L'orgull

L’activitat que consisteix a proporcionar, gràcies a l’adhesió entusiasta de la multitud, un guany monetari estelar a un petit nombre d’inversors, d’això se’n diu política. La gent que en sap alguna cosa no en diu res i, qui en parla, aviat demostra que no en té cap noció. Per aquest motiu evito, tan com puc, les converses sobre política. Suposant, és clar, que siguin converses i no purs monòlegs o simples exercicis imitatius, propagandístics. L’arròs està repartit. No no en sé res i no en vull saber res. La cosa més difícil és convèncer algú que canviï de llibre d’autoajuda.

Quan surten d’excursió, els nens van amb la mateixa bata o una samarreta del mateix color, per tal de ser visibles al trànsit i que no es perdi ningú. Avui els adults fan el mateix. Es posen samarretes, criden, saben el que és bo i el que és dolent, ocupen l’espai públic. Això els produeix una gran satisfacció. És un testimoni a l’eternitat, val a dir, una manifestació d’autoengany col.lectiu.

Però totes les societats estan basades en ficcions, més o menys poderoses, ja sigui la monarquia (començant per la d’Aragó), el constitucionalisme (vagin a saber!), els drets de l’home, els drets de les plantes, el dret de propietat de l’adn. Així doncs, per quin motiu no ha de valer la ficció de la multitud? Quan s’ajunta i és apassionada, la multitud pot tenir molta força. Generalment és destructiva i terrible (“El poble, quan no té por, és terrible”, Spinoza, de memòria).

Dracul, el constructor, proclamava: “Aquestes el.lecions són trascendentals, trascendentals!”, mentre feia passar el tauler d’escacs per la serra radial. Així va quedar malmès. 

En el retrat que fa del doctor Zimmermann, Goethe utilitza la curiosa expressió “assassinat moral”. Un home de grans mèrits, sense complaença íntima, i per això el contrari d’un vanitós, el doctor Zimmermann va provocar la destrucció, l’anorreament de la felicitat d’altres persones. L’efecte paradoxal del seu talent i la seva influència em crida molt l’atenció. La seva nefasta hipocondria, diu Goethe, va fer que durant les últimes hores de la seva vida es torturés tant a si mateix com als altres. “I és que la duresa envers els fills era hipocondríaca, una bogeria parcial, un assassinat moral continu que, després del sacrifici dels fills, se li girà en contra de si mateix.”

És que hi ha també, entre nosaltres, doctors i savis que volen seguir “el camí” fressat pels genis, com sembla que era el cas del caballer suís, autor del títol Von dem Nationalstoltze (Sobre l'orgull nacional)? Que potser tenim una corrua de pedants hiperbòlics? Jo dic que sí i m’hi jugo un euro.