He conversat poc amb J, potser per què normalment sembla enfeinat. Avui m’ha explicat que s’ha dedicat a la restauració de romànic, i ara m’adono que no li he preguntat si pintava al fresc o bé talles, o si potser ha fet neteja més que altra cosa. Però ha recorregut el romànic, això sí que m’ho ha dit. En principi, que un professor de dibuix s’ocupi o s’hagi ocupat regularment d’una activitat artística em resulta agradable -més agradable que un professor de dibuix que no ha fet ni un dibuix durant anys. Formalment hauria de dir professor d’EVP, que vol dir el que escaigui que vulgui dir. Ein Plastik, que jo sàpiga, és una escultura, en lengua alemanya. No és pas el mateix que un plàstic. Plastilina és un terme més proper al significat culte, curiosament. És una paraula que sempre he trobat simpàtica i al mateix temps una mica repel.lent. En què pensava la persona que va edificar el sintagma “Educació visual i plàstica”? Seria molt arriscat suposar que pensava en la plastilina. De moment no tenim una Educació Audiophònica, ni una Educació Àudio i Fònica (EAF, en siglaparla), però tot pot arribar.
Amb J hem mantingut aquesta conversa.
-Visc a Rubí, però tinc ganes d’anar a viure a un altre lloc. No per la distància laboral, estic acostumat als desplaçaments diaris, he anat molt a Ripoll, i aixó no era cap inconvenient important. Abans hi estava bé, a Rubí, però darrerament hi ha massa enrenou. Ha vingut gent de pertot. L’edifici és de la Caixa i alguns pisos deshabitats han estat ocupats sense permís. No és que això em molesti, perquè, en la necessitat, puc ser comprensiu. Però fan soroll.
-Ja m’ho pensava.
-Amb la seva música, el que volen. Són bruts. S’orinen a l’ascensor. Per expressar el seu desacord poden arribar a cagar-s’hi. Han forçat la canalització de l’aigua, és clar. La seva manera de cuinar no té en compte la sortida de fums ni la molèstia que pot ocasionar als veïns. La seva indiferència és de principi. El resultat és una degradació general de l’edifici.
-I no heu avistat la Caixa? Entenc que deu ser l’administrador de la finca. Els veïns no han pensat en un recurs legal?
-Van venir amb una furgona uns homes vestits de marró, s’ho van mirar i van marxar.
-És a dir, que jo mateix podria ocupar un pis deshabitat de La Caixa sense que a l’entitat li importés gaire.
-No els importaria gens. L’ascensor està molt envellit. Tard o d’hora caldrà una derrama per reparar-lo o substituir-lo per un de nou. Als pisos més alts hi viuen dues senyores que algun dia necessitaran un ascensor en estat digne, una eina de desplaçament quotidià que els permeti de fer la compra. No ens ho podem permetre. Ara mateix ningú està disposat a pagar la pintura de l’escala, que ja li fa falta. De l’ascensor, no cal que en parlem. Entre alguns veïns ens volem posar d’acord per comprar la pintura i fer cadascú la seva feina. Em penso que en el meu replà ho podem aconseguir. Ara, el que dic és: si una persona, com podria ser jo mateix, es troba que no pot pagar un pis, es podria oferir per ajudar els veïns, no? La gent ho veuria bé, ells ferien una cosa útil, serien més acceptats, tothom hi guanyaria perquè viuríem millor. Però a ells els és indiferent. Els agrada beure cervesa al carrer. I vinga!
-La gent de la musiqueta.
-Per sort, el meu pis dóna a l’interior. Una vegada sí que va venir la policia, però. Va ser un bon desplegament, espectacular. Però no amb motiu d’aquests que et dic, sinó per un altre veí. Aquest era d’aquí. Com que parlo català, ell em feia bon paper i no teniem cap problema, però em vaig adonar que era mala peça. Sobretot per com tractava els altres. Es veu que havia robat algun pis amb violència. Era un entusiasta del futbol, violent, un boixos nois. Van venir amb ordre judicial, van reventar la porta del pis i el se’l van endur a la garjola. Ho trobo bé.
-Una part de la teva ocupació professional ha consistit a restaurar edificis i obres d’art malmesos pel temps. Però tu vius en un edifici que es malmet cada dia més per culpa dels mals costums d’alguns que hi habiten i per la indiferència de l’administrador.
-Sí. És així.
-El manteniment indispensable no es pot fer perquè resulta massa car per als inquilins i l’administrador se’n desentén.
-És això.
-I quina solució hi veus?
-S’ha de pensar bé, tenint fills. Per a mi, no és difícil canviar de lloc o viure al camp, on hi ha menys facilitats. Però amb fills és diferent. Mirarem de trobar algun lloc on passar els caps de setmana. Segurament farem això.
-Els caps de setmana en un indret tranquil.
-Exactament. Un pam de terra, un hort, tot està bé. Ja veurem.
-Home, et desitjo molta sort! Ha estat una conversa interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada