Eufòria i consternació

Una setmana de consternació que, per a molts, ha estat un exercici d’autoafirmació: una setmana emocionant, una autèntica experiència d’eufòria col·lectiva -i, per als cautes, una perspectiva. Allò que no els van donar mai a l’escola ho han viscut, per fi, al carrer. L’inconvenient de l’eufòria col·lectiva és que impregna la consciència amb una fantasmagoria irracional. Se n’avergonyiran? Està per veure. Decidir si és el que tenim és desordre, aldarulls, guerra urbana, terorisme, és un assumte poític major. De monent estem en la indefinició. Després de l’ocupació i destrossa d’una part del centre urbà de Barcelona, ningú se’n fa responsable ni incitador ni subsidiari: tot és fer veure, tot és aparent, tot és opac. Els incitadors i els responsables subsidiaris conviuen en la fantasmagoria que s’excusa invocant enemics. Si fan la funció pública que els responsabilitza de la seguretat, pot ser que es posin al costat del desordre -si no és terrorisme- o bé mantinguin una postura ambigua i passiva. I no parlo aquí només de Torra o Colau. Fixin-se en el cap del Servei de Català de Trànsit, que sembla decididament abocat a la causa de la sedició. Sembla que, per a ells, tot és una qüestió d’estratègia formal. La bona gent es lamenta, s’excusa acusant, però no sento cap crida a la reflexió, cap autoinculpació. M’adono, sobretot, que una bona part dels meus conciutadans es mostren orgullosos de levitar per sobre les coses dolentes d’aquest món. Alimenten la perversió de creure que, adults, són nens, o millor dit, càndits, purs, essencialment innocents. Innocents, però capaços, inter nos, d’alguna brometa maliciosa. Aquest humor casuístic, per dir-ho així, podria ser una manera d’iniciar un examen de detall, una revisió de consciència, si no fos que està tant poc de moda. Està en un nivell de prestigi francament inferior a la performance, com bé saben els sotanats de Montserrat.

No em puc estar de dir que en els fets d’aquests dies, amb els actes de violència al·lucinant desfermada, no és la sorpresa el sentiment predominant. Sorpresa, poca. Aquells que afirmen sentir-se abandonats o desprotegits per l’Estat ho senten des de fa anys. Aquesta percepció, en la meva feina, és implícita i persistent entre molts malentesos -des de fa anys. Aquesta manca de sorpresa, s’ha d’atribuir a la professió que exerceixo de manera tan poc gloriosa? Sigui quina sigui l’explicació, no em costa imaginar algun exalumne circulant, briós i abrandat, per l’escenari vandàlic. Algun o alguns. No és, aquest, un pensament agradable, però és un pensament basat en l’experiència, l’observació i la deducció lògica, és un pensament realista. Tampoc em costa imaginar algun col·lega remenant el brou de la prudència, confegit de llenguatge cínic i buit, el brou casuístic, remenant i fins i tot emocionat amb la màgia. Això ho dic desprès d’haver-ho pensat, que consti. Aquests professors que s’acomoden com el dit al gua al procés selectiu de l’Administració catalana, i que busquen fer de l’alumne un activista social, que són fácilment identificables pel deix inelegant i per l’ús rutinari d’alguns modismes, i que formen una falange de pedants i narcisistes, aquests professors, aquests individus que han obert alegrement l’escola al sectarisme, en una professió que hauria d’exercir-se sempre al marge de tot partisanisme sectari, hi tenen alguna cosa a veure. Seria molt interessant que es plantegessin amb sinceritat la seva responsabilitat, l’error possible dels seus plantejaments, la migradesa moral del seu capteniment. Però això vindria a ser com un examen de consciència, cosa que no cal esperar. Diguem-los, doncs: Senyors: no practiquin! Siguin pragmàtics, cínics, imitatius, acomodaticis, diluïts, siguin homes nous! Una pràctica tan gerontològica i premoderna seria aventurar-se a un temps no monetaritzable, una pèrdua de referents convencionals, una difuminació insalvable de la identitat… El que passa, quan un practica la sinceritat amb ell mateix, és que pot trobar una buidor inesperada i una confusió que no esperava trobar-hi. Pot passar que es quedi sense paraules. Ara bé, un home de discurs totalitari no es queda mai sense paraules, això és sabut. El temps s’omple de paraules: la culpa és de l’enemic -el dolent.

El resultat és que uns joves capaços de crear o adherir-se a una organització perfecta en la realització dels seus objectius pateixen una mena d’afàsia idiota. Una generació que té totes les garanties socials, tots els preuats gadgets, moderníssims, que ho té tot, com diríem, excepte la modèstia, que és un bé que no s’adquireix amb diners; una generació que no ha viscut probablement violència habitual, generalitzada, al carrer, del tipus de l’extorsionador de la cantonada; resulta que és una generació que desprèn histèria agressiva a flamarades. No sóc pas dels que considera que s’hagi d’exculpar una conducta criminal per la joventut de l’infractor. Diuen que són utilitzats. Bé: es deixen utilitzar. Parlen les famílies d’aquests temes? Potser hi estan tots d’acord, tots els fills -sobretot. Els adults parlen amb els nens i els joves o fan veure que no passa res? Jo els dic que passa alguna cosa. Parlen els joves entre ells, o consideren que “s’han de respectar totes les opinions”? Seria com dir que van amb morrió.

Fa un parell de dies, en arribar a casa, vaig veure l’Agus assegut a la terrassa del bar. El vaig saludar i em vaig quedar conversant. De seguida s’hi va afegir l’Omar, que treballa a la botiga de menjar preparat -un petit negoci familiar i una exquisitesa. L’Agus és un veí amb una dilatada experiència de terrassa, un conqueridor de la copa de cervesa, un home amb una comprensió pausada i molt apreciable envers diferents tipus d’alcools, és a dir un individu tolerant, observador, taujà, donat a la sorna civilitzada i en el fons una mica trista, però sempre dins els límits de l’educació. Parlàvem del comerços, que havien obert, dels piquets, que havien passat per Mercadona, escoltats i posteriorment ignorats, dels incendis provocats al mateix carrer la nit anterior. L’Omar es mostrava preocupat i es plantejava tancar a la tarda, més que res perquè no soportava la humiliació de veure’s obligat a fer-ho. En això estem. I arriba una parella d’embolicats, d’una edat eterna, potser uns cinquanta. Sota el palmell de la mà, el murmuri: Són espanyols, anem. Li agafa el bracet. Ella se’n desix. Es deixa caure a la cadira i, amb els braços creuats, posa morros i bufa: “Pitjor per a ells!!!”. Deu estar cansada de caminar, necessita un refrigeri en un bar, i el bar no està tancat -però les reserves per al sopar s’han cancel·lat per por. Poc a poc van anar baixant el to de veu, fins que es va deixar de sentir. En cap moment vam interrompre la nostra parsimònia, és clar, ni caldria.

