Una anatomia de la cosa

Assistit [dijous] a la presentació del llibre Anatomia del Procés a la Llar del llibre de Rambla. Aquest volum és el resultat d’una col·laboració entre diversos especialistes coordinats sota la proposta de Joaquim Coll. La tesi, o la premissa d’estudi, és que el P comença amb Mas; a partir d’aquí el catalanisme queda substituït pel nacionalisme, l’independentisme i posteriorment el republicanisme independentista, amb una “deriva” que s’aparta dels procediments democràtics normals en una “democràcia liberal”. Actualment, el “processisme” ha renúnciat de manera més o menys explícita a la unilateralitat, i amb això conclou un període. Coll s’expressa amb una racionalitat normal, entenedora, sembla que li interessa la cronologia de manera activa, compromesa. És un pioner crític incansable.

La hipòtesi d’Astrid Barrio, que analitza el fenomen des de la teoria política, es basa en el concepte de sobrepuja o subhasta. Cada partit s’ha posat com a repte ser més radical, populista, i de fet unilateral -i desobedient, amb tot el que això implica, sobretot tenint en compte que són partits amb representació parlamentària i en el govern- per satisfer les aspiracions de l’“electorat”. Ningú, cap dels promotors i implicats, no s’ha atrevit a imposar un límit a aquesta tendència mecànica a agreujar la unilateralitat i això ha produit el referèndum, la llei de transitorietat jurídica etc. Barrio considera que Pascual Maragall va obrir la subhasta quan, en assolir la presidència, va adoptar els postulats nacionalistes i va proposar un nou estatut. 

Bassets ha distingit entre relat i propaganda. Ha parlat bé. L’única cosa que me n’ha quedat clara, però, és que un i altra s’assemblen molt. S’assemblen tant, que em costa diferenciar-los. Amb una veu de baríton timbrada, fluida, ha recordat, i ha fet bé, que la reforma de la llei de TV3 ha permès dominar-la per a ús del poder i, amb antífrasi poc emfàtica, ha felicitat els sececionistes per l’organització del seu relat en els mitjans de comunicació, inclosos els de fora de Catalunya. Chapeau, ha dit. Relat, propaganda? No queda clar. Bassets ha reivindicat un “catalanisme transversal” com a ideologia no partidista. A mi em sembla que el catalanisme, que algun deu quedar, és molt feble, tan feble que gairebé no es nota. L’entusiasme massiu, per substitució, n’és l’evidència més constatable. Potser al catalanisme li passa com al tan anomenat “empresari català” -que, quan es posa davant del mirall, comença a empal·lidir.

Valls ha partit d’una perspectiva europea sobre la percepció del que passa en aquest país d’excel·lents hiperbòlics. Ha exposat la seva visió del catalanisme. Ha subratllat la paraula cultura. Cultura, doncs. Barcelona, cultura. L’escriptor Vargas Llosa, es veu que deia que, als anys 60, Barcelona era la llibertat. Tot això emociona. Sospito que no és gaire interessant. Sospito que el propi Valls se n’adona. És clar que es poden fer moltes coses al Liceu, a les exposicions etc. que ens agradarien. Ja es veurà. Valls entén que l’auge del populisme és important.

Hi ha hagut un torn de preguntes escrites que ha llegit el periodista Manel Manchón. Com que estava assegut a l’última cadira del passadís i una simpàtic senyoreta passava convidant a omplenar una papereta (portava bolígraf), se m’ha acudit de preguntar-li a la doctora Astrid Barrio si la “subhasta” catalana no està produint un efecte imitatiu en els grans partits espanyols. Ha contestat dient que en teoria política s’espera que un fenomen d’aquest tipus produeixi una reacció en el bàndol contrari i que, en efecte, sembla que en l’actualitat s’observa una “disputa per la bandera”, concretament en la rivalitat entre Ciutadants i el Partit Popular -sense que n’esperi, però, un gran recorregut. Aquesta resposta, perfectament pertinent i capaç, m’ha deixat insatisfet. M’he preguntat si no havia formulat bé la pregunta. Ara m’adono, és clar, que jo esperava una glossa d’una idea preconcebuda. Segons la meva suposició, el delit, el desig d’agradar, que està a la base de la sobrepuja -propensió egotística i essencialment inestable- és possiblement un fenomen mecànic, transmès imitativament en la reivindicació dels drets identitaris, físics, socials, religiosos, incloses totes les icones emfàtiques del benestar socialdemòcrata. Es tracta, doncs, d’una consideració de caràcter psicològic, sociològic, no tècnicament polític. Però entenc que no defineix necessàriament una dreta política, diguem, tradicional. 

Una reunió raonada i serena, amb una mica de maquillatge, moltes càmeres -una bestiesa- i dues columnes de periodistes. Amb poques riallades. El dubte sobre el títol d’autòpsia o anatomia ha anat bé. Després, un comentari sobre la Vanguardia, un sobre Rajoy, han agitat les carreus d’algun. Però aquestes coses sempre fan riure, en un sentit esportiu. El to, cal dir-ho, no era ritualístic, sinó acadèmic, distès. Hi havia pocs paraigües.

El meu agraïment a l’aportació dels investigadors i a l’agradable entreteniment d’aquesta tarda. Demà torno a la feina. El sou és el de sempre. Això és totalment normal.