els altres. Resumint, ha estat depriment. La conclusió que en trec és que he d'evitar qualsevol conversa sobre el tema; tallar-lo en sec, d’entrada. Avui no hi ha Concili, adéu. Afirmar que tothom necessita una imatge agradable de si mateix, però que convertir aquesta propensió en ideal polític és una simplificació arriscada, necessàriament dogmàtica, un gregarisme atordidor i multiplicador de conceptes erronis que és com cosir una gran butxaca per al frau, afirmar-ho i raonar-ho, aixó és un esforç dialèctic totalment inútil. Un error habitual en mi, afegeixo, és creure que comparteixo el sentit de l’humor -aquesta disgregació-amb les altres persones. Tinc tendència a pressuposr-ho per predisposició simpàtica, diria, irreflexiva, banal i molt equivocada. La fe és abundant, cal presuposar que inunda els esperits i que els vivifica com l’aire. Ja està. Sembla ser que és així. AE és prou flexible per acceptar la meva idea sobre el caràcter fantàstic de l’assumpte, que he exposat amb una frase breu, després de dues hores de girar i regirar aquí i allà. Aquest tema és una trena molt llarga, un cabell que no s’acaba mai. Un tema de perruqueria.

La groga Aurora

L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.

No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.

Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.

Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.

Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.

A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.

No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.

Impossibilitat del sirventès

Durant aquesta darrera tardor, que s’ha presentat amb un canvi un pèl abrupte, se m’ha fet un petit borbonisme, allà precisament on no ho esperava. “Increïble, no? -rumio-. A mi, que sóc prou bona persona!”. Per sort, quan algun amic s’interessa pel meu nou estat, li puc respondre que el mal no és sever, ni maligne, ni contagiós. Tres adjectius fan un bon ressort, però el darrer és el més eficaç. 

En un cas de zel amistós insistent, he contestat això:

-Si el teu milenarisme català, tan arrelat i tan manifest, no se m’ha encomanat mai, com vols que se t’encomani a tu la meva falca borbònica? 

El silenci és cert, l’efecte que produeix és infal.lible. Per lluïment, i per evitar tensions irresoltes, que poden ser molt amagades, afegeixo:

-Pensa que el teu mal és d’origen carolí, en essència. El meu, en canvi, és més feble i modern, itinerant, lliurecanvista, com si diguéssim, artificiós, per tant racionalista i triler i, en un bon percentatge, tractable. Suposo.

-Però, has pensat com et presentaràs al teu poble? Què dirà la gent quan et vegi? I els Li? No els sabrà greu? Són prou bona gent, els Li…

-Els Li saben que l’aigua, si es remena molt, s’embruta. I el que no neteja l’aigua, ho fa la sal, i el que no neteja la sal, ho fa el sofre, i allò que no pot netejar el sofre, ho fa l’acer. Per la resta, adopto una actitud romeviana: No hi ha problema; i si n’hi ha, es resoldrà tot sol.

He sentit a dir que alguns catalans eminents, ferits de llur origen got o foceu o altri, s’han significat per adreçar paraules d’ufana i menyspreu a la senyora Inés Arrimadas. Aquestes paraules, un cop llegides, no sembla que puguin rimar un sirventès. La cosa és comprensible, perquè la seva intenció no era demostrar capacitat d’estil, sinó un estil de ser vulgar. La senyora Arrimadas, de qui en sé ben poca cosa, parla seguit i és bilingüe. Va fer un paper lògic i memorable els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament, en coherència amb la normativa i el que es podia esperar d’algú en el seu càrrec. 

En aquest país, on milers de persones manifesten la seva admiració i el seu amor per Messi o Ronaldo, sotmesos a investigació judicial per irregularitats fiscals, per bé que simpàtics a la seva manera, d’origen humil i ara milionaris, icones populars i constantment aclamades; en aquest país, hi ha milers de persones que menyspreen qui vol seguir les normes. Aquest és un país estrany, il.lògic, profundament fals. 

