Ara vull referir-me a la primera vegada que vaig sentir exposar el concepte, tan problemàtic, de “desplaçament de població”.
Jo llegia tot el que em queia a les mans, amb desordre, i m’agradava intercanviar el parer sobre llibres amb un amic. Ell legia parsimoniosament, jo amb voracitat. Un dia que caminàvem amb pas viu cap l’Escola de música, però, la conversa va anar per un altre costat, perquè, de sobte, va afirmar que els castellans haurien de retornar a la terra d’on havien vingut. Així, amb aquesta simplicitat, vaig conèixer, i no va ser a través dels llibres, un concepte que no se m’havia acudit abans. Estava acostumat a considerar el trasllat, ja fos lliure o per obligació profesional o de les necessitats, com un assumpte personal, i de fet legal.
La seva observació em semblà, però, generalista. Vaig objectar que, en conseqüència, nosaltres (però, qui era “nosaltres”?) hauríem de demanar al director de la banda -una banda de poble, de músics aprenents- que fes les maletes i anés circulant, amb la seva família o sense, cap a la seva Múrcia natal.
-No -va dir ell-. El director ha fet l’esforç d’aprendre a parlar català amb la gent del país. És el que haurien de fer tots els altres forasters.
Li vaig posar un altre exemple: la meva àvia que, com ell sabia, no parlava català. No recordo la seva resposta. I és estrany, perquè durant anys va ser, segurament, l’amic més sovintejat.
Eren anys d’efusions cíviques, d’esperances proclamades com a necessàries per al comú, d’iniciacions diverses. Jo tenia curiositat, i un dia vaig assistir a un míting de la gran coalició independentista. En entrar a la sala del teatre, no em va sorprendre trobar-hi la meva professora de solfeig. Ens vam saludar.
-Qué hi fas aquí? -em va dir, sorpresa, ella sí.
-He vingut a escoltar.
Li semblava que jo era molt jove per anar a un míting -potser dotat d'una eròtica particular, suposadament atrevida. Aprovava, però, el meu interès. A mi em semblava normal. Hi havia altres nois, també, més o menys de la meva edat.
-Sí, però ells han vingut amb els seus pares.
És clar. Vaig agafar butaca sense cap dificultat. Vaig sentir un profeta inverossímil, un Carbonell, amb una barbeta com les que a Cuba en diuen candado. Vaig sentir moltes intencions, moltes declaracions de principi i greuges exposats amb veu forta. No ho vaig trobar atractiu. A part del que he dit, no n’he retingut res. No he tornat mai més a cap míting. Per cinquanta anys de joc, el trumfo és migrat.
Elias Canetti ha escrit tant i tan bé sobre la masa i les seves lleis gairebé inexorables que m'estalvia fer cap tipus de consideració sobre aquesta ximpleria del nostrisme supremaciste, una mena de capitalisme platònic que, malgrat la seva feblesa conceptual, ha estat capaç de forçar el vessament de sang. Hi són clars, també, els mecanismes de deshumanització de l'altre per no patir un xoc tan colpidor com parlar aquí i ara amb un ésser humà amb els seus drets.NO farem com volia el cabdill autòcrat, no ficar-nos en política, però totes les distàncies es revelen minses davant la manca de seny de la gran majoria dels seus postulats. Jo que he viscut a set de les autonomies de l'estat, com no havia de fer meu el precís i contundent aforisme de Cioran: Emile Cioran: "Un hombre que se precie no tiene patria. Una patria es un engrudo".
ResponEliminaEls fets actuals, amb els moviments de masses i sobretot l'apropiació del llenguatge, em fan recordar anècdotes oblidades o que en general preferiria haver oblidat. Opino que hi ha un idealisme sentimental que, en la meva experiència, és antic i robust, amb vinculacions religioses explícitament catòliques i filosofia més o menys revolucionària. Aquest idealisme fàcil, dogmàtic de fet, emergeix amb força, potser per desorientació i per la feblesa institucional del moment. En la meva infantesa i adolescència, el vaig conèixer i me'n vaig distanciar -d'una manera, segurament, introvertida. Em pensava que l'havia oblidat per sempre, però, noi, es veu que no. Així doncs: entrem en política!
Elimina