Vehicular-vehicular 2008

L’any 2008, un col.lega em va enviar una consideració sobre la llengua vehicular a l’escola. Sense una pretensió acadèmica, hi expressava una relativa exasperació. En el su moment, vaig cometre l’error de pensar que insistia sobre coses ja sabudes. Rellegit avui, el text em sembla mediocre i massa llarg, però no inexacte en la descripció ni en els termes. Aquí l’inscric per el seu possible interès arqueològic: consideri’n la bonhomia i, fins i tot, la ingenuÏtat.

SOROLL VEHICULAR

per Ivan Balins

 “La implantació de la llengua catalana a l'escola amb caràcter obligatori a totes les assignatures impartides i en tots els actes acadèmics, incloses les comunicacions amb les famílies, és una resposta afirmativa a la pregunta de si el poder públic s'ha de preocupar de què diuen els ciutadans i de com ho diuen.

 Potser perquè els mitjans de comunicació s'han prestat a transmetre el missatge, els termes de la filosofia han estat àmpliament propagats. Tothom sap que és un dret històric, que la llengua és la identitat de la nació i que és la voluntat dels catalans.

 La disposició legal s'ocupa de primària i secundària no regula, o no tan clarament, altres espais públics o privats. De fet, la diversitat lingüística caracteritza espais i situacions de manera molt diversa: comarques, barris, professions, entorn familiar, música de fons, televisió, internet. Una màquina de pensar combinaria les dades anteriors i el resultat seria força diferent en cada situació.

 Una ideologia dominant aspira a fer que el català tingui "presència" en el nombre més elevat de situacions possibles. Hi ha, no cal dir, una política de subvencions i de premis que es proposen estimular l'ús del català i donar-li solemnitat o prestigi. 

 Durant un acte d'inauguració d'un parc, en un dels barris de Barcelona, un polític s'adreça al públic assistent. Comença parlant en català. Fa un punt i apart, o potser un punt i seguit, i continua en castellà. L'al.locució segueix desenvolupant el mateix contingut. El públic no ha estat substituït per un altre, segueix present i assegut a les cadires de plàstic que han estat arrenglerades per a l'ocasió, abans del ball popular, i presta una atenció difusa. Tot d'una, el discurs torna al castellà. Cal prestar alguna atenció a aquest fet? Potser és preferible no adonar-se'n, concentrar-se en el contingut i no en la forma del discurs. Potser és una tècnica per mantenir l'atenció del públic, per tal que la senyora que s'està movent a la cadira es digui "ara ve quan passa al castellà", per comptes d'estar pendent del cucurutxo del nen. Per què, de fet, està pendent del cucurutxo del nen.

 Aquest model d'alternància, ni de fet cap altre, no es produeix a l'escola pública. Des del moment que la Generalitat de Catalunya té competència (segons l'article 15 de l'Estatut i pel decret de 1980) en educació no universitària, entén que pot decidir la llengua del currículum.

 D'acord amb això, l’obligació del professor serà adreçar-se en català als seus alumnes. L'alumne té dret a expressar-se en castellà, oralment i per escrit. El material haurà de ser en català: llibres, articles, webs hauran de ser escrits en català o traduïts al català. A efectes pràctics, això vol dir que l'educador haurà de traduir el text al català o bé renunciarà a utilitzar-lo com a "material d'aula" o pregarà els seus alumnes que es limitin a observar les fotografies i deixin el text de banda, com a inutilitzable o incomprensible.

 S'espera que el professor utilitzi la "llengua vehicular del centre" en els claustres i altres reunions de treball, en les entrevistes i comunicacions escrites amb els pares i en el tracte amb els alumnes en les guàrdies. Atès que alguns pares no entenen el català, l'administració té previst un servei d'intèrprets particularment útil per als tutors.

 Els coneixements que he tingut d'aquest servei són d'anomenada. En canvi, he vist sovint com el fill fa d'intèrpret entre el que diu el professor i la mare. Per altra banda, que jo sàpiga, les comunicacions escrites (com ara les notes) no acostumen a ser traduides.

