Censar, sincer...

Karles Alkuarén: Espero que seran justos amb mi i em permetran intervenir en la tertúlia sense desautoritzar-me com a infiltrat de “El Club dels fills”, el bar del costat.

Servus: No voldríem pas ser injustos amb un homenatge inconscient a Fritz Lang: “El Club dels Fills”!

Karles Alkuarén: Un local magnífic, una parroquia excel.lent. És veritat que darrerament m’hi avorreixo una mica. Les mateixes cares, les mateixes obsessions, ja sap què vull dir. Per això, des de fa dies fitxo a l’Acadèmia Cumplimenta, no per infidelitat, que consti, sinó per l’aventura.

Vangual: El bell viatge.

Karles: Senyora, vostè m’ha entès. Però, miri, he observat una cosa. Amb confiança. Aquí vostès rarament parlen de política.

Servus: No és així exactament. Aquí es pot parlar, i es parla, de tot.

Cirus Alberg: L’essencial és afalagar l’interlocutor. L’excentricitat és central.

Servus: Això és bàsic. I és clar que opinem sobre política, i fins i tot de fubol, temes apassionants!

Vangual: O molt avorrits. Segons com es miri.

Alberg: Au vinga, senyor Alkuarén: xiuli!

Karles: Què en pensen de Puigdemont?

Èric Heremos: Amb el seu permís. Puigdemont planteja el tema de la sinceritat, a diferents nivells.

Karles: Sinceritat? Vostè s’explica.

Heremos: No diré que parli des d’una tarima històrica, perquè no vull afegir més teatralitat de natura, diguem, barroca. Però en la seva actitud en general, en les manifestacions públiques, em pregunto per la sinceritat de l’individu -de l’individu reflexiu, responsable.

Karles: Un polític ha de ser una guilla: preparat a mil ginys, ràpid, assajador i fonedís.

Heremos: Ha de tenir un grau acceptable, operatiu, d’hipocresia. Ha de ser calculador i sortir indemne de diverses dificultats. Ha de tenir una presentació i ser capaç de convèncer que no dissimula. Però això no vol dir que hagi de ser incapaç de sincerar-se. Quan aquesta capacitat no existeix, o no es manifesta amb claredat, fins i tot entre els que comparteixen interessos pot sorgir la inseguretat, la desconfiança i el recel.

Karles: Vostè s’explica. En 40 fonemes, sisplau.

Heremos: En part hi ha una qüestió de to. D’insistència en el missatge agosarat, inflexible, arriscat. Bé. Un to, elevat, diguem. És amenaçador i ridícul al mateix temps, fidel al tornasol. El que jo em pregunto, partint d’una consideració general de les coses del públic: Quan amenaça, creu que pot acomplir allò que amenaça? Amenaça perquè té poder o per impotència? Se sent amenaçat o fa veure que se sent amenaçat? Quin paper hi juga l’autosugestió? Es tracta d’un emblema de grup? Però, a més del to elevat, hi ha també el to baix. Passa que no pocs el consideren, més que agosarat, ridícul, perquè entre l’idealisme i l’explicació racional, fonamentada, hi ha unes quantes garrofes de diferència. És la defensa d’una causa justa el que el fa ridícul? O és el fingiment de la causa justa allò que el fa ridícul? Però resulta que, de causa justa, no n’hi ha. El que hi ha són projectes polítics i una crítica necessària.

Vangual: Quaranta fonemes, ni un més. Els he comptat.

Heremos: Potser accepta que el ridícul és part de la presentació, i realment un mitjà per aconseguir un objectiu?

Alberg: El graciós creix. Creix i es multiplica.

Heremos: El graciós com un aspecte terrible del poder. Podria ser.

Servus: Em penso que està dividit entre dues veritats.

Vangual: O entre dues mentides.

Heremos: Em pregunto si ell està convençut de dominar les dues veritats, de ser-ne el mestre.

Vangual: Jo tinc la impressió que és ell qui està dominat. I bastant. Per les dues.

Karles: Això és mentida!

Servus: No, home. Podria ser una inexactitud, però no cal dir mentida.

Karles: Això és el que en pensen, vostès, de Puigdemont, una inexactitud?! Quina tribu!

Servus: Si fa no fa, si fa no fa. Sobretot, no s’ho prengui pas a la valenta.

Alberg: Voldria recordar le diferència entre el temerari i el valent, si això aporta alguna exactitud. De la mateixa manera, el coratge no és pas el mateix que la pertinàcia, la porfídia, la tossuderia, la caparrudesa, l’obcecació, la contumàcia -cosa que qualsevol ceballot pot esbrinar en un diccionari d’ús corrent.

Karles: Jo vull recordar que el senyor Pugidemont és un amant de l’art i la cultura.

Ory-und-Klaas: Jo el veig com un Untergeher. Em fa pensar en la pel.lícula, que tots heu vist, El hundimiento, on els nens acaben empunyant les armes, però tota observació sobre les forces reals és perseguida i castigada per derrotismus. Ah, i també recordo ara Senderos de gloria, quan un suboficial exigeix que l’ordre de bombardejar els propis homes li sigui posada per escrit… De totes maneres, un polític autoritari suprimeix aviat els seus dissidents.

Alberg: El vostre amant de les arts i la cultura ha promocionat un servei d’intel.ligència (ho ha intentat) i de propaganda, comprant el favors de la premsa amb subvencions històriques, de les quals en són beneficiaris periodistes com la seva pròpia senyora.

Heremos: Jo em pregunto si aquest que ha estat qualificat de “visionari” per haver dit “després de Convergència, independència” (per adversativa a ERC), “visionari” terriblement còmode amb Avancem i capaç de cobrir de flors una ciutat sencera, em pregunto, encara, si és sincer.