Una perspectiva

Sense saber ben bé on em duien, diumenge a la tarda vaig visitar el Turó de la Rovira. Arribant a la carena pel carrer Labèrnia, s’hi veien dos venedors ambulants amb neveres de berenador, amb una llauna de cervesa sobre la tapa, la marca habitual dels venedors de carrer. Però, un cop asostats a l’ampit cara a mar, a sota tot era grups asseguts per les terrasses que encara conserven l’enrajolat de les antigues vivendes. Ens hi vam acostar. Un grup de joves escandinaves menjava ordenadament d’un tàper. Una noia amb els llavis pintats de vermell, ulleres rodones fosques i falda elegant, prisada, de negre estampat, es feia retratar pel seu nòvio, beneficiant-se de la panoràmica. Un grup de marroquins locals pujava per l’escala exhibint la seva música, que sempre és tan important. L’ambient era de berenador i solàrium improvisat, gairebé usurpat, còmode. Tret d’alguna ampolla de plàstic, el terra era relativament net.

El Turó és un penyal escarpat sobre una pineda esplèndida. L’indret produeix un efecte inevitablement híbrid, aspre i asfàltic, ruinós, històricomuseístic i d’especulació dominical. Les restes d’obra -búnkers i barraques- estan envoltades d’opúntia de pales monumentals però seques i defallents, que de nit deuen produir un efecte fantasmagòric. També hi ha garrofers i algun ametller.

Sobre aquesta roca s’hi han trobat restes d’un assentament laietà. Sembla doncs que existia una línea de fortificacions, des de Puig Castellar, que exercia el control del territori del Besòs i potser més enllà. Una cultura és una interpretació de la geografia. Aquest fet sempre em sorprèn.

Ens hem assegut en una de les terrasses cara a mar, per on el pendent de rocalla estèril queia abrupte, com si hagués estat dragat per una incansable maquinària d’acer ahir mateix. A la vora hi seien, sobre una elevació, dos joves francesos. Un d’ells moralitzava amb pertinència i una certa melangia sobre la nostra memòria que ha passat a ser curta, superficial, illetrada. El seu company escoltava sense expressar cap opinió, potser més atent al lloro que tenia al costat.

Aquest escenari m’ha fet pensar inevitablement en el llibre que estic llegint, de l’historiador Stanley G. Payne, sobre la derrota de la República. Segons la tesi d’aquest distingit acadèmic, l’alçament militar es va produir contra un Estat que havia renunciat a la democràcia, perquè els seus dirigents havien adoptat una ideologia revolucionària de caràcter totalitari. D’aquí a afirmar que l’alçament era “legítim” hi ha, però, una diferència: exactament la definició del que és legítim, concepte que no s’aplica mai de manera prou minuciosa -incloent-hi els qui van defensar la República. El llibre és informatiu i intel.ligent, però la perspectiva que ofereix, no cal dir-ho, és un comprimit dur d’empassar. Sembla que alguns han reaccionat amb escarafalls de censor escandalitzat, cosa que a mi em sorprèn -o no tant. Jo crec que el treball de l’historiador es complementa amb treball i reflexió, no hi veig cap altra opció raonable.

El fet és que aquestes ganes d’escàndol m’han recordat les converses amb els companys d’escola, als anys setanta, companys de famílies catalanes. El relat que jo sentia i escoltava amb interès -un relat circumspecte, fragmentari i el.lìptic, però ferm- no era pas una adhesió sense matisos, ni una confiança cega en cap mena d’innocència.

Un concepte nou

Ara vull referir-me a la primera vegada que vaig sentir exposar el concepte, tan problemàtic, de “desplaçament de població”.

Jo llegia tot el que em queia a les mans, amb desordre, i m’agradava intercanviar el parer sobre llibres amb un amic. Ell legia parsimoniosament, jo amb voracitat. Un dia que caminàvem amb pas viu cap l’Escola de música, però, la conversa va anar per un altre costat, perquè, de sobte, va afirmar que els castellans haurien de retornar a la terra d’on havien vingut. Així, amb aquesta simplicitat, vaig conèixer, i no va ser a través dels llibres, un concepte que no se m’havia acudit abans. Estava acostumat a considerar el trasllat, ja fos lliure o per obligació profesional o de les necessitats, com un assumpte personal, i de fet legal.

La seva observació em semblà, però, generalista. Vaig objectar que, en conseqüència, nosaltres (però, qui era “nosaltres”?) hauríem de demanar al director de la banda -una banda de poble, de músics aprenents- que fes les maletes i anés circulant, amb la seva família  o sense, cap a la seva Múrcia natal.