Els catalans escrupolosos amb l’origen d’Arrimadas no s’adonen que això, lluny de ser un inconvenient com ells creuen, els és un avantatge preciós, que, si fossin intel.ligents, sabrien aprofitar. Si fos de Tor o de Torà, posem, em pregunto si Arrimadas tindria la paciència de suportar les humiliacions, la mala educació i el vandalisme que alguns li adrecen, amb la tenacitat invariable que ella demostra, juntament amb una presentació gracioses i de maneres modestes, perfectament correctes. La meva interpretació, feta de suposicions totalment vagues, és que el seu exotisme la salva -i la seva bona educació, és clar. Quan es presenta a la televisió amb grups de música folclòrica i quan parla de “projecte il.lusionador”, això sí, em recorda la facilitat inesperada que manifestà Montilla en reproduir les maneres pujolianes, la fraseologia populista d’una època. Tot això és molt poc interessant.

El solstici i la lluna creixent ens han portat uns dies serens, claríssims, que conviden a fer banys de mar. Les darreres plujes han nodrit el Besòs i el Llobregat, les aigües que abracen la costa flúvio-deltaica, i els nutrients acumulats deixen un color blau grisós, lluent a la superfície. He decidit agafar el lleuger refredat que passo aquests dies en cru. La bonança i la poca humitat conviden, i m’he banyat sine goma i molt plàcidament. Hi ha gavines que descansen sobre l’aigua plana. Alguna medusa, també (pelagia), però no se’ls pot pas retreure ser el que són. Aquí, una vegada més, com a l’éter substancial del poeta, hi ha lloc per a tots.

Robinson

Aquesta consideració de Robinson Crusoe:

“…he observat tot sovint, d’aleshores ençà, com és incongruent i irracional el temperament comú de la humanitat, especialment dels joves, envers la raó que hauria de guiar-los en casos semblants, és a dir: que no s’avergonyeixen de pecar, i tanmateix s’avergonyeixen de penedir-se; no s’avergonyeixen de l’acció per la qual caldria justament considerar-los ximples, però s’avergonyeixen de refer-se’n -única cosa que consentiria de creure’ls gent assenyada.”

Segurament ha estat exposada altres vegades, però s’ha de reconèixer que són paraules ben dites. Dites per algú, afegeixo, que lluita amb ell mateix i que necessita una història per explicar-se, car la rememoració i l’exposició és la seva manera d’atenuar la consciència de la vergonya d’haver estat incapaç d’admetre els fets i de confessar aquesta vergonya als altres, en el moment que pertocava fer-ho.

El pecat que més amunt esmenta Robinson és el de la desobediència al consell patern, que sensatament l’ha orientat a aprofitar el benestar adquirit pel treball de la família i a conservar una vida mitjana i agradable, i així renunciar a l’aventura i al risc que tant l’atreuen. La consideració és una aparent paradoxa que expressa l’escisió moral de qui és conscient d’errar, se sent atret passionalment per l’experiència del desconegut, però conserva lucidesa sobre els propis actes. El jove Robinson ha desobeït la prohibició del pare d’embarcar-se a l’oceà, però el Robinson que parla és un home que ha patit llargament les conseqüències de les pròpies decisions i de l’atzar, en la privació i la incertesa més grans, i ha tingut temps, molt de temps, per rumiar-les i extreure’n una valoració. 

Aquesta lògica moral, o el complex si així es vol veure, que m’empeny a seguir la lectura d’aquesta història (en traducció de Josep Carner), sembla d’escàs prestigi als meus conciutadans, a qui veig poc disposats a comparar l’experiència amb un aforisme o una generalització vàlida, la que agafa carn i ossos en l’experiència desproveïda de passions precisament. El que veig més sovint és una curiosa propensió (celebrada), produïda potser per una enveja fàcil del jove (i fins i tot de l’infant), la innocència -amb les seves passions innocents- del qual resulta idealitzada: la tentació de fer-ne un ideal i identificar-se de manera acrítica, dogmàtica, amb un model que no ha estat posat a prova i a qui es considera per natura al marge de tota responsabilitat. Cosa que podríem considerar una negació de la moralitat, possiblement en nom dels afectes, majorment de l’amor -el gran assedegat. 

Però no he pas de jutjar els meus conciutadans. Com podria fer-ho? La lògica de Robinson s’adreça a la seva consciència, relatant-nos el que ha viscut, una activitat que contribueix a mantenir-lo en la racionalitat -que és un límit i un bé comú. Es tracta d’una aventura individual i així és com ell la considera: com a individu. Els meus conciutadans, en canvi -alguns d’ells-, prefereixen regir-se per la moral de grup. És una lògica que no té res a veure, doncs, amb la de Robinson. Si de l’amor i l’afirmació ètica del grup n’ha de sortir un epos nacional, se sabrà; si ha de produir una carrinclonisme sistemàtic i desmenjat… bé, això és una qüestió a l’abast de tothom. Naturalment, el meu parer com a individu va nuat a una experiència personal limitada, que tanmateix no em veig incapaç de fer-vos entendre, si algú té la paciència d’escoltar-me en els treballs. El Gran Amor és voraç, les multituds avancen, l’ull és frugal. 

Senyors: el mar és seu.

Bona nit, lluna plena

Ahir a la nit, al Dakar. Assegut al tamboret, al recés de l’entrada, fumant. Un senyor em dóna a entendre que a la terrassa hi estaré més fresc. Interpreto que vol conversa i m’hi atanso per compartir taula. Sí, parlo espanyol. No, no sóc anglès. De seguida passem a parlar en català i el senyor manifesta una curiosa ansietat per alliçonar sobre els temes més sorprenents i desllorigats. Intento seguir el fil, i de tant en tant el tallo, per no enmallar-me. M’assabento, és clar, que Colom era català, que a Veneçuela utilitzen l’expressió “buscar tres pies al gato”, traducció literal de “buscar tres peus al gat”, en realitat una corrupció de “buscar tres pèls al gat” que, segons sembla, s’explica perquè només les gates tenen tres pèls, mentre que els gats en poden tenir dos i prou; em diu que Espanya és una invenció del segle XIX i que Europa es va originar a Catalunya. No me’n sé avenir! Aquest senyor cerca le revelació de la història esotèrica, la “no oficial”, però està en possessió d’un fil conductor ple d’almogàvers (“homes coratjosos”, m’especifica). Li faig de tallahams, però ell és  incansable, inquisittiu. Berga, m’informa, és un topònim ibèric que vol dir “lloc”. Per aixó hi ha molts indrets a Europa anomenats Berga, Bergen etc. “Per això” vol dir -per tant!- que tots aquests indrets procedeixen de Berga! Mmm… Aquest senyor busca el primer espermatozou, el primer colló, ja ho veig. Nostàlgia catalana, metafísica catalana. Lògica fantàstica.

Em diu que va viure deu anys a Tànger: “els deu anys més feliços de la meva vida”. Potser hi va néixer? Li demano que me’n parli, però es mostra circumspecte: hi ha una riera… és una ciutat més segura que Barcelona… Ara, vostè potser no sap que Cervantes era català. Doncs mira, aquí m’ha toca la fibra! El Quixot és una traducció del català. Una traducció del català! I no només Cervantes era català, sino que Cervantes i Shakespeare eren una sola persona. I aquí em torna a tocar la fibra. 

Aquest investigador és un cas. Ho sap tot sobre Cervantes, però, vet aquí, desconeix el nom de Cide Hamete Benengeli. Això sí, com que és honest, m’assegura que ho repassarà. Durant la mena de conversa, no he oblidat ni un sol instant que eren les dotze de lluna plena. De totes maneres, li he deixat ben clar: A Cervantes se’l respecta.

La mestressa ha sortit a recollir cadires. Bona nit, predica. Porta el cabell allisat amb una ondulació a les puntes, a l’estil ye-yé, que l’afavoreix. Si hi ha una cosa que supera el pensament màgic és una mestressa que us diu bona nit. Contra aquest fet no s’hi pot res. És una proclamació inapel.lable, universal. Bona nit és bona nit.

Grafisme de l'10, grafisme de LO

Vangual: L’avi Sissí ha dit que l’1O és l’oportunitat, per a tots els catalans, d’anar més lluny. L’avi es nega a viure en un país on no es pugui somniar.

Servus: Venturós Sissí!

Bonell: L’1O és buit de contingut. Punt.

