El colom i els seus furtius

Els coloms no m’agraden gaire, aquests animals de bec sense cant, de vol circumstancial i bais pels balcons i el filam entre façanes, un vol d’Eixample, que sempre acaben a terra, amb el seu pas de tic característic. Rates de ciutat, en diuen alguns, rates amb ales -suposo que perquè es reprodueixen com el deliri i busquen menjar obsessivament. Els seus detractors formen un grup relativament poc organitzat però constant, es diria que insubornable. Argumenten que, a cops de bec, els coloms fan una destrossa minuciosa de les façanes i els murs que representa tones de pedra a l’any, segon sels seus càlculs, o potser més aviat d’arrebossat. Sense mencionar la corrossiva lluminària que deixen sobre la planxa dels cotxes aparcats, ingènuament, sota algun dels grans plataners on pernocta el col.lectiu d'ala. És veu popular que porten polls. Una vegada, caminant pel Padró, vaig sentir com un senyor trajat intentava convèncer educadament una alimentadora de coloms que ho deixés estar, per què, en realitat, el que feia era alimentar els polls que porten els nens al cap. Aquest esquema narratiu va passar fulgurantment desapercebut. La senyora portava una palanganeta que omplia a la font, i una bossa del súper plena de pa que amollava i llençava pel terra. Estava envoltada de coloms. El cicle tròfic, per a ella, era un fet simple i clar.

 L’1 de maig al matí, el carrer Aragó era buit, llis com pell de barbamec. Un senyor d’edat llançava crostons secs al terra i els trencava a cops de tacó. El pa espetegava i quedava fet una engruna sobre el famós enrajolat. Era d’hora, no vaig veure cap colom. En aquest barri, alimentar els coloms no és considerat elegant, de manera que és poc habitual coïncidir amb un alimentador, diguem-ne, furtiu. De fet, hi és més habitual veure-hi algun vòmit, assecat o recent, o algun descuit de gos, l’amic de l’home. L’excepció és un senyor xinès que, a la tarda, en un xamfrà, esmicola pa sec aplomadament i caritativa. Ho fa a la vorera de la terrassa del bar, no lluny dels clients, davant la indiferència aparent de la parròquia habitual -i ben a prop, també vull dir-ho, de la grua, l’ascensor de material d’obra, els sacs de ciment i la bastida, que ja sembla un element arquitectònic de ple dret, un afegit al fals gòtic que ornamenta els castells del barri. Pel que a mi em consta, aquest senyor deté el rècord dels furtius, encara que, estrictament, jo el considero un no-furtiu, perquè no és jubilat, no té aspecte decrèpit i no treballa a hores furtives, sinó a la tarda, en el declivi, quan, potser, entra la gana.

De totes maneres, aquesta comparació amb les rates no la veig gens clara. Posats a comparar, els porcs i els conills també mengen i es reprodueixen abundantment, i viuen, si més no els porcs silvestres, a l’aire lliure. I són dentats. A més, les rates són agressives, aguanten la mirada i són capaces d’encarar-se a una persona de manera desafiant (les rates de claveguera no són estris “per a ús personal”, són una genteta resistent, de guerrilla). Són, arribat el cas, capaces d’entredeborar-se. Aquestes característiques les fan més similars als humans que als coloms. Vaig errat? És aquesta una comparació manierista, extrema? Potser és extrema, però dins de l’ordre dels fets. I és que els humans alimenten les rates a desgrat, però els coloms i les estàtues semblen fets l’un per l’altre.