D’un diari marginal
9 de novembre 2017.– Tota amistat pressuposa l’acceptació de silencis i concessions minúscules, de les quals a vegades no en som ni conscients, i que generalment no interfereixen en l’afabilitat ni la gratitud, i no disminueixen ni interrompen l’afecte recíproc, de la mateixa manera que està tramada també de complicitats, de signes oportuns, d’estímuls que ens impressionen amb la il.lusió de la infinitud de la persona, però plasmada en la conversa de l’altre afortunadament, a qui no coneixem mai del tot, però que ens ajuda a coneixe’ns a nosaltes mateixos.
No sé si és la intervenció d’un d’aquests silencis, que ha intervingut com una fisura sobtadament irreparable, el que s’ha produït ahir amb l’amic J.C., a qui li tinc amistat des de fa gairebé trenta anys. Amb ell vaig sentir la necessitat de sincerar-me, tal com li vaig dir-li, sobretot per evitat malentesos. Li devia a ell i a mi mateix aquesta explícita sinceritat. És estrany i interessant que per a mi la declaració política representi, i signifiqui, un esforç d’objectivitat, mentre que per a ell es correspon amb un sentiment, que expressa amb vaguetat però amb coherència sincera, i que li fa veure, segons que em diu, qui sap si amb raó, “alguna cosa personal” en la meva insistència argumental i en les preguntes formulades -una mena d’inquietud o obsessió personal, biogràfica, és a dir un cert desequilibri, per bé que anecdòtica, si la comparem amb el futur de la causa que a ell li sembla mereixedora d’interès i il.lusió.
Resumint, li va semblar que la meva conversa tenia un to, més que importunador, agressiu, perquè ell se sentia avassallat, segons el seu propi mot, fins i tot en la meva gestualitat. Reconec que aquesta precisió sobre el meu suposat llenguatge gestual em va soprendre. Li va semblar, també, que jo era condescendent, encara que no va dir despectiu. És veritat que el nacionalisme polític -però ara el nacionalisme és polític fins al dit del peu- em sembla intel.lectualment poc respectable, però sobretot infatuat, arrogant, hipòcrita, oportunista, demagògic, manipulador, gregari, carrincló, opac, ridícul i perillós. Generalment m’ho agafo bé, amb una perspectiva pendular, acceptant l’afabilitat i la ingenuïtat com a dons, procurant ser humil i sociable amb la bona gent. El que passa, però, és que de fet no sóc tan humil. És el problema. I, si es tracta de mantenir una conversa, no considero que hagi de desestir la racionalitat -amb una tenacitat que és, probablement, d’arrel daimònica (en els sentit dels intèrprets de música).
Tinc entès que, al món, si et rius de la religió mahomètica t’exposes a ser assassinat. Qui fa befa del nacionalisme, de les seves veritats hiperhistòriques, de la seva estètica pijamil, no està ben considerat. Jo ja entenc que la ufana pot ser una qualitat civil, però a mi m’avorreix molt. Això és un problema, si es vol dir així, personal. Deixo de banda la qüestió de si, per a un nacionalista, la biografia d’un no nacionalista pot tenir algun interès. La meva no en té cap, això ho asseguro. Però si un amic expressa arguments revolucionaris i dóna suport a un cop d’Estat, li puc preguntar quina és la seva proposta política. A mi això em sembla normal.
Fins a quin punt m’ha mogut la decepció de veure un amic atrapat en els dogmes de l’època? No caldria estar decebut, perquè ja en tenia alguna noció. Les paraules pronunciades tenen, però, una importància que no sempre sospitem. Són el reflex d’un fet. He estat massa exigent, massa sever? Aquests dogmes exerceixen un poder i tenen conseqüències destructives, segregadores. Una actitud arcàdica em sembla còmoda, més que ètica. Quan li pregunto quina és la seva aposta política, em parla d’una esperança de futur. No podria ser més concret? La meva exigència l’incomoda. Sense aquesta exigència, però, té sentit de parlar de política en un moment de risc institucional?
Li dic clarament que aprovo amb gratitud la ciutadania espanyola i els límits del Règim del 78, que el discurs del Rei m’ha semblat correcte i que accepto el 155 (que potser és un 0’155, com diuen ara). M’esforçp per ser precís, objectiu. Procuro acceptar els fets modestos, la realitat. Ell diu que de realitat n’hi ha més d’una. Em diu que la Constitució impedeix prohibir un referèndum, deixant implícit que aquesta injustícia -aquesta inexactitut- la fa vulnerable -i que per tant ha de ser vulnerada. Aquesta afirmació em produeix la sensació d’entrar en la lògica d’un pensament màgic, formulat amb excepcions, possibilismes, inexactituds, esperances arrelades, però gairebé alingüístiques. Em diu que les coses s’arreglen si hi ha voluntat -bona voluntat. Quines “coses”? pregunto, i entenc que la problematització -i en bona mesura la seva inconsciència, o la irracionalització- és part del problema. Li pregunto si es fa càrrec de què és un Estat, de què és una moneda. Quan em contesta, no acabo d’entendre si vol un Estat i si vol una moneda. Intento explicar-li l’exasperació professional, urbana. Interpretar si la seva és una actitud a la defensiva o si més aviat és pudorosament compassiu amb mi no serveix per res més que per embolicar-se. Quan procuro exposar amb fets la urgència de les coses, li semblen, aquests fets, un “llenguatge manllevat”, i al mateix temps es nega a ser reconegut com algú que utilitza un “llenguatge manllevat”. Li pregunto, per sortir del laberint, què vol, quan vol la “independència”, sobretot en les circumstàncies d’incertesa, de desafiament actuals, d’erràtica desobediència. “Algú que em representi”, diu després de rumiar-s’ho. Qui és aquest algú? No ho sap, ja vindrà, diu. Jo li dic que la llei limita i que la seva aplicació em protegeix. Una ingenuïtat enorme, potser.
Ara no sé si la conversa ha tingut lloc o no. És la fatiga, que emporta irrealitat. Jo crec que sí. Tots dos sabem que no som filòsofs. A ell li agraden els fesolets i les faves tendres, a mi el raïm i el seus derivats. En aquests moments està enfeinat amb les cançons revolucionàries -basades en melodies espanyoles- de Shostakòvitx. Jo menciono el solo de fagot de La Reina (Haydn), la frivolitat de practicar Moszkovski, i recordo, sense pretensió de despertar cap interès, les fantasies convencionals hispàniques d’aquest polonès d’origen. Ens desitgem bona nit. Ens abracem amistosament. No som pas filòsofs. El gironí té assaig al matí. L’home de l’Eixample, més d’hora encara, va al Vallès. Passarà davant dels piquets de la Fava de país rient d’uns i altres, com qui fa una oració als déus, perquè és lliure de fer-ho.
