Servus: Com que vivim a l’Any de la Pressa, sembla que hi ha una urgència en tota cosa que contradiu la meva tendència natural al desprendiment, a l’actitud que practico a consciència, i que m’és beneficiosa, d’afavorir l’escepticisme i la contemplació. Aquesta urgència és insistent fins a l’obsessió, un procés narcisístic ubicu i de mal gust, i per aquest motiu es converteix en una molèstia considerable. Però és que, quan agafa el to d’amenaça més que d’arrogància, acaba remugant alguna cosa a la gola, com si volguessin sortir les paraules de la cançó patriòtica: “Si m’heu de fer callar / Que sigui ara.”
Ory-und-Klaas: “Ein Kerl muss eine Meinung haben”. Un senyor ha de tenir opinió.
Heremos: Em sembla que desentendre’s en excés de l’actualitat pot resultar petrificador. S’ha de reconèixer que existeix una informació desinformadora. Però precisament per això, en alguns assumptes, diria que estar al cas és fins i tot un deure ciutadà. O, si fa més per a tu, Servus, és un deure fer-ho veure.
Servus: Fem-ho veure, doncs.
Cirus: L’Any de la Pressa?
Servus: Em refereixo a l’ansietat per la data simbòlica. La satisfacció total de la Utopia, el futur i l’ara en esporació general, l’histerisme argumentatiu, la via, el xoc, el Cop de Mas, el Cop de Dit, el no-cop Cop, els -
Cirus: Durant un temps, vaig pensar que el catalanisme aportava una tensió individualitzadora a algunes inèrcies.
Servus: …els adynata monetaris, l’ultrademocràcia sacralitzada, el-
Cirus: Inèrcies de tipus dogmàtic. En part associades a un imaginari històric traumàtic. Hi veia fins i tot una energia clarificadora de la voluntat individual i cívica, amb capacitat de coneixement, i d’estil.
Servus: Que potser atribuïes una importàncies exagerada al Noucentisme i el seu llegat cultural i polític?
Cirus: Podria ser. El que veig ara és una energia massificadora, que vol dir una exigència de submissió. Quan un aforat que amenaça els funcionaris que no compleixin una llei inexistent és rebut amb una claca d’homenatge al Parlament, és que vivim en una lògica paranoica. He sentit a dir: Nosaltres farem un país nou. Caram, quina truita! Vosaltres fareu un què?, els dic jo. I qui sou vosaltres? Per començar. Els independentistes han demostrat que saben posar-se en fila, d’acord, però això no vol dir que siguin llargs.
Servus: El ritus de l’autoproclamació, volia afegir. Però, en contrapartida, Cirus, observo que aquesta gran cua ha activat una literatura off-road alerta i vital.
Vangual: Misèria.
Servus: Alguns escriptors s’expressen amb serenitat i competència. Són caps que argumenten amb fermesa i sense dogmatisme, particularment sobre aspectes jurídics de la política. A mi m’han ajudat a aclarir alguns conceptes bàsics, importants. Una altra cosa és que ho facin en català o en una altra llengua, castellà o anglès. El que compta és que centri la qüestió, estigui argumentat i doni respostes intel.ligibles. I si té caràcter, millor encara. Recordem també que darrerament hi ha hagut decisions judicials.
Vangual: I l’intercanvi de cromos que fan els nens al Mercat de Sant Antoni, si no els fa res.
Heremos: Jo diria que hi ha lentitud en les reaccions polítiques. Si és per feblesa o per connivència, no ho sé.
Vangual: Savis té el món. Busquin itineraris, paradigmes, preguntin Mascarell, Ramoneda -
(Una veu): Pot!
Vangual: Rahola…
Cirus: Tanta obliquitat! El catalanisme s’ha convertit en una baba assembleària. És molt decebedor! Una baba d’infiltració, obstinada, tenaç, ambiciosa. Mireu les cares! Com és possible?
Servus: Jo tinc una teoria simbolista que resol l’enigma. És l’explicació total del domini de la mesquinesa.
Vangual: Per mi, no te n’estiguis…
Servus: La Natura, que és sàvia, ha elegit els individus més mediocres, incapacitats i inconscients, per implusar el procés d’entropia que és la seva llei.
Vangual: Servus, això de l’entropia és la collonada de cada dia.
Servus: Paciència. Hi ha una segona versió. La Natura, que es complau en l’aniquilació massiva i implacable, cosa que du a terme amb un total desinterès pel destí individual; la Natura, dic, estimula, a través d’aquest terror fonamental a la desaparició absoluta, impulsa el respecte pels mecanismes bàsics de la vida, aquells que permeten la Seva regeneració, la Seva perduració a través dels grans cicles.
Cirus: Està bé, la teoria. D’un babau acollonant.
Vangual: Un Noucentista ben parlat.
Servus: Gràcies, Cirus.
Heremos: Algunes persones de notable intel.ligència han proposat endegar un populisme d’oposició al moviment secessionista. No n’he estat mai del tot partidari. Sobretot perquè em sembla que n’hi hauria prou amb aplicar la llei amb diligència i fer prevaldre l’Estat de Dret. Però no em faig il.lusions. L’arrogància i, encara més, les declaracions amenaçadores són preocupants. Inadmissible.
Cirus: La racionalitat frustrada. En benefici d’una in-domable mal-versació.