-No -va dir ell-. El director ha fet l’esforç d’aprendre a parlar català amb la gent del país. És el que haurien de fer tots els altres forasters.

Li vaig posar un altre exemple: la meva àvia que, com ell sabia, no parlava català. No recordo la seva resposta. I és estrany, perquè durant anys va ser, segurament, l’amic més sovintejat.

Eren anys d’efusions cíviques, d’esperances proclamades com a necessàries per al comú, d’iniciacions diverses. Jo tenia curiositat, i un dia vaig assistir a un míting de la gran coalició independentista. En entrar a la sala del teatre, no em va sorprendre trobar-hi la meva professora de solfeig. Ens vam saludar.

-Qué hi fas aquí? -em va dir, sorpresa, ella sí.

-He vingut a escoltar.

Li semblava que jo era molt jove per anar a un míting -potser dotat d'una eròtica particular, suposadament atrevida. Aprovava, però, el meu interès. A mi em semblava normal. Hi havia altres nois, també, més o menys de la meva edat.

-Sí, però ells han vingut amb els seus pares.

És clar. Vaig agafar butaca sense cap dificultat. Vaig sentir un profeta inverossímil, un Carbonell, amb una barbeta com les que a Cuba en diuen candado. Vaig sentir moltes intencions, moltes declaracions de principi i greuges exposats amb veu forta. No ho vaig trobar atractiu. A part del que he dit, no n’he retingut res. No he tornat mai més a cap míting. Per cinquanta anys de joc, el trumfo és migrat. 

Coses sentides

El coneixement que tinc de la memòria familiar és fragmentari i poc explícit en general. A l’origen divers i la dispersió peninsular -i andorrana- s’hi ha afegit la preocupació per les necesitats quotidianes i a vegades la pèrdua de pares joves. No he sentit que la meva família s’ufani de la seva memòria ni que la transmeti amb solemnitat. El referent inmedat predominava. Si se’n parlava era per referir-se a allò que, per un motiu o altre, calia saber; si se’n parla, a vegades, és per fer-se companyia amb els vius i amb els morts. Les explicacions són imprecises, com en una fotografia tacada per un excés de llum, i el relat en surt entretallat. Però el record és un impuls persistent, de fons. Arrossega fets invariables i enraona a la superfície.

Durant un parell de dies he acompanyat la meva mare, que es recupera d’una caiguda. La Carmen, viuda de l’Andrés, cosí de la meva mare, ha vingut a visitar-la. No presto prou atenció a aquestes coses, però em penso que es va casar de molt jove. Ara fa uns deu anys que viu sola. El seu marit va morir d’una afecció pulmonar, “del tabac i de la mina”. Parla del seu marit amb afecte però sense melanconia. És una persona mes aviat alegre, riallera. Conserva un cert accent amb vocals oclusives, girades com si s’alcessin per anar a ballar. Va un cop al mes al Casino de Barcelona i aposta a la ruleta, sempre pel mateix número, el del dia que es va casar. 

La mare de l’Andrés era cuinera. Vivia en una casa de la plaça del Forn que havia convertit en una petita granja. Hi tenia gallines, conills i un porc. Cuinava per a la Guàrdia civil. Ja de nen, l’Andrés era molt aficionat al futbol. La seva mare li donava permís per anar a jugar a canvi d’omplir un parell de sacs de fenàs, que ell recollia fàcilment pels vorals -el Lledó, tan humit, tan espès- amb l’ajuda dels seus amics de joc. Sembla que l’Andrés era força apreciat com a futbolista i els equips dels pobles de la comarca li feien petites ofertes. Ell va acceptar la del Guardiola amb la condició que el seu germà Ángel aconseguís feina a la mina, com ell. Allà sí que van preparar el contracte amb rapidesa! A l’Ángel, però, la mina no li va agradar. No volia tornar-hi. Un dia es va apuntar a una partida de treball que marxà a Israel. Va fer moltes hores en una fàbrica tèxtil, amb una remuneració que li permetia sobreviure i prou. No enviava diners a casa. No podia tornar perquè no podia estalviar per pagar el passatge. La seva dona i els fills van necessitar l’ajuda de la família per sobreviure. 

Un dia, la germana de l’Andrés caminava amb dues amiguetes pel camí que anomenen de Villa Rosa, on encara hi ha una casa amb horts i els pedaços d’una fàbrica en runes. En aquest indret a vegades s’hi hostatjaven, provisionalment, immigrants que no tenien casa. Diuen que el camí era un lloc de pas de contraban (“tabac d’Andorra”) i per aquest motiu hi havia un post de guàrdia. Així és que un dels dos soldats va cridar l’alto a les nenes. “Pareu, si no us mato!”, diu que va dir, per fer el ximple, encarant el rifle. El soldat va disparar i va tocar la nena, que va morir unes hores o potser uns dies després. Tenia catorze anys. La mare va tenir una gran pena i va viure pocs anys més. “Pots comptar que al soldat no li devia passar res,” diu la Carmen. El temps es fa tot sol; la justícia és una altra cosa. 

Quan penso en aquestes i altres coses sentides -anècdotes familiars que he escoltat, que he oblidat i he tornat a escoltar-, m’adono que bona part de l’interès que tenen per a mi és la manera com les dones se les expliquen entre elles. Esbrinen el record, el deixen sorgir, el corregeixen -aquí un nom, aquí la cronologia, aquí el grau de parentesc-, li donen precisió, el comparteixen. El contemplen. L’expressivitat que hi posen és viva, perquè s’aferren a allò que els pertany, o potser a allò a què pertanyen, i que tenen necessitat de repetir. Aprenen, una vegada més, què diu el temps.

M’adono, en posar per escrit alguna de les coses sentides, que naturalment aquest interès queda molt minvat, sense presenciar els silencis intercalats i l’escota amatent, sense el desig de sentir a qui parla davant vostre, per sentir-li dir allò que era, en part o del tot, esperat. La meva capacitat memorialista és molt limitada i parcial, sobre la família en primer lloc, i no cal dir sobre els detalls de la vida de l’època. Si em repeteixo a mi mateix alguna d’aquestes anècdotes, l’aire de vaguetat hi és important. No voldria, però, convocar esperits insatisfets i tristos, i menys encara toturats. Si de cas, preferiria entendre-m’hi com a oient i familiar digne, i que elles se’m presentessin de manera compassiva i benèvola.

Crònica petita dels catorze

Un dia a la banda vam preparar una peça fora del repertori habitual, per a un únic concert. Va ser una proposta inesperada del Joan Cortina. Va portar les partitures, escrites a mà com eren totes llavors, i ell mateix va dirigir l’assaig. Vam tocar el Cant de la pau a la plaça Sant Joan, tots a peu dret, envoltats d’un públic poc nombrós, per al sentit de la multitud que s’ha fet habitual, però respectuós i atent. 

La peça començava amb un obstinat rítmic. Tocaven la caixa i el fiscorn. Un ritme senzill de marxa a quatre temps, en línia descendent. El Joan havia proposat deixar-me a mi el paper de l’entrada, mentre que ell dirigia. Aquesta deferència inesperada suposava una responsabilitat inèdita per a mi. La vaig exercir tan bé com vaig poder, tenint en compte que feia pocs mesos que havia començat a estudiar l’instrument.

Així doncs estàvem a la plaça el Manzano a la caixa i jo mateix al fiscorn, a punt de començar l’obstinat en pianissimo. Em vaig adonar que no tenia gaire clar quina densitat, quina direcció havia de tenir un so que respectés la indicació pianissimo (pp). M’havien dit prou que “havia de venir de lluny”. Tenia ben clar aquest pensament: el so, que era jo, venia de lluny i s’anava acostant a poc a poc, i així, a mida que s’hi afegien instruments, anava deixant de ser jo per convertir-se en un grup, de manera que la melodia es repetia fent una afirmació més plena -ratificada, per dir-ho així. El fet, però, era que jo mateix ocupava el centre de la plaça i no pas lluny de ningú, al contrari. No estava situat en un dels carrerons de l’entrada, on hauria pogut produir un efecte sonor físic, concret, de llunyania, amb més facilitat. Aquesta contradicció entre l’efecte que havia de produir i la constatació física de proximitat, m’estimulava i em produïa perplexitat. No savia, intel.lectualment, com resoldre-la, perquè era inexpert i preparat a penes amb una tècnica elemental. Es tractava per damunt de tot de produir un so audible, timbrat però llunyà. Entès. Però l’imaginari i el real estaven en contradicció.