Servus: Li escau l’entomologia gràfica. Em sugereix l’evocació del JO, l’egotisme del jo-llapis, el jo-mozzarela-de-búfala.

De Quid: El grafisme el veig com a un 1 a 0 futbolístic. També queda escenificat en la celebració del gol, quan aquesta canalla es posen el dita a la boca.

Alberg: No cal dir que també pot ser un 10. Tipus Rahola.

De Quid: Ah. No fa gràcia. Ensopit.

Alkwarén*: No hi ha ningú seriós aquí? L’1-O conté una ondulació d’encís agradable. Un 4-F seria, per comparació, angulós i rectilini, com un penjat davant la forca. Un 1-O fa rotllana!

Vangual: Com l’ensaimada.

Alkwarén: Com la sardana!

Vangual: Sí. I com el llaç que penja de la forca…

Servus: Diria que l’ondulació li va bé a Barcelona, ciutat de mil rondalles serpentines, i fins i tot florentines, goso dir.

Alkwarén: No com Madrit. Un angle diferent, ja m’entenen…

Bonell: No com astut, barrut, tossut. No com toxto, pec, colltort, nyeu-nyeu, boca-sec. Ni com nyigui-nyogui. Ni com garrepa, ni com fatxenda. Ni com fòtil ni barrut. D’oclusions i frecs no en falten, si m’escolta. 

Alkwarén: Aquest senyor és un diccionari!

Bonell: Amic periodista: és gratuït.

Vangual: No he seguit el que en pensa la femítica Colau.

[Exclamacions d’un gregarisme evident, del tipus “no hi era”, “no capto”, “allò”, “allà”, “tu ens saps res?”]

Servus: Recordo que la postura de l’amic Bonell sobre l’alcalde era d’equidistància. Em pregunto si ha canviat.

Bonell: Equidistància no, desapassionament sí. El que he volgut indicar és que hi ha, en el sector empresarial, un grup important que no s’ha desesmat fàcilment. Han vist que podien manipular l’alcalde amb facilitat, en benefici del propi interès, i orientar-la vers una política realista, a canvi de tolerar-li alguna extravagància. Els ha semblat un cas possible de copiadora i han cregut que, com Felipe González, podia ser un polític petit de talla gran, fins i tot, per als entusiastes, un mestre, com da dir d’ell Jacques Delors.

Vangual: Mestre?! Mestra de què? Això és estirar més el braç que la màniga. Demagògia de colló important. S’ha excedit, Bonell. Deixi-ho córrer…

Bonell: Afalagar és una manera de persuadir. En realitat, aquest exemple el que vol dir és que l’alcalde pot aprendre i, sobretot, seria pràctic que aprengués. Per altra banda, la propaganda, ja sap com funciona i no li he pas d’explicar. Podria convertir-se en una representant, amb acceptació popular, de l’economia sostenible, que coïncideix fàcilment amb els interessos d’alguns inversors amb potencial econòmic. Falta, això sí, que es vesteixi bé.

Servus: I que renunciï a recolzar el separatisme i defensi l’estat de dret.

Bonell: En fi, seria agradable.

Alberg: Algú es deu haver preguntat què ens costarà, o què ens ha costat, monetàriament, aquest diàbolo?

Servus: A Rajoy? Zero.

Alkwarén: Ho veu? Un a zero. L’òptica del grafisme mostra  diferències de forma i de contingut, essencials, entre 0 i O, irrenunciables per la cosa en si mateixa. 0 és el no res. O és la llibertat. Nosaltres estem a favor de la llibertat.

De Quid: Sí sí: Superfort. Sense exclamació.

Efectivament, sense exclamació.

Servus: I flatus ventris, ídem.

De Quid: Doncs res a dir. Jo trenco files. Em disperso.

Vangual: Joos, fes manyagues al Chuchu…

De Quid: El tinc collatat a l’entrada. Sempre un lloc on es pot allargar una conversa. Però ell només mou la cua. Ho fa de meravella. El portaré al “Club dels fills”, a veure si és veritat que tenen gibrelleta. Adéu Karles.

Karles Alkwarén: A reveure, sempre a reveure!

Amb exclamació, lamentablement.

