Robinson el colonitzador

J.M. Coetzee, l’escriptor sudafricà, m’agradava molt abans. M’agradava, i m’agrada, la intel·ligència dels seus raonamens, l’exactitud, diguem-ne empírica, i els dilemes morals que presenten més una paradoxa que una idea llimada, bona i exemplar. Coetzee és tan agut, tan intel·ligent, que us porta sense que un n’adoneu allà on ell vol, i quan creieu que esteu descobrint raonaments propis i originals, resulta que no feu més que repetir els que ell ha formulat amb tota senzillesa i claredat. 

Acabo de rellegir l’article “Dafoe, Robinson Crusoe”, publicat al volum Stranger shores Essays (1986-1999). Juan Poz, que ha publicat al seu blog "Diario de un artista desencajado" (aquí) una ressenya de la novel·la de Dafoe, m’ha fet ganes de llegir-la de nou. M’he limitat, però, a l’article de Coetzee. El porto aquí a manera de simple conversa.

Coetzee encabeix la novel·la de Dafoe en l’incipient realisme literari del seu temps, es pregunta en quin sentit és un “realista” i com pot ser comparat Fielding i Richardson. Paral·lelament, la novel·la forma part d’una ideologia política. En quina mesura la  representa o en fa apologia?

Recordem, en primer lloc el títol complet del llibre: The Life and Strange Surprising Adventures of Robinson Crusoe, of York, Mariner: Writtn by himself. Aquest volum va sortir al mercat l’any 1719 i es va vendre bé (Dafoe, recordem, cobrava per pàgina). Quatre mesos després va seguir The Farther Adventures of Robinson Crusoe, que es va beneficiar de l’èxit anterior, i encara, al cap d’un any, Serious Reflexions During the Life and Surprising Adventures of Robinson Crusoe: with His Vision of the Angelic World.

Robinson, diu Coetzee, és una figura que aspirava a ser realitat històrica i que s’ha convertit -per a nosaltres- en mite. A Serious Reflexions, l’autor vol defensa-se d’acusacions d’invenció i realitat fictícia. Afirma al prefaci:

“’I Robinson Crusoe do affirm that the story, though allegorical, is also historical… Further, that there is a man alive, and well known too, the actions of whose life are the just subject of these three volumes, and to whom all or most part of the story most directly alludes… and thus I set my name.’ And with a bravado whorthy of Cervantes, afegeix Coetzee, he signs his name: Robinson Crusoe.”

Hermeneutes: qui és, però, Robinson Crusoe? Lògicament, per als lectors coetanis, en particular els simpatitzans de la “nonconformist religious tradition”, Robinson és Everyman, “a life of isolation under the scrutiny of God.” El model al·legòric religiós de la novel·la és evident: de la desobediència passem al càstig, l’arrepentiment i al coneixement de la gràcia. Aquesta forja no satisfà del tot el nostre sudafricà. En alguns moments, el personatge sembla una confessió de l’autor mateix, un londinec de seixanta-set anys d’edat, reclòs, potser aïllat, reflexiu.

Condiderada com a novel·la realista, el Robinson (el que llegim avui, que és de fet la primera part, les Strange Surprising Adventures) és molt diferent del gran fresc social que acostumen a descriure els representants de l’escola realista. La novel·la realista del dinou va prosperar, diu Coetzee, gràcies a una xarxa de tàcits contractes entre escriptor i lector que establien com s’havia de representar el “real”. Dafoe no disposava d’aquests contractes, en part perquè pertanyia a un medi que hauria considerat sospitosa la representació de l’anècdota sense una finalitat instructiva, però també degut a la seva personal propensió a la soledat. Si Dafoe és realista, és perquè és un empíric, i l’empirisme és un dels principis de l’escola realista. Però, més que un “realista”, Dafoe és un ventríloc que escriu una autobiografia fictícia “havily influenced by the genres of deathbed confession and the spiritual autobiography”.

Però el que és naturalment novel·lable és la desobediència. Robinson torna ric, accionista d’un negoci pròsper, i propietari de la “seva” illa, on no ha oblidat deixar-hi una població lligada a les seves instruccions. És un “colonialista” i és famós, no cal dir. Tota aquesta civilització hauria estat mol minsa si s’hagués limitat a ser un dòcil hereu. Si s’hagués quedat a casa del pare, quin nom hauria deixat Robinson?

Juan Poz recorda, i cita, la descripció del colonialisme espanyol. La seva desaprovació fonamental li fa pensar en el que seria l’inici de la “llegenda negra” d’Espanya. Per la seva banda, Coetzee es pregunta per la posició de Dafoe en el colonialisme britànic.

“Robinson Crusoe is unabashed propaganda for the extension of British mercantile power in the New World and the stablishment of the British colonies.”

