La trena

D’un diari marginal:

28 de març 2016.– Conversa amb AE, lamentablement dominada pel tema que no s’esgota mai. Es tracta d’una religió que se us planta a la cara i us diu: “Vostè és ateu”. “Ah, no sabia que jo fos això que vostè diu”. “Sí, i ara li explicaré per què”. Etc. No s’acaba mai. Us queixala i no us deixa. És esgotador i estèril. AE és una persona de bona fe, separada, sense atractiu físic i que ha perdut tot l’interès pels homes, segons que em diu, i potser tota curiositat per la masculinitat, per un punt de vista masculí d’algunes coses, ha superat algun entrebanc de salut; mare d’un fill educat en una bona escola, on deplora veure nens acompanyats amb cotxe oficial, propietària d’un pis que ha reconvertit per a explotació turística; amb una orientació mística, propensa a interpretacions simbòliques més o menys moralistes i generalitzadores, aficionada als cursos de desenvolupament personal. La seva vida té una finalitat, em diu: fer feliços els altres. Resumint, ha estat depriment. La conclusió que en trec és que he d'evitar qualsevol conversa sobre el tema; tallar-lo en sec, d’entrada. Avui no hi ha Concili, adéu. Afirmar que tothom necessita una imatge agradable de si mateix, però que convertir aquesta propensió en ideal polític és una simplificació arriscada, necessàriament dogmàtica, un gregarisme atordidor i multiplicador de conceptes erronis que és com cosir una gran butxaca per al frau, afirmar-ho i raonar-ho, aixó és un esforç dialèctic totalment inútil. Un error habitual en mi, afegeixo, és creure que comparteixo el sentit de l’humor -aquesta disgregació-amb les altres persones. Tinc tendència a pressuposr-ho per predisposició simpàtica, diria, irreflexiva, banal i molt equivocada. La fe és abundant, cal presuposar que inunda els esperits i que els vivifica com l’aire. Ja està. Sembla ser que és així. AE és prou flexible per acceptar la meva idea sobre el caràcter fantàstic de l’assumpte, que he exposat amb una frase breu, després de dues hores de girar i regirar aquí i allà. Aquest tema és una trena molt llarga, un cabell que no s’acaba mai. Un tema de perruqueria.

El ridícul o com existir

La capacitat de fer el ridícul pentina el jo, de manera que li atorga una substancialitat aparent, en allò que és només ornamental. Qui fa el ridícul existeix, i això dóna alè i està bé per una estona, en societat. El ridícul esmussa la severitat dels qui han atabalat el risòrius per un poca peça, amb qui ara poden ser més permissius, pel fet de conèixer algun dels seus defectes, fins i tot magnànims. La propensió a fer el ridícul pot estilitzar un visatge burlesc, sempre i quan tingui una decent capacitat d’autoirrisió. En cas deficitari, la comicitat perd concreció, deixa de ser eficaç i permet ser suplantada per una vaga aspiració, més d’escola, que basqueja cap a un idealisme sublim. Aspiració difícil de realitzar, però que omple els cors, com ho fa tota generositat. Només que el sublim elevat està fora d’ordre, com ho està també el seu contrari, i confon més d’un ingenu de bons sentiments, i difumina també voluntats, rostres i veritats. Val a dir que una personalitat mesquina, egocèntrica i megalomaníaca hi pot reconèixer la pròpia missió i sortir-ne altament remunerat.