Sabia que si feia el ritme amb correcció donaria una entrada clara als altres instruments. Em sentia prou capaç de fer-ho, tot i la meva inexperiència, sobretot per la simplicitat del ritme, retingut, repetitiu. Tot i així, per aplicar-hi exactitud, vaig idear unes paraules absurdes que cantava en secret per donar una total seguretat al compàs. Amb aquesta dicció en ment i l’ajuda indispensable del Manzano, un experimentat fumador que portava a les cames tots els cercaviles de les festes locals i potser alguna altra i tot, vaig emetre el primer re agut. La nota va sonar com una clofolla buida. El segon re es va enmirallar perfectament en l’anterior i el tercer ja no el recordo. Al cinquè compàs va entrar la flauta, els clarinets s’hi van afegir, el Cortina bracejava amunt i avall, la cosa s’anava apropant i, al moment del tutti, va bescanviar la batuta pel fiscorn, bufant a una amb tots, excepte els que seguíem fent l’obstinat rítmic, la melodia del Cant, un himne de caràcter noble i esperançador, com aquells que estan preparats per afrontar l’horitzó del futur.

Un petit grup d’unes cinc o sis persones havia estat escoltant aplegades i immòbils. En acabar la música i els aplaudiments, la majoria dels assitents es va anar dispersant, excepte aquestes persones que van saludar el Cortina amb gestos solemnes i molt sentits, però mancats de tota afectació. Vaig entendre que aquella música, o més aviat la celebració de l’acte en si mateix, tenia un significat especial per a ells i potser també per a algú absent. No recordo que ningú m’expliqués quin era aquest significat -però potser no hi vaig parar prou esment.

No m’hi vaig entretenir gaire, perquè em vaig unir als alegres nois que anaven al bar a prendre un suc de préssec o un altre refresc. Em vaig encabir a la taula del grup tocant a la màquina de jocs, la màquina de les boles, de manera que, en entrar, se’m veia difícilment.

La conversa de seguida va repassar els ets i uts de la tocada. Un company saxofonista va dir que el començament havia esta massa fluix, remot i inaudible. Al mateix temps un clarinetista afirmava que el ritme s’havia sentit massa, i que al final es feia més pesat i repetitiu que un escorniflare, això sí, triumfal. Cadascú hi deia la seva, i no hi havia cap comentari que no semblés estimulat pel sentiment hímnic que havia deixat la música en tots nosaltres. Jo vaig voler revelar el misteri de l’exactitud rítmica. Això els va fer força gràcia i algú va taral.lejar el ritme, no se sabia si per parodiar-lo o si contagiat per l’entusiasme, bo i afegint-hi un rodolí poca-soltot. De sobte vaig tenir dubtes sobre el tempo; em deia: el tempo, no era massa ràpid? Tenia moltes ganes de preguntar-li a la companya del costat si li havia semblat que el tempo era el bo. Però en aquell moment va entrar el Cortina.

Si la barba m’hagués crescut set pams en dos segons, cobrint de pèls les galtes i el mentó, hauria considerat amb aprovació l’útil privilegi de la pilositat màxima i l’explicació final de totes les barbes i de tots els barbuts. Aquell primer re que havia pifiat, per molt que fos un gaje del oficio i que el donés per passat i poc sentit, si bé tothom l’havia sentit, m’exposava a la vergonya. Un fet que ha passat tan ràpid i es repeteix igual per sempre, quin mecanisme ineluctable el condueix? El Cortina era una persona benevolent, però jo no tenia les paraules per canviar allò que ja estava fet. Només podia acatar la crítica i intentar fer-ho millor la propera vegada. Però en aquell moment hauria volgut estar en qualsevol lloc menys allà mateix.

El fons de la sala feia el seu brrr, brrr, brrr, puntuat amb alguna exclamació. La remor acabava essent atordidora. El que succeí fou això. En una taula contigua hi havia assegut un senyor i la seva presència em va salvar. No m’hi havia fixat abans. Anava vestit de gris i la barba també era grisa, tirant a negra, guarnint uns bons ullals, sota un crani voluminós i allargassat. El Cortina se li va adreçar. Es van agafar els braços l’un a l’altre, amb efusió afectuosa i amb fermesa, però amb calma, i es miraven als ulls amb un somriure d’aprovació i reconeixement mutus. Eren còmplices d’un secret? Amb les seves espatlles arrodonides, semblaven dos cims rocallosos coïncidents, que cauen l’un sobre l’altre i queden abraçats.

-Servus, Servus! -vaig sentir.- La teva mare diu que vagis a ajudar el teu pare. De part del teu germà. El teu pare et crida. Que hi vagis.

No sé com es deia la senyora de l’encàrrec, però ja sabia de què es tractava. Inmediatament vaig abandonar la companyia dels meus companys tan enriolats. Vaig pagar la meva beguda i vaig anar cap a casa. Havia d’ajudar el meu pare en una de les seves feines habituals. Sobre aixó no hi havia res a discutir. Era un dia com un altre.