He de reconèixer que aquests dies, al contrari del que m’havia proposat, m’he abandonat a l’ànsia d’estar al corrent, de conèixer opinions i notícies -obsessió que no dóna res en si mateixa. He d’incloure-hi un cert neguit pels amics, alguns dels quals viuen en el barri. He lamentat el silenci gairebé unànim de la meva família -no hi fa res, és el costum. He vist, és clar, mirades buides, al matí, al carrer, de veïns entristits. He llegit, de passada, els deplorables titulars d’algun diari veu del Règim i he lamentat, una vegada més, l’alarmant manca d’autoritat dels ambiciosos i sobornables postulants a governar. Que els vagi bé. També he llegit l’opinió d’alguna persona culta, racional, que amb bona voluntat, em penso, s’expressa sobre el tan anomenat “problema català”. El possibilisme racionalista és raonable, articulat, intel·ligible. Sí, però no entén dues coses. La primera és que el “problema” és el pretext d’uns cercles de poder que l’han incentivat i promogut amb un exercici propagandístic descomunal, amb l’objectiu d’enfortir i augmentar el poder que ja tenen. Els qui hi pertanyen no hi renunciaran mai i sempre en voldran més. Alguns que no hi pertanyen voldran sempre formar-ne part si poden i hi aspiraran constantment; alguns que se’n veuran privats o exclosos voldran destruir-lo per enveja. Això és molt simple i em sembla que és una manera entenedora de parlar, una manera desapassionada i sense cap grandiloqüència. La segona cosa que no entén o que no té en compte és que l’element irracional que precisament és molt fort, molt ancorat i per a alguns, com s’ha vist a la llum del dia i de la nit, enormement atractiu, una font de gaudi. És també molt eficaç i crea una xarxa de lleialtats -amb un argot apreciable, indefectiblement lleig. Moltes vegades he sentit a dir això: Voldria entendre, però no entenc. Pregunto, escolto, però no entenc el que diuen. D’acord. Vostè es deixa atrapar o no es deixa atrapar. No hi ha res més a entendre. Vostè raona amb lògica, no s’ha de preocupar. Faci’m aquest favor: segueixi així. Aquell que pretén ocupar-se del “problema català” ha d’entendre que hi ha un element irracional i que aquest element és molt fort. Segurament, també, molt desorientat. Així ho veig. Vostès diran.

Graupera allibera

Servus: Plàcid Sergi Bonell: És possible parlar de bona fe i amb profit de política?

Bonell: N’estic convençut. Considero que és un anhel tangible en les passions i en els negocis quotidians. I és també, en certa manera, és un deure del ciutadà. Una altra qüestió és que sovint sigui més profitós no dir-ne res. I això no només per economitzar temps en el delit per veleitats i aspiracions d’una notable imprecisió, sinó perquè l’oportú silenci, en molts casos, es remunera.

Servus: També el fer veure que se’n parla de la cosa política es remunera. M'ho sembla.

Bonell: La propaganda, si voleu dir això, és indissiciable del teatre polític. Però vostè ja sap que, fins i tot en moneda falsa,  no tot fa el pes.

Servus: La seva finezza ens complau. I ara diguim: Graupera. Faci’n tres cèntims.

Bonell: És un filòsof.

Servus: Que li vindria bé d’explaiar-s’hi?

Bonell: Es presenta a l’alcaldia, però no té un programa de govern per a aquesta ciutat. Indubtablement té un calendari, una agenda, però sobretot té una proclama cridanera, extrema. Fa instal·lacions, utilitza l’ocupació simbòlica de l’espai per fer propaganda. Són pretensions més o menys vistosetes.

Servus: Vol alliberar els nans de jardí, em penso.

Bonell: Però no té un programa, té una proposta suïcida. El senyor Graupera és un filòsof, i als filòsofs els atreu digressar sobre el suïcidi. Però, en general, prefereixen deixar els detalls de l’operació als seus subalterns.

Servus: Un filòsof no es suïcida.

Bonell: No ho crec pas. El que vol un filòsof és passar a la història.

Servus: “Passar a la història”. Una bossa gran i segurament foradada!

Bonell: Seguament. Però, digui’m, amic meu: ha conegut mai algun filòsof que treballés a l’obra, a la collita de fruita o a la secció comercial de Youtube?

...

Què volia dir molestar als anys 30. (Dels records de Lluís Marcó i Dachs).

El dia que va capgirar-se la vida del senyor Lluís Marcó i Dachs, uns homes de la FAI van entrar a la seva farmàcia d’Alella (que havia adquirit, gràcies a un préstec del seu germà i amb pagament a terminis, per 30.000 pessetes, i escripturat per 20.000). Un dels homes duia la mà ensangonada, un altre el va apuntar amb una pistola i ordenava que el guarís. El farmacèutic va afirmar que el seu deure era guarir un ferit, però que ho faria sense la coacció d’un arma. Està sindicat? Sí, respon, però té el carnet a Barcelona. Espavila perquè tornaré; si no el tens, assumiràs les conseqüències si m`has volgut enganyar. La pregunta i l’amenaça eren en castellà.

