Un home al capvespre

Tenia ganes de tornar a agafar aquestes Notes del capvesprol, que m’han prestat a la biblioteca del barri. No tenen les obres completes d’Azorín i pocs llibres de Delibes, que m’agradaria llegir algun dia, perquè en general dediquen poca atenció a la llengua castellana. És una pena. En canvi tenen les Obres Completes de Josep Pla a disposició en un dels prestatges i això és una sort. Així és que he agafat Notes del capvesprol, en part per rellegir el testimoni dels anys anteriors a 1979, en què fou publicat, escrits sempre des de l’angle de la memòria i, no cal dir-ho, des de l’escepticisme -que vindria a ser una forma no agressiva del pessimisme. El títol fa referència a un vent de tarda i s’adiu a la idea de l’editor de presentar un conjunt de notes relacionades amb el capvespre. En realitat el llibre conté cites i retrats literaris (Ugo Foscolo), descripcions geogràfiques (Sant Pere de Roda) i consideracions climàtiques, referències a la salud (principi de ceguesa), converses amb amics, records biogràfics, reflexions “la diferència existent entre l’home civilitzat i l’home salvatge no té res més avui que la diferència d’un cabell”). Pla tenia 79 anys. 

El llibre comença així:

“És molt més còmode i fàcil de creure que d’aprendre, que de conèixer. La constatació d’aquest fet ens podria portar a creure que les concepcions religioses són permanents, a qualsevol nivell.”

Si això no enganxa, no cal continuar. Aquest és el Josep Pla que em recorda Leopardi, de qui coneixia la teoria de la imaginació i la crítica incansable, fonamentada, del racionalisme “il·lustrat”. Segurament Pla és més original, fresc i, en certa manera, suggeridor, quan parla amb autoritat dels pèsols i les faves del seu rodal. Quan descriu el vent, la bogeria dels vents i la força que estenen sobre la geografia i l’estat d’ànim humà. El que està clar és que no s’absté de ser lapidari, ni prescindeix d’aquest plural d’una vaguetat filosòfica passada de moda, és a dir, poc comercialitzable, negativament retribuïble. A la vegada és un escriptor amb temperament i, cosa no negligible, atent al detall. Vegin la vaguetat (quan s’extén sobre “coses primàries i elementals”, “absolutament reals, però tan arcaiques que ningú no gosa parlar-ne”):

“El que és totalment inassequible i irreal s’ha convertit en mite i la gent es pensa que un dia o un altre el mite es realitzarà. No hi ha res més fàcil que enganyar. En aquest país sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. És veritat. En aquest país i en tants altres, aspirar a dir la veritat no ha produït mai cap cèntim apreciable, la gent ha fruït d’aquest negoci fallit.” 

L’expressió “negoci fallit” és més aviat lletja, però èticament reivindicable. Si jo conegués algun hereu, li demanaria per amistat que hi reflexionés. Conec algun fill d’hereu, potser, però cap hereu. No és un assumpte al meu abast. Pla va conèixer món i paisanatge, va escriure un bon nombre de retrats, com Pío Baroja, subgènere que defensava explícitament, i entre aquests hi ha el de Pere Duran Farell, empresari destacat, de qui esperava que entrés en política per assumir un ministeri. 

“Política? Res a fer. Temps a venir serà igual. Ja veurem! Tot el problema consisteix a defensar el que tenim -tot el que la llibertat ha fet contra la misèria ancestral del país, contra l’embat actual d’ignorants, pedants, bons homes, fanàtics, xerraires, ressentits, milhomes, etc., que han aparegut (1976) en aquest país. M’he passat la vida defensant l’antimisèria i l’ascenció del país. El senyor duran Farell ha defensat, a una escala enorme, el mateix.” 

Pla considera Duran un “expressiu”, capaç de persuació en la iniciativa d’empresa. Expressiu, com Carner i Cambó, en un poble d’inexpressius:

“El català no és gaire expressiu: generalment poc, molt sovint no gens. Té una expressivitat pobra, brusca, aspra, generalment insuficient.”

Sobre Cambó:

“El senyor Cambó sentí el fàstic que li produí sempre el pintoresquisme polític català, la falsa genialitat, la falsa bonhomia, la ignorància inmensa, el pobre, pobret, pobret -tot plegat estèril, inútil i sanguinari. Cambó fou un home de gran expressivitat -amb els matisos que acabo d’escriure i fins on arribo [‘Li agradava molt més callar que enraonar’]. Fou un home de decisions -cosa rara en el país, si no és per a destruir.”

Carner fou el gran dominador de la nostra llengua i Duran “el creador del petit món industrial actual en aquest país”. Pla l’oposa al sentimentalisme lamentatiu habitual:

“És sabut: el català, genèricament parlant, tendeix a l’estat agradabilíssim de ser víctima. Què hi farem? El pintoresquisme popular ho demana sempre. Què hi farem? És així! Duran no ha cregut mai en aquestes històries de país d’ínfima categoria. S’ha passat anys i anys anant a Madrid tantes vegades com ha convingut -de vegades dues o tres vegades a la setmana- i ha donat un impuls a la indústria catalana sense precedents. Ho ha aconseguit per la personal expressivitat. Què es pot demanar més?”

Tot això pot semblar poc actual. La meva sorpresa, però, és saber que el gasoducte de Magrib-Europa (GME), que canalitza el gas procedent d’Argèlia, porta el nom de Pere Duran Farell (GPDF).

El “moment polític del país, confús i sense solta ni volta” desperta, naturalment, el seu interès i hi dedica més d’una observació. La seva perspectiva, i vull insistir sobre això, no és la d’algú que es deixa sorprendre per l’aparent novetat. Vegin un fragment de conversa amb Trias Fargas, a qui caracteritza amb una ”constant ironia, a vegades molt complexa”:

“-Ja ho sap, senyor Pla, que en el món actual s’han instaurat moltes repúbliques?

-Sí senyor, més o menys.

-Se n’han instaurades més que un foc no en cremaria. I el curiós és que la majoria d’aquestes repúbliques són dictatorials, tiràniques i molt poc democràtiques. Les monarquies que queden són molt més obertes…

-Tot aixó és normal i antiquíssim.” 

Si seguíssim amb aquest tema, aviat en quedaríem enfarfegats, em fa l’efecte. De manera que de moment ho deixarem aquí. Els desitjo un bon diumenge.