El peu

Ara fa temps, vaig sol.licitar opinió mèdica sobre un dolor ossi a la planta del peu. En rebre l’avís, vaig caminar a l’ambulatori amb les radiografies, vaig demanar tanda i vaig esperar fins que una infermera em conduí a una sala on no hi havia ningú i desaparegué. Vaig seure. De sobte, un senyor amb bata, d’aspecte decidit, enèrgic, va irrompre sense presentar-se, com si fos un actor -un actor una mica emfàtic. La planta és massa corva, em digué, dret. Vaig fer questa observació ingènua: És estrany, perquè de nen tenia els peus plans. Dit i fet, el traumatòleg es va acostar, em va agafar el peu i va prémer el polze contra la planta, fins a causar-me un dolor inmediat, penetrant, que em desarmà. Ho veu com tinc raó?, va argumentar -i desaparegué: l’atleta olímpic exit. Quan penso en els pedagogs, recordo aquesta anècdota. Tota vegada que un professor aporta la seva experiència, ells vénen i fan: “Ho veu com tinc raó?” No es raona amb ells sense que surti el dit idealista…