Pocs dies desprès d’aquest fet, Marcó va demanar al Comitè d’Alella que li prestés un dels cotxes incautats per anar a la Via Laietana de Barcelona, on hi havia la seu del recentment creat PSUC i de la UGT. La seva sol·licitud va sorprendre Blanch [Xavier?], i la va remetre a Joan Comorera, Secretari General del PSUC. La sol·licitud era inèdita, perquè no hi havia farmacèutics afiliats al sindicat. Però el farmacèutic d’Alella treballava sol, no tenia empleats, no explotava ningú, ell mateix era un obrer, dedicat sobretot a produir extracte de fetge (Liverin, Livermalt, i també un altre antianèmic, el Gastremon, fet amb estòmacs de porc desngreixats i secs) per a un laboratori (del doctor Pena Bellsolà, concretament). Podia ser considerat com un dels seus. Així és que li van fer una foto i, a canvi de ser acceptat com a obrer, Comorera li va proposar que organitzés el Sindicat de Farmàcia de la UGT. Va escriure aquest títol en el carnet. Era el nº1.

Poc van trigar a va convocar reunió, a les set de la tarda, amb un nou inscrit, que fou nomenat secretari, i un tercer. Els farmacèutics que tenien dependents, però, en quedaren exclosos. Això provocà algun “rampell”.

El pistoler de la FAI, a qui Marcó al·ludeix com a “galifardeu”, “eixelebrat”, “faista ximplet”, va tornar i va comprobar el carnet. Per aquells mateixos dies, el marit de la cuinera Agustina -un senyor alt i gros i sorrut, el vigilant nocturn que havia delatat Ferrer i Guàrdia, natural d’Alella, quan una nit escapolint-se va confiar en ell- es va amagar, per què algú havia preguntat per ell. El doctor Parellada va venir a demanar ajut per al seu fill Joan, que s’estava amb els monjos de Montserrat i que s’havia amagat. Tots aquests fets responien a una lògica insidiosa.

Marcó es va adreçar al Comitè. Marcó i l’alcalde Peret, d’Esquerra Republicana, eren a Alella els dos únics socis de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Peret va reunir el Comitè i citaren Marcó, qui els proposa que en Joan Parellada, que encara no havia professat per frare, retorni a Alella per treballar com a ajudant del seu pare. La proposta fou acceptada.

Un dia va rebre una carta de la Generalitat en la qual se li comunicava que, a petició de la UGT, se’l nomenava membre del Consell de Sanitat de Guerra. Marcó, enfeinat amb les tasques farmacèutiques i que dedicava les estones lliures a la llectura (Plini el Vell, Tirant lo Blanc, però també Nicolau d’Olwer, que havia fundat Acció Catalana el 1922), no havia sentit a parlar d’aquest Consell. Com que la CNT-FAI hi tenia dos metges representants i un farmacèutic, la UGT va voler-ne un dels seus també. Marcó era el nª1 de l’arxiu. S’havia de convertir en un representant polític. “Com a conseqüència de la visita dels faistes a la meva farmàcia, la meva vida s’anà complicant”, consigna amb una barreja de resignació i escepticisme.

Li foren encomanades tasques a Sarinyena, on sobretot li preocupa la distriubució adequada de material mèdic. Cada dijous, però, retornava a Barcelona per assistir a la reunió del Sindicat. El doctor Deulofeu, que havia estat professor seu, li explicava que els catedràtics, tant els de farmàcia com els de química, “eren sovint molestats pels de la FAI i després dels assassinats dels doctors Casamada, Palomas i Tayà […], estaven angoixats.” Marcó va redactar un document nominal que acreditava cada un d’ells de “persona mobilitzada pel Consell per a l’estudi i obtenció de medicament”. Aquest document va permetre salvar el doctor Pascual Vila, segrestat a la checa del carrer Sant Elies. Marcó, que va aconseguir posar-lo en un taxi (que, com gairebé tots llavors a Barcelona, era de la CNT) no s’oblida de mencionar que Vila no li retornaria el favor quan, estant al camp de concentració d’Albatera, hauria pogut intercedir per ell.

Abans de la visita dels faistes a la farmàcia, Marcó ja s’havia oposat a les persecucions, com quan va trucar discretament els Maristes d’Alella per avisar-los del perill que corrien. Ara, però, eren els propis farmacèutics els qui eren perseguits -pels propis farmacèutics. Darrere una porta entreoberta, al Col·legi de Farmacèutics, sent una breu conversa entre Tarragó, cap de la UGT i Susany, de la CNT: aniran a buscar el doctor Colell, “aquesta nit, a les tres”. Marcó va al cafè-restaurant la Rambla, consulta la guia telefònica i truca per aconsellar que el doctor Colell no dormi a casa aquella nit. Molts anys després li va poder agrair personalment.

A l’hospital de Sarinyena, que havia estat una caserna de la guàrdia civil, rep trucada del doctor Aiguader, que li explica la visita preocupant del seu germà. “Els del Comitè de Palafrugell començaven a molestar el meu pare”, escriu. Aiguader li proposa que l’acompanyin un xicots armats d’Esquerra Republicana, però Marcó prefereix anar-hi tot sol, de moment. A Palafrugell, s’adreça amb el seu germà al Comitè, instal·lat al Casal Popular, que ells han incautat. Hi troven tres o quatre faistes forasters (parlen castellà) i algun altre de Palafrugell. Li demanen 14.000 pessetes. Marcó els contesta amb dignitat i aplom, i afegeix que, si cal, tornarà amb companyia suficient per fer-los callar. Al seu pare no el van molestar més. Hi va haver, però, altres assassinats. El seu germà va decidir “passar la frontera i anar a l’atre bàndol”.

Lluís Marcó i Dachs, Llaurant la tristesa (Barcelona, 1998)

La groga Aurora

L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.

No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.

Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.

Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.

Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.

A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.

No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.

Turba i peixet

Servus: Em pregunto si, en aquest Any de la Pressa, hem après alguna cosa sobre els moviments de masses. Tinc la sensació que segueixo força in albis, en penombra.
Heremos: Un assumpte fort. I delicat.

Servus: Vol dir que les idees ètiques, que han de donar claredat, no són suficients?

Heremos: Les idees ètiques s’han de deduir, si no es volen considerar solament com a abstraccions esquemàtiques. Si ens atenem als fets recents, no es pot dubtar que s’ha manifestat una voluntat de poder de grup. 

Servus: A aquesta manifestació de grup sempre m’hi he oposat, o sempre he procurat mantenir-me’n al marge, en l’estudi i en el lleure. Però he de reconèixer que m’hi enfronto, sense pretendre-ho, amb una certa angoixa. La meva indiferència habitual no em serveix per dissimular una inquietud interior i això no em satisfà. És com si no acabés de trobar el vocabulari adequat.

Heremos: És que hi ha un moviment amb una gran força de cohesió que busca imperar sobre els altres imposant-se en el llenguatge, en l’espai públic i la simbologia més que publicitària, essencialista, naturalment en la informació massmèdia i, cosa important, en la memòria. Tot el que es desviï de la seva asserció -el seu horitzó en el temps- és abandonat per asemàntic. La conducta del grup pot ser intuïtiva -emocional, recriminadora, no sense exaltació-, i a vegades escassament racional, però al mateix temps racionalitza, perquè reconeix les seves coses en l’horitzó que es proposa. Si té una organització, la utilitza, si disposa d’una Administració, se n’apropia per fer-ne un instrument. Apel.la a les lleis per servir-se’n, les canvia per legitimar-se, les aplica o les oblida només si li convé, i així aquestes lleis, que permeten formalitzar les idees ètiques, es converteixen en la lògica que declara la pròpia innocència i acusa l’oponent. Les seves pretensions inconcretes són desassenyades per al sentit comú: són l’insensat. Sovint l’acusa, de manera impotent, de deliri o de follia clínica. Psicològicament es podria dir que es tracta, més aviat, d’un estat d’èmfasi en el grup, en l’esperança compartida, d’autoafirmació euforitzant. Però potser aixó no és res més que un símptoma. Per al Moviment, la qüestió no és primàriament un assumpte jurídic, sinó el moviment en què les coses apareixen i són reconegudes amb sentit. Així doncs, accepta el risc (o potser més aviat l’acccepta i no l’accepta, perquè els fets l’obliguen a fer veure), l’estímul. El repte compartit és celebrat. La inadequació entre el signe i la cosa s’arrela a l’abisme de la imaginació.

Servus: M’ha ben arraconat. El grup, quan és massiu, magnifica la seva importància. La massa no es coneix mai com a individu. El desengany, així, és improbable.

Heremos: No em sigui tremendo, Libery! Ha dinat?

Servus: No tinc gaire gana.

Heremos: Vingui a casa. Faré un arrebossadet de peix. 

Servus: I ara em dirà que cal cuinar-lo amb desprendiment i gest delicat per no desfer la textura, amb atenció al foc.

Heremos: M’hi jugo el prestigi personal! Convidarem a la Vangual i algú més. Vingui! Després fumarem.

Servus: M’ha ben arraconat.

L'Any de la Pressa

Servus: Com que vivim a l’Any de la Pressa, sembla que hi ha una urgència en tota cosa que contradiu la meva tendència natural al desprendiment, a l’actitud que practico a consciència, i que m’és beneficiosa, d’afavorir l’escepticisme i la contemplació. Aquesta urgència és insistent fins a l’obsessió, un procés narcisístic ubicu i de mal gust, i per aquest motiu es converteix en una molèstia considerable. Però és que, quan agafa el to d’amenaça més que d’arrogància, acaba remugant alguna cosa a la gola, com si volguessin sortir les paraules de la cançó patriòtica: “Si m’heu de fer callar / Que sigui ara.”

Ory-und-Klaas: “Ein Kerl muss eine Meinung haben”. Un senyor ha de tenir opinió.

Heremos: Em sembla que desentendre’s en excés de l’actualitat pot resultar petrificador. S’ha de reconèixer que existeix una informació desinformadora. Però precisament per això, en alguns assumptes, diria que estar al cas és fins i tot un deure ciutadà. O, si fa més per a tu, Servus, és un deure fer-ho veure.

Servus: Fem-ho veure, doncs.

Cirus: L’Any de la Pressa?

Servus: Em refereixo a l’ansietat per la data simbòlica. La satisfacció total de la Utopia, el futur i l’ara en esporació general, l’histerisme argumentatiu, la via, el xoc, el Cop de Mas, el Cop de Dit, el no-cop Cop, els -

Cirus: Durant un temps, vaig pensar que el catalanisme aportava una tensió individualitzadora a algunes inèrcies.

Servus: …els adynata monetaris, l’ultrademocràcia sacralitzada, el-

Cirus: Inèrcies de tipus dogmàtic. En part associades a un imaginari històric traumàtic. Hi veia fins i tot una energia clarificadora de la voluntat individual i cívica, amb capacitat de coneixement, i d’estil.

Servus: Que potser atribuïes una importàncies exagerada al Noucentisme i el seu llegat cultural i polític?

Cirus: Podria ser. El que veig ara és una energia massificadora, que vol dir una exigència de submissió. Quan un aforat que amenaça els funcionaris que no compleixin una llei inexistent és rebut amb una claca d’homenatge al Parlament, és que vivim en una lògica paranoica. He sentit a dir: Nosaltres farem un país nou. Caram, quina truita! Vosaltres fareu un què?, els dic jo. I qui sou vosaltres? Per començar. Els independentistes han demostrat que saben posar-se en fila, d’acord, però això no vol dir que siguin llargs.

Servus: El ritus de l’autoproclamació, volia afegir.  Però, en contrapartida, Cirus, observo que aquesta gran cua ha activat una literatura off-road alerta i vital.

Vangual: Misèria.

Servus: Alguns escriptors s’expressen amb serenitat i competència. Són caps que argumenten amb fermesa i sense dogmatisme, particularment sobre aspectes jurídics de la política. A mi m’han ajudat a aclarir alguns conceptes bàsics, importants. Una altra cosa és que ho facin en català o en una altra llengua, castellà o anglès. El que compta és que centri la qüestió, estigui argumentat i doni respostes intel.ligibles. I si té caràcter, millor encara. Recordem també que darrerament hi ha hagut decisions judicials.

Vangual: I l’intercanvi de cromos que fan els nens al Mercat de Sant Antoni, si no els fa res.

Heremos: Jo diria que hi ha lentitud en les reaccions polítiques. Si és per feblesa o per connivència, no ho sé.

Vangual: Savis té el món. Busquin itineraris, paradigmes, preguntin Mascarell, Ramoneda -

(Una veu): Pot!

Vangual: Rahola…

Cirus: Tanta obliquitat! El catalanisme s’ha convertit en una baba assembleària. És molt decebedor! Una baba d’infiltració, obstinada, tenaç, ambiciosa. Mireu les cares! Com és possible?

Servus: Jo tinc una teoria simbolista que resol l’enigma. És l’explicació total del domini de la mesquinesa.

Vangual: Per mi, no te n’estiguis…

Servus: La Natura, que és sàvia, ha elegit els individus més mediocres, incapacitats i inconscients, per implusar el procés d’entropia que és la seva llei.

Vangual: Servus, això de l’entropia és la collonada de cada dia.

Servus: Paciència. Hi ha una segona versió. La Natura, que es complau en l’aniquilació massiva i implacable, cosa que du a terme amb un total desinterès pel destí individual; la Natura, dic,  estimula, a través d’aquest terror fonamental a la desaparició absoluta, impulsa el respecte pels mecanismes bàsics de la vida, aquells que permeten la Seva regeneració, la Seva perduració a través dels grans cicles.

Cirus: Està bé, la teoria. D’un babau acollonant.

Vangual: Un Noucentista ben parlat.

Servus: Gràcies, Cirus.

Heremos: Algunes persones de notable intel.ligència han proposat endegar un populisme d’oposició al moviment secessionista. No n’he estat mai del tot partidari. Sobretot perquè em sembla que n’hi hauria prou amb aplicar la llei amb diligència i fer prevaldre l’Estat de Dret. Però no em faig il.lusions. L’arrogància i, encara més, les declaracions amenaçadores són preocupants. Inadmissible.

Cirus: La racionalitat frustrada. En benefici d’una in-domable mal-versació.

Servus: Els amics em diuen que n’hi hauria prou amb apostar dos homes del Grup Especial d’Operacions a cada cofurna per fer respectar el procediment constitucional, majoritàriament acceptat.

Heremos: I què en pensa vostè?

Servus: Jo desitjo que no es convoqui cap referèndum il.legal. Per a mi, una convocatòria semblant no tindria cap validesa. No és únicament una qüestió de procediment, sinó un marge més profund que té a veure amb la confiança, com es pot apreciar en la manipulació del llenguatge públic, tan deteriorat, tan pulsional. És una manipulació deturpadora. Em penso que l’autoritat és defensable. En la logomàquia, entre la impunitat i l’acusació venal, l’excitació gregària creix, i aquí la política d’eslògan ajuda poc -i quan es posa engrescadora ajuda menys que poc: per fer periodisme pedagògic… En fi, si no m’equivoco, ells ja hi estan posats. Veurem com es comporta la Marca…

Ory-und-Klaas: Si guanya el “No però Sí”, podria passar que Barcelona aspirés a independitzar-se de la República catalana independent, per constituir-se en un port franc. Conservant el Bruch, Comandància Naval i la Guàrdia Civil, és clar. 

Vangual: I els cardenals?

Ory-und-Klaas: Trobaríem una solució.

Vangual: Ara vostè m’ha fet un romeva.

Ory-und-Klaas: Però amb més substància, no li sembla?

Servus: No és això política ficció dins de la política ficció?

Ory-und-Klaas: I si no ho és, ho sembla. Què més vol? Barcelona tindria una política pròpia de taxes portuàries que aportarien urnes de divitias. Urnes magnum. Amb el comerç marítim, el turisme, les fires i el negoci nocturn, Barcelona se’n sortiria. Sempre ho ha fet. 

Vangual: Això és exacte.

Servus: Observo una tendència general a construir en la separació, babèlicament. De constructors i deixebles de constructors no en falten pas.

Vangual: Ni de constructores tampoc.

Servus: Last, but not least!

L'adaptació com a autoritat

No m’he plantejat mai com s’ha d’avaluar la feina d’un professor. En principi, la cosa és clara: si vostè ensenya a tocar el trombó, escoltarem els seu alumnes. Si majoritàriament toquen amb correcció, i alguns força bé, sabrem que aquí hi ha un professor. Si, a més, hi ha una continuïtat, alumnes que ensenyen altres aprenents, resultats apreciables en el camp professional i, sobretot, en la transmissió personal basada en el coneixement artístic, llavors aquí ha passat alguna cosa, potser, digna de consideració. Es diu ràpid. Però demana temps, una gran dedicació, talent i a vegades una mica de sort.

El cas d’un professor de secundària és lleugerament diferent perquè treballa amb grups i la seva intervenció, en el camp de la música, és fragmentària. Depèn de nombrosos factors, sobre els quals no hi té cap influència, com ara la preparació rebuda pels alumnes a primària, els prejudicis socials referents a qüestions de gust i diverses formes de desconfiança, que a vegades s’escuden en identitats de grup i a vegades són una projecció de la ignorància. Amb tot això cal comptar-hi i fer-hi front en el sentit més concret, variable, no sempre previsible. Per altra banda, el professor de música ensenya un any o dos -i aquest fragment és, a vegades el tot, el tot per a tots, sense separacions per nivell, sense reforços, amb alumnes de diversitat, a vegades amb alumnes que cursen música fora de l’escola, i a vegades sense aquests alumnes, donat que l’assignatura els és convalidada i, si s’escau, amb alumnes que no han estat mai escolaritzats en un idioma peninsular.

Una altra particularitat del professor de música és que, si no ensenya a batxillerat, com és el meu cas, els alumnes no afronten mai la selectivitat, un examen que pot donar una visió relativament objectiva del treball realitzat a l’aula. Hi ha assignatures que se sotmeten a l’anomenada avaluació externa, però no és el cas de la música. Així doncs, l’avaluació d’aquest treball sembla que s’ha de limitar a la percepció que pot tenir el mateix professor del que hagin pogut aprendre els alumnes. D’aquesta percepció, no és fàcil estar-ne segur amb exactitud, o no en tots els casos, per no dir que hi ha un marge d’incertesa inevitable. Lògicament, l’avaluació del treball fet amb un instrument escolar o amb la veu, i així també els exàmens escrits, en són un testimoni, sovint força eloqüent.

Lògicament considero que altres criteris, més generals, han de ser observats. La puntualitat, en l’horari de classe i en el calendari acadèmic; l’ús pertinent del material (per exemple l’ordre dels objectes a l’aula o dels mateixos alumnes, o bé la claredat en l’ús de la pissarra, així com el bon criteri en l’ús d’una pantalla); la facilitat de paraula o discursiva, el lèxic escaient i explícit, l’actitud corporal; la coherència, l’ordre i claredat d’exposició, la capacitat d’adaptar-se a situacions imprevistes, l’organització del temps, etc; la relació amb els col.legues i la institució en general; l’opinió dels alumnes i la relació amb les famílies, quan és necessària, la valoració que aquests en puguin fer. La Generalitat valora molt els cursos de formació, que meriten en els concursos i en les promocions a estadi. En l’argot de la professió, la menció d’aquests cursos sol servir per fer la broma -perquè la feblesa del seu contingut, amb una orientaicó sovint ideològica, els fa ser ridículs-, però no sempre, és clar. Personalment, considero important la curiositat intel.lectual i l’honestedat davant de l’alumne. 

Em sembla que aquests criteris, entre d’altres, podrien formar part d’una mena de protocol o pauta de valoració del treball d’un professor. Una qüestió, de fet important és decidir com s’aplica cada valoració, amb quin criteri i quines prioritats, amb quins coneixements de base. Un professor aporta el seu treball en un acte festiu. Amb quin criteri valorar aquesta participació? Forma part de la seva feina, és un extra? En quina mesura és un resultat (musical)? Qui té coneixements per valorar aquest resultat? Si els alumnes diuen (quins alumnes, per començar) que un professor és exigent, això vol dir que la lliçó té un plantejament erroni o vol dir que els alumnes són poc treballadors? Uns pares presenten una queixa. Aquests pares, han estat escolaritzats, s’ocupen de l’educació del fill o el deixen connectat a internet? I: són sincers? Hi ha potser una situació amb un alumne difícil. El professor ha estat informat de les particularitzats del cas, ha estat escoltat quan ha denunciat oportunament conductes violentes? Etcètera.

Per la natura mateixa de l’experiència educativa, aquesta valoració requereix un procediment empíric. Cal ser-hi present, conèixer els fets amb exactitud, observar els factors, escoltar l’implicat o implicats, potser donar temps i consensuar. Quan he hagut de participar en l’avaluació formal d’un col.lega interí, el missatge de la inspectora va ser bàsicament: inclusió, diversitat, noves tecnologies. Tenia un punt ideològic i no gaire nou. Però generalment, quan es tracta de professors amb drets adquirits (funcionaris), no sempre he entès quin és el criteri per avaluar o valorar la seva feina. Professors sistemàticament impuntuals o ocasionals absenstistes són perfectament tolerats. Professors participatius, tan participatius que van a totes les sortides, excursions, viatges, colònies que poden encabir a l’agenda, de tal manera que han de ser substituïts sovint a l’aula, resulten ser particularment apreciats. Individus sorollosos, desendreçats, són innovadors i dinamitzadors, amb independència dels seus coneixements. Professionals que s’expressen amb criteri són considerats amb recel. Persones amb salut feble, que per alguna raó han rebut al seu càrrec grups difícils, amb casos coneguts de conductes pèrfides i violentes, resulten ser expedientades per incapacitat de controlar la classe (però ningú és expedientat per no controlar un institut). Professors amb coneixements aprofondits en algun camp particular, coneixements que podrien resultar útils o estimulants per a la comunitat educativa, són perfectament ignorats. Aquests són alguns exemples que extrec de fets que he conegut, no són generalitzacions, és clar. La meva conclusió és que les afinitats són decisòries. Quan el benestar depèn de amb qui fas el cafè, vol dir que l’estructura social de l’escola està viciada. 

En termes generals, el que he observat és que, quan un professor és valorat -o jutjat- per un equip directiu, els criteris no són clars, rarament explícits. Sobre això vull relatar una anècdota personal, tot i que tingui poc interès, potser cap interès en absolut. Però abans m’agradaria referir-me a l’anomenada autonomia de centre.

Algunes persones amb opinió i argument afirmen que l’autonomia de centre és símptoma de la manca de control que té l’Estat sobre el sistema educatiu. Jo estic d’acord amb aquesta opinió. Això no vol dir, és clar, que el sistema estigui literalment paralitzat, donat que conissteix en un gran organisme, amb molts professionals implicats i també amb una contribució econòmica dels ciutadans. Però intel.lectualment, moralment, sí que es podria parlar d’una certa paràlisi i d’un cert frau. L’autonomia de centre és la resposta que dóna l’Administració a les dificutats que presenta el nostre sistema -amb el permís de l’escola concertada i dels seus patrocinadors. Aquesta resposta consisteix a innibir-se davant del problema. Hi falta l’autoritat, la voluntat. Els pretextos són nombrosos i fatigosos. Un dells és el prestigi que un paternalisme trucat atorga al genuï i autèntic -el fals genuï. Així és que es dóna autoritat a l’estètica de barri, a la visió localista, al proteccionisme maternal i a ideoligies carrinclones que, tard o d’hora, desenvolupen un ressentiment, una exigència de poder i una propaganda de la desobediència. En aquest país s’ha parlat molt del que fan els finesos, gent neta i educada, encara que, si fem cas de les estadístiques sobre violència familiar, sembla que no gaire feliç. No es parla tant de França, que és un país molt gran, veí, amb una tradició sòlida. L’evolució de l’educació francesa des de l’època Jospin té el seu interès per entendre el nostre cas. No es parla, excepte en les estadístiques, de Polònia, un país que ha viscut sota una dictadura, catòlic com nosaltres (o no com nosaltres). Curiosament, Itàlia és com si no existís. Tanmateix, el seu nivell musical és molt superior al nostre. Per algun motiu erroni, el català té tendència a considerar únicament els llocs que són, o creu que són, com a ell mateix li agradaria ser. Per al català corrent, o millor dit per a la propaganda pedagogista catalana, Oviedo és una ciutat que no existeix; musicalment, però, hi passen coses. El mateix es podria dir de Granada, Múrcia, Alacant, Saragossa, etc. 