*w segons la Norma

Ser o no ser carrincló

Tomàs Marina: Al Col.lectiu per a l’Alliberament dels Nans de Jardí (CANJ) estem realitzant accions de cara a ampliar les nostres bases, transmetre el nostre missatge i obtenir més reconeixement social. Volem sacsejar la passivitat de la societat davant els nans. En la tasca de sensibilització, impartim Cursos sobre els Drets dels Nans. Fixa’t que encara avui hi ha gent convençuda que el jardí de gespa i enreixat és l’hàbitat natural del nan! La cultura del rajol ha fet molt de mal. La ignorància, tanmateix, no ens descoratja. Cal informar el ciutadà, sense complexos, des de les beceroles. Més endavant ja entrarem en les especificitats de cada tipus de nan, però ara no hem de confondre la gent amb conceptes filosòfics avançats, sobre el dret natural o els possibles deures socials del nan en la seva comunitat. Aquí vénen bé els Tallers de Natura Alliberada, perquè són més participatius. La part gastronòmica, que inclou tast de bolets amb herbes del bosc, és força engrescadora. Hem començat a trebalar en coordinació amb CANJ’s d’altres països sensibilitzats amb la realitat del nan, com Finlàndia, Montenegro, Moràvia… Tot això està resultant positiu. No hem renunciat, però, a l’Acció Directa. Els alliberaments per decisió pròpia són encara massa poc habituals. Per això incentivem accions exemplars i portem els nans del jardí al bosc. Avui tenim un dia asolellat amb núvols d’evolució, vent del nort-oest, tres nusos, 47 graus d’humitat, pressió a 1010 mil.libars. Les condicions són excel.lents. Oh, nan! Adéu Servus!

Servus: Adéu Tomàs!

Cirus Alberg: Hola Servus! Què és aquest abaltiment? Et veig compungit i arronsat. Hi ha alguna preocupació que et rosegui? T’han trucat del banc, has hagut d’anar a cal metge? Set’ veu moix i capficat, la mirada concentrada però abatuda, el gest aturat, el cos exànime. Coneixent-te, no puc creure que t’hagis ficat en cap embolic extrany. Estàs pendent d’alguna reclamació tributària? Hi ha algú que, desconeixent la teva natura benèvola i potser a si mateix, et vulgui algun mal?

Servus: Cirus, benvingut! El capteniment que observes no és degut a cap dels motius que has enumerat.

Cirus: Gràcies a Déu! Què és, doncs?

Servus: A vegades intento copsar un pensament. Si aquest se m’escapa, i jo segueixo a l’encalç, se’m redueix l’esma. De manera que no és tant pel que és com pel que no és que estic així. Sempre m’he proposat de trobar una definició completa i satisfactòria de la carrincloneria, n’he sortit derrotat i he hagut de desistir del meu intent, com el caçador que torna a casa a desgrat, decebut i pensant en una nova sortida al camp, hipotètica. Cirus, què en penses? Per què em passa així?

Cirus: La dificultat és consubstancial. T’esforces per descriure un concepte que és un pop que s’esmuny. La natura del pop és dissimular-se entre les roques, adaptar-se a la seva forma i cromatismes diversos i, quan es veu amenaçat, fugir darrera una aparença de confusió. El concepte que busques té una natura similar a la d’aquest pop.

Servus: Sento la realitat d’aquest concepte, d’aquest pop, però no el puc agafar. En tinc una percepció intuïtiva, inmediata. Però, de sobte, m’adono que estic sobre una tarima que s‘ha esfondrat per un pes excessiu. De manera que un cau, però no sap què el fa caure.

Cirus: Em sorprèn, Servus, que et capfiquis a seguir caient per les tarimes, sense abans comprobar si la fusta és abalida o corcada.

Servus: Te’n pots ben burlar. Però quan un es troba sota un encanteri, no se li pot retreure que investigui la tramoia i la metzina, enlloc d’equivocar-se i prendre el badoc pel mag.