 Un pare voluntariós pot arribar a entendre molt bé la versatilitat de la llengua vehicular. Aprendrà aviat que un examen és un control o proba o fins i tot (mot d'origen bàrbar) un test. Quan pregunti si els noms són sinònims o corresponen a conceptes diferents, obtindrà una resposta altament burocràtica. Però, per resumir, quedarà satisfet de saber que el seu fill ha realitzat un aprenentatge significatiu i integrador en un procés que és valorat no només numèricament (exemple: 6), sino com un procés (exemple: Bé, que vol dir 6), de tal manera que l'alumne sabrà valorar les seves facultats cognitives, procedimentals i conductuals. Tot això està ben clar, per a l'any en curs, si res no canvia.

 El pare atès en la llengua vehicular, per poc que es despisti, veurà sortir d'ensenyament, com de closca prenys, educació. Tothom es despista alguna vegada. Si té sort, podrà assistir al diàleg raonat entre dos professors, o mestres, o educadors, o ensenyants, amb posicions discordants sobre aquesta fructífica transformació.

 Si té sort, car, segons el que he tingut oportunitat d'observar, professors, mestres, educadors o ensenyants es presten poc al debat de teoria pedagògica. En desconec el motiu. Potser s'estimen més esperar el proper fruit de la closca prenys.

 Però el pare té sort. Sent el testimoni:

 -30 alumnes per grup. entre ells: 4 amb dificultats d'aprenentatge; 3 procedents de l'aula d'acollida; 10 que no porten tot el material o no el treuen o no l'utilitzen; 4 acis; un grup de 4 o 5 que entren regularment amb retard, s'asseuen on i quan els ve de gust, es comuniquen en veu alta i sorollosa i als avisos del professor contesten no me grites; 6 alumnes sota tractament psicològic, informe desconegut; 4 o 5 alumnes amb un viu interès i capacitat per aprendre.

 Probablement és un "cas aïllat". Sobretot perquè el testimoni treballa en un ies no classificat com a difícil. Treballa en un centre normal.

 El pare té la sort de sentir la rèplica:

 -Els professors especialistes teniu un punt de vista parcial del que és educar. Hauríeu de comprendre que la nostra funció és més integral, adreçada a la persona, que són nens, home, i tenen moltes mancances.

 A l'escola integradora, tothom hi és integrat, però uns més que d'altres. Sigui això per a desgràcia d'aquells que ho són menys. Es podria afegir que aquells que tenen la tasca d'assesssorar són a la seva manera també especialistes. Especialistes, potser, en bons propòsits.

 La llengua vehicular no es fa enrere davant el repte de les noves tecnologies, siguin tic, tac o, potser aviat (per facilitat mnemotècnica), tuc. En això es comporta a un nivell equiparable a totes les llengües civilitzades del món. L'abundància de termes que no són directament indicadors, d'alguna manera ha d'enriquir l'idioma. I així tenim una pluja d'ACI, que ja hem vist, USEE, UAC (no confondre amb UOC), PCC, PAU, APA o (políticament correcte) AMPA, TR, PAT, termes cacofònics que han estat enginyats menys per ser pronunciats que per ser picats al teclat d'un ordinador, termes que llueixen com estels (estels picats) en el firmament d'Educació. Els firmaments, és conegut, impressionen pel seu inmens silenci, menys quan hi ha trons.

 La qualitat estilística de la prosa vehicular preocupa molt o preocupa poc, jo diria que preocupa més o menys. En certa manera, en un aspecte, la seva situació s'assembla a la de totes les llengües encandilades pel semantic prêt-à-porter business del traductor automàtic. En un aspecte, però no en tots. Perquè no totes experimenten el pessigolleig major: l'angoixa de desaparèixer.

