El respecte

Ningú l’esperava, però l’horari de fàbrica ja és aquí. A la primera llum m’enfilo entre cotxes, vigilant els esvorancs, sobretot a les rotondes, a plaer. A la tornada, agafo l’Avinguda de l’Estatut, una baixada ondulada que travessa una rotonda i remunta fins als túnels. Si preneu aquest camí, arribeu a la ciutat caient al cel entre xiprers, amb el Carmel retallat al fons. Avanceu per una inclinació variable i el pendent produeix un canvi en la pressió corporal, de manera que es fa greu i lleuger alternativament. Sou convocats a un deliri momentani i la terra esdevé onejant.

La notícia del dia: un professor ha estat agredit. Encara un altre. Me n’he assabentat llegint el bloc d’Alberto Royo (aquí). A la feina, és clar, ningú en diu res, no és tema de conversa. Jo tampoc no he comentat a ningú. 

El senyor Royo argumenta amb lògica, s’expressa amb claredat afinada, i el que diu en l’article és pertinent -per a mi, indiscutible. És clar que, si es tracta de veure la professió com una víctima, la cosa admet matisos. Els metges, els agents policials, habitualment són respectats. Els professors no són estalviats: clatellot, doncs. Ells són lliurats al circ de les pulsions més puerils, i obligats a oferir entreteniment fins a l’extenuació, o bé a fer front a algun gladiador espontani i decervellat (per nom “víctima”, en el lèxic dels psicòlegs més ben remunerats).

Si els metges i els agents de la llei són respectats, ho celebro. Us podrien tenir agafats pels deixonsis, si calgués. Quan penso, però, en els consellers de la senyora Colau, tinc dubtes sobre l’objectivitat d’aquesta suposició.

No sé si és ignorància o supèrbia, o postser distracció, però el que jo veig és que poca gent respecta l’exercici acurat d’una professió. Em sembla que la majoria respecta l’eficàcia de les màquines, els càrrecs ben remunerats i l’exhibició del llombrígol. Llavors, és clar, ve un exèrcit de psicòlegs d’alta volada, sempre a punt. Tot té un aire una mica fantàstic.

Que una persona pateixi la brutalitat pel fet d’exercir el seu ofici és pervers i molt lamentable. La indiferència davant un fet com aquest és greu. És un foradet que es va eixamplant de tristor i prou. Que no ho veuen? Jo desitjo, a la persona que passa aquesta prova, ànim serè i el recolzament que li és degut -sobre el qual, per altra banda, cal fer-se’n una noció adient amb la més estricta modèstia.

Ara, si això no ha de molestar ningú, diria que sóc pessimista. Aquests casos es repetiran. Violència n’hi ha arreu. Com no ha d’haver-n’hi, també, a l’aula? Hi ha persones intel.ligents que han decidit ignorar aquest fet. La seva intel.ligència produeix tristesa i res més. Vegin, si no, la comunitat educativa: sovint reacciona com una dona maltractada que retorna voluntàriament a la submissió. Tant de bo no fos així!