Cirus: O la perplexitat pel coneixement, és clar. Però l’escena que has descrit, més que el personatge, és rutina de farsa. Un ponent elevat que s’enfonsa i es desmorona pel terra mentre dicurseja, per culpa dels corcs, fa riure. No diria que sigui intrínsecament còmic, només és un accident. Però la sorpresa que produeix, la reacció mecànica, el cos que es doblega, el contrast entre l’elevat del propòsit i la causa petita de l’accident, més una certa malícia de l’espectador que es complau en el capgirament de l’ordre habitual… Tot això, amb una bona insuflada de pulmó, s’ho emporta l’aire de la comicitat, sense que es pugui dir que cap cosa d’aquestes és còmica en si mateixa.

Servus: Això que a tu, Cirus, et passa amb la comicitat, a mi em passa amb la carrincloneria.

Cirus: Què vols dir?

Servus: Reconec la figura en concret i la puc assenyalar. Quan busco una regla general, em perdo.

Cirus: T’amoïnes per un motiu intranscendent i banal. Creus que val la pena d’ocupar-se’n?

Servus: Ho crec.

Cirus: No podria passar que, per ocupar-te tant de les pellofes, perdis de vista la substància i tot allò que contribueix a l’enaltiment, a la dignificació de la vida humana?

Sevurs: Aquestes paraules semblen més pròpies de l’Éric Heremos que de tu mateix.

Cirus: De fet estava pensant en ell quan les he dites. He parlat tenint-lo present a l’esperit, com si fos ell mateix qui exposés un argument que és propi de la seva manera de pensar.

Servus: I no podria passar que, per ocupar-me molt de coses que enalteixen l’esperit, no m’adonés que són l’aparença d’una altra cosa, la tinta que amaga coses molt petites i banals que aprofiten per escaper-se darrera la mixtificació, l’aparença de la seva importància? Aquesta és la dificultat.

Cirus: Descriu, doncs, aquesta dificultat, tal com la veus.

Servus: A mi em sembla que és un concepte de natura mixta i dinàmica. Tot en ell és una experiència que es mostra. La manifestació és el fet, la cosa que és i l’experiència que en fem. Aquests dos aspectes van naturalment units, però del propòsit al fet hi ha una distorsió que és pròpiament la carrincloneria. Aquesta distorsió té el seu element en la familiaritat, on desenvolupa la seva ambigüitat màxima, indeterminada. Així, tenim l’aparença d’una cosa. Aquesta cosa, en el camp moral pot ser la sinceritat o la ingenuïtat falsa i estudiada; en el terreny psicològic, podem tenir una experiència directa, original, o bé una conducta imitativa; estèticament, és una forma amb una energia pròpia o només un idealisme poc sincer, indiferent al seu material.

Cirus: Mai havia pensat que la carrincloneria fos una cosa tan complicada!

Servus: M’hauràs de creure si et dic que jo tampoc. Potser, més que ser complicada, és que a mi em complica.

Cirus: Així és que la carrincloneria t’ha ben enredat!

Servus: És com estar en un somni que no vols somniar.

Cirus: …o és que t’has deixat enredar?

Servus: No ho sé del cert. Quan parles adoptant el raonament de l’Éric Heremos, com ho has fet fa un moment, exposes un pensament que fas teu o bé només reprodueixes un argument que et sembla oportú?

Cirus: Les dues coses, em penso. Fins a cert punt, puc subscriure el pensament. Però és veritat que el fet que fos oportú en el discurs m’ha semblat prioritari. Si parlo de la dignitat humana, se’m fa difícil veure-la amb puresa i sense una aparença que sovint la distorsiona, per utilitzar la teva expressió.

Servus: La indecisió en el límit és una característica de la mixtura dinàmica que defineix la carrincloneria. A l’inici, en la seva claredat, l’objecte carrincló és l’objecte malginyat, malobrat i malacabat per desatenció i deficiència d’art. 

Cirus: L’objecte mal treballat. Insatisfactori…

Servus: Ho veus bé.

Choni Vangual: Bona tarda, senyors!

Cirus: Bona tarda, senyora Vangual!

Servus: Com està la nostra amiga?

Van: Dutxada i sense ocellets al cap.

Cirus: Excel.lent! Fresca com una rosa. Anirà bé, perquè estàvem raonant sobre el tema tentacular de la carrincloneria.

Vangual: Tentacular?