Coetzee fila aquí una reflexió que encabríem dins el debat sobre el colonialism, en l’acadèmia anglosaxona. És un debat important i complex, que lògicament desconec en tots els detalls. En un moment de la novel·la, Robinson es pregunta si Friday i la gent del poble no pertanyen a una creació diferent de la caiguda; si no són un poble sense una història de rebel·lió contra Déu, i que per tant no necessiten l’Evangeli ni la salvació. Coetzee menciona, amb encert, que els missioners espanyols més il·lustrats ja s’havien fet aquesta pregunta. Afegeix, però, de manera interessant, que l’antropologia (el poligenisme de Cuvier etc.) ha utilitzat una tesi similar com a fonament racista.

I ara jo em pregunto: el nacionalisme català, que tan propens és a defensar la innocència del poble per fer-ne una legitimitat essencial més que no pas un argument de jurisprudència; aquest nacionalisme, que té un nodrit nombre de senyors considerats importants i bona gent, té alguna cosa a veure amb Robinson? La idea tan bonica de llibertat i de nació no procedeix, em sembla a mi de Carlemany. No podria ser que tingués a veure amb una barreja de coses, és clar, però també amb el criteri confortador de l’indigenisme exempt de mal i de culpa? Potser també amb una història colonial poc coneguda? Podria ser, però jo no ho sé. La pretensió d’aquesta entrada era compartir amb vostès un vaga propensió cap al Robinson, la històrica d’un personatge perfectament històric.

Robinson

Aquesta consideració de Robinson Crusoe:

“…he observat tot sovint, d’aleshores ençà, com és incongruent i irracional el temperament comú de la humanitat, especialment dels joves, envers la raó que hauria de guiar-los en casos semblants, és a dir: que no s’avergonyeixen de pecar, i tanmateix s’avergonyeixen de penedir-se; no s’avergonyeixen de l’acció per la qual caldria justament considerar-los ximples, però s’avergonyeixen de refer-se’n -única cosa que consentiria de creure’ls gent assenyada.”

Segurament ha estat exposada altres vegades, però s’ha de reconèixer que són paraules ben dites. Dites per algú, afegeixo, que lluita amb ell mateix i que necessita una història per explicar-se, car la rememoració i l’exposició és la seva manera d’atenuar la consciència de la vergonya d’haver estat incapaç d’admetre els fets i de confessar aquesta vergonya als altres, en el moment que pertocava fer-ho.

El pecat que més amunt esmenta Robinson és el de la desobediència al consell patern, que sensatament l’ha orientat a aprofitar el benestar adquirit pel treball de la família i a conservar una vida mitjana i agradable, i així renunciar a l’aventura i al risc que tant l’atreuen. La consideració és una aparent paradoxa que expressa l’escisió moral de qui és conscient d’errar, se sent atret passionalment per l’experiència del desconegut, però conserva lucidesa sobre els propis actes. El jove Robinson ha desobeït la prohibició del pare d’embarcar-se a l’oceà, però el Robinson que parla és un home que ha patit llargament les conseqüències de les pròpies decisions i de l’atzar, en la privació i la incertesa més grans, i ha tingut temps, molt de temps, per rumiar-les i extreure’n una valoració. 

Aquesta lògica moral, o el complex si així es vol veure, que m’empeny a seguir la lectura d’aquesta història (en traducció de Josep Carner), sembla d’escàs prestigi als meus conciutadans, a qui veig poc disposats a comparar l’experiència amb un aforisme o una generalització vàlida, la que agafa carn i ossos en l’experiència desproveïda de passions precisament. El que veig més sovint és una curiosa propensió (celebrada), produïda potser per una enveja fàcil del jove (i fins i tot de l’infant), la innocència -amb les seves passions innocents- del qual resulta idealitzada: la tentació de fer-ne un ideal i identificar-se de manera acrítica, dogmàtica, amb un model que no ha estat posat a prova i a qui es considera per natura al marge de tota responsabilitat. Cosa que podríem considerar una negació de la moralitat, possiblement en nom dels afectes, majorment de l’amor -el gran assedegat. 

Però no he pas de jutjar els meus conciutadans. Com podria fer-ho? La lògica de Robinson s’adreça a la seva consciència, relatant-nos el que ha viscut, una activitat que contribueix a mantenir-lo en la racionalitat -que és un límit i un bé comú. Es tracta d’una aventura individual i així és com ell la considera: com a individu. Els meus conciutadans, en canvi -alguns d’ells-, prefereixen regir-se per la moral de grup. És una lògica que no té res a veure, doncs, amb la de Robinson. Si de l’amor i l’afirmació ètica del grup n’ha de sortir un epos nacional, se sabrà; si ha de produir una carrinclonisme sistemàtic i desmenjat… bé, això és una qüestió a l’abast de tothom. Naturalment, el meu parer com a individu va nuat a una experiència personal limitada, que tanmateix no em veig incapaç de fer-vos entendre, si algú té la paciència d’escoltar-me en els treballs. El Gran Amor és voraç, les multituds avancen, l’ull és frugal. 

Senyors: el mar és seu.