La capacitat de fer el ridícul pentina el jo, de manera que li atorga una substancialitat aparent, en allò que és només ornamental. Qui fa el ridícul existeix, i això dóna alè i està bé per una estona, en societat. El ridícul esmussa la severitat dels qui han atabalat el risòrius per un poca peça, amb qui ara poden ser més permissius, pel fet de conèixer algun dels seus defectes, fins i tot magnànims. La propensió a fer el ridícul pot estilitzar un visatge burlesc, sempre i quan tingui una decent capacitat d’autoirrisió. En cas deficitari, la comicitat perd concreció, deixa de ser eficaç i permet ser suplantada per una vaga aspiració, més d’escola, que basqueja cap a un idealisme sublim. Aspiració difícil de realitzar, però que omple els cors, com ho fa tota generositat. Només que el sublim elevat està fora d’ordre, com ho està també el seu contrari, i confon més d’un ingenu de bons sentiments, i difumina també voluntats, rostres i veritats. Val a dir que una personalitat mesquina, egocèntrica i megalomaníaca hi pot reconèixer la pròpia missió i sortir-ne altament remunerat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada