Coses sentides

El coneixement que tinc de la memòria familiar és fragmentari i poc explícit en general. A l’origen divers i la dispersió peninsular -i andorrana- s’hi ha afegit la preocupació per les necesitats quotidianes i a vegades la pèrdua de pares joves. No he sentit que la meva família s’ufani de la seva memòria ni que la transmeti amb solemnitat. El referent inmedat predominava. Si se’n parlava era per referir-se a allò que, per un motiu o altre, calia saber; si se’n parla, a vegades, és per fer-se companyia amb els vius i amb els morts. Les explicacions són imprecises, com en una fotografia tacada per un excés de llum, i el relat en surt entretallat. Però el record és un impuls persistent, de fons. Arrossega fets invariables i enraona a la superfície.

Durant un parell de dies he acompanyat la meva mare, que es recupera d’una caiguda. La Carmen, viuda de l’Andrés, cosí de la meva mare, ha vingut a visitar-la. No presto prou atenció a aquestes coses, però em penso que es va casar de molt jove. Ara fa uns deu anys que viu sola. El seu marit va morir d’una afecció pulmonar, “del tabac i de la mina”. Parla del seu marit amb afecte però sense melanconia. És una persona mes aviat alegre, riallera. Conserva un cert accent amb vocals oclusives, girades com si s’alcessin per anar a ballar. Va un cop al mes al Casino de Barcelona i aposta a la ruleta, sempre pel mateix número, el del dia que es va casar. 

La mare de l’Andrés era cuinera. Vivia en una casa de la plaça del Forn que havia convertit en una petita granja. Hi tenia gallines, conills i un porc. Cuinava per a la Guàrdia civil. Ja de nen, l’Andrés era molt aficionat al futbol. La seva mare li donava permís per anar a jugar a canvi d’omplir un parell de sacs de fenàs, que ell recollia fàcilment pels vorals -el Lledó, tan humit, tan espès- amb l’ajuda dels seus amics de joc. Sembla que l’Andrés era força apreciat com a futbolista i els equips dels pobles de la comarca li feien petites ofertes. Ell va acceptar la del Guardiola amb la condició que el seu germà Ángel aconseguís feina a la mina, com ell. Allà sí que van preparar el contracte amb rapidesa! A l’Ángel, però, la mina no li va agradar. No volia tornar-hi. Un dia es va apuntar a una partida de treball que marxà a Israel. Va fer moltes hores en una fàbrica tèxtil, amb una remuneració que li permetia sobreviure i prou. No enviava diners a casa. No podia tornar perquè no podia estalviar per pagar el passatge. La seva dona i els fills van necessitar l’ajuda de la família per sobreviure. 

Un dia, la germana de l’Andrés caminava amb dues amiguetes pel camí que anomenen de Villa Rosa, on encara hi ha una casa amb horts i els pedaços d’una fàbrica en runes. En aquest indret a vegades s’hi hostatjaven, provisionalment, immigrants que no tenien casa. Diuen que el camí era un lloc de pas de contraban (“tabac d’Andorra”) i per aquest motiu hi havia un post de guàrdia. Així és que un dels dos soldats va cridar l’alto a les nenes. “Pareu, si no us mato!”, diu que va dir, per fer el ximple, encarant el rifle. El soldat va disparar i va tocar la nena, que va morir unes hores o potser uns dies després. Tenia catorze anys. La mare va tenir una gran pena i va viure pocs anys més. “Pots comptar que al soldat no li devia passar res,” diu la Carmen. El temps es fa tot sol; la justícia és una altra cosa. 

Quan penso en aquestes i altres coses sentides -anècdotes familiars que he escoltat, que he oblidat i he tornat a escoltar-, m’adono que bona part de l’interès que tenen per a mi és la manera com les dones se les expliquen entre elles. Esbrinen el record, el deixen sorgir, el corregeixen -aquí un nom, aquí la cronologia, aquí el grau de parentesc-, li donen precisió, el comparteixen. El contemplen. L’expressivitat que hi posen és viva, perquè s’aferren a allò que els pertany, o potser a allò a què pertanyen, i que tenen necessitat de repetir. Aprenen, una vegada més, què diu el temps.

M’adono, en posar per escrit alguna de les coses sentides, que naturalment aquest interès queda molt minvat, sense presenciar els silencis intercalats i l’escota amatent, sense el desig de sentir a qui parla davant vostre, per sentir-li dir allò que era, en part o del tot, esperat. La meva capacitat memorialista és molt limitada i parcial, sobre la família en primer lloc, i no cal dir sobre els detalls de la vida de l’època. Si em repeteixo a mi mateix alguna d’aquestes anècdotes, l’aire de vaguetat hi és important. No voldria, però, convocar esperits insatisfets i tristos, i menys encara toturats. Si de cas, preferiria entendre-m’hi com a oient i familiar digne, i que elles se’m presentessin de manera compassiva i benèvola.