A la vorera

Encara que alguns en fan una lluita, a vegades cal defensar-se del ciclisme urbà, quan comparteix la vorera amb tota mena d’estris rodats: carros de la compra, tròleis de viatger, carretons carregats de begudes o altra mercaderia, carros de manobra o les banyes per transportar palets, carros de súper amb paperassa o ferralla amuntegada, els cotxets del nen, vehicles elèctrics per a minusvàlids, motociclistes que busquen aparcament, caminadors o cadires amb rodes, els patins en línia, el patinet elèctric o de peu i encara aquesta plataforma elèctrica sobre rodes, bicicle o monocicle.

Alguns d’aquests rodadors són considerats necessaris o bé són prescrits, com els vehicles de neteja municipal, tan sorollosos; d’altres, com els camions, els cucs articulats i de colors fluorescents o el cotxet de la nina, que traginen alguns nens, són fantasies mòbils. Petites arquitectures i no tan petites, que us depassen en un cluc d’ull o a pas de vianant. Primer es va inventar la rodai després el fre, això és un fet incontestable.

La bicicleta, queda clar, no està sola sobre la vorera. Aquests triangles tubulars, però, es singularitzen perquè us fan moure les cames, com és notori. Integren el tronc de mans a peus d’una manera força plaent i simètrica. Quan un no té res i té una bicicleta, té l’esperança d’anar a algun lloc. Si les forces per pujar flaquegen, sempre quedaran ganes de deixar-se anar avall, o bé de seguir la inèrcia d’una pedalada lenta. Com que en aquest barri hi ha un semàfor cada setanta metres, és forçós vigilar i frenar, cal força de tendò i carregar el pes sovint per arrencar.

La diversitat d’aquestes àgils criatures és tan abundant com les esperances dels propis manillats, que és com dir de la humanitat sencera. Ja serà molt si no es perd en una fosa en negre -el temut robatori; o si no la descobriu un dia lligada amb una cadena més gruixuda que les llantes, però sense llantes. Una bicicleta conté un itinerari sentimental i cal estar preparat per despendre-se’n, de manera imprevista o no. Alguns usuaris hi tenen una relació fetitxista òbvia, en fan una projecció del gust personal, fins i tot un signe identitari -capitalisme de baratillo, que pot ser festiu, divertit, humorístic, o no tant. Conservar el sentit de l’humor és aconsellable, tenint en compte que en arribar al pis i obrir el frigorífic, podria passar que al fins hi trobéssiu una pizza congelada, que és com la bicicleta estàtica de l’alimentació.