Art de callar

Avui ha estat un dia llarg de calor pesada. No estava bé enlloc. A la tarda m’he assegut a “Can Gallart”, bar xinès, on s’hi reuneix per costum un grup de persones que es comuniquen amb el llenguatge dels signes gestuals. Un d’ells m’ha demanat permís per agafar una cadira de la taula on jo seia. 

S’expressaven animadament -una penya d’unes cinc persones-, i durant una estona tot era alçar braços i gesticular, una lluita vehement, com en qualsevol reunió. Després passaven una estona en silenci, com fan els conversadors de llarga durada, els que tenen tota la tarda. De sobte sentia esgarips gairebé sil.àbics que em recordaven, de manera absurda, el crit de les gavines. No em molestaven pas. Era simplement una conversa, però no la sentia, cosa que la feia molt més valuosa. Per un moment se m’ha acudit -i m’ha sorprès a mi mateix- pensar que podria refugiar-m’hi l’11 de setembre, jornada afamada. Mira, podries anar a “Can Gallart”. Però, com que visc, en un “barri cèntric”, és impossible que el carrer no estigui transitat per productors de fems humà. Un té una propensió a l’optimisme i espera la destrucció de la destrucció, però no hi ha res a fer. És un impost de "barri cèntric". Al mateix temps, el neguit inconscient per defugir la data m’ha fet decebre de mi mateix -injustament, perquè, un cop la urbanitat s’ha disolt en el fanatisme, entrem en el terreny de la perversió.

Sense proposar-m'ho, he repetit xinès, en el mateix carrer. A migdia he decidit sortir perquè no aguantava la calor -la manca d’aire- al pis i no tenia ganes de fer res. Durant unes hores he estat un fanàtic del no fer res. Així doncs m’he assegut a la terrassa del “Via Bailen” (amb accent a la ena). Aquest bar m’agrada més, perquè és més net, té una il.luminació més agradable i els propietaris són d’una expressivitat més personal. Lamentablement, he menjat unes patates regirades, insípides, tot i l’ajuda del picant; en fi: eren el crustó habitual. I mentrestant, he regirat un diari obtús -la fullaraca habitual. Al costat del “Via Bailen” hi ha una escola de ball, que s'anuncia amb promeses d'art i diversió. Aquesta proximitat produeix una pessigolla semàntica irrefutable (els bilingües, aquí, s’arrisquen sota responsabilitat pròpia).