Cirus: Comparàvem la dificultat de definir el concepte amb un pop que s’escapa.

Vangual: Dius que s’escapa. Però el que jo veig és que, en aquest país, per poc que grates surt la carrincloneria. A vegades, com més enllustrat és, més carrincló. La carrincloneria és la nostra noblesa, una noblesse par imitation, un fet lligat a la distinció social. Hi ha una “escala de la carrincloneria” que no coïncideix amb la jerarquia social, però li és molt afí.

Servus: Vostè ha fet avançat el nostre raonament amb passes de gegant. Ens havíem quedat en l’aspecte ambigu, suplantador d’aquest fenomen que, ara ja ho podem dir, no respon de si mateix, sino que ho fa veure. El carrincló, enlloc d’admetre la falsedat de la seva conducta, prefereix pretendre que té un argument ocult, com els pedants, com els falsos esotèrics. Per això tendeix, en les formes artístiques originals, a la singularitat, el sublim sense universalitat, el barroquisme hermenèutic.

Cirus: El sublim sense universalitat?

Servus: Vull dir, admirar-se d’una anecdòta sense extreure’n una forma equivalent a una reflexió. Però amb “l’escala de la carrincloneria” tornem a la natura de l’aparença. En aquest cas, referit al prestigi social, en particular l’esnobisme (sine nobilitate) i a l’arribisme social. L’arribista no és, en principi, carrincló, però l’afició solemne a l’oficialisme si que ho és. I la propaganda dels bons sentiments s’origina probablement en l’aventura de la carrincloneria familiar. En la mesura que s’adiu a la improvisació i l’espontaneïtat d’un humor irreverent i inofensiu, la carrincloneria partany als hàbits de la simple familiaritat. Però quan es vol atorgar una importància excessiva és mal senyal. La carrincloneria institucionalitzada és la propaganda d’una política demagògica.

Vangual: A mi el que em molesta és la lletjor associada amb l’estupidesa. Si és bonic resulta més agradable. I es pot dir que ha assolit alguna pretensió, cosa que a vegades demana un mínim de cura i unes maneres. Però la burda estupidesa no la soporto. I si es dóna aires, llavors em sembla condemnable. Pur xaronisme!

Servus: És que hi ha una deformitat moral, com la que tenim tots en alguna mesura, que s’expressa bé en la carrinclonada. Si és un mirall que ens fa veure el ridícul dels propis defectes, benvinguda sigui! Però sovint és un model de mal gust i a vegades una estilització fallada. I precisament una manca del sentit del ridícul que sovint es reafirma en l’orgull de grup i que defensa la respectabilitat, els bons sentiments i l’endreça ideològica d’una manera que és més aviat ridícula, perquè ignora la hipocresia, l’enveja, l’ambició, l’orgull, la malevolència i l’angoixa -que ens fa tan petits. Llavors la carrinclonada és el símbol de l’autoritat.

Joos de Quid: El tema és encantador! Però fins ara només he sentit generalitats. No seria adient baixar de l’escala i ser més concret? Potser acabaríem veien carrincloneria sense parar arreu de casa nostra.

Cirus: Hola espia!

Vangual: Hi estic d’acord.

Cirus: És que la carrincloneria tendeix a l’expansió. No la reduireu així com així. S’enganxa, com l’humor, estimula la reacció automàtica dels reflexos imitatius, i l’efecte és encadenat, mecànic. És repetitiva, acumulativa, fins i tot fantasmagòrica. No la purgareu fàcilment!

Servus: Suggereixo, amics, per ser aclaridors i complaure la nostra amiga, que proposeu cadascú algun exemple procedent de la vostra observació i experiència.

Éric Heremos: La torre de Martínez Sistach, la Santa Maria de la Sagrada Família.

Servus: Excel.lent! I benvingut!

Vangual: Hola Éric! 

Joos: Això és picar molt amunt…

Cirus: El meu exemple és alt, però no tan elevat. Em refereixo als pasquins publicitaris, vull dir els cartells de l’Ajuntament, i en particular els consells pedagògics, moralitzants, de complicitat infantiloide -però sempre des de dalt-, partidaris d’un “món millor” i que no anuncien altra cosa que la pròpia vacuitat.