 El pare que ens acompanya potser té angoixes d'una altra mena. O potser no, potser és un pare que no s'angoixa. No hi ha estadístiques sobre l'angoixa. El fet és que alguns professors tinguin un coneixement imperfecte i fins i tot rudimentari de la llengua catalana no els impedeix impartir la seva matèria i fer vida social amb tota normalitat. Ecara que hi ha moltes opinions i declaracions fàcils, diré que sóc incapaç de pronunciar-me sobre la dificultat d'assolir un alt nivell de competència en una llengua no materna. Nerviosismes apart, quan un imparteix classes en català (o de català, tal com algú m'ha confiat) i l'única persona de l'aula que s'expressa en català és el professor, o mestre, o educador, o ensenyant, i no es troba a Pequín o Beijin, ni tampoc lluny de les nostres comarques, resulta tan extrany que alguna essa sonora brunzeixi, no diré a la manera sorda, però sí amb una resistència imitativa? Cadascú té la seva oïda.

 Alguns instituts oferten, en horari extraescolar (a Catalunya, normalment de 8 a 17 hores és horari escolar) classes de lengua àrab. Si un nen bereber vol estudiar la llengua de l'Alcorà pot fer-ho a un centre públic. Se'ns diu que la llengua forma part de la seva identitat. Que la preservació de la seva identitat l'ajudarà a sentir-se més integrat en el nostre país.

 Polítics de talla diversa han profetitzat l'ús de la llengua anglesa, amb plena competència, de manera extensiva entre la població. L'anunci d'aquesta magnífica i -a Catalunya- trífida perspectiva (que ens permetrà adreçar-nos en la llengua d'Elisabeth Costello als nobilíssims Huynmms i escoltar, en llengua original, les seves assenyades observacions sobre moltes coses) ha provocat reaccions diverses, que van des de la més absoluta indiferència, a una admirada i posterior inclinació bottomesca, fins a una raonable preocupació per les consqüències in situ d'una declaració feta als mass media. La preocupació ve del fet que, un cop manifestada la pretensió, i pel fet de no explicar per quins mitjans es vol assolir, produeix extranyesa, com ho faria un raonament no ja sofístic (és a dir, astut i capaç de persuadir), sino delirant, més semblant a un eructe mediàtic que a una proposta mínimament assenyada.

 Però, sobretot, cal agafar-se la qüestió a la seriosa. El cas de Ciutadania al País Valencià ho confirma. Properament els nostres alcaldes declamaran els seus discursos en tres idiomes. Qui sap si, a la llarga, per evolució natural no en sortirà una nova llengua, més versàtil, moderna, internacional, un triajuntat que permetrà viatjar del Bronks a Carachi sense sortir de casa. Però, abans d'arribar-hi, caldrà ensenyar la llengua, i ho faran uns professionals que, sigui dit entre parèntesi, estan formats per opinar.

 El que és menys habitual, a casa nostra (que és com la bona gent anomena aquest país), és sentir dir que el castellà és un signe d'identitat d'una part de la població catalana. No cal dir-ho. Per a alguns, la presència d'aquesta llengua correspon a una xacra històrica, una impuresa transmesa de pares a fills. Donada la seva facilitat d'expansió seria, per dir-ho així, una espècie assessina que devora la flora local.

 Segons la meva experiència, una bona part de la població castellanoparlant és indiferent a aquest purisme, perquè és tan indiferent a la cultura com ho és al català.

 La població discordant, per altra banda, no té la representació política suficient per canviar l'acord sobre política lingüística.

 L'escola: un experiment de la política. D'una política sovint xulesca, profundament desagradable, que exhibeix l'arrogància com un mèrit i és pedant fins al moll de l'os. És la seva natura. No val pas la pena perdre-hi el temps.

 Alguns pares han reclamat per als seus fills el dret a ser ensenyats o educats (educated) en castellà. Potser hi ha advocats que s'escarrassen a esbrinar si aquesta negativa és compatible amb el bilingüisme oficial. Aquest dret no és contemplat a l'escola pública. L'escola inclusiva, l'escola de la diversitat, no contempla la possibilitat d'un sol centre educatiu en llengua castellana.

