El dit

Obrir les pàgines d’un diari i llegir-lo és, d’entrada, un error. Informa, això sí, sobre la inimaginable pedanteria humana, que és com dir la seva inefable estupidesa. Que un cert idividu digui tal cosa i -sobretot- que es consideri, i el considerin, important pel fet d’haver-la dita, és d’una irrealitat, d’un deliri hiperbòlic que us desfigura la fàcies. Cal fer-ne escarafalls? No ho crec pas. Cal estar-ne al corrent, potser, amb un petit gest de dit i prou, escoltant el moviment interior, i vetllant-lo que no s’apressi. Buscar explicacions? Potser. Són gent pagada, tot ho tenen pagat, són nens que diuen a la mama, mira la caca, tinc caca, això és caca, bravo, etc. Estan fets d’aquesta fusta i no cal admirar-se’n excessivament. Hi ha nens que neixen amb deformitats lamentables, n’hi ha que han de fer un gran esforç per néixer, però tot s’oblida o es vol oblidar, si es pot. La natura és molt diversa. Qui pot descriure la cresta de l’onada? Si algú arribés a descriure-la amb total exactitud, gràcies a les màquines que ens són tan preuades, l’onada hauria canviat molt abans d’acabar qualsevol apunt per simple que fos, i hauria passat per canvis innumerables, que tindrien ben entretingut qui els volgués comptar, i no diguem descriure’ls. L’estupidesa humana té formes innumerables. Qui se’n sorprèn? No cal.