L’autonomia de centre augmenta la casuística, és inevitable -i potser també l’aïllament. Però és un fet que un senyor que passava per allí, pel sol fet de portar unes genolleres noves ocupa plaça ingular per voluntat del director -un professor, ell també, recordem-ho-, que li dóna prioritat per davant dels concurrents al concurs de trasllats, és a dir de professionals qualificats, experimentats i amb coneixements idonis. En la seva decisió, el director ignora perfectament l’opinió contrària de la cap de departament, catedràtica. El senyor que passava per allí, com és natural, es dedicarà a promocionar l’ús de les noves tecnologies i a aplicar les darreres innovacions pedagògiques, fins i tot a fer-ne proselitisme, un proselitisme una mica ridícul. Cosa que encaixarà amb un pla x de la Generalitat. Aquest encaix es traduïrà en una partida favorable en el pressupost anual.

L’anècdota que volia referir és aquesta. El senyor director m’ha convocat al seu despatx. Després d’un hàbil preàmbul, ha anat al gra i m’ha fet els retrets següents:

1.El nombre de suspesos del curs anterior és elevat i això és preocupant.

2.Ets poc engrescador. Els teus alumnes no volen estudiar música. Hauries de canviar i fer com el professor H., que és engrescador.

3.L’alumne que s’ha presentat a la proba GESO ha suspès música perquè no li has adaptat. Li estàs tancant les portes del seu futur.

1.El senyor director oblida que no vaig fer l’avaluació del tercer trimestre ni l’avaluació final del curs passat, sinó que la va fer un professor substitut (jo estava de baixa). Em sento desqualificat. Però pensant, ingènuament, que hi ha la possibilitat d’una conversa amb contingut, li transmeto, una vegada més, la consideració següent: la comprensió lectora ha baixat molt de nivell, el mateix passa amb l’atenció i la concentració a l’aula (en canvi, el nivell de soroll al centre ha augmentat notablement) i la dedicació a l’estudi. El més greu, però, és que aquests fets són acceptats amb indiferència, com si fóssim davant d’una fatalitat: són la realitat contemporània, és la nostra societat. Li dic que respecto la meva assignatura, que sempre he intentat evitar presentar-ne un sucedani destinat a una població determinada, per raons socials, a no pensar, a no diferenciar entre sentir i escoltar; que sempre he procurar ser clar i explícit, però he exigit a canvi un mínim de voluntat i d’esforç a l’alumne, sobretot a l’aula -per això evito els exàmens tipus test o amb llibre i em prohibeixo de dir les preguntes el dia abans; que he volgut ensenyar tenint en compte capacitats molt diferents, sobretot perquè penso que les coses importants són simples però cal repetir-les sempre, sense oblidar però que la majoria del alumnes no tenen necessitats especials, sinó capacitats normals.

Tot el que acabo de dir deixa indiferent el senyor director. No li interessa. Ell té el seu pla, ara ho veig. Em diu, una vegada més, que els alumnes no estudien per anar a un conservatori (per altra banda, i per què no? qui és ell per dir que un alumne no pot anar a estudiar a un conservatori?). No ho diu per fer-me saber una cosa que ignoro, sinó per desautoritzar la meva voluntat d’ensenyar i el meu treball, per desautoritzar la meva professionalitat. La meva manera de fer classe -que ell no coneix, ni té interès a conèixer- resulta ser un problema; la solució, segon proposa, és que canviï aquesta manera. 

2.És a dir que he de ser engrescador. Deixo de banda la seva manca de tacte quan em compara amb un altre col.lega (conec el seu treball, i la nostra relació és de respecte mutu -potser perquè no és un ignorant, ni tampoc una persona de mala fe). Però no entenc gaire què vol dir engrescador. Hi ha coses que a mi m’engresquen i segurament a molts alumnes també, que no serien però considerades gens pertinents en una classe. El terme engrescador no em sembla un criteri per valorar el treball d’un professor. Qualsevol professional entén que la motivació és desitjable en la tasca quotidiana, però la motivació és difícil de definir i més de reglamentar. Precisament, cal tacte i un mínim de ocmprensió de les qualitats personals. Però, a més, resulta indispensable tenir algunes nocions clares, ben definides sobre el que es pretén aconseguir. És preferible reglamentar la conducta que els sentiments, perquè una norma de conducta es defineix més fàcilment i per això és possible saber dins de quins límits pot ser aplicable. Però el sentit del deure no satisfà el narcisisme -el nostre statu quo-, que prefereix exigir bons sentiments. Ara bé, dir-li a algú: “votè està obligat a sentir-se motivat” correspon a l’esquema de conducta conegut en psicologia com a double binding, un mecanisme d’anul.lació psicològica que, dut a l’extrem, és molt proper a la tortura. Dir-li a algú: “no li ho explico bé, però ara no em digui que no ho ha entès” és un truc propi de persones que tenen ben poc o res a ensenyar, persones preocupades de preservar el seu poder -del tipus que sigui. La veritat és que d’aquesta entrevista n’he sortit molt poc engrescat. Em pregunto si no era aquesta la finalitat perseguida.

3.Les probes GESO demanen un examen del contingut d’un curs per matèria. Es tracta d’una avaluació extraordinària per a exalumnes que ja no cursen secundària i que aspiren a obtenir al graduat. A diferència d’altres professors que han examinat l’alumne (18 anys), jo li vaig fer classes durant dos cursos. Quan, alguns mesos abans de la proba, la psicopedagoga em va demanar que li prestés un llibre per preparar l’examen, li vaig comentar amb sorpresa que l’alumne difícilment seria capaç de preparar l’examen tot sol, degut a les seves dificultats (“transtorn de llenguatge”). La psicopedagoga es va mostrar coïncident. Va afegir que l’alumne tenia ajuda, donat que estava escolaritzat en un centre especial. Li vaig prestar el llibre i vaig elaborar un examen pensat per avaluar coneixements simples, bàsics, i per exigir un nivell d’articulació linguística elemental (conceptes primaris, lèxic bàsic, principalment denotatiu, sintaxi simple). A l’examen, l’alumne demostra pocs recursos, una notable confusió (lingüística de base, més que referent als continguts) i poc estudi (incapaç de resoldre exercicis mecànics). A l’avaluació, m’assabento que l’alumne ha aprobat les llengües, les matemàtiques i de fet totes les assignatures, excepte la música. La psicopedagoga em pregunta si he adaptat l’examen i li ensenyo tal com l’ha fet. La junta d’avaluació aproba l’alumne per unanimitat, excepte el meu vot (però de fet ni tan sols es vota). L’alumne rebrà el seu certificat.