 Ceba persistent als titulars i bilingüisme sub rosa. Un sistema bicèfal per a ciutadans trífids no corre pas el perill de jacobinisme. Quan pregunto l'opinió al pare que m'ha acompanyat fins aquí, opinió que m'importa moltíssim, contesta:

 -Puc fer-hi un gir si cal i tot va bé. 

Potser és de Malabar. 

 Parlar una llengua mecànica, imitativa, a la que no s'espera que correspongui una entonació i una prosòdia, una llengua d'intercanvi ocasional i de situació funcional, pobre de precisió i poc estimulant per a la imaginació, la llengua del poder burocràtic, és potser una bona manera de quedar fora de la conversa. Només potser, és clar.

 El dia 14 de febrer del 2008 milers de professionals van recórrer al dret lamentable de la vaga i van manifestar-se pels carrers de Barcelona. Els convocants no reivindicaven ni un sol dret laboral. L'assitència va ser massiva. Degut, segons han afirmat alguns observadors, a confusió i malentesos. La confusió i els malentesos, en efecte, provoquen participacions massives.”

La groga Aurora

L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.

No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.

Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.

Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.

Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.

A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.

No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.

Robinson

Aquesta consideració de Robinson Crusoe:

“…he observat tot sovint, d’aleshores ençà, com és incongruent i irracional el temperament comú de la humanitat, especialment dels joves, envers la raó que hauria de guiar-los en casos semblants, és a dir: que no s’avergonyeixen de pecar, i tanmateix s’avergonyeixen de penedir-se; no s’avergonyeixen de l’acció per la qual caldria justament considerar-los ximples, però s’avergonyeixen de refer-se’n -única cosa que consentiria de creure’ls gent assenyada.”

Segurament ha estat exposada altres vegades, però s’ha de reconèixer que són paraules ben dites. Dites per algú, afegeixo, que lluita amb ell mateix i que necessita una història per explicar-se, car la rememoració i l’exposició és la seva manera d’atenuar la consciència de la vergonya d’haver estat incapaç d’admetre els fets i de confessar aquesta vergonya als altres, en el moment que pertocava fer-ho.

El pecat que més amunt esmenta Robinson és el de la desobediència al consell patern, que sensatament l’ha orientat a aprofitar el benestar adquirit pel treball de la família i a conservar una vida mitjana i agradable, i així renunciar a l’aventura i al risc que tant l’atreuen. La consideració és una aparent paradoxa que expressa l’escisió moral de qui és conscient d’errar, se sent atret passionalment per l’experiència del desconegut, però conserva lucidesa sobre els propis actes. El jove Robinson ha desobeït la prohibició del pare d’embarcar-se a l’oceà, però el Robinson que parla és un home que ha patit llargament les conseqüències de les pròpies decisions i de l’atzar, en la privació i la incertesa més grans, i ha tingut temps, molt de temps, per rumiar-les i extreure’n una valoració. 

Aquesta lògica moral, o el complex si així es vol veure, que m’empeny a seguir la lectura d’aquesta història (en traducció de Josep Carner), sembla d’escàs prestigi als meus conciutadans, a qui veig poc disposats a comparar l’experiència amb un aforisme o una generalització vàlida, la que agafa carn i ossos en l’experiència desproveïda de passions precisament. El que veig més sovint és una curiosa propensió (celebrada), produïda potser per una enveja fàcil del jove (i fins i tot de l’infant), la innocència -amb les seves passions innocents- del qual resulta idealitzada: la tentació de fer-ne un ideal i identificar-se de manera acrítica, dogmàtica, amb un model que no ha estat posat a prova i a qui es considera per natura al marge de tota responsabilitat. Cosa que podríem considerar una negació de la moralitat, possiblement en nom dels afectes, majorment de l’amor -el gran assedegat. 

