Diumenge vaig tenir el coratge d’exercir el meu dret a llençar-me de la bici contra el terra de la vorera, decorat amb les famoses i indoblegables rajoles Barcelona, per empotrar-m’hi. He de dir que, en aquesta experiència innovadora, l’objectiu va ser assolit de manera satisfactòria. No crec pas que hagi de repetir l’acrobàcia: seria abusar de l’argot. Si vaig reeixeir, no va ser però per voluntat pròpia, sinó per un càlcul inexacte en el gir, que va fer que el puny de la potència s’entrebanqués amb el suport d’una paperera metàlica i tombés bruscament, cosa que em va convertir en un ésser volàtil per un breu instant. Amb motiu segurament del pont de cap de setmana, gran part del veïnat i altres transeünts habituals havien deixat pista lliure al flow del moment. No vaig embestir ningú, gràcies a Déu, ni vaig haver de discutir amb cap fanàtic de la línia recta, cap censor de l’eslàlom urbà. Un senyor d’una urbanitat inqüestionable se’m va adreçar per preguntar-me de quina manera em podia ajudar. Havia quedat adherit al terra, entre Planilàndia i la dimensió habitual. Però em vaig reincorporar, amb ajuda del bon veï, i de seguida un altre senyor va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me fins al meu carrer.
A la tarda vaig ingressar a urgències. Em va atendre un individu, no sabria dir si era metge o infermer. No en sabré mai el nom. Anava amb bata verda i portava el braç tatuat amb un ocell vermell. Nom? Edat? Dolors? etc. Colpejava el teclat amb un vigor gairebé furiós. Potser m’inspeccionaria un traumatòleg? Em va dir: sortiràs embenat. Assegut com era en una cadira de rodes, de seguida un zelador em van portar a fer “les plaques”. Vaig ser conduït per un passadís fins a una sala petita, amb il·luminació tènue centrada a una taula d’operacions sobre la qual hi havia un projector. El zelador va acostar la cadira a la taula i se’n va anar. Dues senyoretes em van demanar que extengués el braç sobre una placa quadrangular, negra, que havien posat sobre la taula. Vaig pensar: les dues són natives digitals.
Per fer bé la radiografia, calia estirar més la mà. La senyoreta em deia que imités la posició de la seva mà, i la posava com a exemple. Havia d’estirar més el braç, també. Però el colze estava trabat per la inflamació, amb l’angle limitat. Per aconseguir-ho, m’havia d’acostar a la taula inclinant el tors, cosa que em resultava impossible de fer, degut al dolor. Les dues miraven la mà, com si hi hagués alguna cosa a considerar en aquella mà que no reproduïa la posició de la seva, el model. Finalment van comprendre que, tot i que el zelador no hi era, podien acostar la cadira per facilitar-me el moviment i la postura.
Quan vaig tornar al passadís, em vaig estar una bona estona observant l’anar i venir del personal sanitari, assistents, tècnics, potser metges, que circulaven amb un mòbil a la mà per on rebien les instruccions que havien d’acomplir a cada moment. Per raons estètiques i organitzatives, em van recordar l’antic bar de la Pedrera, que vaig visitar una vegada, acabat d’obrir, amb una persona forastera. Tots els cambrers portaven auricular i una tauleta digital. L’oficial vigilava el bon funcionament des d’un petit taulell on hi havia la caixa, inmòbil, fet d’aplom. Tots eren rectes, estirats, cabell curt impecable, atlètics, anaven d’una banda a l’altra com si estiguessin molt enfeinats, però sense mirar els clients, perquè havien de mirar la tauleta. Quan el cafè va arribar era fred.
Cinc hores després vaig rebre l’informe, recepta d’antinflamatori i recomanació de descans durant set dies. Gairebé me’n descuidava, però ja a punt de sortir vaig demanar a qui vaig trobar una còpia de les radiografies, per si calia fer un seguiment -i evitar, si fos el cas, una segona radiografia innecessària. Em van dir que m’adrecés a recepció d’ingressos i així ho vaig fer, però resulta que allà no tenien un ordinador per gravar cds. Puc imaginar que no tenien cap cd, tampoc. No era problema, perquè podia consultar l’aplicació de l’hospital i allà les trobaria. Quan vaig estar en condicions d’ocupar-me’n, vaig fer la consulta recomanada. Hi vaig trobar l’informe mèdic, però no les radiografies. Per sort, no les he pas de menester.