No hi ha hagut cap més comentari, cap protesta de ningú, ni tan sols la meva. Però ara el director em diu que diu la psicopedagoga que no he adaptat l’examen. Com que m’agrada ser precís, li ensenyo l’examen. Les notes de l’escala s’aprenen a primària. Jo les ensenyo també, sempre, cada any. El director diu: “L’alumne té capacitats pròpies de primària”. A mi em sembla evident que l’alumne no ha assolit el nivell de primària. Com volen que aprobi secundària? Però ha aprobat. El títol que ha obtingut és idèntic al de qualsevol altre alumne que hagi cursat l’ESO. “Li estàs tancant les portes del seu futur”, em diu el senyor director. La cosa comença a adquirir un nivell de barra important. Li dic: “Els qui no li han ensenyat a llegir i escriure, tenint dedicació exclusiva i preparació tècnica per fer-ho, aquests han fracassat; no haurien de ficar idees extravagants al cap d’un alumne.” La seva insistència i la forma de discussió es fa extranya, perquè l’avaluació està feta, l’alumne té el certificat, no hi ha hagut queixes, ni tan sols la meva. Però el senyor insisteix: vol que l’aprobi. Sobretot, en definitiva, vol que li doni la raó. És un ninot a mans de les psicopedagogues? M’ho sembla. Un veu subrogada. Em parla de l’inspector, del Decret de 2015. L’examen està adaptat, l’examen està suspès. “L’has d’adaptar més”, diu el senyor director. Com que no tenia res més a afegir, he donat la conversa per acabada.

Aquesta és, doncs, la petita anècdota. Les conseqüències inmediates, objectives, que se’n puguin despendre són segurament insignificants. No sé si pot oferir motiu de reflexió a algú; la banalitat quotidiana és abundant, mecànica -cínica-, cadascú l’entoma com pot. Quins són els criteris per avaluar el treball d’un director d’institut? Els desconec. Alguns dels senyors que en l’actualitat ocupen el Parlament demostren una pedanteria espectacular i una tendència totalitària, com és notori. No ha de sorprendre que un funcionari amb una petita ambició imiti els models que tothom pot aprendre mirant la televisió pública.

Una perspectiva

Sense saber ben bé on em duien, diumenge a la tarda vaig visitar el Turó de la Rovira. Arribant a la carena pel carrer Labèrnia, s’hi veien dos venedors ambulants amb neveres de berenador, amb una llauna de cervesa sobre la tapa, la marca habitual dels venedors de carrer. Però, un cop asostats a l’ampit cara a mar, a sota tot era grups asseguts per les terrasses que encara conserven l’enrajolat de les antigues vivendes. Ens hi vam acostar. Un grup de joves escandinaves menjava ordenadament d’un tàper. Una noia amb els llavis pintats de vermell, ulleres rodones fosques i falda elegant, prisada, de negre estampat, es feia retratar pel seu nòvio, beneficiant-se de la panoràmica. Un grup de marroquins locals pujava per l’escala exhibint la seva música, que sempre és tan important. L’ambient era de berenador i solàrium improvisat, gairebé usurpat, còmode. Tret d’alguna ampolla de plàstic, el terra era relativament net.

El Turó és un penyal escarpat sobre una pineda esplèndida. L’indret produeix un efecte inevitablement híbrid, aspre i asfàltic, ruinós, històricomuseístic i d’especulació dominical. Les restes d’obra -búnkers i barraques- estan envoltades d’opúntia de pales monumentals però seques i defallents, que de nit deuen produir un efecte fantasmagòric. També hi ha garrofers i algun ametller.

Sobre aquesta roca s’hi han trobat restes d’un assentament laietà. Sembla doncs que existia una línea de fortificacions, des de Puig Castellar, que exercia el control del territori del Besòs i potser més enllà. Una cultura és una interpretació de la geografia. Aquest fet sempre em sorprèn.

Ens hem assegut en una de les terrasses cara a mar, per on el pendent de rocalla estèril queia abrupte, com si hagués estat dragat per una incansable maquinària d’acer ahir mateix. A la vora hi seien, sobre una elevació, dos joves francesos. Un d’ells moralitzava amb pertinència i una certa melangia sobre la nostra memòria que ha passat a ser curta, superficial, illetrada. El seu company escoltava sense expressar cap opinió, potser més atent al lloro que tenia al costat.

Aquest escenari m’ha fet pensar inevitablement en el llibre que estic llegint, de l’historiador Stanley G. Payne, sobre la derrota de la República. Segons la tesi d’aquest distingit acadèmic, l’alçament militar es va produir contra un Estat que havia renunciat a la democràcia, perquè els seus dirigents havien adoptat una ideologia revolucionària de caràcter totalitari. D’aquí a afirmar que l’alçament era “legítim” hi ha, però, una diferència: exactament la definició del que és legítim, concepte que no s’aplica mai de manera prou minuciosa -incloent-hi els qui van defensar la República. El llibre és informatiu i intel.ligent, però la perspectiva que ofereix, no cal dir-ho, és un comprimit dur d’empassar. Sembla que alguns han reaccionat amb escarafalls de censor escandalitzat, cosa que a mi em sorprèn -o no tant. Jo crec que el treball de l’historiador es complementa amb treball i reflexió, no hi veig cap altra opció raonable.

El fet és que aquestes ganes d’escàndol m’han recordat les converses amb els companys d’escola, als anys setanta, companys de famílies catalanes. El relat que jo sentia i escoltava amb interès -un relat circumspecte, fragmentari i el.lìptic, però ferm- no era pas una adhesió sense matisos, ni una confiança cega en cap mena d’innocència.