Però no he pas de jutjar els meus conciutadans. Com podria fer-ho? La lògica de Robinson s’adreça a la seva consciència, relatant-nos el que ha viscut, una activitat que contribueix a mantenir-lo en la racionalitat -que és un límit i un bé comú. Es tracta d’una aventura individual i així és com ell la considera: com a individu. Els meus conciutadans, en canvi -alguns d’ells-, prefereixen regir-se per la moral de grup. És una lògica que no té res a veure, doncs, amb la de Robinson. Si de l’amor i l’afirmació ètica del grup n’ha de sortir un epos nacional, se sabrà; si ha de produir una carrinclonisme sistemàtic i desmenjat… bé, això és una qüestió a l’abast de tothom. Naturalment, el meu parer com a individu va nuat a una experiència personal limitada, que tanmateix no em veig incapaç de fer-vos entendre, si algú té la paciència d’escoltar-me en els treballs. El Gran Amor és voraç, les multituds avancen, l’ull és frugal. 

Senyors: el mar és seu.

Turba i peixet

Servus: Em pregunto si, en aquest Any de la Pressa, hem après alguna cosa sobre els moviments de masses. Tinc la sensació que segueixo força in albis, en penombra.
Heremos: Un assumpte fort. I delicat.

Servus: Vol dir que les idees ètiques, que han de donar claredat, no són suficients?

Heremos: Les idees ètiques s’han de deduir, si no es volen considerar solament com a abstraccions esquemàtiques. Si ens atenem als fets recents, no es pot dubtar que s’ha manifestat una voluntat de poder de grup. 

Servus: A aquesta manifestació de grup sempre m’hi he oposat, o sempre he procurat mantenir-me’n al marge, en l’estudi i en el lleure. Però he de reconèixer que m’hi enfronto, sense pretendre-ho, amb una certa angoixa. La meva indiferència habitual no em serveix per dissimular una inquietud interior i això no em satisfà. És com si no acabés de trobar el vocabulari adequat.

Heremos: És que hi ha un moviment amb una gran força de cohesió que busca imperar sobre els altres imposant-se en el llenguatge, en l’espai públic i la simbologia més que publicitària, essencialista, naturalment en la informació massmèdia i, cosa important, en la memòria. Tot el que es desviï de la seva asserció -el seu horitzó en el temps- és abandonat per asemàntic. La conducta del grup pot ser intuïtiva -emocional, recriminadora, no sense exaltació-, i a vegades escassament racional, però al mateix temps racionalitza, perquè reconeix les seves coses en l’horitzó que es proposa. Si té una organització, la utilitza, si disposa d’una Administració, se n’apropia per fer-ne un instrument. Apel.la a les lleis per servir-se’n, les canvia per legitimar-se, les aplica o les oblida només si li convé, i així aquestes lleis, que permeten formalitzar les idees ètiques, es converteixen en la lògica que declara la pròpia innocència i acusa l’oponent. Les seves pretensions inconcretes són desassenyades per al sentit comú: són l’insensat. Sovint l’acusa, de manera impotent, de deliri o de follia clínica. Psicològicament es podria dir que es tracta, més aviat, d’un estat d’èmfasi en el grup, en l’esperança compartida, d’autoafirmació euforitzant. Però potser aixó no és res més que un símptoma. Per al Moviment, la qüestió no és primàriament un assumpte jurídic, sinó el moviment en què les coses apareixen i són reconegudes amb sentit. Així doncs, accepta el risc (o potser més aviat l’acccepta i no l’accepta, perquè els fets l’obliguen a fer veure), l’estímul. El repte compartit és celebrat. La inadequació entre el signe i la cosa s’arrela a l’abisme de la imaginació.

Servus: M’ha ben arraconat. El grup, quan és massiu, magnifica la seva importància. La massa no es coneix mai com a individu. El desengany, així, és improbable.

Heremos: No em sigui tremendo, Libery! Ha dinat?

Servus: No tinc gaire gana.

Heremos: Vingui a casa. Faré un arrebossadet de peix. 

Servus: I ara em dirà que cal cuinar-lo amb desprendiment i gest delicat per no desfer la textura, amb atenció al foc.

Heremos: M’hi jugo el prestigi personal! Convidarem a la Vangual i algú més. Vingui! Després fumarem.

Servus: M’ha ben arraconat.