Servus: Els amics em diuen que n’hi hauria prou amb apostar dos homes del Grup Especial d’Operacions a cada cofurna per fer respectar el procediment constitucional, majoritàriament acceptat.
Heremos: I què en pensa vostè?
Servus: Jo desitjo que no es convoqui cap referèndum il.legal. Per a mi, una convocatòria semblant no tindria cap validesa. No és únicament una qüestió de procediment, sinó un marge més profund que té a veure amb la confiança, com es pot apreciar en la manipulació del llenguatge públic, tan deteriorat, tan pulsional. És una manipulació deturpadora. Em penso que l’autoritat és defensable. En la logomàquia, entre la impunitat i l’acusació venal, l’excitació gregària creix, i aquí la política d’eslògan ajuda poc -i quan es posa engrescadora ajuda menys que poc: per fer periodisme pedagògic… En fi, si no m’equivoco, ells ja hi estan posats. Veurem com es comporta la Marca…
Ory-und-Klaas: Si guanya el “No però Sí”, podria passar que Barcelona aspirés a independitzar-se de la República catalana independent, per constituir-se en un port franc. Conservant el Bruch, Comandància Naval i la Guàrdia Civil, és clar.
Vangual: I els cardenals?
Ory-und-Klaas: Trobaríem una solució.
Vangual: Ara vostè m’ha fet un romeva.
Ory-und-Klaas: Però amb més substància, no li sembla?
Servus: No és això política ficció dins de la política ficció?
Ory-und-Klaas: I si no ho és, ho sembla. Què més vol? Barcelona tindria una política pròpia de taxes portuàries que aportarien urnes de divitias. Urnes magnum. Amb el comerç marítim, el turisme, les fires i el negoci nocturn, Barcelona se’n sortiria. Sempre ho ha fet.
Vangual: Això és exacte.
Servus: Observo una tendència general a construir en la separació, babèlicament. De constructors i deixebles de constructors no en falten pas.
Vangual: Ni de constructores tampoc.
Servus: Last, but not least!
El gran problema, al meu entendre, no és que tot sigui, gairebé, política ficció, sinó la nul·la qualitat d'aquesta ficció matussera i babauiste de soca-rel. El ridícul guarniment de l'èpica, dels moments, dies i trobades "històriques", la trasnitada -Sisa dixit a "Visca la llibertat!"- exaltació patriótica vuitcentista i la carrincloneria general de tot el Moviment Nacional -sobre la qual hem llegit saboroses reflexions en aquest lúcid espai- d'esperit tan gremialista i religiós, han estat un obstacle tan immens a allò que podríem considerar sense entrar en disquisicions teòriques com a "modernitat", que per força ha fet recular a qualsevol que tingui una mica, tampoc massa, d'autoestima intel·lectual i àdhuc catalanista. Agradi o no, i al marge de l'agit-prop que dissortadament tot ho domina, allo que és meridianament clar per qualsevol espectador sense adhesió inquebrantable al "prusés" -m'agrada conservar en aquest neologisme el vell ressò prusià-, és que l'imperi de la llei a una societat democràtique no admetrà de cap de les maneres una violació tan flagrant com la dels secessionistes, perquè el principi de seguretat jurídica és la pedra de toc d'una societat democràtica. Quan la meva musa secessionista Marta Rovira anà al Congrés a repartir abraçades a dojo, en companyia de dos mes, Rajoy va pronunciar un discurs molt tècnic mitjançant el qual s'hi oposova a les pretensions secessionistes tot dient que la Constitució l'impedia de fer allò que, de fer-ho, seria una violació de la mateixa d'idèntica magnitud que la pròpia secessió amb la qual havien arribat al Congrés per amenaçar la sobirania nacional. Curiosamente no va fer un discurs polítics, sinó un discurs jurídic i les seves raons em van semblar de pes, de molt pes. Tots sabem, però, que el nostre Govern ni tan sols escolta les indicacions dels serveis jurídics de la Cambra catalana amb les quals l'avisen de la naturalesa colpista de la seva determinació unilateral d'independitzar-se de l'estat espanyol. En fi, tot quedarà en un no-res, i en una poderosa malenconia que s'estendrà pel cos social independentista com a una sort de peste negra de l'ànim, molt adient per l'esforç medieval que els ha empès fins ara. I a començar de nou...
ResponEliminaEfectivament, la nul.la qualitat. A mi em sembla de caràcter paranoic. Si el moviment arrossega unes masses, és precisament per la seva irracionalitat, o semi-racionalitat. Al meu entendre, ja fa temps que el Moviment ha deixat de ser una excentricitat digna de ser ridiculitzada. Hi veig més aviat una saturació maníaca, pròpia d'un extraviat. Personalment m'adhereixo plenament als principis de l'Estat de Dret i a tots aquells que el defensin. Em sembla important, i el més simple, realment. M'agradaria que els catalans abandonessin la tendència a reverenciar-se a si mateixos. Farien bé de replantejar-se els seus tabús. Superarem l'edipujolisme? Segurament, alguns no del tot. Hi quedarà un remanent vindicatiu, radical, gairebé segur; i els fills de papà de sempre. Tant de bo predominin el realisme i la generositat d'esperit sobre el "fer veure sense fer creure la ficció" i el clientelisme curt de mires. No me'n faig pagues. En aquest país, qui arreplega una cadira no l'abandona ni que vinguin tots els coloms a posar-s'hi damunt... Però el frau sempre és el frau. Gràcies pel comentari, gratificant una vegada més.
Elimina