Servus: Clavat.

Van: Com es nota que no t’agraden. Joos: el teu exemple.

Joos: Triem “Demà”, de Brams:

“Demà els mitjans de producció

els tindrà el poble treballador.”

Etcètera.

Servus: Un apariat que produeix l’efecte típicament grinyolador de la màquina carrinclonista. 

Cirus: Aquest no és aquell que deia “No acceptaré / mai l’oficialitat”?

Joos: Exactament. El mateix individu.

Cirus: Parla, Servus!

Servus: Em penso que la senyora Ruiz, consellera d’Educació, i ho dic de memòria, va escriure: “L’escola ha de volar”, o similar. Una cosa d’ala. Però em vaig quedar sense entendre què volia dir.

Joos: Una metàfora, car inclòs. Vangual?

Van: El mamisme en la seva màxima autocomplaença. L’exageració ridícula de la maternitat i la relació filial en general. La reducció de tota la psique a unes expectatives irreals i afalagadores. El dret als millors bolquers. L’arrogància de la propietat emocional, que complica la imaginació més que no l’enriqueix. El misticisme femenil que renuncia a l’objectivitat racional. El dret al millor fàrmac. La negació pedant de la natura de les coses. Els plets pel meu fill. Inèrcia carrinclona, indefectiblement egoista.

Joos: Aquesta hipòtesi podria avalar l’existència d’una perillosa ideologia chonista. Què en penseu?

Heremos: Em pregunto si no som tots una mica carrinclons. En la mesura que no contestem, o ni tan sols ens plantegem, la qüestió exposada per la senyora Vangual, em penso que sí.

Servus: En tot el millor és la modèstia.

Cirus: Em penso, Servus, que has volgut extreure, del terme carrincló, que apliquem en la parla comuna a coses concretes i conductes d’escassa volada, una mena de categoria o norma de judicar les coses en general. Però no serà que estem espantant fullaraca petita i fugissera amb canons de gran calibre? T’apartes del concret per adquirir una noció més àmplia i més certa. Però allò que és carrincló seguirà sent carrincló, o sigui que, per dir-ho així, tu hauràs estat disparant trets en va, i aquells que hi tenen tirada seguirant practicant la carrincloneria amb el mateix gust que abans i, potser, amb la mateixa inconsciència.

Servus: Però, Cirus, de veritat creus que hi ha alguna cosa que mereixi més l’atenció dels nostres sentits i més consideraicó del pensament que les coses fràgils i fugisseres? Precisament perquè ho són, elles ens proposes l’única fi practicable, sense atorgar-se cap més importància. No n’hauríem d’aprendre alguna lliçó? Ja seria bo correspondre-hi amb l’accent just! Precís i articulat, amb el pes on reposa l’inici del moviment, si és que hi ha alguna mena d’hàbit d’art. Ara, si la bona gent, a còpia de practicar-la, s’obstina a fer-nos creure que un concepte general com el de la carrincloneria existeix, això no evita que ho tinguem en compte -per endinsar-nos en el misteri, si vols que ho deixem així. L’amiga Choni Vangual ratifica que en aquest país la carrincloneria té carta de noblesa i que a la vegada és extremadament democràtica. És una paradoxa aparent, podria ser que tingués raó.

Cirus: El mag d’ofici reparteix els daus. Una mena de gran loteria. Tothom hi té una butlleta assignada. Al uns els toca la grossa i als altres la no tan grossa.

Joos: Uns són ducs, els altres són barons, però tots són carrinclons.

Servus: Jo prefereixo fingir o adoptar una mica de carrincloneria, que no bandejar-la d’arrel. Conservo així una naturalitat artificiosa que no està renyida amb la benevolència ni amb la rectitud. Però no cal passar massa estona amb abstraccions. Repetir-se és enfadós, encara que sigui multiplicant els exemples potser agradables d’escoltar, i censurar aquells que no volen raonar amb nosaltres és esforçar-se en perdre el temps. Tolereu, amics, que em retiri en bona hora per fer de vedell de l’Eixample, ara que la llum comença a esmorteir-se i les coses canvien de color i s’ablaneixen els perfils de les cases.