Una perspectiva

Sense saber ben bé on em duien, diumenge a la tarda vaig visitar el Turó de la Rovira. Arribant a la carena pel carrer Labèrnia, s’hi veien dos venedors ambulants amb neveres de berenador, amb una llauna de cervesa sobre la tapa, la marca habitual dels venedors de carrer. Però, un cop asostats a l’ampit cara a mar, a sota tot era grups asseguts per les terrasses que encara conserven l’enrajolat de les antigues vivendes. Ens hi vam acostar. Un grup de joves escandinaves menjava ordenadament d’un tàper. Una noia amb els llavis pintats de vermell, ulleres rodones fosques i falda elegant, prisada, de negre estampat, es feia retratar pel seu nòvio, beneficiant-se de la panoràmica. Un grup de marroquins locals pujava per l’escala exhibint la seva música, que sempre és tan important. L’ambient era de berenador i solàrium improvisat, gairebé usurpat, còmode. Tret d’alguna ampolla de plàstic, el terra era relativament net.

El Turó és un penyal escarpat sobre una pineda esplèndida. L’indret produeix un efecte inevitablement híbrid, aspre i asfàltic, ruinós, històricomuseístic i d’especulació dominical. Les restes d’obra -búnkers i barraques- estan envoltades d’opúntia de pales monumentals però seques i defallents, que de nit deuen produir un efecte fantasmagòric. També hi ha garrofers i algun ametller.

Sobre aquesta roca s’hi han trobat restes d’un assentament laietà. Sembla doncs que existia una línea de fortificacions, des de Puig Castellar, que exercia el control del territori del Besòs i potser més enllà. Una cultura és una interpretació de la geografia. Aquest fet sempre em sorprèn.

Ens hem assegut en una de les terrasses cara a mar, per on el pendent de rocalla estèril queia abrupte, com si hagués estat dragat per una incansable maquinària d’acer ahir mateix. A la vora hi seien, sobre una elevació, dos joves francesos. Un d’ells moralitzava amb pertinència i una certa melangia sobre la nostra memòria que ha passat a ser curta, superficial, illetrada. El seu company escoltava sense expressar cap opinió, potser més atent al lloro que tenia al costat.

Aquest escenari m’ha fet pensar inevitablement en el llibre que estic llegint, de l’historiador Stanley G. Payne, sobre la derrota de la República. Segons la tesi d’aquest distingit acadèmic, l’alçament militar es va produir contra un Estat que havia renunciat a la democràcia, perquè els seus dirigents havien adoptat una ideologia revolucionària de caràcter totalitari. D’aquí a afirmar que l’alçament era “legítim” hi ha, però, una diferència: exactament la definició del que és legítim, concepte que no s’aplica mai de manera prou minuciosa -incloent-hi els qui van defensar la República. El llibre és informatiu i intel.ligent, però la perspectiva que ofereix, no cal dir-ho, és un comprimit dur d’empassar. Sembla que alguns han reaccionat amb escarafalls de censor escandalitzat, cosa que a mi em sorprèn -o no tant. Jo crec que el treball de l’historiador es complementa amb treball i reflexió, no hi veig cap altra opció raonable.

El fet és que aquestes ganes d’escàndol m’han recordat les converses amb els companys d’escola, als anys setanta, companys de famílies catalanes. El relat que jo sentia i escoltava amb interès -un relat circumspecte, fragmentari i el.lìptic, però ferm- no era pas una adhesió sense matisos, ni una confiança cega en cap mena d’innocència.