Un dia a la banda vam preparar una peça fora del repertori habitual, per a un únic concert. Va ser una proposta inesperada del Joan Cortina. Va portar les partitures, escrites a mà com eren totes llavors, i ell mateix va dirigir l’assaig. Vam tocar el Cant de la pau a la plaça Sant Joan, tots a peu dret, envoltats d’un públic poc nombrós, per al sentit de la multitud que s’ha fet habitual, però respectuós i atent.
La peça començava amb un obstinat rítmic. Tocaven la caixa i el fiscorn. Un ritme senzill de marxa a quatre temps, en línia descendent. El Joan havia proposat deixar-me a mi el paper de l’entrada, mentre que ell dirigia. Aquesta deferència inesperada suposava una responsabilitat inèdita per a mi. La vaig exercir tan bé com vaig poder, tenint en compte que feia pocs mesos que havia començat a estudiar l’instrument.
Així doncs estàvem a la plaça el Manzano a la caixa i jo mateix al fiscorn, a punt de començar l’obstinat en pianissimo. Em vaig adonar que no tenia gaire clar quina densitat, quina direcció havia de tenir un so que respectés la indicació pianissimo (pp). M’havien dit prou que “havia de venir de lluny”. Tenia ben clar aquest pensament: el so, que era jo, venia de lluny i s’anava acostant a poc a poc, i així, a mida que s’hi afegien instruments, anava deixant de ser jo per convertir-se en un grup, de manera que la melodia es repetia fent una afirmació més plena -ratificada, per dir-ho així. El fet, però, era que jo mateix ocupava el centre de la plaça i no pas lluny de ningú, al contrari. No estava situat en un dels carrerons de l’entrada, on hauria pogut produir un efecte sonor físic, concret, de llunyania, amb més facilitat. Aquesta contradicció entre l’efecte que havia de produir i la constatació física de proximitat, m’estimulava i em produïa perplexitat. No savia, intel.lectualment, com resoldre-la, perquè era inexpert i preparat a penes amb una tècnica elemental. Es tractava per damunt de tot de produir un so audible, timbrat però llunyà. Entès. Però l’imaginari i el real estaven en contradicció.
Sabia que si feia el ritme amb correcció donaria una entrada clara als altres instruments. Em sentia prou capaç de fer-ho, tot i la meva inexperiència, sobretot per la simplicitat del ritme, retingut, repetitiu. Tot i així, per aplicar-hi exactitud, vaig idear unes paraules absurdes que cantava en secret per donar una total seguretat al compàs. Amb aquesta dicció en ment i l’ajuda indispensable del Manzano, un experimentat fumador que portava a les cames tots els cercaviles de les festes locals i potser alguna altra i tot, vaig emetre el primer re agut. La nota va sonar com una clofolla buida. El segon re es va enmirallar perfectament en l’anterior i el tercer ja no el recordo. Al cinquè compàs va entrar la flauta, els clarinets s’hi van afegir, el Cortina bracejava amunt i avall, la cosa s’anava apropant i, al moment del tutti, va bescanviar la batuta pel fiscorn, bufant a una amb tots, excepte els que seguíem fent l’obstinat rítmic, la melodia del Cant, un himne de caràcter noble i esperançador, com aquells que estan preparats per afrontar l’horitzó del futur.
Un petit grup d’unes cinc o sis persones havia estat escoltant aplegades i immòbils. En acabar la música i els aplaudiments, la majoria dels assitents es va anar dispersant, excepte aquestes persones que van saludar el Cortina amb gestos solemnes i molt sentits, però mancats de tota afectació. Vaig entendre que aquella música, o més aviat la celebració de l’acte en si mateix, tenia un significat especial per a ells i potser també per a algú absent. No recordo que ningú m’expliqués quin era aquest significat -però potser no hi vaig parar prou esment.
No m’hi vaig entretenir gaire, perquè em vaig unir als alegres nois que anaven al bar a prendre un suc de préssec o un altre refresc. Em vaig encabir a la taula del grup tocant a la màquina de jocs, la màquina de les boles, de manera que, en entrar, se’m veia difícilment.
La conversa de seguida va repassar els ets i uts de la tocada. Un company saxofonista va dir que el començament havia esta massa fluix, remot i inaudible. Al mateix temps un clarinetista afirmava que el ritme s’havia sentit massa, i que al final es feia més pesat i repetitiu que un escorniflare, això sí, triumfal. Cadascú hi deia la seva, i no hi havia cap comentari que no semblés estimulat pel sentiment hímnic que havia deixat la música en tots nosaltres. Jo vaig voler revelar el misteri de l’exactitud rítmica. Això els va fer força gràcia i algú va taral.lejar el ritme, no se sabia si per parodiar-lo o si contagiat per l’entusiasme, bo i afegint-hi un rodolí poca-soltot. De sobte vaig tenir dubtes sobre el tempo; em deia: el tempo, no era massa ràpid? Tenia moltes ganes de preguntar-li a la companya del costat si li havia semblat que el tempo era el bo. Però en aquell moment va entrar el Cortina.
Si la barba m’hagués crescut set pams en dos segons, cobrint de pèls les galtes i el mentó, hauria considerat amb aprovació l’útil privilegi de la pilositat màxima i l’explicació final de totes les barbes i de tots els barbuts. Aquell primer re que havia pifiat, per molt que fos un gaje del oficio i que el donés per passat i poc sentit, si bé tothom l’havia sentit, m’exposava a la vergonya. Un fet que ha passat tan ràpid i es repeteix igual per sempre, quin mecanisme ineluctable el condueix? El Cortina era una persona benevolent, però jo no tenia les paraules per canviar allò que ja estava fet. Només podia acatar la crítica i intentar fer-ho millor la propera vegada. Però en aquell moment hauria volgut estar en qualsevol lloc menys allà mateix.
El fons de la sala feia el seu brrr, brrr, brrr, puntuat amb alguna exclamació. La remor acabava essent atordidora. El que succeí fou això. En una taula contigua hi havia assegut un senyor i la seva presència em va salvar. No m’hi havia fixat abans. Anava vestit de gris i la barba també era grisa, tirant a negra, guarnint uns bons ullals, sota un crani voluminós i allargassat. El Cortina se li va adreçar. Es van agafar els braços l’un a l’altre, amb efusió afectuosa i amb fermesa, però amb calma, i es miraven als ulls amb un somriure d’aprovació i reconeixement mutus. Eren còmplices d’un secret? Amb les seves espatlles arrodonides, semblaven dos cims rocallosos coïncidents, que cauen l’un sobre l’altre i queden abraçats.
-Servus, Servus! -vaig sentir.- La teva mare diu que vagis a ajudar el teu pare. De part del teu germà. El teu pare et crida. Que hi vagis.
No sé com es deia la senyora de l’encàrrec, però ja sabia de què es tractava. Inmediatament vaig abandonar la companyia dels meus companys tan enriolats. Vaig pagar la meva beguda i vaig anar cap a casa. Havia d’ajudar el meu pare en una de les seves feines habituals. Sobre aixó no hi havia res a discutir. Era un dia com un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada